El teatre francès retrobat del Festival Oui! de Barcelona

FRÉDÉRIQUE TOULET | Sophie Forte, Christine Gagnepain (de fons) i Stéphane Giletta a <em>Lorsque Françoise paraît</em>, d'Éric Bu, l'obra inaugural del Festival Oui! de Barcelona
FRÉDÉRIQUE TOULET | Sophie Forte, Christine Gagnepain (de fons) i Stéphane Giletta a Lorsque Françoise paraît, d’Éric Bu, l’obra inaugural del Festival Oui! de Barcelona

VICENÇ BATALLA. Després d’un any en blanc el 2021 a causa de la pandèmia, el Festival Oui! de teatre en francès de Barcelona torna aquest 2022 amb una cinquena edició que manté i amplia el nivell de les anteriors, en un acte que els seus propis organitzadors qualifiquen de “resistència cultural”. Malgrat els condicionants als quals encara ens sotmet el virus, del 28 de gener al 17 de febrer es representaran vuit obres inèdites francòfones a Barcelona, Sant Cugat del Vallès i Tarragona, més una última a Madrid, i es desplegarà la programació paral·lela Km0 amb peces i protagonistes del circuit francòfil barceloní que propicien els mateixos responsables del festival. Éric Bu, Sophie Forte, Pierre Notte, Collectif BFM, Armelle Gouget/Romain Puyuelo, Hédi Tillette de Clermont-Tonnerre, Matthieu Tune i Céline Brunelle configuren l’estimulant i diversa programació principal que té com a epicentre l’Institut Francès de Barcelona, amb l’obertura inclosa, i la sala Dau al Sec del Poble Sec. Tres intenses setmanes per conèixer la recent producció francesa de petit format però forta intensitat que repassem en aquest article.

François Vila, un dels dos codirectors del Festival Oui!, juntament amb Mathilde Mottier, conduïa pocs dies abans del certamen un camió des de París amb material per als espectacles Lorsque François paraît, Le Bal des abeilles i A table, chez nous, on ne parlait pas. Aquest és el grau d’implicació per a aquest francès d’origen català perquè el festival començat el 2017 sobrevisqui a la covid després del cop que va suposar no poder organitzar-lo l’any passat. Per això, i a l’espera d’unes subvencions que tardaven en arribar, des de la direcció es va organitzar una col·lecta a través de la plataforma Proarti que va comptar amb 55 aportacions privades amb una suma de 8.000 euros que han permès de dedicar-ho a les despeses de traducció i subítols, i mantenir una programació en condicions.

2022 del Festival Oui! de teatre en francès de Barcelona
ÒSCAR LLOBET (LA VIRGUERIA) | Cartell del 2022 del Festival Oui! de teatre en francès de Barcelona

Perquè totes les infraestructures es troben afectades per la pandèmia i el desplaçament de les companyies i els seus integrants ara és més difícil que mai. “No es fàcil per a nosaltres d’organitzar el festival, a causa de la covid, pels viatges que han de fer els artistes a través de les fronteres i també perquè, fins fa poc, les administracions no ens havien confirmat les ajudes”, ens explica Vila per videotrucada arribat ja a Barcelona. “Per això vam fer la col·lecta, el que ens permet de socialitzar els espectadors i, per exemple, d’assegurar la subtitulació de les obres perquè la llengua no sigui un obstacle”, continua el codirector. “Tot això és molt fràgil i es pot perdre en qualsevol moment”.

En aquest sentit, també s’han hagut d’adaptar els espais on es presenten les obres. Aquest any, un lloc que va ser en l’origen de l’esdeveniment, l’Institut del Teatre, no en rep cap perquè els escenaris s’han hagut de destinar a reforçar les classes del centre degut a la situació sanitària. Com a alternativa, s’estrenen nous emplaçaments com el Reial Cercle Artístic-Institut Barcelonès d’Art, a l’edifici de la històrica entitat del Barri Gòtic. I també fora de Barcelona, s’hi han afegit la Sala Clavé de La Unió Sancugatenca al Vallès i la Sala Trono de Tarragona.

