Jordi Bartolí: “Els dibuixos del meu oncle van formar la meva consciència política”

VICENÇ BATALLA | Quadre sense data en forma de mosaic <em>Homenatge a les dones del món</em>, en què Jordi Bartolí assenyala on el seu oncle Josep Bartolí va escriure els noms de María, Frida, Rosy, Michelle, Berenice i Venus E, les companyes de la seva vida, a l'exposició <em>Els colors de l'exili</em> del Memorial de Ribesaltes
VICENÇ BATALLA | Quadre sense data en forma de mosaic Homenatge a les dones del món, en què Jordi Bartolí assenyala on el seu oncle Josep Bartolí va escriure els noms de María, Frida, Rosy, Michelle, Berenice i Venus E, les companyes de la seva vida, a l’exposició Els colors de l’exili del Memorial de Ribesaltes

VICENÇ BATALLA. Confessa que li resulta estrany que l’anomenin Georges quan el seu pare, Salvador, germà petit de Josep Bartolí (1910-1995), i la seva mare casats a Perpinyà li deien Jordi. El nebot del Josep, la figura del qual s’ha fet famosa després de la pel·lícula d’animació d’èxit d’Aurel, culmina tota una gesta un cop aconseguit portar el llegat del seu oncle que conservava fins ara la seva vídua Bernice Bromberg a Nova York des de la mort del dibuixant i pintor. I que gràcies al film Josep (de qui el 2020 vam publicar un reportatge amb declaracions d’Aurel) ha rebut l’atenció necessària que durant anys havia quedat soterrada com la història del mig milió de republicans exiliats al sud de França acabada la Guerra Civil el 1939. I és, precisament, al Memorial del Camp de Ribesaltes a la Catalunya Nord on s’obre aquesta setmana l’exposició Josep Bartolí. Els colors de l’exili (fins al 19 de setembre del 2022), comissariada pel seu nebot i un dels llocs per on va passar el Josep en el seu convuls periple abans de poder desembarcar a Mèxic carregat dels seus dibuixos sobre els camps d’internament dels republicans.

Després, es va convertir en un il·lustrador i pintor de prestigi a Mèxic i els Estats Units, però mai no va perdre la seva combativitat social mentre continuava donant voltes al món. Jordi Bartolí ha fet possible el que, des de Catalunya, la família terrassenca Canyameres havia intentat des de fa anys, juntament amb els dibuixos dels camps donats en el seu moment als Arxius Municipals de Barcelona, a més de peces de la Col·lecció Nacional d’Art de la Generalitat, el Centre Cultural de Terrassa i els fons privats de la família Canyameres Sanahuja i Joëlle Lemmens.

Els seus préstecs permeten ara d’oferir una exposició panoràmica i inèdita de Josep Bartolí, fent una selecció de les 270 peces (i un miler de dibuixos) entregats per la vídua que quedaran per sempre a Ribesaltes, i que el situen com a un referent heterodox i imprescindible del reportatge gràfic que es confon amb les avantguardes del segle XX. El nebot d’aquest personatge de vida novel·lesca ens explica l’odissea d’haver pogut reunir l’obra del seu oncle en un treball de dècades sobre la seva memòria. Tampoc és per casualitat que el Jordi/Georges Bartolí nascut el 1957 s’hagi guanyat la vida com a fotoperiodista, local i internacional.

ARXIUS MUNICIPALS DE BARCELONA | Dibuix d'un dels camps d'internament al sud de França per als republicans exiliats de la Guerra Civil i que es publicaria al llibre Campos de concentración 1939-194...
ARXIUS MUNICIPALS DE BARCELONA | Dibuix d’un dels camps d’internament al sud de França per als republicans exiliats de la Guerra Civil i que es publicaria al llibre Campos de concentración 1939-194…

Què creus que pensaria el Josep d’aquesta exposició?

