Les guerres que s’enquisten i els refugiats que no s’aturen

OMAR SANADIKI/UNOCHA | Un nen és transportat dins d'una maleta durant l'evacuació de Beit Sawa, a la Ghuta Oriental, a l'est de Damasc, al mars del 2018, després de la derrota dels rebels contra el règim de Baixar al-Àssad
OMAR SANADIKI/UNOCHA | Un nen és transportat dins d’una maleta durant l’evacuació de Beit Sawa, a la Ghuta, a l’est de Damasc, al mars del 2018, després de la derrota dels rebels contra el règim de Baixar al-Àssad

VICENÇ BATALLA. La pandèmia segueix entre nosaltres i les guerres i les seves terribles conseqüències no s’aturen. El que provoca una doble pena per a aquells refugiats, exposats en aquests moments tant a l’exili interior o exterior del seu país com a un major risc de contraure la Covid o d’altres malalties mortíferes. Un mirall entre Orient i Occident, el Sud i el Nord. Aquesta és una altra vegada la fita del festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image 2021 de Perpinyà (28 d’agost-26 de setembre), que a través de les seves exposicions exclusives torna a esquivar el coronavirus i congrega reporters i imatges que se’ns regiren com a un bumerang sobre el (mal) estat del planeta.

Amb una atenció especial als deu anys de guerra a Síria, que ha provocat el major èxode des de la Segona Guerra Mundial, al qual s’afegeix els conflictes interminables a Gaza, l’Alt Karabakh, el Iemen, Etiòpia, Birmània i, ara, un altre cop, l’Afganistan. I amb l’agreujant de la crisi climàtica per a tot tipus de poblacions. Mentrestant, Europa s’ho mira des dels camps de refugiats, veu com les seves institucions es deterioren i el teletreball només és un luxe per a uns quants. I als Estats Units la doble moral genera situacions des del més commovedor al més execrable. Per comprendre millor causes i conseqüències d’aquests conflictes, repassem amb les imatges representatives les 25 exposicions que es podran veure durant un mes a la cita de la ciutat nord-catalana.

SAMEER AL-DOUMY/AFP | Un combatent rebel de l'Exèrcit de l'Islam a la població de Tal al-Siwan, al districte de Duma, prop de Damasc, al setembre del 2016
SAMEER AL-DOUMY/AFP | Un combatent rebel de l’Exèrcit de l’Islam a la població de Tal al-Siwan, al districte de Duma, prop de Damasc, al setembre del 2016

Salvada l’edició de l’any passat, en el parèntesi entre el primer i el segon confinament a França tot i que amb una activitat més restringida, en aquesta trenta-tresena edició les projeccions públiques tornen al Campo Santo la primera setmana de caràcter professional en un intent de dur a terme el festival de fotoperiodisme de la manera més normal possible. El seu fundador i director general, Jean-François Leroy, resumeix l’esperit de l’esdeveniment i les seves 25 exposicions a la introducció de la programació: “en aquesta època presonera de nous obscurantismes, en què la indignació és a flor de pell i en què som a la vegada actors i víctimes d’una desinformació anxiògena, aquests reportatges ens permeten de reflexionar i de millor comprendre el món en el qual vivim”. És una forma d’agrair els mitjans i les agències que continuen apostant perquè els fotògrafs puguin ser sobre el terreny per donar testimoni dels conflictes lluny del borrombori de les xarxes. Perquè, a part de les exposicions fixes, fins a un centenar de reportatges es podran veure en pantalla gran durant aquestes sis vetllades entre el 30 d’agost i el 4 de setembre.

ANAS ALKHARBOUTLI/DPA/UNOCHA | Uns nens sirians segueixen un espectacle de titelles enmig de les runes de la ciutat de Saraqib, al nord-oest del país, a la província d'Idleb, al mars del 2019
ANAS ALKHARBOUTLI/DPA/UNOCHA | Uns nens sirians segueixen un espectacle de titelles enmig de les runes de la ciutat de Saraqib, al nord-oest del país, a la província d’Idleb, al mars del 2019

També hi tornen a haver xerrades al Palau de Congressos i, per primer cop, hi ha projeccions de documentals a la tarda durant aquesta primera setmana professional en associació amb la cadena de televisió Arte. I, en aquest sentit, la guerra de Síria protagonitza un gruix important dels encontres i exposicions. Coincidint, malauradament, amb una dècada d’aquest conflicte que va donar per acabades les primaveres àrabs, dos monogràfics recorden el seu enquistament: Síria, una dècada de guerra, de l’Agència France Presse (AFP); i Deu anys de guerra vistos per 16 fotògrafs, de l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU (OCHA). I, precisament, és gràcies fonamentalment als fotògrafs locals que es va poder seguir donant testimoni a la població mundial del que estava passant, donada la impossibilitat la major part del temps que hi accedissin fotògrafs occidentals a causa dels combats creuats i del bloqueig del règim de Baixar al-Àssad.