La infància de Françoise Dolto i d’altres psicologies

FRÉDÉRIQUE TOULET | La recreació del treball de la psicòloga de la infància a l'obra <em>Lorsque Françoise</em> paraît, d'Éric Bu
FRÉDÉRIQUE TOULET | La recreació del treball de la psicòloga de la infància a l’obra Lorsque Françoise paraît, d’Éric Bu

És a l’Institut Francès barceloní que, com ja és habitual, s’obre el certamen el 28 de gener i s’hi programen tres obres. La primera, una suggerent immersió en la joventut de la psicòloga Françoise Dolto (1908-1988), que va fer entrar aquesta especialitat en l’educació a la infància i la va popularitzar als anys setanta a través de l’emissió de ràdio que porta el nom de la peça Lorsque Françoise paraît (En aparèixer la Françoise). Escrita i dirigida per Éric Bu, que el 2020 va guanyar un Molière al millor espectacle musical per Est-ce que j’ai une gueule d’Arletty?, ha dipositat en l’experimentada Sophie Forte el rol d’encarnar aquesta Dolto des de l’edat de vuit anys, acompanyada de Christine Gagnepain i Stéphane Giletta. D’altra banda, l’endemà Forte presenta a la llibreria Jaimes la seva novel·la sobre el seu pare, pintor i que va morir d’Alzheimer, La Valise.

Dues altres peces a l’Institut Francès són aptes per a totes les edats. L’1 de febrer, la companyia suïssa Collectif BPM porta dos dels seus episodis de La Collection (La col·lecció): le vélomoteur et le téléphone à cadran rotatif. O sigui, el ciclomotor i el telèfon de disc de marcar, objectes que van desapareixent del paisatge urbà i que aquest trio de Ginebra utilitza per a les seves històries de mitja hora on s’evoquen temps passats i futurs i que, en aquest cas, arriben fins a Hollywood. Al matí del 5 de febrer, Armelle Gouget i Romain Puyuelo cantaran i ballaran a Le Bal des abeilles (El ball de les abelles) per explicar de forma entretinguda i amb una estètica dels anys cinquanta del segle passat la importància d’aquest insecte volador per a biodiversitat. Una obra que es representada amb èxit a França.

Doble nova presència de Pierre Notte

ANTOINE-BAPTISTE WAVERUNNER | Franck Duarte i Caroline Marchetti, a Pédagogies de l'échec, text i direcció de Pierre Notte
ANTOINE-BAPTISTE WAVERUNNER | Franck Duarte i Caroline Marchetti, a Pédagogies de l’échec, text i direcció de Pierre Notte

Un dels noms associats ja al certamen és el del prolífic Pierre Notte, que presenta dues obres. La primera, escrita per Denis Lachaud, com també va ser el cas per a La Magie lente que el festival ha programat a més de contribuir que se’n faci la versió catalana La màgia lenta, és Jubiler (Gaudir). L’actor de La Magie lente, Benoît Giros, li va demanar a Lachaud que li escrivís un text per a ell i l’actriu Judith Rémy i que ha dirigit i musicat Notte. Es tracta de la trobada de dos solitaris als cinquanta anys mitjançant una aplicació de cites amoroses. Els hi funcionarà aquesta eina de les societats modernes?

L’altra obra compta directament amb un text del mateix Notte, Pédagogies de l’échec (Pedagogies del francàs), una altra faula contemporània. Menys dura que La Magie lente, que explica l’abús sexual a menors, aquesta peça no obstant és un relat apocalíptic sobre dues persones als seus despatxos d’una setena planta que continuen treballant febrilment tot ignorant que el món s’ha anat en orris. L’autor havia vist com s’escenificava el seu text ja fa uns vuit anys per part d’un altre director, però ara ha decidit de realitzar-ho ell amb els actors Caroline Marchetti i Franck Duarte. Jubiler és el 29 i 30 de gener a Dau al Sec i Pédagogies de l’échec el 16 de febrer al mateix espai, tot i que aquesta última peça passa abans per la Sala Trono tarragonina l’11, 12 i 13.