“És difícil de saber-ho, però el Josep era algú que no tenia molt en compte la fama sinó que sempre s’allunyava del que era exposicions. Tot i que em va fer moltes, perquè no hi havia més remei per donar-se a conèixer. Però m’agradaria pensar que n’estaria orgullós, i a més venint del seu nebot, que es faci aquesta exposició a Ribesaltes. Tant per l’aspecte de reconeixement del seu estatus com a artista, que ha estat menyspreat, com pel seu llegat polític. És un al·legat de memòria. No una memòria de queixes i de condol, sinó ofensiva. De reivindicació del que som i d’on venim. Penso que n’estaria orgullós”.

I és important, en aquest sentit, el lloc on es fa. És molt simbòlic que sigui a Ribesaltes.

“Podria fer-se en un museu, i podria ser molt maco amb tots els museus que hi ha França amb condicions d’exposició molt favorables. Però, aquí, a més de tenir un molt alt nivell museogràfic per la disposició i conservació de les obres, es tracta d’un lloc de memòria. L’obra del Josep Bartolí es basa en dos aspectes: aquest d’artístic, però també el del llegat polític. Va amb dos potes. En qualsevol museu, tindria el seu interès veure l’obra artística del meu oncle. Però la part memorial, la part històrica, la part política, no podia ser en un altre lloc. Jo no veig a la regió d’Occitània, fins i tot al Rosselló que en forma part administrativament, on aquesta obra hagués tingut més sentit, hagués pogut estar en un lloc més encertat”.

Els refugiats d’ahir i avui

COL·LECCIÓ PASTOR/BARTOLÍ | Jordi i Josep Bartolí a la platja de Sant Cebrià, el 1992, un dels llocs on el segon va ser internat durant <em>La retirada</em>
COL·LECCIÓ PASTOR/BARTOLÍ | Jordi i Josep Bartolí a la platja de Sant Cebrià, el 1992, un dels llocs on el segon va ser internat durant La retirada

Amb el Josep havíeu vingut a Ribesaltes?

“No, mai. A l’època en què el Josep venia a Perpinyà, evidentment el Memorial encara no existia. El Memorial només té set anys. I abans, dels diferents camps de concentració que es van anar succeint a la zona només en quedaven vestigis”.

Mai no n’havíeu fet un recorregut?

“El vam fer a la platja de Sant Cebrià i del Barcarès. Sobretot a la primera, on hi vivia el meu pare. Però el Josep tampoc no era un home de nostàlgies. Ell mirava endavant. Ja sabia d’on venia, i sabia sobretot per on havia passat. Però tampoc vivia amb aquesta visió ‘llorona’ que diuen els xilens de la història. Vivia amb una visió política, actual, moderna”.

Intentant entendre els problemes del seu temps, a partir de la seva experiència…

“Exacte. D’això serveix la memòria. Pot servir de moltes coses, i pels historiadors té tot el sentit i està molt bé que facin estudis precisos i disposin de llistes de noms i dates. Són molt útils. Però també hi ha una altra visió que potser és menys científica, però que té més a veure amb la societat i és més emocional. I és què en fem d’aquesta memòria. Si és per tornar a passar la frontera cada mes de febrer plorant perquè el feixisme ens va fer patir molt i vam perdre el nostre país, un parell de vegades convé perquè també hi ha molta emoció. I l’emoció és necessària, i la comprensió. Però cada any, no. Avui, els que passen la frontera en condicions absolutament escandaloses no som nosaltres, ni els nostre pares que la majoria ja no estan aquí. Són els migrants, que són els refugiats d’avui. Els morts de gana d’Àfrica i del Sahel, que no tenen més remei que venir a ofegar-se al Mediterrani per intentar viure una mica millor. Si no ho mirem amb aquesta òptica, això no serveix. Una vegada, en una manifestació de fills de refugiats, hi havia una pancarta dient: ‘Ya no lloraremos más, cantaremos’. I, avui, em trobo més en el supòsit de cantar que de plorar”.

Potser, per això, heu subtitulat l’exposició Els colors de l’exili?

