FOSA A NEGRE. LA GLÒRIA I L’INFERN D’UNA GENERACIÓ

RAFAEL VALLBONA

 

ÈLIA PONS | Dos sanitaris del CAP Raval Nord de Barcelona, equipats amb EPI pel coronavirus, atenen un pacient
ÈLIA PONS | Dos sanitaris del CAP Raval Nord de Barcelona, equipats amb EPI pel coronavirus, atenen un pacient

Capítol 9. L’agonia té forma de grip

El dijous 12 de març a la tarda vaig anunciar als meus estudiants de la universitat que se suspenien les classes, que tornessin a casa i que, a partir de la setmana següent, les faríem online. Es van quedar estupefactes i em van crivellar a preguntes que no vaig saber respondre: tan greu és això del coronavirus? Serà per molts dies? Com seguirem les classes des de casa?

Tenia fred en arribar a Premià aquell vespre; era la gelor que provoca la incertesa de no saber cap on aniria la vida l’endemà. No tenia resposta a cap de les preguntes dels estudiants, i tenia encara moltes més qüestions sense contesta que em voltaven pel cap, algunes de les quals encara no he gosat dir en veu alta. Sentia el vertigen, però era incapaç de veure cap on em precipitava.

L’endemà vaig fer una llarga sortida amb bici. La serralada litoral lluïa una esplèndida verdor quasi primaveral, i els nens jugaven als gronxadors de la placeta d’Òrrius contents i sorpresos per l’inesperat dia de festa. La volta em va asserenar. Ni jo ni ningú sabíem què passaria, però confiava en la xarxa de seguretat que havíem anat teixint amb anys d’esforços: estàvem sans, teníem bones feines i el raconet que el pare sempre deia que calia tenir per si un mal de ventre. Els primers dies vaig treballar moltíssim per adequar amb urgència la metodologia acadèmica. Estudiants, professors, informàtics i el personal d’administració de la universitat no vam dubtar ni un instant a fer tot el que calia per continuar la vida acadèmica des de casa. Les jornades eren llargues, esgotadores i carregades de dubtes, però tots havíem entès que calia superar aquell escull; hi havia alguna cosa més en joc que un curs, era tot el model de societat que ens havíem donat, i pel qual havíem lluitat amb coratge i drama gairebé durant quaranta anys, el que, sobtadament, estava en entredit, penjava d’un fil. No pensava en res més aquells primers vespres, freds i plujosos, arrimat a la llar de foc amb la mirada perduda en el vaivé erràtic, però ferm, de les flames.

Vaig endreçar la biblioteca, vaig classificar els arxius de l’ordinador, vaig inventar-me un festival de poesia online, vaig rellegir molts llibres que sempre havia volgut revisitar i em vaig anar esquifint enfront la gravetat de la pandèmia fins convertir-me en un succedani de personatge de Kafka. Diàriament, en dosis de migdia i vespre, assistia atònit a unes conferències de premsa on polítics de totes les administracions i colors s’enfrontaven en una campanya electoral gratuïta i sense límit. Un culpava l’altre i ningú no admetia cap responsabilitat en la devastació de la sanitat pública que, davant l’enorme crisi, sotsobrava faltada de tot. El dia que algú va inventar allò d’aplaudir els treballadors de la sanitat a les vuit de la tarda, més d’un dirigent va respirar: “mentre els ciutadans els homenatgin ens estalviem tornar-los el sou que els vam prendre”, devien pensar.

El fred i la foscor de març va anar deixant pas als dies clars i tebis, però els ànims no anaven amb el temps i el coratge minvava. El millor que havia sortit de la gent les primeres setmanes, deien els mitjans, ara deixava pas al pitjor, és el fat de la condició humana: els veïns es van convertir en delators, i anar pel carrer en un delicte denunciat i perseguit per la policia (és a dir, avivat pel poder públic). Els discapacitats psíquics es van posar un braçal blau, com els jueus l’estrella groga durant el nazisme. Els residents pretenien expulsar de l’escala i el barri aquells qui treballaven en hospitals, i fins i tot supermercats, per por al contagi. I els polítics continuaven amb la seva sorollosa i inútil brega ignorant que, a Portugal o a Grècia (amb la sanitat tan desmantellada com aquí) la unitat política d’acció havia estat exemple per a la ciutadania, que així havia respost amb exemple i serietat. Però aquí ni cas; aquí tothom en sap més i tots som més savis i fatxendes. I així ens ha anat. A 22 de maig hi ha gairebé 28 mil morts a tot Espanya. No hi haurà cap responsable d’aquesta massacre.

Dijous vam acabar el curs. Estic satisfet amb la majoria d’estudiants. Han treballat de valent bo i superant les evidents dificultats. Crec que han entès millor que jo que el seu futur estava en joc. A la videoconferència que vam fer per acomiadar-nos a penes vaig aconseguir balbucejar algunes bones paraules. Em sento avergonyit per no tenir resposta a les preguntes que em van fer aquell dijous 12 de març i que no han deixat de corsecar-me. No crec que en tingui mai, perquè el poc o molt futur que em restava l’he mal consumit aquestes setmanes de reclusió. He vist morir molts dels encara supervivents de la guerra, les per sempre arrels d’alzina vella, que vaig escriure en un poema del 2006. He assistit a l’ensulsiada dels anhels de bona part de la gent més jove per quin futur vam actuar col·lectivament quan sabíem que havíem d’actuar amb responsabilitat perquè teníem l’avenir del país a les mans per primer cop en dècades. He comprovat com de roïna és la convivència en aquest país on tothom es creu millor i ningú no admet responsabilitats.

Dos mesos i mig després d’aquell dijous de març la por ha fet més mal que el virus, aquest ha estat el gran èxit de la gestió política de la crisi. Els tribunals autoritzen manifestacions de l’extrema dreta i la policia deté els activistes d’esquerra que surten al carrer. Pot semblar una paradoxa, però jo ho veig com el símptoma d’una agonia letal que acaba amb la mort d’una era d’esperança.

Pròxim capítol com a epíleg. ‘No future’; el punk filosòfic

Capítols anteriors