Eduardo Soteras, testimoni d’una nova guerra a Tigre

EDUARDO SOTERAS/AFP | Plors de familiars davant d'una fossa amb 81 cossos de tigrinyes a Wukro, al nord de Mekele, morts per les tropes etíops i eritrees, en una imatge del 28 de febrer del 2021
EDUARDO SOTERAS/AFP | Plors de familiars davant d’una fossa amb 81 cossos de tigrinyes a Wukro, al nord de Mekele, morts per les tropes etíops i eritrees, en una imatge del 28 de febrer del 2021

VICENÇ BATALLA. Hi ha guerres on no intervenen els països occidentals i es mantenen en un segon pla, amb sacsejades ocasionals quan hi ha algun element major o morts que transcendeixen. Va ocórrer amb l’assassinat de tres membres de Metges Sense Fronteres al juny passat a la regió en conflicte de Tigre, al nord d’Etiòpia, en què un dels morts era una cooperant espanyola. Com en tota aquesta escalada guerrera entre la regió i la capital central Addis Abeba, que ja acumula desenes de milers de morts des de fa gairebé un any, és difícil determinar els culpables de l’assassinat dels cooperants en una confrontació on es barregen tropes federals amb milícies regionals aliades i la nova entesa amb Eritrea, d’una banda, i les Forces de Defensa de Tigre i aliats en el seu cas d’altres grups regionals independentistes, per un altre. Un veritable trencaclosques geoestratègic, però que amenaça amb estendre’s a tota la Banya d’Àfrica i posa en evidència un recent Premi Nobel de la Pau, com és el primer ministre etíop, Abiy Ahmed.

Per a donar testimoniatge d’aquesta tragèdia per a la població civil, el fotògraf argentí Eduardo Soteras porta des de novembre de l’any passat cobrint el conflicte al costat d’un equip de l’Agència France Presse (AFP) basat a Addis Abeba. Soteras, que va viure uns anys a Barcelona, va ser el primer en arribar a les poblacions tigrinyes víctimes de l’escalada al costat dels seus companys de l’AFP i dona prova amb les seves imatges dels efectes dels bombardejos, les fosses comunes, les violacions com a arma de guerra i els desplaçats en un sentit o un altre. És el que vam veure a la seva exposició Tigre: Etiòpia s’enfonsa en el caos, al Visa pour l’Image de setembre i que ell mateix ens va relatar personalment durant el seu passatge pel festival de fotoperiodisme de Perpinyà.

Les fotos de l’exposició comprenen de setembre de l’any passat al febrer d’aquest, però Eduardo Soteras Jalil (Córdoba, Argentina, 1975) arriba a Perpinyà després d’haver passat, un altre cop a finals d’agost, dues setmanes a la zona de conflicte, que ja ha contagiat regions limítrofes com Amhara, entre Addis Abeba i Tigre. En un any, la guerra ha tingut diverses alternatives però resulta complicat preveure cap a on es decantaran les forces perquè el que havia de ser una intervenció puntual d’ordre públic anunciada pel primer ministre, Abiy Ahmed, s’ha convertit ja en un conflicte que és lluny d’acabar-se.

Únicament un 5 o 10% del conflicte a Etiòpia

VICENÇ BATALLA | El fotoperiodista Eduardo Soteras, a la seva exposició Tigre: Etiòpia s'enfonsa en el caos, al Visa pour l’Image de Perpinyà al setembre passat
VICENÇ BATALLA | El fotoperiodista Eduardo Soteras, a la seva exposició Tigre: Etiòpia s’enfonsa en el caos, al Visa pour l’Image de Perpinyà al setembre passat

“D’alguna manera, hem aconseguit tenir un accés bastant rar a part del conflicte”, ens explica mesurant en tot moment les seves paraules un Soteras que sap que ha de continuar guanyant-se la vida en un país en plena escalada bèl·lica. “Però és important que sàpigues que el que jo he pogut documentar és, com a màxim, un 5 o un 10 per cent de les coses que he vist”, també ens adverteix. Raó per la qual, confessa que no pot treure’s “la sensació de frustració”.