“Sí, haguéssim pogut subtitular-ho ‘El dolor de l’exili’. No, l’hem anomenada ‘Els colors de l’exili’, perquè l’ésser humà sempre té unes capacitats d’adaptació de supervivència que són magnífiques. I el meu oncle n’és un exemple brutal. S’hagués hagut de morir vint vegades! Primer, a la Guerra Civil. Després, a l’exili. Més tard, escapant-se dels nazis, i travessant l’Atlàntic. I va tenir una necessitat vital perquè l’important és mirar endavant i sublimar una mica el que has passat o t’han fet passar per fer-ne una exigència de vida i una exigència d’esperança, i de lluita”.

L’èxit de la pel·lícula d’Aurel

COL·LECCIÓ BARTOLÍ | Josep Bartolí, treballant el 1974
COL·LECCIÓ BARTOLÍ | Josep Bartolí, treballant el 1974

Sense la pel·lícula Josep s’hagués pogut fer una exposició com aquesta?

“Jo crec que no”.

De fet, el treball de mantenir viva l’obra i la figura del Josep l’has estat fent fins ara, amb els llibres i amb el contacte amb els detentors de les obres. Però en què han canviat les coses que aquesta pel·lícula existeixi?

“Doncs, ens ha situat en un coet estratosfèric. Jo vaig fer un llibre el 2009, fa dotze anys, que es deia ‘La Retirada: exode et exil des républicains d’Espagne’ (Actes Sud). Tot i que no era cap història de ‘La retirada’, sinó que era una història dels fills de ‘La retirada’ i com havíem viscut en aquest país que no era el nostre. Però em vaig basar, evidentment, en els exemples familiars, i vaig tenir la sort de basar-me en els dibuixos del meu oncle. I el llibre es va convertir més en un llibre sobre el meu oncle, que no era la idea inicial. Depèn de com la gent s’ho miri. D’aquest llibre, en deu anys, se n’han venut dotze o tretze mil exemplars. Que és molt, per un llibre tan especialitzat! Però no passen de tretze mil. I, si calcules els préstecs a les biblioteques i la gent que se’ls deixa, podem arribar com a màxim a unes vint mil persones que s’assabentaran de la història. De les quals una bona meitat ja ho sabien.

En tot cas, en si mateix ja era un èxit i s’hagués pogut quedar així. Però, després, hi ha les casualitats de la vida. Passa l’Aurel per aquí, es creua amb el llibre, s’enamora dels dibuixos i en vol fer una pel·lícula. I hagués pogut ser una pel·lícula molt dolenta, ‘llorona’ i sense cap ambició. No, és una gran pel·lícula! I no només als professionals els hi agrada, sinó també al públic. A França, estem en més de 200.000 espectadors, que és enorme. I a l’Estat espanyol no arriba a tant, però deu n’hi do. És un coet estratosfèric. Ha arribat a una òrbita cultural que jo no hi hagués pogut arribar mai, perquè no tenia els mitjans. No sé què hagués passat amb l’obra del Josep. Potser sense l’Aurel, no s’hagués pogut convèncer la vídua, Bernice Bromberg, que és qui guardava les obres. Perquè la Bernice ja compta amb una edat, amb 91 anys, tot i que es troba perfectament bé. Però no té descendència, no té nebots. Què hagués passat amb l’obra?”.

L’odissea de la donació de Bernice Bromberg

GEORGES BARTOLÍ | Bernice Bromberg, vídua de Josep Bartolí, al seu apartament a Nova York el 2019 amb una obra del seu marit al darrera
GEORGES BARTOLÍ | Bernice Bromberg, vídua de Josep Bartolí, al seu apartament a Nova York el 2019 amb una obra del seu marit al darrera

De fet, la donació de la Bernice Bromberg s’ha produït després de la pel·lícula.

“Més aviat durant la producció de la pel·lícula. L’Aurel va fer anades i tornades a Nova York, jo també, per discutir amb ella. És clar, no era senzill des de Manhattan explicar-li a la Bernice què és el Memorial del Camp de Ribesaltes!”.

Quan el Josep va viure a Perpinyà cap als anys 1976, 1977, la Bernice no hi era?

“No, tot i que estaven junts. Estaven junts abans, i estaven junts després. Eren molt independents l’un de l’altre. Per a ella, coses com ‘La retirada’, el camp de Ribesaltes o les platges d’aquí pinta poc, fins i tot la Guerra Civil espanyola. És una història, per a ella, llunyana. Sí, sap perfectament d’on ve el seu marit, però no és la seva història i no estic segur que li interessi molt”.