En el cas de l’AFP, s’hi reuneixen clixés de fins a 32 fotògrafs, des dels propis integrants de l’agència fins a independents d’una dotzena de països i molts d’ells locals que s’iniciaven en el periodisme. En quant al projecte de l’OCHA, els setze fotògrafs són tots directament sirians que recorden el prop de mig miler de morts i els tretze milions de desplaçats a l’interior del país i en països veïns, encerclats per les forces d’Àssad i de tot tipus de milícies rebels i islamistes. A la trobada que organitza l’AFP, a més dels responsables de la secció d’internacional de l’agència també està anunciat Sameer al-Doumy, guanyador del World Press Photo 2016 per la seva cobertura de la guerra de la Ghuta, a l’est de Damasc, quan només tenia divuit anys. Actualment, treballa a la delegació de l’AFP a la ciutat normanda de Caen, on continua fent reportatges de refugiats a Calais.

ÉRIC BOUVET | Imatge d'un Kabul en runes durant la intervenció del Estats Units a l'octubre del 2001
ÉRIC BOUVET | Imatge d’un Kabul en runes durant la intervenció del Estats Units a l’octubre del 2001

Malgrat que la represa del poder dels talibans a l’Afganistan ha agafat molt just en la programació els organitzadors del Visa, aquests també han previst les projeccions dins de les trobades d’Arte dels documentals Pariràs en el caos i Viure al país talibà, de les franceses Margaux Benn i Solène Chalvon-Fioriti. D’altra banda, a l’exposició 1981-2001. 40 anys de fotografia, del també francès Éric Bouvet (entrevista des de Perpinyà), s’ha seleccionat d’aquest una foto d’un Kabul en runes del 2001. I a la nota explicativa, el mateix Bouvet escriu: “descobreixo l’integrisme islàmic (el 1987) al fons d’una vall prop de la carretera de Khost, a l’Afganistan. Un cert Bin Laden, encara desconegut en aquell moment, dirigeix un grup que no estima els estrangers, i em deixa sense refugi ni aliments després d’una travessa esgotadora per les muntanyes nevades a peu en ple hivern. Amb el perill afegit que em trobo perdut enmig de les línies soviètiques. No tinc cap imatge per mostrar, aquestes es queden a la meva memòria”.

Conflictes amagats a Tigre i el Iemen

NARIMAN EL-MOFTY/AP | Refugiats fugint de la regió de Tigre, Etiòpia, cap al camp de Hamdayet, al Sudan, al desembre del 2020
NARIMAN EL-MOFTY/AP | Refugiats fugint de la regió de Tigre, Etiòpia, cap al camp de Hamdayet, al Sudan, al desembre del 2020

L’altre conflicte bèl·lic de dimensions tràgiques en aquests moments és l’enfrontament entre la regió del nord de Tigre i el govern central etíop. Malgrat que el primer ministre, Abiy Ahmed, va rebre el Premi Nobel de la Pau el 2019 per la seva reconciliació amb Eritrea, a principis de novembre passat es va aliar precisament amb el eritreus per reprimir de forma sagnant l’aixecament independentista del Front d’Alliberament del Poble de Tigre (TPLF). Des de llavors, segons l’ONU el règim d’Ahmed ha bombardejat les zones poblades, s’han cremat els camps agrícoles provocant la fam al territori, s’ha utilitzat les violacions com a arma de guerra i ja es comptabilitzen 62.000 refugiats al Sudan veí, a l’oest. Sobre el tema, hi ha tres exposicions: Fugir de la guerra a Tigre, de l’egípcia Nariman El-Mofty; Etiòpia, exilis i derives, del francès Olivier Jobard; i Tigre: Etiòpia s’enfonsa en el caos, de l’argentí Eduardo Soteras (entrevista des de Perpinyà).

