Jane Campion: “Ser artista vol dir desenvolupar una duresa amb si mateixa”

OLIVIER CHASSIGNOLE | La realitzadora Jane Campion rebent el Premi Lumière 2021 de mans de Julia Ducournau, a la dreta, i de fons la també directora Nadine Labaki i l'actriu Irène Jacob, presidenta de l'Institut Lumière
OLIVIER CHASSIGNOLE | La realitzadora Jane Campion rebent el Premi Lumière 2021 de mans de Julia Ducournau, a la dreta, i de fons la també directora Nadine Labaki i l’actriu Irène Jacob, presidenta de l’Institut Lumière

VICENÇ BATALLA. L’any 2021 ha estat en el qual la neozelandesa Jane Campion (Wellington, 1954) ha tornat a la primera línia del cinema mundial. A la Mostra de Venècia, va guanyar el Lleó de Plata a la millor direcció amb The Power of the Dog, la seva primera pel·lícula amb un protagonista masculí en la pell de Benedict Cumberbatch com a un vaquer turmentat. I el mes d’octubre passat, va rebre a Lió el Premi Lumière a tota una carrera de mans de la francesa Julia Docournau, flamant guanyadora de la Palma d’Or amb Titane i segona dona, després de Campion el 1993 amb The piano, a obtenir el màxim guardó a Canes. De fet, amb més de tres dècades darrere de la càmera, la neozelandesa abraça tota una època en la qual la mirada femenina s’ha anat alliberant de la mirada cinèfila exclusivament masculina.

Al Festival Lumière vam poder veure en pantalla gran la magnífica The Power of the Dog (El poder del perro), que ha finançat Netflix (i que s’estrena l’11 de novembre a Austràlia; el 17 als Estats Units; el 19 a l’Estat espanyol; i l’1 de desembre a França només a la plataforma). I durant la seva estada a Lió, vam poder xerrar durant una roda de premsa amb Campion al costat del director del certamen i delegat general del Festival de Canes, Thierry Frémaux, i el crític de cinema i director de la revista Positif, Michel Ciment. El veterà Ciment coneix molt bé la directora perquè, al 2014, va publicar el llibre d’entrevistes Jane Campion by Jane Campion (Cahiers de Cinéma). La trobada lionesa va ser amb diversos col·legues de la premsa internacional i la tercera pregunta, sobre el seu recorregut amb la crítica, des de l’entusiasme inicial i el premi de Canes a la més aviat indiferència posterior fins al seu actual retorn en gràcia, la vam plantejar nosaltres. La seva resposta revela els desafiaments que tot i tota cineasta ha de superar per a mantenir la seva creença en l’acte de crear imatges.

‘The power of the Dog’, Netflix i la difusió

OLIVIER CHASSIGNOLE | Jane Campion durant el seu remake de La sortida de la fàbrica Lumière, el primer film de la història, a l'actual l'Institut Lumière de Lió
OLIVIER CHASSIGNOLE | Jane Campion durant el seu remake de La sortida de la fàbrica Lumière, el primer film de la història, a l’actual l’Institut Lumière de Lió

La pandèmia ha obligat els cinemes a tancar les seves sales al públic i a molts cineastes estrenar les seves pel·lícules en plataformes de vídeo sota demanda. Al mateix temps, com podem veure al Festival Lumière, la gent estima i torna al cinema. La pregunta és doble: per què va decidir, o potser es va veure obligada, a produir la seva última pel·lícula The Power of the Dog amb Netflix? I com veu el futur del cinema dintre de deu anys? Podran continuar coexistint la petita i la gran pantalla sense que una substitueixi l’altra?