Com va ser el procès per poder portar totes aquestes obres aquí? No sembla que hagi estat gaire fàcil.

“La regió d’Occitània inverteix en la pel·lícula. Per què? Perquè una gran part de la immigració de ‘La retirada’ al sud de França, també a l’Aquitània, és important demogràficament. És una constatació sociològica, i també és gent que vota. És lògic, hi ha una preocupació pel tema. I ja que la regió d’Occitània inverteix molts calés en la pel·lícula, se li diu que n’hi posi una mica més i que es pugui recuperar la seva obra. I accepten! Designen el Memorial de Ribesaltes com a operador per fer-ho i és el Memorial qui decideix fer la proposta a la vídua. I la Bernice, molt ràpidament, hi està d’acord”.

Perquè ho tenia guardat, però sense que fos públic, en un magatzem de Manhattan…

“I que li costava molts diners cada mes. Un magatzem, a Manhattan, val més que un pis a la Via Laietana de Barcelona! Era un pes per a ella. És algú que té diners, però tampoc no és rica. I una mica sí que li va bé de poder desfer-se de l’obra, però amb un objectiu: no perquè sí, sinó per donar-li una segona vida. Ella fa crec que tres viatges a Barcelona per veure’s amb el Manel Canyameres. I, a Barcelona, no els hi fan cap mena de cas”.

La impossibilitat catalana

COL·LECCIÓ MEMORIAL DEL CAMP DE RIBESALTES/JORDI CANYAMERES | Quadre de la sèrie <em>La fam</em>, del 1990, on Josep Bartolí recrea un llop esquelètic fent eco als seus dibuixos de personatges famèliques als camps d'internament del 1939
COL·LECCIÓ MEMORIAL DEL CAMP DE RIBESALTES/JORDI CANYAMERES | Quadre de la sèrie La fam, del 1990, on Josep Bartolí recrea un llop esquelètic fent eco als seus dibuixos de personatges famèliques als camps d’internament del 1939

El Manel em va explicar que, cada cop que feien una reunió amb la Generalitat, havien canviat de conseller de Cultura i se’ls hi havia de tornar a explicar tot una altra vegada.

“De conseller, de directors de Cultura, de directors de museu i del Memorial Democràtic… no els hi fan cas. I la Bernice diu que no vol diners, vol que s’aprofiti l’obra del seu marit. L’únic que demana és que facin una exposició ben feta, que tingui espai i qualitat. I, al cap d’un temps, quan ja està una mica desesperada, arribem nosaltres. L’hi diem que ens comprometem a fer una exposició important. I, pel fet que jo sigui el nebot, m’hi capbusso i els hi asseguro que ho faré. No sabia que em donaria tanta feina! Tants embolics! Però ho hagués fet igualment, perquè no em podia escapar. Hi havia una fatalitat històrica de fer-ho…

Llavors, la Bernice em fa confiança. Ara bé, ella desconeix completament què es el Memorial de Ribesaltes. L’hi enviem fotos, documentació, el projecte del Memorial, que és un lloc més freqüentat que d’altres museus francesos, amb entre 50.000 i 100.000 persones l’any. I quan accepta, comença el merder: advocats, notaris, la regió amb la seva mirada jurídica tot i que per a ells tot és nou… un notari de Ribesaltes que es troba amb l’obligació de discutir amb advocats de Nova York, amb uns drets que no sempre són compatibles. Un embolic! I dura, dura, dura… Arriba, a més, la Covid. La Françoise Roux, administradora del Memorial, i jo havíem d’anar a Nova York per signar la convenció de la donació, però no hi podem anar. Ho vam haver de fer a través d’advocats amb una procuració, però també ens vam trobar amb diferents nivells de procuració perquè la Bernice no s’hagués de desplaçar a Europa… ”.

Quants viatges vas acabar fent per a aquesta operació?

