El festival Ohlalà! 2021 presenta a Barcelona deu pel·lícules inèdites a Espanya

MARGAUX OPINEL/HAUT ET COURT | Imatge de la pel·lícula <em>Gagarine</em>, de Fanny Liatard i Jérémy Trouilh, que forma part de la programació del festival Ohlalà! de cinema francòfon de Barcelona
MARGAUX OPINEL/HAUT ET COURT | Imatge de la pel·lícula Gagarine, de Fanny Liatard i Jérémy Trouilh, que forma part de la programació del festival Ohlalà! de cinema francòfon de Barcelona

VICENÇ BATALLA. Adaptant-se un altre cop a les vicissituds de la pandèmia, el festival de cinema francòfon de Barcelona Ohlalà! es torna a celebrar a la tardor (30 de setembre-10 d’octubre) oferint, en tot cas, deu pel·lícules inèdites a les sales de l’Estat espanyol i set d’elles simultàniament a través de la plataforma Filmin. Aquesta és una oportunitat per veure cintes que portaven el segell Selecció Oficial Canes 2020, però també de seccions paral·leles del Festival de Canes 2021 i d’altres cinematografies francòfones com el Quebec o Senegal i que encara no tenen data d’estrena a la Península. El certamen, que se celebra a la seu a l’Institut Francès barceloní, a més compta com a convidada d’honor amb la realitzadora catalana Isabel Coixet, que ha escollit com a projecció la pel·lícula col·lectiva Paris, je t’aime, on signava un dels capítols, ara que es compleixen quinze anys d’aquesta declaració d’amor cinematogràfica a la ciutat de les llums.

D’aquests deu llargmetratges de la competició oficial, més la pel·lícula seleccionada per Coixet, nosaltres n’hem pogut veure vuit. I hi trobem alguns dels directors i directores de la nova escena cinematogràfica francesa i francòfona, prou diversa i global. Dos d’ells presentaran, d’altra banda, les seves pel·lícules personalment a l’Institut Francès: Elie Wajeman, per Médecin de nuit (Metge de nit), l’1 d’octubre; i Charlène Favier, per Slalom, el 3 d’octubre. Totes dues ja s’han estrenat a França, amb bona acollida de crítica i públic, esquivant tots els inconvenients d’haver estat programades per a l’any 2020 i que la Covid les obligués a anar-se aplaçant fins a la primavera passada.

Les notables ‘Gagarine i ‘Si le vent tombe

SISTER PRODUCTIONS | Un dels personatges, un nen armeni, al film Si le vent tombe, de Nora Martirosyan, amb l'aeroport inactiu de Stepanakert de fons
SISTER PRODUCTIONS | Un dels personatges, un nen armeni, al film Si le vent tombe, de Nora Martirosyan, amb l’aeroport inactiu de Stepanakert de fons

De tots aquests films que han arrossegat la incertesa de quan podrien arribar a les sales franceses i que nosaltres hem pogut veure, hi destaca especialment Gagarine, el primer llargmetratge de Fanny Liatard i Jérémy Trouilh. És fruit d’un curtmetratge anterior al polígon de pisos del mateix nom d’Ivry-sur-Seine, al sud de París, que aconsegueix reflectir la realitat dels suburbis i la seva població jove des d’un punt de vista poc explorat fins ara com és el d’una realitat màgica que no ha de ser necessàriament sempre de misèria i violència. El nom del polígon era en honor al primer cosmonauta de la història Iuri Gagarin (i a la cinta s’hi veuen les imatges de la visita que el rus hi va fer als anys seixanta), i els directors hi connecten aquest passat de somni interestel·lar amb els desitjos del seu personatge principal, un xicot interpretat per Alséni Bathily, que també s’imagina enlairant-se d’aquest entorn al que sembla que el determinisme social l’hagi volgut condemnar. De fet, la parella de realitzadors van dur a terme el rodatge abans que el polígon no fos enderrocat el 2019 en la política de reforma urbanística del govern central d’aquests guetos. No és estrany que, al Festival de Sevilla de l’any passat, Bathily rebés el premi al millor actor.

L’altre títol que ens va sorprendre fortament va ser Si le vent tombe (Si el vent s’atura), debut també de Nora Martirosyan, francesa nascuda a Armènia. La pel·lícula es va rodar al Caucas entre el 2018 i 2019, poc temps abans que una altra guerra entre Armènia l’Azerbaidjan a la tardor del 2020 no fes perdre una part important del territori de l’Alt Karabakh al primer en benefici del segon en aquest conflicte que s’enquista des de l’època soviètica. Evidentment, Martirosyan no podia saber que hi hauria aquesta escalada bèl·lica al cap d’un any però a la seva posta en escena i les seves imatges es respira aquesta atmosfera d’intranquil·litat i provisionalitat. La pel·lícula segueix l’estudi que un enginyer francès (l’actor Grégoire Colin) efectua a l’aeroport de Stepanakert perquè algun dia hi puguin tornar a aterrar i s’envolin els avions si la república autoproclamada de l’Artsakh és reconeguda internacionalment. La precarietat de la situació es ressent en la galeria de personatges armenis, centrats en la figura d’un infant, a partir d’uns plans sobris, pausats i a la vegada poètics que traspuen l’angoixa i l’esperança d’aquest poble que, després de la nova guerra, s’ha quedat pràcticament aïllat de l’Armènia mare.