A la primera, per a l’Associated Press (AP) estatunidenca, El-Mofty hi ensenya aquests refugiats als camps de Hamdayet i Um Rakuba. A la segona, per a l’agència MYOP, Le Figaro Magazine i La Croix Hebdo, Jobard hi mostra un treball més extens en el temps perquè ja treballava al país sobre els emigrants que anaven cap a l’Aràbia Saudita passant per un Iemen també en guerra. El 2020, va ser Premi Camille Lepage per aquests reportatges.

GILES CLARKE/UNOCHA | Nens a la seva antiga escola destruïda dos anys abans per un bombardeig aeri de l'Aràbia Saudita, a la població iemenita d'Aal Okab, prop de Saada, a l'abril del 2017
GILES CLARKE/UNOCHA | Nens a la seva antiga escola destruïda dos anys abans per un bombardeig aeri de l’Aràbia Saudita, a la població iemenita d’Aal Okab, prop de Saada, a l’abril del 2017

I Soteras, que durant anys va tenir la seva residència a Barcelona i ara viu a Etiòpia mateix, hi dona a veure les conseqüències al propi Tigre, a Mai Kadra, Bisober i Dengelat. El fotoperiodista de l’AFP va ser el primer en arribar-hi amb d’altres companys de l’agència trencant així l’opacitat que havia instaurat el poder negant les seves exaccions. “Aquestes imatges són l’única prova fotogràfica de les seqüeles que afecten la població i el paisatge de la regió després de les primeres setmanes del conflicte”, afirma la directora de Human Rights Watch per a la Banya d’Àfrica, Laetitia Bader.

Si parlem del Iemen, on la intervenció amb efectes devastadors de la coalició liderada per l’Aràbia Saudita dura des del 2015, l’exposició que en fa referència és Iemen, conflicte i caos, de l’estatunidenc Giles Clarke, per a l’ONU. L’Agència per als Refugiats situa en prop de quatre milions les persones que viuen actualment en camps de desplaçats interns i considera que la majoria de víctimes mortals ho han estat indirectament, a causa de la fam perquè, a més, Riad manté un blocatge d’aprovisionament als ports del mar Roig en la seva guerra contra els hutis que controlen el nord del país. Clarke hi afegeix que “el 2020, van esclatar nous combats a la regió desèrtica de Marib (a l’est de Sanà) perquè els hutis intentaven arribar als camps petrolífers del país”.

La doble pena de la Covid

GUILLAUME BINET/MYOP/COMISSIÓ EUROPEA | Imatge de la frontera haitiana amb la República Dominicana a Ouanaminthe (Juana Méndez), al novembre del 2020
GUILLAUME BINET/MYOP/COMISSIÓ EUROPEA | Imatge de la frontera haitiana amb la República Dominicana a Ouanaminthe (Juana Méndez), al novembre del 2020

A falta d’una política comú i més decidida a favor dels refugiats, la Comissió Europea va encarregar a l’agència francesa MYOP i a cinc dels seus fotògrafs que documentessin en cinc regions del món afectades per conflictes la incidència de la pandèmia entre el novembre del 2020 i el febrer del 2021. Un projecte  batejat com a Doble pena: els refugiats durant la crisi sanitària. Els fotògrafs són Guillaume Binet, que ha seguit l’èxode haitià que ha perdut la seva feina a la República Dominicana; Agnès Dherbeys, que ha fet el mateix amb els veneçolans emigrats a l’Equador; Olivier Laban-Mattel, que ha anat al camp de Kutupalong de Bangladesh, on s’amunteguen 860.000 rohingyes que han fugit de Birmània; Stéphane Lagoutte, que ha estat al camp de congolesos Kyaka II, a Uganda, on la població s’ha quadruplicat en quatre anys fins arribar a les 125.000 persones; i Pascal Maitre, que ha recorregut la vall de la Bekaa i el vell Beirut, on en aquests moments viuen refugiats sirians en una extrema pobresa.

Potser una de les il·lustracions més dramàtiques d’aquesta doble plena va ser l’incendi el 9 de setembre del 2020 al centre d’acollida i identificació de Moria, a l’illa grega de Lesbos. Allà, s’hi apilotaven 12.000 persones quan el 2015 en plena crisi de refugiats a l’est d’Europa s’havia ampliat per a un màxim de 3.000. El foc es va produir per la saturació del camp i la tensió que s’hi vivia pel tancament quan es començaven a detectar els primers casos de Covid. A Els darrers dies a camp de Moria, el fotògraf local Angelos Tzortzinis, també per a l’AFP, capta tant el moment de l’incendi com el desemparament posterior d’aquests milers de refugiats vagant per l’illa.

