VICENÇ BATALLA. No deixa de ser irònic que una sèrie de televisió pensada com a una teràpia per la commoció a la societat francesa dels atemptats el 2015 del Bataclan i els barris parisencs del voltant s’estreni en plena pandèmia de la Covid. Els espectadors a França privats un altre cop de cinemes des del passat 30 d’octubre podem accedir aquests dies lliurement al canal Arte a la reeixida sèrie En thérapie (En teràpia; fins al 27 de juliol en francès i alemany), d’Olivier Nakache i Éric Toledano, que relata durant 35 episodis d’una vintena de minuts les sessions al psicoanalista de cinc personatges o grups de personatges just després d’aquests atemptats gihadistes el 13 de novembre d’aquell any que van causar 137 morts.
Els pacients, inclòs el mateix psicoanalista, expliquen els seus traumes personals envoltats d’aquell clima de temor des d’un gabinet que es troba a l’est de la capital igual que la sala de concerts on es va produir la matança més gran. De cop i volta, ens veiem reflectits des del sofà en aquell saló tancat on s’analitza el conscient i el subconscient sense que nosaltres no puguem anar gaire més lluny sinó fixar la vista en la pantalla i les angoixes dels personatges que poden ser les nostres. És el que es coneix, en termes de Freud i Lacan, com a una transferència de les pors i els desitjos al nostre interlocutor.
Un terapeuta, cinc pacients i una altra terapeuta
De fet, la fórmula es basa en la sèrie israeliana BeTipul, creada per Hagai Levi el 2005 i que explorava en aquell cas el clima de violència d’una societat que conviu amb els territoris ocupats palestins i envoltada de l’amenaça dels seus veïns àrabs. El 2008, ja es va adaptar als Estats Units com a In treatment (HBO, tres temporades) on el psicoanalista era interpretat per Gabriel Byrne i els pacients li explicaven, per exemple, els seus traumes després de tornar de la guerra a l’Iraq. I la sèrie s’ha traslladat a una vintena de països més, inclòs el Brasil, l’Argentina o Portugal, però encara no a l’Estat espanyol. Potser aquí trobaríem d’altres conflictes inflamables.
Darrera de la francesa En thérapie dels directors d’èxit Nakache i Toledano, hi ha els guionistes David Elkaïm i Vincent Poymiro que han acabat fent pública la seva frustració per no haver estat reconeguts com a coproductors o showrunners. Només ho són com a directors d’escriptura. I aquest és un altre estira i arronsa actualment que es dirimeix dins de la professió. Tampoc és que els realitzadors d’Intouchable (2011; Intocable), Le Sens de la fête (2017; C’est la vie) o Hors-norme (2019; Especiales) dirigeixin tots els capítols. Hi ha personatges que es veuen assignats a un realitzador en concret per seguir totes les seves sessions. Pierre Salvadori (En un patio de París, 2014) ho fa amb l’adolescent amb conductes suïcides que interpreta Céleste Brunnquell. Nicolas Pariser (Los consejos de Alice, 2019) s’encarrega de la parella en crisi que encarnen Clémence Poésy i Pio Marmaï.
Mentre que els dos personatges centrals, d’una banda una cirurgiana que ha operat pacients procedents dels atemptats el rol de la qual és per a la magnètica Mélanie Thierry i de l’altra el policia que ha intervingut directament al Bataclan a càrrec del temperamental Reda Kateb, ho assumeixen en un primer temps els propis Nakache i Toledano. Tot i que a mesura que avança la sèrie, cada cop pren més protagonisme la realització de Mathieu Vadepied que és un col·laborador habitual seu com a director artístic o de fotografia. Vadepied, a més, assumeix els capítols en què el mateix psicoanalista es veu obligat a consultar una psicoanalista davant de les seves pròpies pors i la descomposició del seu entorn familiar.
El cara a cara entre Frédéric Pierrot i Mélanie Thierry
Aquest psicoanalista és interpretat per un convincent Frédéric Pierrot, que arribat a la seixantena ha adquirit alguna cosa en el rostre i la veu de l’enyorat Michel Piccoli, mort precisament el 2020. Tan cerebral i meticulós en les seves diagnosis davant dels pacients aquest psicoanalista com angoixant i contradictori amb la seva parella que ho ha deixat de ser i la repressió dels seus impulsos per una Mélanie Thierry a qui vol ajudar sense saber si no serà ell qui s’acabarà estimbant. I, per això, acudeix a la seva antiga psicoanalista que encarna una imperial Carole Bouquet que ens recorda aquella jove d’Ese oscuro objeto del deseo, l’última pel·lícula de Luis Buñuel. Una cosa que també ens permet d’evocar la recent mort, el 8 de febrer, de l’històric guionista de Buñuel Jean-Claude Carrière.
