El primer ‘Lupin’ del català, tot esperant els ‘Amics de la novel·la popular’

ARXIU | La portada d'Arsène Lupin contra Herlock Sholmès, primer llibre de Maurice Leblanc traduït al català i publicat per Edicions de 1984
ARXIU | La portada d’Arsène Lupin contra Herlock Sholmès, primer llibre de Maurice Leblanc traduït al català i publicat per Edicions de 1984

SANTI PALOS. L’èxit de la sèrie de televisió Lupin ha propiciat la primera traducció al català del conjunt de novel·les (18), narracions (34) i obres de teatre (5) que el francès Maurice Leblanc va escriure, entre 1907 i 1941, amb el personatge d’aquest senyor-lladre que ha inspirat, tot modernitzant-lo, la recent producció de Netflix. Aquesta primera traducció és Arsène Lupin contra Herlock Sholmès (Edicions de 1984). Es tracta del segon dels llibres de l’autor (aplega dos relats) i cal suposar que ha estat triat pel ganxo que suposa l’enfrontament amb qui ja llavors era el detectiu de ficció més famós (al qual Leblanc va deformar el nom per estalviar-se plets del seu creador, Arthur Conan Doyle).

L’inesperat retorn d’Arsenio Lupin (tal com l’havíem conegut, alguns, a la dècada de 1970, en aquells llibres de negres cobertes de Tusquets, d’altres en edicions més antigues) ha fet que aficionats i col·leccionistes de literatura popular recordessin, o els hi vingués a esment, que França ha estat un territori fecund i capdavanter en aquest àmbit; justament on es va encunyar el terme de fulletó (roman-feuilleton) per tal d’anomenar la narrativa de ficció que, d’ençà de les primeres dècades del segle XIX, va començar a ser publicada a lliuraments, pels diaris i revistes però també en quaderns i fascicles independents.

Cal assenyalar que no parlem de la literatura popular en el concepte tradicional que comprèn les rondalles, els contes o la poesia transmesa oralment sinó de la que també és anomenada, sobretot en àmbits acadèmics, literatura de consum (denominació que ja l’any 1974 era qüestionada per Joan Fuster en un article al diari La Vanguardia, ja que “no hi ha literatura que no sigui de consum, si bé es mira: algú escriu perquè algú ho llegeixi, i llegir és consumir en qualsevol context”).

L’èxit dels fulletons francesos

NETFLIX | L'actor francès Omar Sy, encarnant un <em>senyor-lladre</em> del segle XXI a la sèrie de televisió <em>Lupin</em>, que ha emès la primera temporada aquest 2021
NETFLIX | L’actor francès Omar Sy, encarnant un senyor-lladre del segle XXI a la sèrie de televisió Lupin, que ha emès la primera temporada aquest 2021

A l’Estat espanyol, en castellà, se’n va publicar molta de novel·la popular francesa, de feuilleton, a partir de l’èxit que tingueren a la dècada de 1840 les traduccions de Les Mystères de Paris d’Eugène Sue (que generà aviat una rèplica local, Barcelona y sus misterios, d’Antoni Altadill i Teixidó, també un best seller del seu temps) i Les Trois Mousquetaires d’Alexandre Dumas, aquesta sortida el 1845, només un any després de l’edició original, i fins a la Guerra Civil.

Dumas, Ponson du Terrail (autor de la sèrie sobre Rocambole, un altre heroi-lladre), Fortuné de Boisgovery, Paul Féval, Gustave Le Faure, Gustave Aimard, J.-H. Rosny, Xavier de Montépin, Marc Mario, Émile Gaboriau, Paul d’Ivoi i més autors francesos de popular van ser força llegits en aquest període que abasta gairebé un segle; per descomptat també Julio Verne, que comença en vida i molt aviat a ser traduït al castellà (en català no ho serà fins a la dècada de 1920). És un flux que queda estroncat, per causes diverses, després de 1939. “En aquells anys s’editava a Espanya literatura d’aventures francesa, italiana, anglesa, eslava i alemanya. Després de la nostra Guerra Civil i la II Guerra Mundial només van quedar disponibles -i en col·leccions juvenils- Karl May per Alemanya, Salgari per Italia i Verne i Dumas per França”, explica Alfredo Lara, gran erudit i llibreter del tema, a l’article La novela de aventuras, inclòs al llibre col·lectiu La novela popular en España (Robel, 2000). “Tota la resta va ser anglosaxó. L’èxit de l’anglosaxó va enviar al podrimener de l’oblit tota una sèrie de clàssics de l’aventura encara per recuperar”.