No és estrany trobant-se en primera línia i sabent que s’estan cometent tot tipus d’exaccions. En principi, l’actual confrontació es gesta en les eleccions regionals de Tigre de setembre del 2020, que no havien estat autoritzades pel govern central perquè havia aplaçat les eleccions legislatives a tot el país oficialment per la Covid. L’exposició s’obre, precisament, amb la cobertura d’aquests comicis per part de l’equip etíop de l’AFP, amb un periodista, un càmera de vídeo i Soteras com a fotògraf.

“Recordo haver comentat amb alguns diplomàtics, que havien viatjat a Etiòpia en aquest moment, que esperàvem qualsevol cosa per l’animositat que va haver-hi durant aquestes eleccions”, diu el fotoperiodista. “Amb l’equip de l’AFP hi vam anar gaire bé una setmana abans per a poder fer diverses històries sobre Tigre. I, llavors, no vam tenir cap problema. Però, durant les setmanes anteriors, altres col·legues nostres havien rebut amenaces recordant-los que l’elecció era il·legal i que no es podia cobrir. Dies després, quan els nostres col·legues van voler prendre l’avió per a anar a Mekele (capital de la regió), van ser detinguts. I el nostre retorn de Mekele va ser coordinat amb diverses fonts diplomàtiques des de la nostra oficina perquè esperàvem el pitjor”.

Abiy Ahmed i la batalla de Mekele

WIKIVOYAGE | El mapa de regions a Etiòpia, amb les principals ciutats
WIKIVOYAGE | El mapa de regions a Etiòpia, amb les principals ciutats

Dos mesos més tard, va esclatar efectivament el conflicte bèl·lic. El 4 de novembre, les Forces de Defensa de Tigre (FDT), el braç armat del Front d’Alliberament del Poble de Tigre (TPLF), van ocupar la comandància federal de Mekele i és quan Ahmed va decidir una intervenció militar que es volia breu a la regió secundant-se en els seus nous amics d’Eritrea, independitzada d’Etiòpia fa tres dècades. La minoria tigrinya, de fet, havia governat de facto Etiòpia durant aquestes tres dècades, després de la dictadura estalinista de Mengistu, i mantenia latent el conflicte amb Eritrea. Però l’ascensió com a primer ministre d’Ahmed, de la majoria ètnica oromo del sud del país, els va apartar del poder. I no és per casualitat que el líder del TPLF sigui ara Debretsion Gebremichael, un ex viceprimer ministre etíop. En el seu moment, quan Ahmed es va convertir en primer ministre el 2018 i es va reconciliar amb els eritreus, la comunitat internacional va confiar en què era un pacificador de la regió i, per això, va rebre el Premi Nobel de la Pau el 2019. L’evolució dels esdeveniments posa en dubte, de nou, un d’aquests premis per a la pau perquè a l’actual règim etíop ja se l’acusa de crims de guerra.

Soteras i els seus companys van arribar a Tigre el 6 de novembre, però aquesta primera cobertura va durar poc perquè les autoritats els van obligar a tornar a Addis Abeba. “Des del començament, aquest conflicte per a nosaltres va ser gratar amb la cullera al fons de l’olla. Qualsevol petita foto que podíem fer per a il·lustrar la situació, la fèiem. Del 6 i 7 de novembre, hi ha material que aconseguim viatjant al nord. Bàsicament, fins que hi hagués el risc que ens detinguessin”. Però les fotos de l’exposició, les primeres de qualsevol mitjà de comunicació del que estava ocorrent a la zona quan es lliurava obertament la batalla de Mekele, corresponen a un segon desplaçament al cap de dues setmanes al nord-oest, a Mai Kadra i Humara, prop de la frontera amb Sudan. Van aprofitar unes invitacions del govern federal per a mitjans basats en la capital, de les quals només va fer ús l’AFP perquè una altra agència amb un equip important al lloc com Reuters manté unes tenses relacions amb el poder. En aquest moment, Human Watch Rights ja havia recaptat informació de matances a civils tant per part de l’exèrcit federal i dels seus aliats com dels propis tigrinyes.