Jane Campion: “Crec que hi ha futur, barrejant les dues plataformes per a la difusió del cinema. En el cas de ‘The Power of the Dog’, era una pel·lícula cara de fer. I la gent que tenia els diners era Netflix. I podia triar entre no fer-la o fer-ho amb ells. Van ser uns bons socis i, sobretot, per la pandèmia. Vam tenir la sort de comptar amb el seu suport. Crec que, en cas contrari, no l’hauríem acabat encara… Sé que el fet de no poder-se veure a França en pantalla gran és una cosa dolorosa, perquè Netflix i els distribuïdors francesos encara no es posen d’acord. No és el que hauria de ser i és trist per a mi perquè m’encanta el públic francès. Ells m’han acompanyat des del principi i jo els he retornat l’afecte. I m’agradaria que tinguessin l’oportunitat d’experimentar aquesta pel·lícula també en un cinema.

Encara no s’ha anunciat, però hi ha un visat temporal perquè pel·lícules de Netflix, inclosa ‘The Power of the Dog’, tinguin distribució als cinemes… I, sí, jo també lamento la situació. Tothom tindrà aquesta possibilitat, però no a França. Crec que és important el que va aconseguir Alfonso Cuarón (amb la pel·lícula ‘Roma’ el 2018 també finançada per Netflix). Quan ets un cineasta famós, pots justificar-ho. I ho va fer amb ‘Roma’, que és una pel·lícula increïble. Estic aprofitant aquesta escletxa que ell va obtenir. Als responsables de Netflix, també els agrada el cinema. Cal bregar amb un públic que s’ha acostumat a veure tot a casa. Netflix no fa més que reflectir aquesta audiència. I, no obstant això, com molta gent, sé que puc recordar en quin cinema estava asseguda quan vaig veure pel·lícules importants a la meva vida. Anar al cinema és una cosa que t’ajuda en la recerca d’una experiència completa, amb tothom al teu voltant. El mateix ocorre quan es llegeixen llibres a Kindle. No pots recordar un de l’altre perquè no arribes a visualitzar el títol”.

Heroïnes i personatges inadaptats

VICENÇ BATALLA | La realitzadora Jane Campion i el crític de cinema i director de <em>Positif</em>, Michel Ciment, conversant després de la roda de premsa
VICENÇ BATALLA | La realitzadora Jane Campion i el crític de cinema i director de Positif, Michel Ciment, conversant després de la roda de premsa

Des de The piano fins a The Power of the Dog, hi ha la impressió que totes les seves pel·lícules presenten personatges una mica inhibits, enclaustrats en la seva pròpia presó interior, i el viatge que emprenen a la pel·lícula pot tenir èxit o no. Significa això que el viatge és més important que la destinació?

Jane Campion: “Crec que estic entenent la pregunta (riures)… Sí, m’interessen les persones inadaptades perquè, per a mi, són heroïnes, ja sigui a les meves pel·lícules o als llibres que estimo, com els d’Emily Brontë (1818-1848) o Emily Dickinson (1830-1886). Van trobar una vida més plena, fora de les convencions. No pots tenir una vida lliure si segueixes totes aquestes petites regles socials. Has de trobar la teva pròpia llibertat, entendre que la vida és un regal per a tu… I, definitivament, m’interessen aquest tipus de personatges que s’atreveixen a fer-ho o es veuen obligats per les circumstàncies. Sabem quan acaba el viatge (riures). És el mateix per a tots. Així que, estic d’acord, el que compta és el procés, el que compta és el viatge. És en el moment en què succeeix”.

Michel Ciment: “Recordo quan el poeta i filòsof francès Paul Valéry es referia als escriptors dient que la seva obra parla d’un mateix, especialment quan parla d’una altra persona. Vull dir que el seu treball mai és autobiogràfic, però al mateix temps en totes les pel·lícules, d’una manera o una altra, parla de si mateixa. El millor exemple és ‘An Ange at My Table’ on, de fet, la seva mare és present des del llibre d’una altra persona”.