“Jo en vaig fer dos, i abans de la Covid. Tampoc no són tants. Si hagués pogut fer tot el que s’havia de fer, n’haguessin estat quatre… Fins al 21 de juliol passat, no ens van arribar les obres de Nova York. Llavors, jo vaig prendre de pressa i corrents fotos de totes elles perquè els responsables de la regió i del Memorial veiessin de què es tractava. Tot i que amb aixó tampoc no podíem fer un catàleg ben fet. No va ser fins després que el fotògraf designat (Jordi Canyameres; germà del Manel) va poder venir a prendre les imatges que calien. Hem patit fins a l’últim moment”.

Per als préstecs temporals dels Arxius Municipals de Barcelona, així com per la Col·lecció Nacional d’Art de la Generalitat, el Centre Cultural de Terrassa i les col·leccions privades de la família Canyameres i la Joëlle Lemmens (vídua del pintor perpinyanenc Floreal Radresa) ha estat més fàcil, imagino?

“Per a Joëlle Lemmens, el Canyameres, el Centre Cultura de Terrassa, ha estat més ràpid. Però el fet de treure obres de l’Estat espanyol també va comportar una certa paperassa perquè es necessita el permís de l’Estat al tractar-se d’obres de patrimoni nacional. Però tot plegat va resultar molt més senzill que el tema de Nova York, encara que també deu n’hi do”.

L’interès del Reina Sofía

COL·LECCIÓ JOËLLE LEMMENS/JORDI CANYAMERES | Quadre sense data que Josep Bartolí va titular com a <em>Bum Bum</em>, i que recorda la sèrie <em>Els afusellaments del 3 de Maig</em> de Goya
COL·LECCIÓ JOËLLE LEMMENS/JORDI CANYAMERES | Quadre sense data que Josep Bartolí va titular com a Bum Bum, i que recorda la sèrie Els afusellaments del 3 de Maig de Goya

I, en el moment en què estaven arribant totes aquestes obres, tu ja tenies al cap com estructurar l’exposició. No és necessàriament cronològica, tot i que sí comença amb els camps d’internament. Quin és l’objectiu dels diferents espais temàtics?

“Jo volia que l’exposició comencés amb els dibuixos a la premsa als anys trenta i dels camps d’internament dels arxius de l’ajuntament de Barcelona. Perquè és el punt d’inflexió de la vida i de l’obra del meu oncle. I, a més, aquí som en un Memorial. El dispositiu al primer passadís de la sorra, el vidre, les petjades de les botes al terra i la bardissa de fusta, això ho tenia clar. La part de l’obra pictòrica amb els seus espais temàtics va ser més aviat un treball col·lectiu amb el Memorial. Jo volia començar amb els dibuixos, passar per la pintura i acabar un altre cop amb els dibuixos. Sí, jo soc el comissari de l’exposició, però l’itinerari s’ha fet de forma molt col·lectiva. Perquè he trobat gent que s’han involucrat i apassionat pel tema. La implicació de l’equip ha estat més alta del que jo podia esperar, una cosa que a mi també m’ha obligat a córrer darrera d’ells. I és emocionant perquè aquesta gent no són pas fills d’exiliats, no són catalans en la seva majoria, ni espanyols, i s’hi han abocat. És una mica el que ha passat amb la pel·lícula. Tant els personatges que vénen a la inauguració (el 23 de setembre), com l’actor Bruno Solo, o els que han enviat un vídeo, com el Sergi López, ja van acceptar treballar per a la pel·lícula amb el mínim sindical. També va ser el cas del François Morel (tots ells doblant la veu dels personatges animats, així com Valérie Lemercier o Sílvia Pérez Cruz)”.

COL·LECCIÓ MEMORIAL DEL CAMP DE RIBESALTES | Dibuix de la sèrie <em>Calibán</em>, exposat a la sala Juan Martín de la capital mexicana durant els JJ.OO. del 1968 i que el 1971 es convertiria en llibre
COL·LECCIÓ MEMORIAL DEL CAMP DE RIBESALTES | Dibuix de la sèrie Calibán, exposat a la sala Juan Martín de la capital mexicana durant els JJ.OO. del 1968 i que el 1971 es convertiria en llibre

És alguna cosa més que una exposició…

“Sí, i que una pel·lícula. És rescata una història que toca a tothom”.