La dificultat per a identificar víctimes i botxins

EDUARDO SOTERAS/AFP | En una casa a Humera, al nord-oest de Tigre, on dues dones i un home van morir a l'inici del conflicte amb Addis Abeba, en una foto del 22 de novembre del 2020
EDUARDO SOTERAS/AFP | En una casa a Humera, al nord-oest de Tigre, on dues dones i un home van morir a l’inici del conflicte amb Addis Abeba, en una foto del 22 de novembre del 2020

“Tant els habitants que s’havien quedat a Tigre com els supervivents que vam poder entrevistar a l’hospital de Gondar (a la regió Amhara), ens explicaven el que havia succeït. Com, de sobte, gent amb la qual abans treballaven els van començar a atacar”, narra Soteras les fotos del qual reprodueixen la desesperació dels habitants davant els morts i, a la seva vegada, la dificultat d’identificar víctimes i botxins.

“No ens quedava clar, va ser una situació molt confusa”, relata. “Tant és així que, si tens l’oportunitat de llegir el peu de foto que escrivim, és una declaració genèrica. I fins a dia d’avui, no sabem bé què va succeir. En el sentit que part de la gent que havia estat massacrada, va ser enterrada en fosses comunes. Al costat d’una església, cuidant en la mesura del possible que es poguessin identificar més endavant. En canvi, trobem una trentena de cossos als voltants del poble tirats en una fossa que fins ara no sabem qui eren, si tigrinyes o amhares, i per què havien rebut un tracte diferencial respecte els altres”.

El problema de distingir tigrinyes o amhares en una cobertura mediàtica ho és tant per aquests cossos sense vida com dels supervivents. “D’un cos és molt difícil, almenys que trobis la documentació. I, a la vida normal, quotidiana, pot ser amb la llengua. Els tigrinyes parlen, a més d’amhàric, el seu propi idioma. I els amhares parlen únicament amhàric”. I la religió tampoc és símbol distintiu perquè la població és majoritàriament cristià ortodoxa, barrejada indistintament amb persones de cultura musulmana.

Massacres i risc per a les ONG

EDUARDO SOTERAS/AFP | Nens en una escola danyada pels combats a Bisober, al sud de Tigre, el 9 de desembre del 2020, i on segons la població local les tropes tigrinyes es van instal·lar mesos abans que esclatès el conflicte quan es va tancar per la Covid
EDUARDO SOTERAS/AFP | Nens en una escola danyada pels combats a Bisober, al sud de Tigre, el 9 de desembre del 2020, i on segons la població local les tropes tigrinyes es van instal·lar mesos abans que esclatès el conflicte quan es va tancar per la Covid

Setmanes després, l’equip de l’AFP va poder viatjar a la zona central de Tigre, passant per Bisober, Alamata, Mehoni i Mekele. I, allà, van anar documentant les conseqüències de les massacres. En aquest moment, les forces federals havien aconseguit reprendre el control. Però a canvi de bombardejos i moltes víctimes entre la població civil, que patien les exaccions indiscriminades de les tropes eritrees vingudes a fer costat Addis Abeba i de les milícies de la regió veïna d’Afar, a l’est. Es parla d’incendis en els camps de cultiu per a provocar la fam. “Sí que puc dir que la guerra va començar just en el període de collita”, apunta Soteras. “I no estem parlant de grans latifundistes de soja, sinó de gent que té una economia de subsistència. Evidentment, això ha afectat molt la seguretat alimentària de la població”.

