Tosquelles, l’absent

ROMAIN VIGOUROUX/FAMILLE OU RABAH-TOSQUELLES | Francesc Tosquelles, mostrant una obra d'Auguste Forestier, pacient del sanatori de Saint-Alban, a l'estiu del 1947, i que és la imatge del catàleg de l'exposició sobre el psiquiatra català als Abattoirs de Tolosa
ROMAIN VIGOUROUX/FAMILLE OU RABAH-TOSQUELLES | Francesc Tosquelles, mostrant una obra d’Auguste Forestier, pacient del sanatori de Saint-Alban, a l’estiu del 1947, i que és la imatge del catàleg de l’exposició sobre el psiquiatra català als Abattoirs de Tolosa

ABEL CUTILLAS. Tot investigador, tot biògraf, tendeix, per la pròpia naturalesa de les coses, a presentar el seu biografiat com algú que no ha estat prou tingut en compte, prou atès, algú a qui no s’ha prestat la suficient atenció. Quin sentit tindria sinó la seva tasca? Això està tan normalitzat i es tan així que fins i tot m’ho he trobat com a punt de partida en la biografia oficial de Sartre.

En el cas de Francesc Tosquelles (Reus, 1912 – Granges d’Òlt, Nova Aquitània, 1994), l’home a qui ha dedicat la seva investigació Joana Masó, no podia ser d’altra manera, doncs. Ara bé, aquí no és que els fets li donin la raó a la investigadora quan planteja que la figura de Tosquelles està invisibilitzada, és que en el cas de Tosquelles la invisibilitat és una exageració. El seu és un cas extrem.

Tosquelles va ser per a mi un descobriment quan vaig entrevistar Masó pel podcast de Casablanca, en motiu de l’aparició del seu llibre en català (Tosquelles. Curar les institucions, Arcàdia-2021). El descobriment es va ampliar durant les dues hores d’explicació que va oferir al públic de la llibreria parisenca L’Atelier en la presentació de l’edició francesa (Tosquelles. Soigner les institucions, L’Arachnéen-2021). Estic segur que si la sentis parlar tres hores més en algun altre acte o si visités l’exposició que ha fet amb Carles Guerra sobre el psiquiatra, ara als Abattoirs de Tolosa de Llenguadoc (La Déconniatre, Art, exili i psiquiatria al voltant de Francesc Tosquelles, fins al 6 de març) i que anirà properament a Barcelona, Madrid i Nova York, descobriria encara moltes coses més.

Referent de la psiquiatria i del surrealisme

ARXIU | La portada del llibre, en versió francesa, Tosquelles. Soigner les institutions, de Joana Masó
ARXIU | La portada del llibre, en versió francesa, Tosquelles. Soigner les institutions, de Joana Masó

Francesc Torrelles és una figura central no en un, sinó en diversos aspectes polítics, culturals i intel·lectuals del segle XX, i no en qualsevol lloc sinó en espais geogràfics decisius per al desenvolupament d’aquest segle. Primer a la Catalunya dels anys vint i trenta, on es prefiguren i s’inauguren algunes de les tendències culturals i algunes de les tragèdies polítiques que li donaran forma, i Tosquelles hi participa plenament; després al laboratori que és la França dels anys quaranta i de la segona meitat del XX, on trobem a Tosquelles en escenaris culturals i intel·lectuals, una altra vegada, definitoris: la psiquiatria, el surrealisme, l’art brut, el cinema, la filosofia, la crítica del colonialisme…

A tot això, Tosquelles era a Catalunya fins fa dos dies, fins al llibre de la Joana Masó, un desconegut absolut; a França un referent en els cercles de la psicoteràpia institucional i una influència decisiva, pel que vaig sentir durant la presentació del llibre, però més present en el relat oral i en el reconeixement personal que en la història escrita acadèmicament. Masó el va definir com un gran absent i aquesta és una definició que encaixa millor amb la seva representació a Catalunya que a França, segurament, però és la definició exacta i precisa que se t’apareix quan poses sobre la taula el que va fer i la seva recepció.

Una vegada més, ens trobem amb un cas clínic, un cas que desacredita la disciplina de la història, les institucions culturals i el funcionament de la recepció. I no és que Tosquelles estigui absent de la història escrita pels vencedors, cosa que ens serviria per presentar les excuses de sempre, és que Tosquelles està absent de la història escrita pels perdedors, o sigui, els seus. Són els vençuts els que ens han ocultat Tosquelles, sí els vençuts, perquè la història l’escriuen els vençuts, els vencedors amb la propaganda ja en tenen prou. Són els vençuts els responsables del procés d’aculturació i de la fixació dels esperits en el discurs oficial. Són els vençuts els que ens han venut, a canvi d’erigir-se com a portantveus del relat.

Del POUM a Jacques Lacan

FUNDACIÓ JOAN MIRÓ | Il·lustració de Joan Miró per al llibre <em>Parler seul</em> (1948-1950), de Tristan Tzara, inspirat per la seva estada al sanatori de Saint-Alban
FUNDACIÓ JOAN MIRÓ | Il·lustració de Joan Miró per al llibre Parler seul (1948-1950), de Tristan Tzara, inspirat per la seva estada al sanatori de Saint-Alban

Tosquelles, l’absent, milita al BOC i al POUM, del que diu que és fundador, i mai és citat en les històries ni està present en l’imaginari col·lectiu d’aquests partits. Dirigeix els serveis de psiquiatria del bàndol republicà durant la guerra, i és com si això no hagués existit. A França, Tosquelles és qui obre la relació, que com se sap serà molt fructífera, entre la psicologia, les avantguardes i la política. Des del surrealisme a l’art brut hi ha un fil que passa per ell i pel sanatori de Saint-Alban (al municipi occità de Sench Aubanh, a la Losera), però està absent també de la imatgeria i el santoral avantguardista habitual. La llista de noms dels que passen per Saint-Alban, de Paul Éluard a Frantz Fanon, mostra una amplitud d’espectre sensacional.