Jane Campion: “A ‘An Ange at My Table’, l’escriptora Janet Frame (1924-2004) té la increïble humilitat o honestedat de parlar de la seva vida sense cap mena de protecció, d’una manera tan vulnerable. I crec que jo, i probablement tots els presents, sabem que un té aquests cabells vermells arrissats (com els que tenia Frame) a l’interior. Alguna cosa que et fa ser molt vulnerable. I ella et llega les seves experiències, que és un regal increïble! Crec que aquesta és una de les raons per les quals aquesta pel·lícula és tan estimada per tanta gent. Parla al cor de la nostra vulnerabilitat”.

Michel Ciment: “Hi ha alguna cosa a ‘The Power of the Dog’ que provingui d’una possible experiència que hagi tingut?”

Jane Campion: “N’hi ha, però no puc parlar d’això (riures). És massa personal (riu de nou)”.

Thierry Frémaux: “Ha estat vostè vaquera a la seva vida?”

Jane Campion: “Sí, he estat una vaquera”.

Michel Ciment: “Sí, muntava a cavall…”.

Crítica, autocrítica i història del cinema

ARXIU | Imatge de Jane Campion en un rodatge del passat
ARXIU | Imatge de Jane Campion en un rodatge del passat

Jane Campion: “Ara, quan estàvem prenent un cafè amb Michel, m’ha dit una cosa molt important per als joves directors o per a altres”.

Michel Ciment: “No, el que deia és que, òbviament, em van marcar molt els curtmetratges i la primera pel·lícula de Jane Campion, ‘Sweetie’. I el que admirava en el director i productor Pierre Rissient (1936-2018) en particular, que va ser el seu descobridor, era la capacitat de reconèixer el talent d’algú des de la seva primera pel·lícula. Perquè si no ets atrevit a la teva primera pel·lícula, mai no ho seràs. En una primera pel·lícula, et llances a la batalla, fins llavors no t’han fet mal, no has tingut els crítics en contra, no has tingut el públic en contra, no has tingut els productors en contra. Has fet el que volies fer. I una persona que no fa tot el que pot a la seva primera pel·lícula, mai no farà grans pel·lícules. I això és el que vaig trobar al primer film de Jane Campion: aquesta audàcia, aquesta visió única que no havia trobat en ningú altre”.

Seguint amb la pregunta de Michel Ciment, vostè va tenir bones crítiques i grans premis fins a The Piano, però després amb The Portrait of a Lady, Holy Smoke o In the Cut no va aconseguir els favors de la crítica. I ara els té un altre cop amb The Power of the Dog. Fins i tot es comença a reivindicar Holy Smoke o In the Cut. Per això, l’hi influeix el que els crítics diuen de les seves pel·lícules i l’hi fa canviar la seva manera de fer cinema o no l’hi influeix en absolut?

Jane Campion: “Prefereixo que no hi hagi cap crítica! (grans riures)“.

Thierry Frémaux: “No, perquè l’hi he traduït i l’hi he dit si preferia les bones o les males crítiques…”.

Jane Campion: “Jo sóc una crítica molt activa amb mi mateixa. Alguna cosa que és molt cruel. No crec que hi hagi res que es pugui escriure a la premsa que no ho hagi pensat jo mateixa. Potser s’ha formulat millor que el pugui fer jo, a vegades com a una bona flagel·lació… Però crec que en el procés de fer una pel·lícula cal acceptar, per molt que et costi, que et critiquin constantment. Et fixes constantment en aquestes petites coses que t’agraden i tractes de reforçar-les reduint les parts de la pel·lícula que no funcionen. Així que ser dur amb la teva pel·lícula és bastant normal. I, en certa manera, ser artista consisteix a desenvolupar aquesta duresa. No és un hobby, ni quan algú descobreix que vol ser artista. Si vols ser-ho, és difícil! No és per als febles de cor, no és per a sentir-se bé. Sempre és un repte… Per a ser sincera, quan s’estrena una pel·lícula i la gent de la premsa em fa comentaris genèrics o hi ha gent a la qual no li agrada molt, em prenc el sentiment en el seu conjunt. I evito obsessionar-me amb coses concretes, perquè pot entrar al teu interior com una metralla. És millor no encaixar-ho. En cas contrari, necessites cirurgia per a treure-ho, amb psicoteràpia durant anys. Així que aquest és el seu treball, però no és necessàriament el meu treball traginar les ferides”.