I aquest és l’eix central de la trama de la versió francesa. Sense escenes d’acció, sense moviments de càmera gratuïts, amb escassos plans a l’exterior i només un capítol que no transcorre entre les quatre parets d’un gabinet. El noranta per cent de les escenes passen en aquest espai tancat (à huis clos, com diuen els francesos). I són els diàlegs i la paraula a dos, a tres màxim, el que pren el protagonisme. Amb la virtut que els intercanvis no són forçats, sinó que les històries dels personatges, anecdòtiques o traumatitzadores, amb un perfecte ritme del temps, ens transmeten coses viscudes amb les quals ens podem o no identificar però que serveixen per explorar un malestar a la psique francesa que sembla allargar-se cinc anys després dels atemptats.
Qui millor ho representa és la que dèiem magnètica Thierry. És una barreja de fragilitat, sensualitat i fortalesa davant de les adversitats. La seva teràpia es remunta a abans dels atemptats, però els guionistes hi afegeixen el trastorn d’haver atès a algunes de les seves víctimes. Sense cap escena d’hospital, l’evolució del seu personatge es confessa, pren les decisions que ha de prendre i, al final, deixa una porta oberta però havent recuperat la iniciativa en les relacions. Aquests traumes d’adolescència sempre rodejats de fosques relacions entre adults i menors, la necessitat de ser estimada, de no sentir-se culpable per aquest llast, és encarnat de forma magistral per l’actriu. A punt de complir els quaranta anys, aquesta rossa de brillants ulls blaus, no gaire alta però antiga model del fotògraf Peter Lindbergh, va acabar donant tot el seu potencial amb la interpretació fa quatre anys de La Douleur (2017; Marguerite Duras. París 1944), d’Emmanuel Finkiel, fent creïble tot l’histrionisme de la cèlebre escriptora. Simultàniament, a més, se la pot veure a una altra sèrie d’Arte, No man’s land, dels israelians Amit Cohen i Ron Leshen, sobre les combatents kurdes al nord de Síria.
El subconscient de les guerres colonials i gihadistes
El psicoanalista, per la seva part, es troba atrapat en un trio que aguditza l’atmosfera d’incomoditat que han deixat rere seu els atacs gihadistes. Un trio que, a la vegada, es desdobla en altres relacions creuades on cadascú hi projecta els seus fantasmes i les seves escapatòries. Clau també és el paper del policia de la brigada antigang interpretat per un Kateb tan enèrgic com vulnerable. Ell és qui representa aquesta doble identitat entre França i una antiga colònia com Algèria, i entre una cultura catòlica i una altra de musulmana que arrossega totes les culpabilitats de combatre uns individus en els quals ell també s’hi reflecteix. Al gabinet psicològic, les sessions sovint semblen escenes de combat sense armes.
Els cara a cara, camp/contracamp, entre Pierrot i Bouquet ens porten d’altra banda cap a discussions científiques sobre les diferents escoles de la psicoanàlisi on se’ns escapen els noms i les teories. Però el més important no és saber qui té la raó tècnica, sinó observar les reaccions de dues persones que veuen el seu món ensorrar-se sota els seus peus. No n’hi ha prou amb mantenir un posat seriós i acadèmic per entendre el que està passant.
Potser el punt fluix de la sèrie és el rol de l’esposa del psicoanalista, interpretat per Elsa Lepoivre. No és pas la seva interpretació, sinó que el seu personatge probablement és l’únic del qual no sabem quines són les seves motivacions i Pierrot mai no li deixa l’espai suficient que sí li atorga als seus pacients. És el que també ens fa dubtar de vegades de la conducta d’un psicoanalista que, tot i complir amb la seva feina, no sempre sembla coherent amb les seves accions.
Aquesta sensació de desemparament, de solitud enmig d’una realitat cada cop més dura, on les afeccions es barregen amb un clima de violència que ho és social alhora, és la part més universal de la sèrie. Cadascú hi pot fer les seves interpretacions, pensar que és fruit d’un moment determinat que les circumstàncies canvien ràpidament. Que en cinc anys d’altres tragèdies han pres el relleu en el subconscient col·lectiu francès. Però és impossible no projecta-hi la sensació d’enclaustrament i ofec d’una pandèmia que torna a qüestionar els fonaments de la societat. I encara que de les teràpies, a la sèrie, també en surtin vencedors. És l’esperança que ens queda.
Visits: 102