El treball de recerca de ‘Le Rocambole’

ARXIU | Els primers números de la revista <em>Le Rocambole</em>, que l'associació francesa Els Amics de la Novel·la Popular edita des del 1997
ARXIU | Els primers números de la revista Le Rocambole, que l’associació francesa Els Amics de la Novel·la Popular edita des del 1997

Aquestes edicions castellanes centenàries (col·leccions com ara La novela ilustrada, dirigida per Vicente Blasco Ibáñez, o La novela de ahora, que tenia periodicitat setmanal) encara són buscades i llegides pels fulletoferits, per la senzilla raó que, de moltes de les obres que es publicaren, no n’hi ha hagut de posteriors. Als lectors i col·leccionistes d’aquesta literatura cal recomanar-los l’Association des Amis du Roman Populaire/Associació d’Amics de la Novel·la Popular (AARP) i la seva meravellosa revista Le Rocambole. Fundada al 1984 a Maurepas (a l’antiga regió de Picardia, al nord), l’AARP va començar traient dues publicacions: Tapis-Franc, que presentava treballs universitaris de recerca, i un Bulletin, dedicat bàsicament a la informació i la publicació de documents, textos inèdits i bibliografies. L’any 1997 van decidir unificar-les amb la creació de Le Rocambole, que tot i posar bulletin al seu subtítol és una revista en format llibre (de 14 per 20 centímetres), feta amb una passió immensa i tota l’erudició i el rigor científic possibles pel roman populaire, el roman feuilleton i els territoris literaris que hi puguin fer frontera.

Cada número presenta un dossier sobre un tema, complementat amb articles, crítiques i ressenyes de llibres, exposicions i activitats i notícies. El darrer, amb data del passat juliol, és doble (95-96) i ofereix 240 pàgines i catorze estudis sobre les relacions entre la novel·la popular i la Comuna de París. “En efecte, ens sorprèn -una vegada més- que les obres i articles que tenen l’ambició d’examinar les relacions entre els escriptors i la Comuna ignoren totes, o gairebé totes, les novel·les populars”, justifica l’AARP com a motiu d’un Rocambole dedicat a aquesta insurrecció popular, i primer i efímer intent de socialisme democràtic, que ha fet 150 anys en aquest 2021. “Aquesta ignorància es deu al fet que els autors d’aquests treballs es limiten, sovint, als autors legitimats i no pensen a sortir una mica d’aquest circuit tan mal senyalitzat”, es llegeix a l’editorial. “Sens dubte, interessar-se per les novel·les populars demana més treball: cal localitzar-les a la premsa o sota signatures poc conegudes, trobar-les, llegir-les, analitzar-les. Però, com veuran en llegir aquest dossier, val la pena investigar. De l’àmbit que ens interessa, hi ha textos apassionants”.

La Comuna de París, utopies i ucronies

ARXIU | El número d'estiu-tardor 2021 de <em>Le Rocambole</em>, un especial dedicat als autors que van escriure sobre la Comuna de París fa 150 anys
ARXIU | El número d’estiu-tardor 2021 de Le Rocambole, un especial dedicat als autors que van escriure sobre la Comuna de París fa 150 anys

A més de tres articles generals sobre el tema, hi podem llegir treballs sobre autors que van escriure sobre la Comuna, bé des del testimoni i l’opinió sobre els fets, bé des de la narrativa. Per descomptat, també existeix una literatura que ha volgut respondre a la pregunta I si la Comuna haguès triomfat?, títol d’un estudi de Philippe Étuin sobre les “anticipacions, utopies i ucronies de la Comuna del 1871”. I Joseph Altairac, gran estudiós francès de la ciència-ficció i les retroficcions, el traspàs del qual ara fa justament un any, signa un treball sobre Algunes revolucions oblidades. També s’hi poden llegir, en aquest Le Rocambole 95-96, articles molt documentats sobre les novel·les judicials d’abans de 1870, els orígens de les pol·licíaques, l’obra de Howard Pease (escriptor nord-americà especialitzat en històries d’aventures marítimes) o l’anticipació mèdica que especula sobre la fi de les malalties (un altre treball de l’enyorat Altairac).