Thierry Frémaux: “Però vostè llegeix les crítiques?”

Jane Campion: “No”.

Thierry Frémaux: “I si algú l’hi envia la crítica, li presta atenció?”

Jane Campion: “Si puc evitar-ho, ho evito (riures)… És un moment cruel. Ja saps per què. Ho accepto millor si ve de la meva filla (torna a riure’s), o d’un associat”.

Thierry Frémaux: “Llegeix llibres d’història del cinema?”

LÉA RENER | Jane Campion, amb el seu Premi Lumière, i la realitzadora francesa Julia Ducournau que va tornar a guanyar al 2021 una segona Palma d'Or per a una dona després de 28 anys
LÉA RENER | Jane Campion, amb el seu Premi Lumière, i la realitzadora francesa Julia Ducournau que va tornar a guanyar al 2021 una segona Palma d’Or per a una dona després de 28 anys

Jane Campion: “No sobre la història, sinó sobre unes certes pel·lícules que m’agraden, o sobre directors. M’agrada sentir-los parlar del que van fer, de com ho van fer. Vaig llegir un llibre sobre Francis Ford Coppola… Vaig tenir una discussió sobre com la història del cinema és bastant masculina. No és estrany perquè no vaig arribar amb el cànon del cinema. Escoltava les veus femenines que m’inspiraven, i la majoria provenien de les novel·les: com sempre he dit de les germanes Brontë… I m’encanta el cinema, però quan haig de crear, crido al meu grup de dones per a inspirar-me. Potser és una cosa que estigui canviant, amb les cineastes Alice Rohrwacher o Julia Ducournau (va veure per primera vegada l’última Palma d’Or ‘Titane’ durant el Festival Lumière). És una veu nova i fabulosa, amb molta força, una criatura meravellosa i franca”.

El llibre de Thomas Savage i el mascle alfa

A les seves pel·lícules sempre té a una heroïna una mica desarrelada, i per primera vegada a The Power of the Dog tres dels protagonistes són homes (Benedict Cumberbatch, Jesse Plemons i Kodi Smit-McPhee, a més de l’actriu Kirsten Dunst). Va influir això en les seves decisions de direcció o va sentir que són personatges com qualsevol altre i que no hi ha raó per a tractar-los de manera diferent?

Jane Campion: “Sí, és veritat. Crec que la meva decisió es deu al fet que em vaig enamorar del llibre de Thomas Savage (1915-2003). I no va ser una decisió conscient. No buscava fer una pel·lícula amb un protagonista masculí, però em vaig trobar amb el llibre (publicat al 1967 i ambientat al 1925). Era com si uns tentacles haguessin entrat a la meva psique, i vaig pensar que podria ser un gran i important desafiament. El meu projecte, com el de Thomas Savage, no pretenia mostrar a un home típic perquè no ho és. En ell viu un personatge complicat. Com jo, es troba en un món dominat pel patriarcat. Va créixer a les muntanyes de Montana, amb totes aquestes habilitats alfa, entrenant cavalls i coses així. Però el tipus tenia un gran secret! Va ser una situació que em va tocar profundament. Quan Savage explicava aquesta història creant ficció, era com la seva pròpia existència. Va crear un personatge, el de Phil Burbank, que a la pel·lícula interpreta Benedict Cumberbatch. És una cosa molt interessant per a mi perquè és un mascle alfa, és misogin, és homòfob i té un gran secret. Vincular tots aquests temes a la història era realment molt temptador”.