I també serveix per a reivindicar el Josep Bartolí com a artista. Aquesta exposició estarà aquí un any, després pot viatjar, però sempre hi haurà un espai permanent a Ribesaltes. És una manera que se l’hi reconegui, precisament, el seu caràcter d’artista.

“I la definició com a artista no la faig jo, la fa directora de col·leccions del Museu Reina Sofía de Madrid, Rosario Peiró, que explica que estan ampliant l’època que parla de les guerres a Espanya. I cita tres artistes majors: Goya, Picasso i Bartolí”.

Per tant, el Reina Sofía potser compri obra…

“Les estan buscant com bojos. Se’ls hi va escapar tot això, i estan comprant a preu d’or obres a Mèxic, les poques que queden. Encara que ells estan molt centrats en el dibuix de guerra. La pintura nord-americana del Bartolí, de moment, no és el que els mobilitza més”.

Però, parlant de la pintura, el Josep va ser en el moment clau de l’avantguarda a Nova York de l’expressionisme abstracte a finals dels anys cinquanta. I es parla molt del seus autors més coneguts, però ell també els va poder influir. Fins a quin punt el Josep, amb la seva experiència i la seva forma de treballar, hi va tenir un paper important?

“No puc contestar”.

Però parlàveu de les avantguardes a Nova York?

“Molt poc”.

És veritat que sembla que el Josep no era algú que volgués ser protagonista…

“Tot el que sé de la seva obra, no ho sé per ell”.

La relació amb els artistes contemporanis

COL·LECCIÓ GENERALITAT DE CATALUNYA/JORDI CANYAMERES | Quadre La guerra, de 1958-1959, en l'època en què Josep Bartolí s'havia endinsat en l'expressionisme abstracte de Nova York
COL·LECCIÓ GENERALITAT DE CATALUNYA/JORDI CANYAMERES | Quadre La guerra, de 1958-1959, en l’època en què Josep Bartolí s’havia endinsat en l’expressionisme abstracte de Nova York

I ell era conscient que havia viscut un moment històric de l’art contemporani?

“No, crec que no. Opinava sobre el (Jackson) Pollock, de qui deia que era un borratxo, però que era un gran pintor. O també del Dalí, de qui deia que era un fill de puta franquista fastigós. Tenia la seva visió crítica dels contemporanis. Però mai el vaig sentir dir alguna cosa com: ‘aquests fills de puta són famosos i jo no’. Perquè tant se li en fotia… Ell em deia que havia crescut al carrer, amb una mare morta i un pare molt absent. Va ser criat per la seva germana (Rosa) i va començar a treballar amb el seu germà Joaquim, amb qui gaire bé eren bessons, fent decorats per als teatres del Paral·lel de Barcelona i les fires de la ciutat. I eren terribles, perquè cada setmana se les tenien amb la guàrdia urbana. Eren autodidactes i d’un entorn social molt humil. No es definien com a intel·lectuals, encara que ho fossin. I, en el cas del Josep, ell tenia una ideologia anarco-sindicalista, amb una visió molt allunyada del diner i el poder. Mai va fer cap esforç per ser conegut ni per ser famós”.

Ja tenia uns ingressos importants assegurats amb la revista nord-americana Holiday i amb d’altres publicacions…

“Sí, i amb decorats per al cinema. També va treballar per a editors francesos”.

No sembla que tinguès prejudicis per segons quin tipus de feina. Era capaç de fer coses comercials i, alhora, d’altres de més minoritàries que li interessaven a ell. Mai no va perdre la vena social. I, per això, es va interessar en les seves obres per les minories, pels negres, per la condició de les dones. Però no ho veia com una forma de guanyar diners.

“Mai, i va acabar pelat com una mona. No era seu ni el pis on vivien a Nova York, era de lloguer”.

Les exposicions i les obres no l’hi donaven cap mena de diners?

“Poc. Em sembla que li costava més que no pas el que li aportaven. La vida se la guanyava de forma diferent”.