I s’ha constatat almenys mil casos de violacions de dones en una pràctica que s’utilitza cada vegada més com a instrument de guerra. “És una de les coses que, a nivell personal, més em van marcar i que vam estar documentant”, relata el fotoperiodista. “Formem part del primer grup de periodistes que vam poder entrar a Mekele (el 10 de desembre) i gran part del nostre treball va ser aquest: parlar amb les supervivents de violència sexual”.

Davant una hecatombe semblant, el treball de les ONG es fa més necessari que mai. Però aquestes organitzacions humanitàries també han sofert bloquejos en el seu treball. “Quan va caure Mekele, no van deixar entrar els combois humanitaris que venien des de la regió d’Afar. Avui dia, sobre el terreny està obert un corredor aeri. He vist personal de Nacions Unides que vola a Mekele. Recentment, un avió amb ajuda de la Unió Europea també va poder volar a la capital”.

Encara que un episodi, el passat 25 de juny, va evidenciar els riscos que suposa per al personal d’aquestes organitzacions actuar a la regió. Tres cooperants de Metges Sense Fronteres (MSF) van ser assassinats quan es desplaçaven a Abi Adi, a uns 90 quilòmetres de Mekele. Els seus cossos sense vida van ser trobats a uns metres del vehicle en el qual viatjaven. Es tractava de la madrilenya María Hernández, de 35 anys i coordinadora d’emergències a la zona, i els etíops Yohannes Halefom Reda, assistent de coordinació de 31 anys i natural de Mekele, i el conductor, Tedros Gebremariam Gebremichael, també de 31 anys. Segueix sense aclarir-se els autors del crim i MSF va decidir, llavors, suspendre les seves activitats a la regió.

Els refugiats a Sudan i el desequilibri regional

NARIMAN EL-MOFTY/AP | Refugiats de l'oest de Tigre són traslladats per organitzacions humanitàries cap al camp de trànsit de Hamdayet, al Sudan, al desembre del 2020
NARIMAN EL-MOFTY/AP | Refugiats de l’oest de Tigre són traslladats per organitzacions humanitàries cap al camp de trànsit de Hamdayet, al Sudan, al desembre del 2020

Tot i que les tasques d’urgència es multipliquen a tot el país i les zones limítrofes perquè, immediatament després, arriba el drama dels refugiats. És el contingut de les altres dues exposicions fotogràfiques que es van poder veure al Visa pour l’Image: Fugir de la guerra a Tigre, de l’egípcia Nariman El-Mofty per a l’agència Associated Press; i Etiòpia, exilis i derives, del francès Olivier Jobard per a l’agència MYOP, Le Figaro Magazine i La Croix Hebdo. El-Mofty va seguir a finals de l’any passat refugiats tigrinyes de l’oest de la regió fins als camps de Hamdayet i Um Rakuba, travessant el riu Tekezé, que els separa del Sudan veí on es troben aquests camps.

“Hi ha desplaçats a tot arreu”, comenta Soteras. “Hi ha desplaçats de Tigre de l’est, de l’oest, de Mekele… Hi ha desplaçats amhares en altres regions d’Etiòpia, fugint de les violències després de l’esclat d’aquest conflicte. Hi ha, ara, desplaçats al sud de Tigre que són amhares i que han marxat a la seva regió d’origen. I és important recordar que, al 2018, enmig de l’optimisme regnant a tot el món respecte Etiòpia, el país ja era un dels que comptaven amb el major número de desplaçats interns”.

Els desplaçaments es deuen tant als conflictes ètnics i nacionals com a la pobresa. Perquè els oromos del sud emigren jugant-se la vida a través de Djibouti, la mar Roja i un Iemen en guerra per a aconseguir arribar a l’Aràbia Saudita que representa per a ells Eldorado. És el treball fotogràfic que porta fent des de fa temps Jobard i que, fa un any, va dirigir també cap als refugiats tigrinyes als camps sudanesos. “Sóc un gran admirador del treball d’Olivier i, des de fa anys, documenta moviments migratoris”, confessa el seu col·lega de l’AFP.