I encara hi ha més invisibilitat en el retorn intermitent i parcial de Tosquelles a Catalunya, també elidit en les històries de la resistència local. L’any 1958 participa del Congrés Internacional de Psiquiatria a Barcelona, amb Jacques Lacan, però el discurs oficial diu que la psicoanàlisi va ser introduïda a l’Estat durant la Transició per part dels exiliats argentins als setanta, com si abans no hi hagués hagut res. Tosquelles, un absent entre els seus, perquè són els seus, en teoria, els que han redactat totes aquestes històries i això aquí fa la diferència. És exagerat.

Amagat entre els vençuts

ROMAIN VIGOUROUX/FAMILLE OU RABAH-TOSQUELLES | François Tosquelles, en un parc infantil als jardins Bonnafé de l'hospital de Saint-Alban, en una foto sense data
ROMAIN VIGOUROUX/FAMILLE OU RABAH-TOSQUELLES | François Tosquelles, en un parc infantil als jardins Bonnafé de l’hospital de Saint-Alban, en una foto sense data

No ens trobem davant d’un cas de manipulació de la història, ens trobem davant d’un cas d’incapacitat de la història. Si fóssim uns calets, diríem que és la victòria final de Tosquelles, que no es deixa fossilitzar a les pàgines dels manuals i s’escapa de tota disciplina. En realitat és un altre cas d’autor català que no pot encaixar de cap manera en els talls rígids, i dolorosos, que la historiografia del segle XX ha aplicat sobre totes les coses, la historiografia oficial dels Estats, present tant en la lògica dels vencedors com en la dels vençuts, o en el que n’ha quedat. El que podríem anomenar el pacte de la memòria, que no és res més que una forma d’oblit acordat. Aquí Tosquelles, com molts altres catalans nascuts abans del trencament que significa, a nivell intern, la Guerra Civil i, a nivell europeu, la Segona Guerra Mundial, no hi cap.

No m’imagino un historiador republicà de cap república posant sobre la taula la mítica carta que suposadament Tosquelles va enviar a Stalin dient-li que si pretenia dur a terme la revolució comunista, la fusió entre Espanya i Catalunya era un error perquè no es podia obviar la històrica relació de dominació espanyola sobre els catalans (vídeo del final). No m’ho imagino. El mateix Tosquelles de la mateixa carta en la qual també suposadament, li comentava a Stalin que no pensava anar a Madrid a predicar el comunisme en castellà.

Catalunya i la por     

ABEL CUTILLAS | Presentació de la versió francesa Tosquelles. Soigner les institucions, amb la seva autora Joana Masó enmig, a la llibreria parisenca L'Atelier
ABEL CUTILLAS | Presentació de la versió francesa Tosquelles. Soigner les institucions, amb la seva autora Joana Masó enmig, a la llibreria parisenca L’Atelier

Tosquelles no pot formar part ni de la propaganda cínica dels vencedors ni de la història adolorida dels vençuts, dos reduccionismes paral·lels i travats. Llavors, de quina història pot formar part Tosquelles? No de la història positivista, la història documental, la història dels arxius i de les dades que els mateixos que han recopilat, classificat i homologat els arxius, els documents i les dades ens presenten com a única història possible de totes les coses. D’aquesta història feta de papers segur que no.

Aquí la Joana Masó també ha trobat la resposta, suposo que per la pròpia necessitat de les coses. Juntament amb Mireia Sallarès, i en el procés de la investigació sobre Tosquelles, han fet un documental creatiu (Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por, 2021) i han posat a la pantalla el concepte d’història potencial, un concepte elaborat per Ariella Azoulay (Potential History: Unlearning Imperialism, Verso Books-2019) i que parteix de la idea que la història, en realitat, no és la història del que va passar, sinó del que hem decidit, pogut, volgut guardar. La història potencial és una paradisciplina que consisteix en, a partir d’allò que sabem que va ocórrer però no en conservem proves documentals, reconstruir la història dels fets.

Pràctica artística, i per tant els historiadors no se sentiran interpel·lats, és a dir, amenaçats, però amb un potencial immens en un país i en una cultura massa acostumada a descobrir que la narrativa oficial, allò que es diu, no concorda massa amb les vivències personals, allò que se sap, i on la imaginació està entre prohibida i atrofiada, o sigui, mal vista. Si la història potencial ha servit per presentar una figura com Tosquelles, imaginin què podria arribar a fer amb altres aspectes de la història, remots o recents.

Una cosa crida l’atenció del documental de Sallarès i Masó als qui encara no l’hem vist i ens en fa venir moltes ganes, i és el subtítol: Catalunya i la por. Qualsevol català entén el missatge a l’instant, suposo que al públic francès se li ha d’explicar una mica més. Sense la por no s’entén Catalunya, ni Tosquelles ni cap de les altres figures principals del país. No s’entén sobretot la seva recepció, o la seva no recepció, per dir millor, ni s’entén com han escrit la història els perdedors. Potser la funció de la història potencial és emancipar-nos de la por. De fet, tindria bastant sentit que la història potencial de Catalunya hagi començat per Tosquelles, perquè precisament la seva pràctica psiquiàtrica consisteix en alliberar la psiquiatria de la por als bojos. A veure si és capaç de fer el mateix amb les pors de les altres disciplines, per començar la por que fa la història als historiadors.

Tots els articles de L’apéro literari de l’Abel Cutillas

 

Hits: 880