ANGELOS TZORTZINIS/AFP | Els refugiats del camp de Moria, a l'illa grega de Lesbos, fugint de les flames el 9 de setembre del 2020
ANGELOS TZORTZINIS/AFP | Els refugiats del camp de Moria, a l’illa grega de Lesbos, fugint de les flames el 9 de setembre del 2020
DANISH SIDDIQUI/REUTERS | Fogueres funeràries de víctimes del coronavirus al crematori prop de l'hospital Guru Teg Bahadur de Nova Delhi, a l'abril passat
DANISH SIDDIQUI/REUTERS | Fogueres funeràries de víctimes del coronavirus al crematori prop de l’hospital Guru Teg Bahadur de Nova Delhi, a l’abril passat

I un dels països on la pandèmia ha fet més estralls és l’Índia, amb un sistema sanitari terriblement deficient. Qui en deixa constància a Vida i mort a Nova  Delhi enfront de la segona onada és l’autòcton Danish Siddiqui, a qui a la vegada se li ret homenatge perquè va morir el passat 15 de juliol als 38 anys quan cobria l’ofensiva dels talibans a la regió de Kandahar. Com en les seves anteriors missions a l’Orient Mitjà i al sud-est asiàtic (el 2018 havia rebut el Premi Pulitzer pel seu reportatge sobre la crisi dels rohingyes), treballava per a l’agència Reuters quan va ser abatut en una emboscada a les forces de seguretat afganeses. Abans, sobre el desbordat hospital públic Guru Teg Bahadur de Nova Delhi per la Covid, havia comentat: “aquí, no sabem contra qui ens enfrontem. L’enemic és invisible”.

Els fluxos migratoris no només es deuen a les guerres, també a una d’invisible com és el canvi climàtic. És el que reflecteix Abir Abdullah del seu propi país a Emigrants climàtics a Bangladesh. A les seves imatges, es comprova les conseqüències d’aquest impacte ambiental en un territori la major part del qual es troba a menys de deu metres per sobre del nivell del mar i tots els anys pateix ciclons i tornados, alhora que la sequera afecta les terres interiors.

Imatges de l’interior de Birmània, Gaza i l’Alt Karabakh

FOTÒGRAF ANÒNIM/THE NEW YORK TIMES | Manifestants birmans de la Lliga Nacional per a la Democràcia a Rangun, al febrer passat
FOTÒGRAF ANÒNIM/THE NEW YORK TIMES | Manifestants birmans de la Lliga Nacional per a la Democràcia a Rangun, al febrer passat

Sense moure’ns de la zona i presentada d’una forma que demostra les dificultats dels reporters locals per cobrir els conflictes a casa seva, La ‘revolució de la primavera’ a Birmània està signada per un fotògraf anònim per al The New York Times. No coneixem pas la seva identitat, per temes de seguretat, però sí les seves paraules. La junta militar va tornar a donar un cop d’Estat el passat u de febrer destituint la cap del govern, Aung San Suu Kyi. Des de llavors, més de 800 manifestants en el que s’ha anomenat la revolució de la primavera al país han perdut la vida en mans dels militars i milers de persones han estat detingudes, entre elles més de setanta periodistes. “Sobre el terreny, vam deixar de portar als nostres cascs la identificació ‘premsa’ quan ens vam adonar que els militars apuntaven els fotògrafs”. I aquest fotògraf anònim explica que ell mateix va aconseguir escapolir-se amb el seu propi cotxe de dos vehicles militars abans que aquests no obressin foc contra ell després de la cobertura d’una manifestació.

En primera persona, Fatima Shbair relata per a l’agència Getty Una vida en setge a Gaza, guardonada amb el Premi Ciutat de Perpinyà Rémi Ochlik 2021. Aquesta fotoperiodista de 24 anys s’ha format de forma autodidacta cobrint des del 2019 l’escalada d’enfrontaments entre Israel i aquest territori de dos milions d’habitants sotmès a un embargo des del 2006. D’una banda, Shbari confessa que, en tant que dona exercint aquest ofici, ha trobat “nombroses dificultats davant de la mentalitat conservadora de la societat de Gaza”. De l’altra, la nova ofensiva d’onze dies d’Israel del maig passat la va marcar i fer prendre consciència encara més del valor de la seva feina amb una càmera. “La guerra no és només els míssils i la destrucció”, explica. “Desenes de persones moren cada dia simplement perquè no poden sortir de Gaza per rebre assistència mèdica adequada”.

