VICENÇ BATALLA. Ha entrat amb bon peu al circuit cinematogràfic francès perquè, de fet, fa anys que viu a França. I, a part de treballar el seu projecte a la residència Cinéfondation de Canes, compta en aquesta ocasió amb l’ajuda en el guió del crític Philippe Azoury, que també apareix en pantalla. L’alacantina d’Oriola Elena López Riera ha obtingut amb el seu primer llargmetratge de ficció El agua a la seva mateixa comarca d’origen, i dins de la secció paral·lela de la Quinzena de Realitzadors, una molt bona acollida al Festival de Canes. Les crítiques, en general, han estat bones.

El seu pas, als quaranta anys, del documental a la ficció se salda doncs amb bona nota. Encara que, des del 2015, ja havia realitzat tres curts: Pueblo, que va ser a la Quinzena d’aquell any; Las vísceras, que es va presentar al Festival de Locarno de 2016; i Los que desean, que va acabar emportant-se el 2018 el Pardino d’Or en aquest mateix festival. El agua tampoc està exempt d’extractes documentals, sobre l’última riuada de 1987 i amb testimonis femenins que expliquen aquesta llegenda que el torrent s’emporta una dona en cada ocasió i sobre la que López Riera construeix la seva ficció amb un grup d’adolescents de la zona i, entre els quals, sobresurt Ana, de disset anys (Luna Pamies), que també serà cridada pel cabal del riu. Vam ser els últims en la ronda d’entrevistes i ja només quedaven deu minuts, però els vam consumir sencers a la vora de la mar.

Has d’estar satisfeta de poder presentar aquí El agua, a la Quinzena de Realitzadors, després d’un procés de cinc anys.

“Estic contenta de ser aquí sobretot per l’equip. Perquè la pel·lícula es va fer de forma molt artesanal, amb un grup molt reduït al poble, i, de sobte, som aquí a Canes. És molt bonic que algú ho pugui apreciar des d’un altre país. Satisfeta és una paraula molt gruixuda. Jo soc molt autocrítica, mai estic satisfeta. Només veig els errors. Però també està bé que les pel·lícules tinguin la seva vida i que ja no ens pertanyin”.

I també ha d’ajudar haver corealitzat el guió amb Philippe Azoury i haver estat abans aquí a la residència de la Cinéfondation…

“Porto molts anys mig vivint a París i la meva relació amb França és important. També ha estat important la col·laboració amb Philippe Azoury i poder mirar el teu poble des de fora. Et dona una distància interessant. Perquè si expliques les coses només des de dins, no disposes d’aquesta distància necessària”.

Vols dir de forma més objectiva, si és que aquesta paraula es pot utilitzar?

“Quan faig documentals o els meus curts, en el que insisteixo és que aquesta és la meva visió sobre la realitat, i no la realitat! Perquè tampoc crec que hi hagi una visió objectiva. El que sí que fa estar fora és formular la subjectivitat una mica en una direcció”.

Perquè sigui més universal?

“No depèn només de la meva mirada. Hi ha mecanismes, hi ha coses que t’ho fan veure d’una altra manera. Ho sé perquè, quan el públic veu les pel·lícules i ve a parlar-te, t’expliquen que al seu poble passa igual: ‘Hòstia, però si ets noruec!’. Ha d’haver-hi alguna cosa en la manera com s’organitza la societat, els sentiments, les emocions, que se’ns escapen i que van molt més enllà del que vivim cadascun a casa nostra”.

El càsting al Baix Segura

El problema de la riuades, per exemple, es pot traslladar a d’altres zones de la costa mediterrània, com a Catalunya. En tot cas, tu t’has recolzat, evidentment, en la gent dels pobles del Baix Segura. Com va ser trobar a aquests actors i actrius amateurs?

“Va ser un càsting bastant llarg, però tenia molt clar que treballaria amb gent de la zona. Va ser molt bonic anar a trobar a aquestes persones que viuen allà. Va ser un procés llarg, però interessant de documentació humana d’aquesta regió”.

I els testimonis que surten explicant la llegenda de l’aigua que s’emporta cada vegada una dona, ho havies preparat abans?

“Ho vaig fer després, de fet. Però una d’elles és la meva mare i ho conec molt bé, perquè així és com m’ha estat transmesa la història. Va ser el meu petit homenatge a aquestes dones”.

Et va costar molt trobar Luna Pamies per al personatge protagonista?

“No, la vaig trobar la primera setmana. Només que va desaparèixer. I, després, vaig trigar un any a tornar a recuperar-la”.

Va desaparèixer com l’aigua!

“Sí, va desaparèixer com l’aigua perquè ella és així, com el personatge, una mica fantasmagòrica. Però va ser un amor a primera vista”.

Suposo que quan la vas tornar a trobar, vas dir: ara ja es pot fer la pel·lícula!

“I ara no et deixo anar!”. (riures)

Què tenia ella que no tinguessin l’altres?