Thierry Frémaux: “I hi ha a la pel·lícula una espècie de tendresa pel personatge de Cumberbatch…”.

Jane Campion: “Sí, hi ha tendresa per a tots, inclòs ell. Com porta una vida impossible, ha de reprimir la seva veritable naturalesa. I també és un home amb capacitat d’estimar i amb anhel, amb tota aquesta pena”.

Michel Ciment: “És cert que Jane Campion ha demostrat una extraordinària capacitat per a parlar de la mirada femenina, i per a les dones que estan al centre de les seves pel·lícules. Però els personatges masculins, a través d’Harvey Keitel (‘The Piano’, ‘Holy Smoke’), Mark Ruffalo (‘In the Cut’), a través del personatge del poeta John Keats (a càrrec de l’actor Ben Whishaw, ‘Bright Star’), demostren que ella no sacrifica els homes. Aquests homes tenen una presència molt forta”.

Jane Campion: “Quan Pierre Rissient em va introduir a Canes, no podia estar amb un home amb menys prejudicis de gènere. Em va tractar simplement com a una artista. Per això, l’hi tinc respecte i admiració per sempre… Em va donar una molt bona impressió dels homes francesos, perquè va ser molt amable amb tot el meu grup, tant amb els meus amics com amb la meva germana. Ens va donar suport a tots, sempre tan inclusiu i afectuós, i com si fos un pastor aixecava els seus braços per a parar als cotxes a Canes perquè poguéssim creuar. Sempre em va protegir de les pitjors reaccions a les meves pel·lícules, i em va ajudar a tenir el valor de passar al següent projecte”.

Parla de les seves influències en literatura i poesia, però quin és el lloc de la música al seu procés creatiu i, per curiositat, toca el piano?

Jane Campion: “Vaig intentar tocar el piano, però no va ser precisament un triomf (riures)… En certa manera, la música és una cosa poderosa per a mi, encara que no tingui cap habilitat personal. Continua sent un meravellós misteri per a mi. No puc llegir música correctament i no puc fer servir les notes per a cantar. He arribat a comprendre la diferència entre una nota major i una menor, però el més important és que sé com m’afecta. És fantàstic no sols tenir-ho com a acompanyament, sinó tenir-ho com a recurs per a arribar a emocionar-se. A mi, al principi m’intimidava conèixer Michael Nyman (el compositor de ‘The Piano’) i el fet d’intentar parlar amb ell, amb la meva immaduresa musical. Però va ser molt amable i va fer que tot el procés fos fàcil per a mi, simplement escoltant-me quan l’hi descrivia la pel·lícula… És molt divertit poder escoltar una peça musical centenars de vegades, i que continuï sonant fresca per a mi. Mai no em canso”.

Benedict Cumberbatch amb un rol en apnea

NETFLIX | Benedict Cumberbatch, en el rol de Phil Burbank a The Power of the Dog, l'última pel·lícula de Jane Campion
NETFLIX | Benedict Cumberbatch, en el rol de Phil Burbank a The Power of the Dog, l’última pel·lícula de Jane Campion

A la classe magistral va parlar de la seva admiració per Francis Ford Coppola i el seu treball amb els actors. Com ha preparat Benedict Cumberbatch per a la seva última pel·lícula, perquè la seva actuació és impressionant?