ANTOINE AGOUDJIAN/LE FIGARO MAGAZINE | Replegament dels militars armenis després de la signatura de l'alto el foc amb l'Azerbaidjan, a la regió de Martuni, al novembre del 2020
ANTOINE AGOUDJIAN/LE FIGARO MAGAZINE | Replegament dels militars armenis després de la signatura de l’alto el foc amb l’Azerbaidjan, a la regió de Martuni, al novembre del 2020
FATIMA SHBAIR/GETTY IMAGES | Una nena palestina en el que resta de la casa familiar, a Bait Hanun, al nord de Gaza, després dels bombardejos israelians, al maig passat
FATIMA SHBAIR/GETTY IMAGES | Una nena palestina en el que resta de la casa familiar, a Bait Hanun, al nord de Gaza, després dels bombardejos israelians, al maig passat

Un altre dels conflictes dels darrers mesos amb víctimes mortals i poblacions desplaçades ha estat el de l’Alt Karabakh al setembre de l’any passat, quan l’exèrcit de l’Azerbaidjan va reconquerir la república d’Artsakh als armenis, a l’inflamable Caucas post-soviètic. És el tema d’Armenis, un poble en perill, del francès Antoine Agoudjian per a Le Figaro Magazine i recompensat amb el Visa d’Or Humanitari del Comitè Internacional de la Creu Roja. Agoudjian, d’origen armeni, ha decidit passar del seu treball històric en blanc i negre sobre el genocidi del seu poble en mans dels otomans al color per a l’actualitat més immediata. El fotoperiodista denuncia al text de l’exposició que la història es repeteix: “una potent coalició militar equipada d’armes modernes, amb un silenci eixordador beneficiant-se d’una inèrcia sospitosa de Rússia i amb el suport de jihadistes transferits de Síria per Turquia, executarà un ofensiva durant 44 dies sobre aquesta petita república habitada per un poble present en aquestes terres des de l’antiguitat”.

Un Occident en crisi de valors

JÉRÔME GENCE | L'espai de <em>coworking</em> Second Home, a Lisboa, decorat amb un miler de plantes, com a exemple de teletreball de ciutadans de tot Europa que s'en van a una ciutat més tranquil·la i barata
JÉRÔME GENCE | L’espai de coworking Second Home, a Lisboa, decorat amb un miler de plantes, com a exemple de teletreball de ciutadans de tot Europa que s’en van a una ciutat més tranquil·la i barata

A Occident, l’ona expansiva de la pandèmia en l’economia i en el canvi de costums té el seu reflex a Teletreball: allô oficina bobó (burgès-bohemi), del francès Jérôme Jence, que l’any passat va rebre el Premi Pierre & Alexandra Boulat per continuar amb la seva realització. Jence se’n va anar primer a l’illa de Bali on s’hi han traslladat a viure per treballar a distància en un entorn més agradable els anomenats digital nomads. Des de l’explosió del coronavirus, la qüestió del teletreball ha passat directament a un primer pla. Jence recorda que, només a França, es calcula que set milions i mig de persones organitzen ara reunions virtuals, els batejats com a apéros Zoom. Però que també hi ha la vessant negativa: “l’aïllament, l’ansietat, els dolors físics o l’obligació d’estar sempre accessible ‘en línia’ per pal·liar l’absència real”.

Encara que amb imatges prèvies a la maleïda pandèmia, Patricia de Malo Moreia ausculta a la seva vegada la societat del seu país a El meu Portugal, per a l’AFP, on recorre diverses ciutats començant per la capital Lisboa per copsar com ha quedat un dels Estats més tocats per la crisi financera i abans no n’arribès una de nova.

GUILLAUME HERBAUT/AGENCE VU' | Bust de <em>Marianne</em>, símbol de la Vª República Francesa, en un jardí de la població perifèrica parisenca de Clichy-sous-Bois, al novembre del 2020
GUILLAUME HERBAUT/AGENCE VU’ | Bust de Marianne, símbol de la Vª República Francesa, en un jardí de la població perifèrica parisenca de Clichy-sous-Bois, al novembre del 2020