En números anteriors, Le Rocambole ha dedicat el seu dossier central a  escriptors (Ponson du Terrail, Eugène Sue, Emilio Salgari, Jules Lermine, Enid Blyton, Gustave Aimard, George Le Faure, André Laurie, els cosins de Jules Verne), editorials, col·leccions i publicacions, o a temes (Napoleó i la novel·la popular, Estratègies de traducció, Els aventurers del Pol, Fulletons & sèries TV, Dumas i el teatre, La novel·la popular a Grècia, Maurice Leblanc sense Lupin… ). En cada número de Le Rocambole, hi ha molt per llegir (la lletra és petita), i descobriments incessants.

Textos rars de Verne i Terrail

ARXIU | La sèrie <em>Rocambole</em> de la televisió francesa als anys seixanta, un heroi-lladre vingut del segle XIX
ARXIU | La sèrie Rocambole de la televisió francesa als anys seixanta, un heroi-lladre vingut del segle XIX

L’activitat dels Amics de la Novel·la Popular va molt més enllà d’aquesta revista de periodicitat més o menys trimestral. L’associació també publica dues col·leccions de llibres, la Bibliothèque du Rocambole, que reedita textos rars (només de les sèries de Verne i Terrail ja en porten onze i tretze, respectivament), i Études populaires, a més d’organitzar exposicions, conferències i jornades d’estudi. I amb la col·laboració de la Universitat de Picardia-Jules Verne, manté obert el Centre Rocambole (Centre de Recursos Internacional de la Novel·la Popular). Una tasca impressionant, per la quantitat, la qualitat i la continuïtat, que va prendre el vol amb la força que li donà René Guise (1932-1994).

Professor de Literatura Moderna a la Universitat de Nancy-II, Guise va ser un dels fundadors de l’AARP, però també el creador tant del Centre de Recerques sobre la Literatura Popular d’aquesta universitat com de la Biblioteca Europea de la Novel·la Popular, ubicada al petit municipi de Laxou, on va fer donació del seu arxiu d’uns cinc mil documents (un fons amb el qual va ser inaugurat al 1991, i que ha anat enriquint-se al llarg dels anys fins a arribar als vint mil títols actuals). “Malgrat el seu fenomenal èxit, la novel·la popular no ha conquerit el lloc que li pertoca en la Literatura”, llegim a la seva web. “Durant molt de temps, se l’ha criticat, ignorat o menyspreat perquè anava destinada a les classes treballadores. Sovint ha estat qualificada de ‘paraliteratura’ o, pitjor encara, de ‘infraliteratura’. Avui pren la seva revenja, ja que els col·leccionistes la busquen i els investigadors li dediquen treballs”.

“El segle XXI veurà, sense cap mena de dubte, un increment fenomenal dels estudis sobre el ‘popular’, la seva literatura, la seva novel·la, la seva història, les seves edicions”, escrivia Jean-Luc Buard a l’editorial del primer número de Le Rocambole (primavera de 1997). I el temps l’hi ha donat la raó, si més no pel que fa al seu país. L’AARP no és l’única associació dedicada al tema a França, on existeix una nodrida xarxa d’entitats, lectors, col·leccionistes, investigadors, biblioteques, llibreries, publicacions i webs, i molta afició i molt interès per conservar i estudiar aquest àmbit de la cultura.