Jane Campion: “És una cosa que comença al principi, quan tries un actor que admires i creus en les seves capacitats. I ell vol ficar-se en el personatge. Llavors emprenem un viatge junts, agafats de la mà i tractant d’entendre el que necessita per a ficar-se en el rol. En el cas de Benedict, va haver d’emmotllar-se a tot el que comporta un ranxo: com castrar animals o muntar a cavall, lligar cordes, tocar el banjo… Va haver d’aprendre moltes coses per a ser Phil Burbank, que és un personatge molt hàbil. El mateix Benedict és un home molt carismàtic, i té aquesta energia per a encarnar-lo i sentir-lo. La seva capacitat interpretativa l’hi va permetre d’endinsar-se en un personatge tan danyat com el de Phil i entendre per què és tan cruel. Benedict mai no havia fet un treball així. Per a entrar a la seva psique, havíem de fer una cosa diferent. No volia, per exemple, donar-l’hi un caràcter de rodamón. Vaig trobar una dona, Kim Gillingham, una ‘coach’ estatunidenca, que em va ajudar molt en aquesta cerca. Se’n va anar a Londres a treballar amb Ben. Crec que va ser el millor que vaig fer. Com aquest increïble començament de la pel·lícula. I va ser el talent i les ganes de Ben el que li va permetre al final d’accedir a la psicologia del personatge, amb el treball d’aquesta analista”.

La literatura i la llengua ocupen un lloc molt especial a la seva filmografia, i a la vida dels seus personatges. Com transporta el que l’hi inspira la literatura al cinema i com aconsegueix difuminar les fronteres entre aquestes dues arts?

Jane Campion: “No sé com ho faig. Però és una espècie de traducció. Quan accepto un guió, és com un full de ruta. La traducció es produeix quan es comença a treballar en la representació del guió. En quin moment? Has de trobar alguna cosa al món que expressi aquestes paraules. El guió és la manera de donar forma al projecte amb els altres. Cal fer-ho junts i trobar el finançament perquè sigui possible”.

Thierry Frémaux: “Però les seves primeres pistes són visuals?”

Jane Campion: ”Sovint puc començar amb una imatge com a primera inspiració. En el cas de ‘The Power of The Dog’, em van venir moltes imatges després de llegir el llibre. Sabia que hi havia coses que podia crear. També vaig haver d’inventar altres imatges, perquè és necessari fer aquest treball de traducció. Però la millor traducció es produeix durant el procés de rodatge. Tens les teves idees, però el món intervé, els actors intervenen i t’aporten coses que potser no havies previst. És millor del que et podies imaginar. Aquest és el moment pel qual visc. No seré allà per ser-hi. Em vull sorprendre, electritzar. Això és una cosa que ocorre a vegades al cinema, i és el millor”.

Una escola de cinema a Nova Zelanda com a futur

ARXIU | Anna Paquin i Holly Hunter, protagonistes de la pel·lícula <em>The Piano</em>, de Jane Campion, rodada a Nova Zelanda i guanyadora de la Palma d'Or al 1993
ARXIU | Anna Paquin i Holly Hunter, protagonistes de la pel·lícula The Piano, de Jane Campion, rodada a Nova Zelanda i guanyadora de la Palma d’Or al 1993

Després d’aquest projecte sobre una figura masculina, quin serà el seu pròxim treball? Tornarà a incloure un protagonista masculí?

Jane Campion: “Això ja està fet (riures). I ara crearé una petita escola de cinema per a donar als joves, o potser no tan joves, l’oportunitat de fer pel·lícules. Perquè no hi ha cap escola de cinema a Nova Zelanda. Vull facilitar-los una situació que a mi m’agradaria tenir. Perquè hi ha hagut una veritable deterioració del sistema educatiu als nostres països. La gent ha de pagar enormes quantitats de diners, i l’única manera d’anar a una escola de cinema és ser extraordinàriament ric o tenir pares en bona posició. No m’agrada aquest món. I vull posar el meu gra de sorra a l’oceà perquè els meus alumnes puguin accedir. Sí, treballo gratis! Em sento molt afortunada de dirigir aquest projecte”.

Vostè està molt compromesa amb la protecció del planeta, què li han inspirat els esdeveniments dels últims mesos, les inundacions, els incendis i el que ens prediuen?