Per altra part, La màgia lenta en català també es representa el 3 de febrer, com a programació paral·lela, a la Casa Elizalde barcelonina amb direcció de Notte i Marc Garcia Coté com a actor. I els responsables del festival inauguren l’editorial Edició Oui! publicant aquesta versió en català, traduïda per Joan Casas. “Hi ha molta gent que, quan es va estrenar a Dau al Sec l’any passat, ens demanaven com trobar aquest text tan contundent i, per això, hem decidit de fer-ho nosaltres mateixos”, recorda Vila.

Memòries del passat, del present i de la humanitat

B. MUZARD | Hédi Tillette de Clermont-Tonnerre, autor, director i actor de À table, chez nous, on ne se parlait pas
B. MUZARD | Hédi Tillette de Clermont-Tonnerre, autor, director i actor de À table, chez nous, on ne se parlait pas

A la Sala Clavé santcugatenca, arriba el 6 de febrer À table, chez nous, on ne se parlait pas (A taula, a casa, no es parlava), una obra de Hédi Tillette de Clermont-Tonnerre sobre el treball imposat pels nazis als joves francesos a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial i que es calcula va afectar fins a 650.000 persones. El pare de Tillette va ser una d’elles i l’autor i director ho desdobla en dos convulsos dinars, abans i després d’aquest enviament forçós, actuant ell amb Lisa Pajon i la col·laboració d’Audrey Bonnet amb veu gravada. El treball de memòria de Tillette, precisament, es pot veure aquests dies a les sales de cinema franceses amb la pel·lícula Mes frères et moi, de Yohan Manca, basat en el seu text Pourquoi mes frères et moi on est parti… i on ell també hi fa d’actor. És, de fet, una preestrena la peça teatral abans no sigui al Festival d’Avinyó Off l’estiu que ve al Teatre des Halles.

La que sí és una estrena absoluta és L’Adoration (L’adoració), dirigit por Matthieu Tune amb un text del 2003 del dramaturg Jean-René Lemoine, i que recrea la trobada després d’anys durant tota la nit d’un home i una dona i on es qüestionen els rols tradicionals atribuïts al masculí i el femení. Tune, actor associat al Teatre Nacional Popular (TNP) de Villeurbanne, a Lió, ha preparat els últims mesos des d’allà i Barcelona aquesta obra juntament amb Marie Micla i que es presentarà per primera vegada al Reial Cercle Artístic el 9 de febrer. A més, els organitzadors se la dediquen al mataroní Moisès Maicas, director teatral mort el 2017 i que els hi va fer descobrir Lemoine.

CORINNE MARIANNE PONTOIR | Una de les imatges de Du silencie à l’explosion, obra creada i dirigida per Céline Brunelle
CORINNE MARIANNE PONTOIR | Una de les imatges de Du silencie à l’explosion, obra creada i dirigida per Céline Brunelle

Com a clausura, el 17 de febrer a l’Institut Francès de Madrid es podrà veure Du silencie à l’explosion (Del silenci a l’explosió), l’última creació de Céline Brunelle que ja era a la programació el 2020 amb Mon livre de la jungle, my Calais story i ara continua amb el seu treball sobre els migrants i les persones que els ajuden en aquest punt del cantó francès del Canal de la Mànega massa conegut tristament per la sort dels qui hi transiten. En aquest cas, el protagonisme és per a les persones solidàries, quan a França es viu una precampanya presidencial francament xenòfoba, a partir d’un dispositiu audiovisual i els slamers Isaiah i Jonaskay en directe. Encara que l’obra es vegi a Madrid, el 12 de febrer Brunelle i Isaiah faran un taller d’escriptura slam (poesia recitada) en francès de Barcelona a la llibreria Jaimes així com al Liceu Francès de Barcelona.

Un Km0 amb joves companyies i autors quebequesos

Un clar exemple de l’esperit que inspira la programació paral·lela Km0 és la representació el 15 de febrer a Dau el Sec de Pulsation (Pulsació), a càrrec de la jove companyia Les Impulsives de dues actrius franceses, Juliette Verdier i Adèle Vidal, i una de catalana, Sandra Segura. Inicialment, aquesta peça de creació pròpia sobre tres dones que intenten fer realitat el seus somnis i les seves ambicions dins de la voràgine diària, es va donar a conèixer en castellà. Ara, el certamen les convida a portar-la al francès per primera vegada.