Però, a més, hi havia els llibres que publicava.

“I en va fer molts”.

I on són?

“En biblioteques. En vaig comprar bastants a través d’internet. I ja comença a ser una mica complicat de comprar llibres seus perquè pugen de preu”.

Ara sí que augmenta la seva cotització…

“Sí, i molt. Per exemple, vaig comprar Campos de concentración 1939-194…, del qual a Mèxic el 1944 només se’n van fer mil exemplars. Jo en tinc un, que era el seu que em va regalar. I en vaig comprar un altre perquè els meus dos fills, un noi i una noia, en tinguessin un cadascun. Per a mi, és un llibre fonamental en la meva consciència política i històrica. Amb aquest llibre, sé d’on vinc. Els meus pares no m’ho havien explicat. El meu avi matern és qui més coses em va dir, com a estibador al port de Barcelona de la CNT. De la guerra, la meva mare només m’explicava els bombardejos quan ella tenia catorze anys al 1939. Però del front i de ‘La retirada’ no explicaven res. Ni el Josep, perquè ell dibuixava. Tot el que no et deia, ho veies en els seus dibuixos. És el que em va fer l’adult que jo soc, conscienciat políticament i compromès socialment”.

La història amb Frida Kahlo

COL.LECCIÓ FAMÍLIA CANYAMERES SANAHUJA/JORDI CANYAMERES | Pintura, com a una mena d'auca, <em>Motel amb 30 habitacions</em>, que Josep Bartolí va exposar a l'hotel Camino del Real de Ciutat de Mèxic el 1970
COL.LECCIÓ FAMÍLIA CANYAMERES SANAHUJA/JORDI CANYAMERES | Pintura, com a una mena d’auca, Motel amb 30 habitacions, que Josep Bartolí va exposar a l’hotel Camino del Real de Ciutat de Mèxic el 1970

I hi ha un altre element del qual suposo que ell tampoc no en parlava. Em refereixo a la seva relació sentimental amb la Frida Kahlo (1907-1954) qui, en aquell moment, quedava en un segon pla pel seu marit, Diego Rivera. I, ara, fins i tot es subhasten les cartes que s’enviaven entre ells d’amagat. El Josep no en deia ser conscient de la transcendència que li donem ara.

“La Frida Kahlo l’havia sentit anomenar tota la meva vida, perquè el meu oncle no en parlava mai amb cap home de la família però sí que ho feia amb les dones. Amb la meva germana gran, amb la meva mare que s’estimaven molt. Elles ho sabien tot del romanç amb la Frida. Nosaltres, res. Jo, de petit, sabia que el Josep havia estat el seu amant. Però com que no sabia gaire qui era la Frida Kahlo, no li donava més importància. Només sabia que havia estat una pintora mexicana. Fins que jo mateix em vaig adonar de qui era, realment, la Frida Kahlo. De què volia dir, i no necessàriament per ser-ne la seva amant”.

No em parlava amb els homes perquè era, potser, un tema de pudor…

“Exactament. Era una qüestió de no presumir-ne. Perquè al cercle de la política hispano-mexicana, sí que la figura de la Frida Kahlo havia estat coneguda… És que en va estar molt d’enamorat. El Josep es va enamorar poques vegades…”.

I si la Frida Kahlo no s’hagués mort, la relació hagués pogut durar?

“El Rivera el volia matar, el buscava per matar-lo”.

Ah, però el Rivera ho va saber…

“És clar, la Frida li ho deia tot”.

Les cartes les signaven amb pseudònim, però la relació era pública…

“Sí, perquè ningú no les agafès… El Rivera era un pintor absolutament genial, però no deixava de ser un mal parit”.

A la recerca de nous amfitrions

COL·LECCIÓ JOËLLE LEMMENS/JORDI CANYAMERES | L'obra que serveix per a il·lustrar el cartell i el catàleg <em>Josep Bartolí. Els colors de l'exili</em>, i que sense datar-ho Bartolí va titular <em>Spain is different</em>
COL·LECCIÓ JOËLLE LEMMENS/JORDI CANYAMERES | L’obra que serveix per a il·lustrar el cartell i el catàleg Josep Bartolí. Els colors de l’exili, i que sense datar-ho Bartolí va titular Spain is different

Retornant a l’exposició, heu rebut 270 obres com a donació de la Bernice. Però heu comptat també els dibuixos?