Jane Campion: “Crec que està passant alguna cosa. I no puc entendre que sigui possible. El millor és mobilitzar-se ara. Per això organitzo aquesta escola de cinema. Però la gent no és molt bona per a pensar en el futur, no ho fa. Tal vegada perquè no volen pensar en la seva pròpia mort, però és aquí. La pandèmia va ser interessant perquè el món es va apagar a l’instant. I era una cosa que no es podia creure. Emmalaltiré i moriré… I això està ocorrent amb el canvi climàtic. La capacitat de negació és molt profunda. No tinc una resposta, per desgràcia”.

Com està sent la seva estada a Lió? Ha trobat una història amb la ciutat que pugui inspirar una futura pel·lícula? (com a cada edició, el Premi Lumière dirigeix un remake de La sortida de la fàbrica Lumière, la primera pel·lícula de la història al 1895)

Jane Campion: “La ciutat em sembla molt bonica, pel que he pogut veure des de la finestra del meu hotel (riures). He tingut la sort que Thierry em mantingui molt ocupada. Tindré una mica de temps el diumenge per a passejar. Tinc moltes ganes d’explorar la ciutat. Però em sembla que aquí hi ha un veritable interès pel cinema. Veig una gran quantitat de persones que assisteixen a les projeccions, i es podria pensar que Thierry les està pagant. Són extres? (riures). Què està passant? Em sento com al cel dels cineastes! (riu de nou)”.

Vostè és la tretzena guanyadora del Premi Lumière. I és de fet la primera que procedeix de l’hemisferi sud. Creu que és més complicat tenir una carrera internacional quan es ve de l’hemisferi sud que quan s’és estatunidenc, europeu o japonès?

Jane Campion: “Venir del país més meridional del planeta, amb el lluny que està Nova Zelanda, ens incita els neozelandesos a acostar-nos al món. Per a trobar un nou lloc en ell. Estudiem el món des d’un cometa llunyà (riures). Totes les persones surten de Nova Zelanda per a descobrir el món. Això és el que anomenem OE, l’experiència a l’estranger. D’una banda, és una llibertat venir d’un país tan jove. Però també hi havia allà un poble originari, els maoris, que no van tenir la mateixa experiència. Van ser sotmesos a una presa del poder violenta, és complicat”.

Thierry Frémaux: “De fet, Nova Zelanda també és un país molt fascinant per a nosaltres, els europeus, des del nord. I no fa falta saber abans de veure ‘The Power of the Dog’ que la pel·lícula no es va rodar a Montana, sinó a Nova Zelanda”.

Jane Campion: “I per això, el més aviat que s’aixequi la quarantena per la Covid a Nova Zelanda, si us plau, veniu! Sou els benvinguts”.

ARXIU | El cartell del Festival Lumière 2021, amb foto de Patrick Swirc
ARXIU | El cartell del Festival Lumière 2021, amb foto de Patrick Swirc

FILMOGRAFIA JANE CAMPION

CURTMETRATGES

Tissues (animació, 1980)

Peel – An Exercise in Discipline (1982), Palma d’Or al Festival de Canes

Passionless Moments (1983)

Mishaps of Seduction and Conquest (1984)

A Girls Own’s Story (1984)

After Hours (1984)

The Water Diary (a la pel·lícula col·lectiva 8, 2006)

The Lady Bug (a la pel·lícula col·lectiva Chacun son cinéma / A cada uno su cine, 2007)

LLARGMETRATGES

Sweeti (1989)

An Angel at My Table (Un ángel en mi mesa, 1990), Gran Premi del Jurat a la Mostra de Venècia

The Piano (El piano, 1993), Palma d’Or al Festival de Canes

The Portrait of a Lady (Retrato de una dama, 1996)

Holy Smoke (1999)

In the Cut (En carne viva, 2003)

Bright Star (2009)

The Power of the Dog (El poder del perro, 2021), Premi a la millor realització a la Mostra de Venècia

TELEVISIÓ

Two Friends (1986)

Dancing Daze (sèrie, 1986)

Top of the Lake (sèrie, 2013)

Top of the Lake: China Girl (sèrie, 2017)

 

Impactes: 156