JAVIER MONSALVE | Les tres actrius de la companyia catalana Les Impulsives a Pulsation, que representaran en francès
JAVIER MONSALVE | Les tres actrius de la companyia catalana Les Impulsives a Pulsation, que representaran en francès

Una cosa semblant es fa amb el text Du feu (Foc) de l’autor barceloní Pablo Macho Otero, que ha escrit en francès a la demanda d’ensenyants del Liceu de Barcelona per als alumnes de l’opció teatre com a història sobre les relacions familiars, la por a l’oblit i els desitjos de deixar petjada. Els alumnes en faran una lectura dramatitzada el 2 de febrer al Reial Cercle Artístic, abans que el juny no la posin en escena.

Una altra peça que és aquests dies en cartellera al Teatre Tantarantana és Nyotaimori, espines del sistema, la versió catalana del text de la quebequesa Sarah Berthiaume dirigida per Núria Florensa. Nyotaimori és un tragicomèdia social en què set personatges de diferents orígens i classes malviuen fins que es creuen i comencen un viatge oníric. L’obra ha estat coeditada per Comanegra i l’Institut del Teatre dins l’antologia Dramatúrgia quebequesa contemporània (2021) i, després de la representació del 5 de febrer, Berthiaume protagonitarà una xerrada amb els espectadors per videoconferència.

La feina de traductor

ARXIU | Assedegats/Un obús al cor, llibre de textos de l'autor teatral quebequès Wajdi Mouawad traduïts al català per Ramon Vila i editat el 2021 per Comanegra i l'Institut del Teatre
ARXIU | Assedegats/Un obús al cor, llibre de textos de l’autor teatral quebequès Wajdi Mouawad traduïts al català per Ramon Vila i editat el 2021 per Comanegra i l’Institut del Teatre

Wajdi Mouawad, un altre autor quebequès, d’origen libanès i que des de fa anys dirigeix el Teatre Nacional de la Colline parisenc, serà objecte d’un debat entorn la traducció al català de les seves obres. Se celebrarà el 7 de febrer a Dau al Sec i hi participaran Cristina Genebat (traductora, amb Raimon Molins, de la tetralogia Litoral, Incendis, Boscos, Cels com a La sang de les promeses a Edicions del Periscopi, 2017), Ramon Vila (traductor d’Assedegats/Un obús al cor a Comanegra i Institut del Teatre, 2021) i la responsable de publicacions de l’Institut, Carlota Subirós.

Finalment, el dramaturg i director francès Frédéric Sonntag, que ja va ser al Festival Oui! el 2017 amb Beautiful losers, aprofitarà la fi de la seva residència d’escriptura a Barcelona per fer una lectura el 8 de febrer a Dau al Sec del seu nou text de nom tan curiós com enigmàtic Sócrates (Ganhar ou perder mas sempre com democracia). En aquesta futura creació, que encarnaran Matthieu Marie i Marc Berman, fa dialogar dos Sòcrates: el cèlebre filòsof grec i l’exquisit jugador de futbol brasiler dels anys setanta i vuitanta. Es tracta d’una reflexió sobre l’ètica a l’esport i les seves conseqüències polítiques. Perquè Sòcrates, el futbolista, es va convertir en un abanderat de la Democracia Corinthiana, a Sao Paulo, en plena dictadura militar. La trama se situa un vespre en un estadi desert, on filòsof i jugador discuteixen després d’una derrota i que Sonntag ha anat a buscar a Barcelona. Certament, basat en l’eliminació del Brasil al Mundial del 1982, a la segona fase, en mans d’una Itàlia menys elegant però més efectiva per 2-3 a l’antic estadi de Sarrià de l’Espanyol. Una antropologia dels mites de l’actualitat passat per la idiosincràsia barcelonina.

 

Impactes: 129