Un encadenament de crisis que ha fet perdre la confiança dels ciutadans en les seves institucions i els seus polítics. Aquest és l’enfoc, de llarg recorregut, de La Vª, de Guillaume Herbaut, referint-se a la Vª República francesa. Proclamada per Charles De Gaulle el 1958, en plena guerra d’Algèria, el règim presidencialista francès sembla trontollar des de ja fa temps com va posar en evidència el fenòmen dels armilles grogues fa un parell d’anys. Concebuda per a l’agència VU’ i amb el suport de Le Monde, l’objectiu d’Herbaut és fer reflexionar sobre aquest deteriorament polític i social del sistema francès, que tampoc és aliè a d’altres països europeus. I presenta el projecte just vuit mesos abans de les eleccions presidencials de l’abril que ve després “d’un quinquenni d’Emmanuel Macron sovint marcat pel centralisme i el caràcter ‘jupiterià’ del cap d’Estat”.

El malestar nord-americà

Tot i que ens hem lliurat d’un personatge com Donald Trump al capdavant dels Estats Units, no s’ha d’oblidar que més de 74 milions de nord-americans el van votar al novembre del 2020. De manera indirecta, hi ha dues exposicions al Visa que tracten d’aquest tipus de població procliu a donar el seu suport a un candidat demagog i xenòfob, meravellats com estan per l’ús de les armes. Així ho recull The Ameriguns, de l’italià Gabriele Galimberti, per al National Geographic. Va començar retratant un d’aquests ciutadans que mostrava orgullós més de cinquanta armes a casa seva a Kansas. Després, va continuar viatjant per tot el país documentant, sense prendre partit, col·leccions personals semblants. “Vaig descobrir algunes d’aquestes històries gràcies a amistats, però en la majoria dels casos va ser a Instagram i d’altres xarxes socials on els vaig trobar resseguint simplement els perfils amb els ‘hashtags’ relacionats amb armes de foc”, comenta l’autor.

GABRIELE GALIMBERTI/NATIONAL GEOGRAPHIC | L'estatunidenc Stephen F. Wagner, a State College, Pennsilvània, mostrant la seva col·lecció d'una setantena d'armes a casa seva
GABRIELE GALIMBERTI/NATIONAL GEOGRAPHIC | L’estatunidenc Stephen F. Wagner, a State College, Pennsilvània, mostrant la seva col·lecció d’una setantena d’armes a casa seva
MÉLANIE WENGER/INLAND/LE FIGARO MAGAZINE/NATIONAL GEOGRAPHIC | L'estatunidenc Erik Grimland, acompanyat del propietari d'una reserva a Namíbia i de dos guies, caçant antílops a l'abril passat
MÉLANIE WENGER/INLAND/LE FIGARO MAGAZINE/NATIONAL GEOGRAPHIC | L’estatunidenc Erik Grimland, acompanyat del propietari d’una reserva a Namíbia i de dos guies, caçant antílops a l’abril passat

En la mateixa línia, la francesa Mélanie Wenger exposa Sugar Moon, reportatge efectuat per a Le Figaro Magazine i National Geographic sobre la caça d’espècies a l’Àfrica de ciutadans dels Estats Units i els beneficis que se’n treuen del seu comerç. Per això, es va endinsar a l’Amèrica rural i sudista i els seus ranxos on s’hi veuen animals en semi-llibertat i, simultàniament, els seus caps exposats com a trofeus als salons. I també va anar amb els seus propietaris a les seves caceres a la sabana africana. En un text del periodista Vincent Jolly, s’exposa com justifiquen els seus participants aquest tipus de pràctiques: “matar legalment un animal, diuen els seus partidaris, seria un mitjà de salvar-ne d’altres i de preservar també importants zones de terres salvatges cada cop més amenaçades per una demografia galopant i una urbanització desenfrenada”. Hi hauria molt a discutir sobre això, però a més hi ha la vessant menys confessable dels diners que genera un comerç semblant.

DAVID BURNETT/CONTACT PRESS IMAGES | L’equip d'hoquei sobre gel dels Gray Wolves (els llops grisos) envoltant Marsh Webster, jugador de 95 anys (samarreta blanca), a Skaneateles, Estat de Nova York, al setembre del 2018
DAVID BURNETT/CONTACT PRESS IMAGES | L’equip d’hoquei sobre gel dels Gray Wolves (els llops grisos) envoltant Marsh Webster, jugador de 95 anys (samarreta blanca), a Skaneateles, Estat de Nova York, al setembre del 2018

