VICENÇ BATALLA. L’ocupació del Teatre Nacional Popular (TNP) de Villeurbanne, juntament amb una seixantena d’altres espais culturals públics francesos en aquest inici de primavera, és tot un signe que, malgrat una cultura tancada novament des de ja fa cinc mesos al país, el món de l’espectacle en viu no s’atura i no es calla. Aïllats en els seus assajos, actors/actrius, creadors/creadores, tècnics/tècniques, estudiants han volgut retrobar-se amb el públic amb qui han deixat de tenir contacte i recordar així el caràcter popular d’aquests espais, tot observant les precaucions sanitàries necessàries. A la temporada del centenari del TNP, i com ja va ocorre al Maig del 68 amb la primera ocupació del Teatre de l’Odeó a París, la transformació dels vestíbuls, les platees, els atris en àgores de debat mostren que la pandèmia no pot justificar que els espais de mercaderies estiguin oberts i els de la cultura reclosos a la petita pantalla. Un perfum de primavera en lluita per tornar a donar espai a la paraula.         

Va ser a l’atri del TNP, nascut el 1920 al Teatre de Chaillot de París i, des del 1972, situat com a exemple de democratització de la cultura a la conurbació de Lió, que en aquest inici de primavera el 20 de març i amb un vent gèlid la directora adjunta del TNP, Florence Guinard, va fer una lectura donant suport a l’ocupació del teatre. Malauradament, el director, Jean Bellorini, s’havia contagiat a la seva vegada de la Covid! Un Bellorini que va haver d’ajornar a la tardor la celebració d’aquest centenari a causa de la pandèmia, però quina celebració continua retardant-se sine die (la celebració es fa, finalment, al setembre del 2021 com a 101 aniversari). La troupe de Bellorini va poder presentar a l’octubre a la Setmana d’Art a Avinyó l’espectacle previst per a la commemoració Le jeu des ombres (El joc de les ombres), a partir de l’òpera de Monteverdi sobre el mite d’Orfeu i text del dramaturg Valère Novarina. Aquest desplegament sumptuós de música, imatges i paraules que vam tenir el privilegi de descobrir a Avinyó, i qui va ser creada al TNP i filmada sense públic degut a les restriccions sanitàries.

La Federació d’Arts del Carrer d’Alvèrnia-Roine-Alpes va prendre el relleu aquest 20 de març amb una Acció gran neteja de primavera!, convidant federats i tots els vianants i passants a aportar els seus plomalls, polvoritzadors, baietes i escombres per fer una neteja reivindicativa. Així, ens vam poder barrejar a tot tipus de saltimbanquis i clowns al ritme de les fanfàrries i cançons de reconfort mentre conservàvem la nostra mascareta. Res a veure amb el carnaval desenfrenat que va tenir lloc a Marsella aquest mateix cap de setmana.

Un eco entre 1968 i 2021

Al maig del 1968, el teatre de l’Odeó de París (abans que no se l’anomenés Teatre d’Europa) ja havia estat el primer en ser ocupat durant la revolta al Barri Llatí i el passat 4 de març va tornar a ser el primer a veure’s ple de treballadors en còlera pel tancament sense horitzó del món de l’espectacle en un difícil equilibri amb la direcció i els assajos que es fan al seu interior. Fa 53 anys, el TNP de Villeurbanne (llavors, Teatre de la Cité) havia estat l’indret escollit per instal·lar un Comitè Permanent d’Estudis dels Directors de Centres Dramàtics Nacionals i negociar amb el Govern i el ministre de Cultura André Malraux les ocupacions arreu de França. Unes negociacions molt tenses i que tampoc no van impedir de viure un Festival d’Avinyó aquell estiu molt agitat.

El 2021 la situació és molt diferent perquè hi ha una pandèmia, però és aquesta la que posa en evidència les desigualtats entre els diversos sectors de l’activitat econòmica. Quines són les reivindicacions concretes dels promotors de les ocupacions? En primer terme, una prolongació i una extensió a qui se n’havia quedat fora de l’any blanc (drets d’atur) per als intermitents de l’espectacle que el Govern havia decidit en principi fins al 31 d’agost d’aquest any. Una reclamació que el mateix director de l’Odeó, Stéphane Braunschweig, subscriu.

D’altres col·lectius precaris

En segon lloc, i és el tema que va directament en contra del primer ministre, Jean Castex, i del president, Emmanuel Macron, hi ha la demanda de supressió de la reforma de l’atur que restringirà els drets actuals. És una qüestió incendiària, que pot federar no només el món de l’espectacle sinó també col·lectius més amplis que es veuen afectats de ple per les mesures de confinament. I aquí s’hi compten tots els precaris de la restauració i el turisme molt lligats a la celebració dels esdeveniments culturals i els festivals. Tots aquests establiments estan tancats des de finals d’octubre. I l’Executiu tem un encadenament de protestes que, de fet, és l’objectiu buscat pels ocupants dels teatres convidant tot tipus de treballadors i joves en desesperació. És a dir, una nova versió de les armilles grogues, a partir d’una Nuit debout (Nit dempeus, els indignats francesos el 2016) de major recorregut.