Reivindicació de Josep Maria Folch i Torres

FUNDACIÓ FOLCH I TORRES | L'escriptor de literatura popular catalana Josep Maria Folch i Torres
FUNDACIÓ FOLCH I TORRES | L’escriptor de literatura popular catalana Josep Maria Folch i Torres

Tot això, de Catalunya estant, i encara més si ho mirem des de la perspectiva de la literatura en llengua catalana, fa molta enveja. Ens revela un territori certament “ignorat i menyspreat”, en què gairebé tot està per fer. Sí que des del camp universitari s’han produït alguns estudis (destaquem Bibliografia de la novel·la sentimental publicada en català entre 1924 i 1939, de Núria Pi, amb un capítol que sintetitza força bé la història de la literatura consumista), generalment poc difosos i alguns encara inèdits (Buidatge de la revista ‘Llegiu-me’ 1926-1928, de Lluïsa Parés), però assenyalaré tres elements significatius de la ignorància i menyspreu per aquest patrimoni literari. El més clamorós és el fet que, de Josep Maria Folch i Torres, el gran escriptor català de popular, les seves novel·les d’aventures científiques i viatges exòtics, clarament inspirades per Verne i amb bons resultats (El gegant dels aires, La família del capità Delmar), fa quaranta anys que no es reediten, i els dos magnífics westerns que va escriure (Per les terres rojes i El rei de les muntanyes blaves) en fa seixanta anys que no han passat per la impremta.

També podem referir-nos a l’oblit absolut dels autors que publicaven a les col·leccions populars de novel·la antimodernista, que foren tan llegides, en català, a finals del segle XIX i començaments del XX, i perfectament assimilables a alguns dels escriptors recuperats i estudiats a Le Rocambole. Un “conjunt de novel·les que, des d’un punt de vista actual, no ens estaríem de qualificar com un conjunt de despropòsits”, va sentenciar Jordi Castellanos al seu article La novela antimodernista. Les propostes de ‘La Renaixença’ (publicat al 2003 al volum Professor Joaquim Moles. Memòria, escriptura, història), pel que sembla enterrant per sempre més una literatura que potser mereix una nova oportunitat, una altra manera de ser llegida; o, si més no, unes reedicions com les de la Bibliothèque du Rocambole amb els seus equivalents francesos.

Un Tarzan gairebé inèdit

ARXIU | El llibre original d'Edgar Rice Burroughs Tarzan of the Apes, del 1912
ARXIU | El llibre original d’Edgar Rice Burroughs Tarzan of the Apes, del 1912

Com també haurien de ser accessibles, conegudes i valorades les dues publicacions més mítiques de la literatura popular catalana: la col·lecció Literatura sensacional (37 números, entre juliol de 1908 i març de 1909), que va publicar en català, per primera vegada i molt aviat, el Sherlock Holmes de Conan Doyle, i la revista Llegiu-me, insòlit projecte que combinava autors catalans i traduccions.

Però no hi ha hagut mai, en català, cap col·lecció de novel·les de l’Oest, ni quan Marcial Lafuente Estefanía era el rei en castellà dels quioscos, ni ara que Frontera, de l’editorial Valdemar, dirigida per Alfredo Lara, demostra que el gènere també va donar (i segueix donant) obres de gran qualitat literària.

Tampoc no es pot llegir en català, un altre exemple, la sèrie de novel·les de Tarzan, traduïdes a més de cinquanta idiomes, amb milions d’exemplars venuts a tot el món. La primera, Tarzan of the Apes, que Edgar Rice Burroughs publicà l’any 1912, trigaria 85 anys en arribar al català. Quan Edicions de la Magrana va publicar al 1997 Tarzan de les mones, es va fer sense cap mena de promoció i gairebé amagada en una col·lecció juvenil, sense que tingués continuïtat. Les altres vint-i-tres novel·les de Tarzan que va escriure el seu creador (i també els nombrosíssims pastitxos, realitzats al marge dels drets d’autor, en països diversos, manllevant com a protagonista a qui és el quart personatge de ficció més adaptat al cinema) segueixen inèdites en català. En gairebé tots els seus fronts, la novel·la popular, aquí, encara ha de conquerir el lloc que li pertoca.

 

Impactes: 156