“Sí, n’hi ha un miler. Però de dibuixos n’hi ha de molt acabats, però també molts embossos que no estan ni signats. Són com fragments d’obres”.

I, després de l’exposició, què en fareu de tot això?

“De moment, descansarem (riures). Aquesta és la primera urgència. Després, jo tornaré amb becaris o aficionats per fer una reestructuració de l’obra més a fons. Hi ha tots els seus viatges, i és impressionant. Amb el que tenim, podem fer deu exposicions més, amb temàtiques diferents”.

No és oficial, però sí que hi ha intenció de crear un espai permanent Josep Bartolí al Memorial…

“Sí, sí. Després, podem desenvolupar d’altres exposicions temàtiques sobre les dones, sobre la tauromàquia. Poden haver-hi exposicions sobre la qüestió memorial i, d’altres, sobre la qüestió estrictament artística. I si un museu de Tolosa, de Montpeller o de Barcelona s’enamora de les obres de l’època de la crítica social, hi ha més exposicions a fer. Es pot anar adaptant en funció de la grandària de les sales”.

I aquesta actual a Ribesaltes, quan s’acabi al setembre de l’any que ve, pot anar a un altre espai a Catalunya?

“Tant de bo!”.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), per exemple?

“Seria el lógic, que la propera exposició fos a Barcelona. Però, de moment, no veiem pas que algú hi tingui un projecte. És veritat que som al començament de la mediatització de l’exposició, les coses poden canviar. Com que no li van fer cas a la vídua quan els hi va proposar, penso que avui tampoc. Ara, si prefereixen que això vagi a Madrid, doncs que vagi a Madrid. T’haig de dir que em sabria greu, però Madrid no només és la capital d’Espanya sinó que una capital europea, important i moderna. On això tindria un sentit, com a París, com a Nova York, com a Mèxic”.

En tot cas, a partir d’ara el Memorial de Ribesaltes s’identificarà per sempre més amb el Josep Bartolí. I hi ha gent que vindrà expressament per això.

“Sí, serà un lloc de referència. Perquè tot encara no s’ha escanejat, perquè ens hem dedicat al més urgent per a l’exposició. Però, per exemple, amb el Manel Canyameres ja tenim un contracte per tornar a venir amb unes obres que, en aquest moment, no necessitàvem. Seguirem escanejant els dibuixos, fent les reproduccions fotogràfiques de les obres per tenir una base documental que es podrà veure per internet”.

I, en el teu cas, ja et pots donar per satisfet per haver acomplert la feina que et tocava de fer…

“Hi ha una anècdota. Quan el meu oncle em va regalar el seu exemplar de ‘Campos de concentración’, que era l’últim que tenia, m’hi va posar una dedicatòria: ‘Per al Jordi, aquest document ‘fotogràfic’ que potser un dia contribuirà a trencar l’eficaç conspiració del silenci’”.

 

VICENÇ BATALLA | La maleta de Josep Bartolí quan va viure una temporada a casa del seu germà Salvador, al Guinardó de Barcelona, uns anys després de la mort de Franco
VICENÇ BATALLA | La maleta de Josep Bartolí quan va viure una temporada a casa del seu germà Salvador, al Guinardó de Barcelona, uns anys després de la mort de Franco

* Catàleg Josep Bartolí. Les couleurs de l’exil (TohuBohu Éditions/Mémorial du Camp de Rivesaltes; en francès), 252 pàgines, 35 euros. Textos del periodista i editor Joël Mettay, amb una cronologia i entrevistes al dibuixant i realitzador Aurel, la historiadora de l’art Pilar Parcerisas i Jordi Bartolí. Reproducció de les obres exposades amb els diferents apartats: Galeria dels camps; Les dones; Retrats; Tauromàquia. La dansa de mort; Calibán; Guerra i fam.

 

Hits: 77