NARIMAN EL-MOFTY/AP | Refugiats tigrinyes escolten la missa cristiano ortodoxa que se celebra al camp d'Um Rakuba, al Sudan, el 29 de novembre del 2020
NARIMAN EL-MOFTY/AP | Refugiats tigrinyes escolten la missa cristiano ortodoxa que se celebra al camp d’Um Rakuba, al Sudan, el 29 de novembre del 2020

Precisament, després de més reportatges al començament de l’any en camps de refugiats al voltant de Mekele i més al nord a Dengelat, Tikul i Wukro trobant-se amb famílies delmades, Soteras va tornar a l’agost a la regió d’Amhara que s’ha contagiat ara de l’escalada. De fet, el 28 de juny de manera inesperada els rebels van tornar a fer-se amb Mekele. “És una situació molt volàtil, en la qual no es pot saber què passarà. El conflicte s’està propagant a la regió d’Amhara. El que vaig estar fent aquestes dues últimes setmanes és documentar els desplaçats interns al nord d’Amhara, en regions que no estan dins de Tigre però es troben afectades per l’avanç de les forces tigrinyes, com també la regió d’Afar, a l’est”.

Aquestes últimes fotos no estaven a l’exposició de Perpinyà, per falta de temps, però sí que s’han publicat en mitjans que han dedicat una àmplia informació a l’assumpte, com el diari Le Monde. La guerra no sols no s’ha acabat, sinó que adquireix unes dimensions encara més alarmants. “El corredor oest, de Mai-Kadra fins a Humera, està en mans de les milícies amhara aliades amb el poder central. Però hi ha combats ben endins de les regions veïnes d’Amhara i Afar. Per exemple, Afar, a l’est, és molt important com a ruta de provisió de tot el que se’ns pugui ocórrer per a Etiòpia. I aquesta ruta es va veure afectada més d’una setmana pels atacs”. En aquest sentit, després de la conquesta de Mekele, les forces tigrinyes han avançat cap al sud i s’han aliat amb d’altres grups ètnics (els isses, de la família somali que combaten els Afar; els gumuz, que s’enfronten als amhara) en el seu objectiu no sols de recuperar territori sinó d’impedir el subministrament marítim d’Addis Abeba des de Djibouti. Un desequilibri interregional que amenaça amb arrossegar països veïns tan inestables com Sudan i Somàlia, i pot implicar potències militars com Egipte o Turquia.

El somni trencat d’Addis Abeba

OLIVIER JOBARD/MYOP | Havent desembarcat a la costa sud iemenita, a Ras Al-Arah, migrants oromos d'Etiòpia comencen una llarga marxa a través d'un país en guerra per intentar arribar a l'Aràbia Saudita
OLIVIER JOBARD/MYOP | Havent desembarcat a la costa sud iemenita, a Ras Al-Arah, migrants oromos d’Etiòpia comencen una llarga marxa a través d’un país en guerra per intentar arribar a l’Aràbia Saudita

Una situació que contrasta amb les grans expectatives que es van generar amb l’accés al poder d’Abiy Ahmed el 2018 i els seus primers passos. Va ser el moment en què Soteras es va instal·lar a Addis Abeba, després d’haver cobert l’actualitat a Orient Mitjà i haver començat a treballar per a l’AFP al Congo el 2015. Etiòpia es presentava com a un lloc que caminava cap a l’estabilitat i era prometedor a nivell econòmic. “En aquest moment, vaig arribar a un lloc que era summament interessant per l’esperança que tenia tothom, perquè el país estava en plena transformació”, recorda el fotoperiodista.