Les destacables ‘Médecin de nuit i ‘Slalom

MILLE ET UNE PRODUCTIONS | Jérémie Renier i Noée Abita, entrenador i alumna de competició d'esquí a <em>Slalom</em>, de Charlène Favier
MILLE ET UNE PRODUCTIONS | Jérémie Renier i Noée Abita, entrenador i alumna de competició d’esquí a Slalom, de Charlène Favier

Per la seva part, Médecin de nuit i Slalom són dos films destacables en el seguiment del destí dels seus dos personatges protagonistes encara que per motius ben diferents. Al primer, un menys histriònic que de costum Vincent Macaigne alterna la seva feina de metge ambulant nocturn amb l’ajuda a pacients amb la síndrome de l’abstinència i els embolics en què el fica el seu cosí farmacèutic en un thriller al qual potser li falta una mica més d’empenta. Al segon, la prometedora Noée Abita (radiant fa quatre anys a Ava quan encara no tenia divuit anys) es deixa portar com a esquiadora en projecció pel seu entrenador (Jérémie Renier), que aprofita el seu ascendent per abusar d’ella. Una història al món de l’esport que cada cop surt més a la llum pública, en un primer llargmetratge ben fet, amb bones escenes de competició a la neu, però que condiciona els seus personatges al missatge que vol fer passar la pel·lícula.

El festival s’inaugura amb l’interessant Indes galantes (Les Índies galants), documental de Philippe Béziat sobre l’ópera barroca de Jean-Philippe Rameau, que el director d’escena Clément Cogitore, el director d’orquestra Leonardo García Alarcón i la coreògrafa Bintou Dembélé van adaptar a l’Òpera de la Bastilla amb una trentena de ballarins de hip hop i danses urbanes. Una revisió sobre la mirada exòtica dels territoris colonitzats que es tenia al segle XVIII i que, malgrat la força del conjunt i dels intèrprets, Béziat no acaba de transmetre suficientment al no decidir-se a escollir un punt de vista determinat.

Situat també en el món de l’esport, 5ème set (5è set), de Quentin Reynaud, que clourà el certamen, reprodueix les tensions i les gelosies entre els propis esportistes d’elit, més encara si el conflicte es viu a l’interior de la família. En aquest cas, entorn del món del tennis, amb una parella de professionals (Alex Lutz i Ana Girardot) i la mare castradora (Kristin Scott Thomas). És un film desigual, però que compta amb la capacitat camaleònica d’Alex Lutz per encarnar rols tan dispars. Més fluix resulta Rouge (Roig), del franco-algerià Farid Bentoumi, que planteja el conflicte generacional entre pare i filla en una fàbrica química contaminant a la zona dels Alps quan ella (Zita Hanrot) vol anar més lluny en aquest contenciós laboral i ecològic que no pas ell (Sami Bouajila), que tot i ser responsable sindical manté un pacte de silenci amb la direcció. És una pel·lícula de bones intencions, però amb uns personatges massa arquetípics.

Des del Senegal i el Quebec

ARXIU | L'actriu Aïcha Talla, al film Le père de Nafi, del senegalès Mamadou Dia
ARXIU | L’actriu Aïcha Talla, al film Le père de Nafi, del senegalès Mamadou Dia

I encara no hem pogut veure la cinta senegalesa Le Père de Nafi (El pare de Nafi), de Mamadou Dia, que l’any passat va guanyar el premi a la millor òpera prima al festival de Locarno, i que també retrata un conflicte generacional al país subsaharià amb les seves derives islamistes. Tampoc la quebequesa La Déesse des mouches à feu (La deessa de les cuques de llum), d’Anaïs Barbeau-Lavalette, presentada el 2020 a la Berlinale, i que tracta d’un grup d’adolescents en rebel·lia als anys noranta, en plena onada del grunge. I també ens falta Ouisthreham (que a l’Estat espanyol arribarà com a Un muelle en Normandia), del consagrat escriptor Emmanuel Carrère. És l’adaptació del llibre documental que sí que hem llegit de la periodista Florence Aubenas sobre la precarització laboral després de la crisi financera del 2008 i que, curiosament, Carrèrre (autor de literatura de no ficció) ha convertit en ficció amb Juliette Binoche. Va obrir la Quinzena de Realitzadors al passat Festival de Canes i, a França, no s’estrena fins a principis d’any.   

Sí que ens recordem del film col·lectiu Paris, je t’aime, el 2006. Sobretot del sarcàstic episodi dels germans Coen, on un Steve Buscemi que espera trobar-se amb un amor ideal al París de postal s’estimba contra la realitat més prosaica en una estació de metro de la capital. Hi havia fins a divuit realitzadors i realitzadores convidats al projecte que, com en casos similars, és difícil que aconsegueixi la homogeneïtzació necessària. Però Coixet l’ha escollit per la connexió amb l’esperit del festival i, el 2 d’octubre, amb la presència de la cineasta s’hi podrà veure el seu capítol Bastilla, amb Javier Cámara.

Abans de cadascuna de les pel·lícules a competició, també es projectarà un curtmetratge francòfon inclòs al proper FILMETS Badalona Film Festival. I, malgrat que el festival Ohlalà! s’acabi presencialment el 6 d’octubre, del 4 al 10 es podrà accedir en línia a gaire bé tota la programació de competició (queden fora Gagarine, Ouistreham i Slalom) mitjançant la plataforma Filmin. Aquesta va ser una solució per a l’edició especial híbrida de la tardor de l’any passat, tal com ens explicaven les codirectores del certamen, Ana Belén Fernández i Mélody Brechet-Gleizes. I la fórmula ja s’ha quedat per a aquesta quarta edició. Una altra cosa és saber si la pròxima cita del cinema francòfon a Barcelona serà a la primavera de l’any que ve, època en que s’havien celebrat les dues primeres edicions, o si a partir d’ara es mantindrà a la tardor. De moment, s’han pogut salvar les edicions del 2020 i 2021.

 

Hits: 51