L’altra cara de la moneda estatunidenca són els barris populars de les grans ciutats. És el cas de la història Cicles americans, de Darcy Padilla per a l’agència VU’, que es concentra en la bugaderia més gran del món, de 1.300 metres quadrats, situada en una barriada hispana de Chicago. No tanca mai, es nodreix de panells solars i congrega una parròquia de veïns que hi van a celebrar festes, gaudeixen de pizza gratuïta els dimecres i fins i tot disposen de taules escolars perquè els nens hi facin els seus deures. És un exemple de solidaritat en aquest país tan desigual, com també ho és la pràctica esportiva durant la tercera edat que recull Els sèniors de l’esport, de David Burnett per a Contact Press Images. Després d’haver recorregut els majors esdeveniments mundials, inclosos els Jocs Olímpics, Burnett s’ha dedicat a seguir les competicions reservades als més grans, dels 55 anys fins als noranta o més. Com un jugador d’hoquei sobre gel de 95 anys. Per a aquesta feina, el fotògraf utilitza càmeres digitals automàtiques per donar major sensació de naturalidat.

Una altra imatge diferent de la que ens arriba habitualment d’un país com Haití és Feliç vida a dos: Haití per al millor i per al pitjor, de la suïssa Valérie Baeriswyl per a Reuters. Més encara sabent que aquest mes d’agost un altre terratrèmol, al sud de l’illa, ha deixat un balanç de moment de més de dos mil morts i, al juliol, va ser assassinat el seu president, Jovenel Moïse. El reportatge de Baeriswyl ressegueix tot tipus de bodes, de les més luxoses en xalets fins a les més humils on la gent es porta el menjar de casa o el pastís es reserva exclusivament per als nuvis perquè no n’hi ha suficient per als convidats. Un moment de felicitat per a rics i pobres, encara que estiguin separats.

L’empatia de les balenes

BRIAN SKERRY/NATIONAL GEOGRAPHIC | A l'Àrtic canadenc, una balena blanca o beluga juga amb una pedra a la boca, a la badia de Cunningham, illa de Somerset
BRIAN SKERRY/NATIONAL GEOGRAPHIC | A l’Àrtic canadenc, una balena blanca o beluga juga amb una pedra a la boca, a la badia de Cunningham, illa de Somerset

I com a contrapunt d’aquesta diagnosi tan ombrívola del planeta i mostrant la convivència d’altres mamífers amb el seu ecosistema, el nord-americà Brian Skerry exposa Els secrets de les balenes dins la seva ja llarga col·laboració per al National Geographic. El treball es focalitza en quatre espècies: el catxalot, la balena geperuda, la beluga o blanca i l’orca. I d’elles s’aprèn que posseeixen diferents dialectes i règims alimentaris, en funció de la seva procedència, que se saluden quan es creuen dient d’on vénen (“jo de la República Dominica”, “doncs, jo sóc de les Açores”, es llegeix a la presentació) i que, a més de ser una espècie matriarcal, fan concursos de cant i ploren la pèrdua dels seus familiars.

VINCENT MUNIER | Llop àrtic envoltat de boira a l'illa canadenca d’Ellesmere, Nunavut
VINCENT MUNIER | Llop àrtic envoltat de boira a l’illa canadenca d’Ellesmere, Nunavut

Com a complement, s’ha preparat una retrospectiva del fotògraf francès de fauna animal Vincent Munier. Una retrospectiva que engloba tant el bestiari més diminut o fugaç per a la càmera, com ocorre amb els ocells, fins al més salvatge que requereix de tot un operatiu com el lleó d’Àfrica o l’os polar. Una aproximació al regne animal, que suposa també adaptar-se cada cop a una llum diferent per a l’objectiu. I, en el cas d’aquests grans mamífers, d’una paciència que contrasta amb la rapidesa del nostre món híper connectat.

Una cosa que enllaça amb la presentació d’Éric Bouvet per a l’exposició de la qual parlàvem al principi dels seus quaranta anys de feina. Parla Bouvet que, a diferència del rellotger que mesura la cursa del temps, el fotógraf l’atura. “És tant la seva llibertat com la seva coerció”, diu. I afirma que “sempre s’ha de guardar la idea per a un mateix que la millor imatge encara no s’ha fet; que se l’ha d’anar a buscar”. És a dir, que “si tothom està d’acord en dir que, avui dia, el temps s’accelera, heus aquí una bona raó perquè el fotògraf demostri que encara se’l pot congelar. Aturant-lo en una imatge”.