La radiografia que fa ara és tot el contrari: “hi ha un còctel conformat per un conflicte, una situació econòmica per a res favorable, una inflació que cada dia és més alta, una desocupació molt elevada i tot tipus de nacionalismes que se’t pugui ocórrer en cadascuna de les ètnies presents, que són moltíssimes… Sé que és una bomba. És un còctel molotov. És una situació molt volàtil, en la qual ningú sap què pot arribar a succeir”.

“Es viu un clima de guerra”, continua lamentant. “I amb guerra, vull dir bàsicament un clima de fervor, d’intolerància. És gairebé com un Mundial de futbol. És una intolerància cap a l’altre molt marcada. I aquest sentiment diria gairebé infantil de creure que una guerra es guanya. Les guerres no es guanyen! En tot cas, s’acaben en algun moment amb una població que acaba pagant el seu cost”.

Una imatge molt diferent de la que donàvem en un dossier musical sobre el jazz i funk etíop dels anys seixanta i principis dels setanta, en l’última època de l’emperador Haile Selassie, i que havia renascut gràcies a la sèrie de recopilatoris editats a França Les Éthiopiques. Una Addis Abeba idealitzada, capital d’un imperi mil·lenari que mantenia l’orgull de no haver estat pràcticament mai colonitzat i que ara s’enfronta a una descomposició a marxes forçades. Quan li recordo a Soteras aquest passat d’orquestres i cantants de somni, aquest matisa una mica les seves paraules anteriors: “potser és una mica radical el que he dit perquè també es pot viure a Addis sense pràcticament sentir la guerra”.

Militància pels drets humans

ÉDITIONS SNOECK | El catàleg del Visa pour l'Image 2021, amb una foto a la portada d'Eduardo Soteras d'unes cases bombardejades a Mehoni, al sud de Tigre, en una imatge de l'11 de desembre del 2020
ÉDITIONS SNOECK | El catàleg del Visa pour l’Image 2021, amb una foto a la portada d’Eduardo Soteras d’unes cases bombardejades a Mehoni, al sud de Tigre, en una imatge de l’11 de desembre del 2020

Difícil, no obstant això, de sostreure’s a una guerra no tan llunyana i que espanta tots els bons desitjos musicals i polítics. A més per a algú que, quan va estudiar i treballar a Barcelona, va contribuir a principis dels anys 2000 a crear el col·lectiu Ruido Foto, dedicat a les problemàtiques socials i la denúncia de violacions dels drets humans al món amb exposicions, vídeos i llibres, i del qual va sorgir l’actual escola fotogràfica Fuga barcelonina. “Tinc molt bons records d’aquella època”, ens explica Soteras que se’ns va presentar parlant en un molt bo català.

Però els seus projectes col·lectius no s’aturen a Barcelona perquè, potser empès pel seu origen libanès per part materna, també és cofundador d’ActiveStills, una plataforma de fotògrafs israelians, palestins i d’altres nacionalitats per a tractar de millorar les coses en aquest punt del planeta conflicte permanent amb el seu treball documental, que es complementa amb l’organització de fotografia participativa ActiveVision.

Ara, la seva preocupació és poder reunir la seva família, la seva dona i els seus dos fills, a Addis Abeba. Perquè, durant tot aquest temps, va estar alternant el seu treball a les zones de guerra etíops amb viatges a Sevilla on la seva família esperava que s’aixequés la suspensió dels visats per la situació al país.

El que no impedeix que hagi fet un important treball de testimoniatge sobre el que allà ocorre. “Les fotos preses per Eduardo Soteras han mostrat al món el que passava realment a Tigre, desmentint les declaracions del Govern segons les quals el conflicte era de baixa intensitat”, escriu a la introducció de l’exposició el periodista de l’equip de l’AFP a Addis Abeba, Robbie Corey-Boulet. “Les proves del patiment dels civils tigrinyes eren visibles a tot arreu”.

Llegir el dossier sobre totes les exposicions del Visa pour l’Image 2021

Hits: 26