I la tercera reivindicació que retorna a l’idea inicial del teatre com a un espai públic i popular és la reobertura de l’espectacle en viu, respectant totes les consignes sanitàries. L’actual ministra de Cultura, Roselyne Bachelot, es troba en una incòmoda situació amb anuncis que es veuen ràpidament sobrepassats per la realitat i les decisions dels seus altres col·legues ministres. I malgrat l’arribada de noves ajudes financeres. No s’entén que els supermercats i els llocs de culte s’hagin sacralitzat i no pas els teatres, els cinemes, les sales de música i els museus. És veritat que, per exemple, a l’Estat espanyol tots aquests espais es troben en part oberts perquè hi ha menys ajudes públiques i s’espera que els propis artistes s’espavilin però les comparacions entre ambdós països sempre són sagnants.

Bachelot, la mascareta i els César

Tampoc ajuda que Bachelot agafès la Covid aquest cap de setmana de principis de primavera després d’haver assistit el divendres a una gravació per a la televisió a l’Òpera Bastilla d’un Faust posat al dia pel director alemany Tobias Kratzer fotografiant-se sense mascareta envoltada dels solistes de l’orquestra. En un altre article sobre festivals i Covid ja ens havíem referit a l’indignació del món de la cultura techno per la manca de consideració d’una ministra que estima tant l’òpera i la música clàssica.

En aquest article, citàvem el cronista cultural del diari Le Monde Michel Gerrin força crític amb les reclamacions de la gent de la cultura. Ara segueix qüestionant la manera com aquests es manifesten, i pren el cas de la cerimònia dels César el 12 de març en la qual el món del cinema va fustigar ferotgement el Govern amb una Bachelot absenta. Reproduïm una part de la seva crònica Els César de la radicalitat: “l’angoixa, la frustració i la injustícia que expressa la cultura des del tancament dels cinemes o teatres són legítims. Aquests sentiments es van repetir als César. Però sense matisos ni lleugeresa, sense gaire bé una paraula per al personal sanitari o els malalts, i molt per riure’s de la ministra Roselyne Bachelot. El discurs ambient a la bombolla de l’Olympia, com el dels patis dels teatres ocupats, es troba sobretot desconnectat del que passa a fora: unes variants que cavalquen i trastornen el paisatge de la pandèmia”.

Gerrin recorda, com ja ho ha fet en d’altres ocasions, que l’excepció cultural francesa permet millor que en d’altres llocs de resistir als estalls d’aquesta crisi amb el seu sistema de protecció i que la reacció dels seus protagonistes pot donar un sentiment d’egoisme a la resta de la societat. Realment, en el món de malson en el que vivim actualment, la sensibilitat i els clivatges són a flor de pell i la intervenció més radical de la nit dels César va ser definitivament el striptease punk de l’actriu quinquagenària Corinne Masiero i la seva pell nua amb el grafit de “No culture, no future”.

La tímida ajuda europea 

En un altre article anterior sobre la Crida dels Independents de la Cultura que vam escriure a l’estiu passat, responsables de diferents estructures a França i a Europa reclamaven també de les institucions europees un compromís més gran per a un sector que dona treball a gaire bé vuit milions de persones al continent i representa el 4% del seu PIB. El pressupost plurianual de la Comissió Europea 2021-2027, amb el pla de rellançament Next Generation, preveia en principi només 1.640 milions d’euros per al programa Europa Creativa. I s’en reclamaven 2.800 milions, que tot i així només constitueix l’1,5% del pla de rellançament. Finalment, amb la pressió del Parlament Europeu, s’han obtingut 2.240 milions. Repartit entre un 31% directament per al sector cultural, un 56% per a la indústria audiovisual i un 13% per a iniciatives transversals i transnacionals. Segueix sent poc, però ha millorat.

Tot i que el més important continua sent la cultura com a un bé comú i protegida dels efectes del mercadeig. És per tot això que el seu tancament, i el bloqueig de les obres únicament a les plataformes, és tan dolorós i claustrofòbic. La gent del teatre i de les arts del carrer hi tenen alguna cosa a dir, sobre aquesta experiència que ens relliga entre tots nosaltres. I és benvingut l’anunci de la programació del futur Festival d’Avinyó (5-25 de juliol) que, al juliol passat, es va veure obligat a anular-se a causa de les regles sanitàries i va organitzar com alternativa a l’octubre una Setmana d’Art a Avinyó que tampoc no es va poder acabar pel nou confinament. És pel que desitgem retornar a l’espectacle en viu i insubmís el més ràpid possible.

 

 

Visits: 128