* Visa pour l’Image 2021: exposicions amb accés gratuït a Perpinyà del 28 d’agost al 12 de setembre i els caps de setmana del 18/19 de setembre i 25/26 de setembre. A l’Esplanade de la Villette de París, del 15 de setembre al 31 d’octubre, amb dues projeccions el 8 i 9 d’octubre. En línia, del 30 d’agost al 4 de setembre, mòduls de deu minuts de les projeccions de la setmana professional a través de la web www.visapourlimage.com

VISA D’OR NEWS

FOTÒGRAF ANÒNIM/THE NEW YORK TIMES | Una de les fotos de La primavera birmana, del fotògraf anònim per al The New York Times, guanyador del Visa d'Or News, i que manté d'incògnit la seva identitat per garantir la seva seguretat
FOTÒGRAF ANÒNIM/THE NEW YORK TIMES | Una de les fotos de La primavera birmana, del fotògraf anònim per al The New York Times, guanyador del Visa d’Or News, i que manté d’incògnit la seva identitat per garantir la seva seguretat
VICENÇ BATALLA | El cap de fotografia del servei asiàtic del diari The New York Times recull en nom del fotògraf anònim el Visa d'Or i llegeix unes paraules d'agraïment que li ha enviat des de Birmània
VICENÇ BATALLA | El cap de fotografia del servei asiàtic del diari The New York Times recull en nom del fotògraf anònim el Visa d’Or News i llegeix unes paraules d’agraïment que li ha enviat des de Birmània

VISA D’OR MAGAZINE

JÉRÉMY LEMPIN/DIVERGENCE | Fotografia de la sèrie <em>Doctor Peyo i Mister Hansen</em>, on un cavall autista però hipersensible s'acomiada dels pacients terminals de càncer que ell mateix escolleix en un hospital de Calais, al nord de França
JÉRÉMY LEMPIN/DIVERGENCE | Fotografia de la sèrie Doctor Peyo i Mister Hansen, on un cavall autista però hipersensible s’acomiada dels pacients terminals de càncer que ell mateix escolleix en un hospital de Calais, al nord de França

EXPOSICIÓ DE LA PREMSA INTERNACIONAL

CRISTÓBAL CASTRO/MÓN TERRASSA | Present cada any a l'exposició de la premsa diària internacional, Cristóbal Castro hi té en aquest edició una sèrie de cinc fotografies per al digital Món Terrassa sobre les víctimes mortals de la Covid a la ciutat barcelonina. En aquesta que obre la sèrie, uns operaris de pompes fúnebres es disposen a treure un cos del precintat de seguretat
CRISTÓBAL CASTRO/MÓN TERRASSA | Present cada any a l’exposició de la premsa diària internacional, Cristóbal Castro hi té en aquest edició una sèrie de cinc fotografies per al digital Món Terrassa sobre les víctimes mortals de la Covid a la ciutat barcelonina. En aquesta que obre la sèrie, uns operaris de pompes fúnebres es disposen a treure un cos del precintat de seguretat

ASGER LADEFOGED/BERLINGSKE | Fotografia del reportatge guanyador del Visa d'Or de la Premsa Diària 2021, del danés Asger Ladefoged per al periòdic Berlingske sobre la repressió a Bielorússia després de la reelecció fraudulenta d'Aliaksàndar Lukaixenka, a l'agost de l'any passat: la imatge recull la ferida a l'ull del jove Aleksandr, de 26 anys, pels cops de la policia que el va detenir quan tornava d'una manifestació
ASGER LADEFOGED/BERLINGSKE | Fotografia del reportatge guanyador del Visa d’Or de la Premsa Diària 2021, del danés Asger Ladefoged per al periòdic Berlingske sobre la repressió a Bielorússia després de la reelecció fraudulenta d’Aliaksàndar Lukaixenka, a l’agost de l’any passat: la imatge recull la ferida a l’ull del jove Aleksandr, de 26 anys, pels cops de la policia que el va detenir quan tornava d’una manifestació

 

 

 

 

 

 

 

 

 

VISA D’OR D’HONOR: SEBASTIÃO SALGADO

VICENÇ BATALLA | El fotògraf brasiler Sebastião Salgado, al costat de la seva esposa, Lélia Wanick, amb el Visa d'Or d'Honor a una carrera que concedeix Le Figaro Magazine
VICENÇ BATALLA | El fotògraf brasiler Sebastião Salgado, al costat de la seva esposa, Lélia Wanick, amb el Visa d’Or d’Honor a una carrera que concedeix Le Figaro Magazine

 

Hits: 123