“Bé, això és com explicar-te per què t’enamores d’una persona i no d’una altra. Què té ella, que no tingui jo. No ho sé. Ha de ser una química entre ella i jo”.

La llegenda de la riuada que s’emportava les dones, la coneixies des de fa molts anys?

“Des de petita, perquè la meva àvia me l’explicava sempre”.

Per què la culpa sempre ho tenen els cossos de les dones?

El que té aquesta pel·lícula de caràcter propi és que s’explica un tema que ve de segles, però des del punt de vista femení. I, amb aquesta llegenda, es poden evocar totes les metàfores possibles: les dones són protagonistes per al millor i per al pitjor; el riu no s’enamora dels homes…

“Per què serà? Per què serà que tota la culpa sempre ho tenen els cossos de les dones i el que cal controlar és el desig de la dona, la seva llibertat, la seva capacitat per sortir fora, per a enfrontar-se a les coses? La responsabilitat que tenen sobre tot el que succeeix, per què serà?”.

I això dona molta enveja per part dels homes, dona gelosia?

“Bé, també les deslliura de bastants problemes”. (més riures)

Això vol dir que, malgrat tot, la dona pot triar. És una mica el final de la pel·lícula…

“Jo vull, almenys, que la meva heroïna triï. Que la meva heroïna triï reescriure la història”.

No serà ara que em diguis què posaries i trauries de la pel·lícula. Jo dic que no és perfecta, però és emocionant. Obre moltes portes que, potser, podries desenvolupar més endavant.

“És que tampoc m’interessa molt tancar portes (continua rient). La pel·lícula espero que sigui imperfecta, perquè a mi les coses perfectes em donen mal rotllo. Desconfio bastant. M’interessava obrir portes i tenir moltes capes perquè la vida té moltes capes. És el que a mi em fa avançar, i el que fa interessar-me per fer cinema”.

Per exemple, amb els personatges masculins et vas plantejar que podries desenvolupar una altra història?

“Jo volia centrar-ho més en les dones. Sempre hi ha moltes pel·lícules possibles, però aquesta és la que he triat fer”.

Imatges reals i de ficció

Algú que l’ha vist m’ha dit que era una mica estrany que aparegués Bàrbara Lennie com a mare perquè no té l’accent d’Oriola, ni tampoc l’àvia Neu de Medina. Això seria una imperfecció?

“Home, si ens posem a buscar imperfeccions, n’hi ha mil. I no em posaré jo mateixa ara a buscar-les. Les persones que fan aquesta crítica potser no tenen la sensibilitat per a escoltar els altres accents. Però, dins d’una mateixa zona, també hi ha molts matisos. I, entre les noies que apareixen, el mateix. Jo crec que aquest tipus de crítiques una mica pernicioses venen per acusar que siguin professionals”.

El fet que sigui una pel·lícula en què tots són d’allà i amateurs, i a la vegada apareguin aquestes dues actrius conegudes és una mica un contrast…

(riu novament) “Està bé que les pel·lícules tinguin la seva vida, i que hi hagi gent que li agradi i gent que no. Per a això estan, perquè ja no em pertanyin. No tinc perquè defensar-la més enllà que la pròpia pel·lícula es defensi sola. I cal assumir-ho, perquè aquest és el joc. Jo crec que tot el que havia de dir, ho he dit a la pel·lícula”.

De quina manera t’ha servit haver fet documentals abans per a aquest primer llargmetratge de ficció?

“M’ha format. Sí, jo vinc d’allà i ho reivindico. És una pràctica que m’interessa molt, i que espero continuar fent”.

En cap moment, vas tenir por d’inserir imatges reals, testimonis en la ficció…

“Por, no. Una mai sap si funcionaran. I la prova és que una pel·lícula que a una persona li agrada molt, una altra la detesta. I és la mateixa. Això demostra que no hi ha una solució única per a tot. Has de fer el que, en aquest moment, tu creguis que és el millor per al teu projecte. I, després, caldrà conviure amb els que els agradi i els que no”.

Quan creus que la podran veure al lloc on es va fer?

“Espero que molt aviat, quan acabi el Festival de Canes”.

La música, per exemple de Bad Gyal, la van triar les mateixes actrius i actors?

“Jo soc bastant fan de Bad Gyal, també. Però era un gust compartit”. (riure còmplice)

En la primera presentació, tu vas parlar de La Zowi, Albany…

“Sí, d’Albany jo soc super fan”.

I, en aquest sentit, quina part d’improvisació va haver-hi per part d’ells mateixos?

“Va haver-hi molta improvisació durant la preparació, perquè el guió estava en ‘work in progress’. S’anava nodrint de les seves pròpies converses, dels seus anhels, pors. Crec que va haver-hi un marge bastant equilibrat d’escriptura i improvisació”.

I us ho vau passar molt bé…

“Ens ho vam passar bastant bé. És a dir, que si hi ha gent que diu que no li agrada la pel·lícula, que nos quiten lo bailao! (riures finals)

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2022

 

Visits: 845