RAFAEL VALLBONA

Epíleg. ‘No future’; un punk filosòfic

Algú ha escrit que la crisi de la Covid-19 és la guerra civil de la generació dels seixanta. Vol dir que aquesta promoció que va rejovenir com mai la societat espanyola, en tota la seva vida no ha patit un trasbals tan terrible i devastador com l’actual. Hi ha una lògica en això: si els baby boomers, en l’amplia accepció del concepte, fins ara no han estat víctimes de cap apocalipsi és, probablement, perquè encara no els tocava; era qüestió de temps. Ho diu el catedràtic de Pensament Europeu John Gray:  “ja sigui per una guerra, revolució, fam o epidèmia –o la combinació de totes– la desaparició sobtada d’un model de vida és freqüent. Evidentment, hi ha períodes de millores graduals, però no solen durar més de dues o tres generacions.” Des d’aquest punt de vista cal d’assumir que, realment, el cicle vital de les persones nascudes entre finals dels cinquanta i el tombar dels setanta ha arribat al seu desenllaç. No vull dir que es produeixi una desaparició física, per sort el virus no ha arribat als extrems mortífers de les nostres guerres més recents, però sí que és el punt d’inflexió a partir del qual assistirem al progressiu declivi social, cultural i polític de tota una manera col·lectiva de viure, fer i pensar; el way on life amb què es va dotar amb els anys aquesta nombrosíssima quinta, i que ha marcat d’una forma gens menyspreable la vida i la història del país durant tota una època.

No crec que la història estigui anys aturada i només es mogui a cops de catàstrofe. Les transformacions socials no han deixat mai d’avançar, i el gènere humà ha conquerit benestar i dignitat; en això cada generació és responsable de l’era que li ha tocat protagonitzar. En un sentit global el món és millor avui que fa un temps, i no ho dic per fe, com sosté Gray, gens dubtós de progressisme, ho afirmo perquè és una realitat constatable: el significat i el valor de la història creixen, malgrat les interrupcions, per apocalíptiques –com l’actual– que siguin. I sí que en aquests sotracs es perden alguns dels mèrits conquerits, però no és la fi del món; en tot cas és l’ocàs dels qui van aixecar el model de societat que ara es bat en retirada, i en soc conscient.

Hi haurà canvis, mutacions socials, laborals, econòmiques i culturals importants. Hi haurà (de fet ja hi està havent) una regressió important i antidemocràtica de les llibertats públiques i privades. Estem entrant en la nova era del control social, i a poques persones de les generacions que han d’influir en l’avenir sembla preocupar-los del tot: la por ha vingut per quedar-se em deia un amic meu que també fa via cap als quarters d’hivern.

És l’èxit d’aquest daltabaix pandèmic universal que les democràcies europees, afeblides per la mala gestió de la crisi i culpables de part de la indefensió sanitària que pateixen els ciutadans, escenifiquen amb estats d’alarma plens de falsa gesticulació, presència i activitat plenipotenciària de policies, militars i cossos armats de tot color per mantenir la nova situació despòtica; normes restrictives de drets fonamentals sense cap mena de sentit ni raó, contradictòries i que sovint només afavoreixen els interessos del poder i respostes interessades de l’oposició que, fa costat o no a la conculcació de llibertats (en pantomimes parlamentàries penoses), segons aconsegueix tornes per als seus mediocres interessos respecte de temes que poc o gens tenen a veure amb l’excepcionalitat de la situació.

El nou paradigma social es mou entre un gran desig de sobreprotecció estatal i un contradictori ultraliberalisme en la vida social: controla’m perquè no prengui mal, però deixa’m fer el que em vingui de gust, encara que sigui un engany, sembla dir la societat europea avui, en una falòrnia sobre la qual es construeix una pantomima d’un futur sistema de llibertats segures, allò que els polítics diuen amb eufemisme xaró la nova realitat.

A Europa no ens adonarem de la magnitud de la tragèdia fins que el model de vida que teníem abans de la crisi de la Covid-19 no s’hagi esvaït de la memòria col·lectiva. Llavors descobrirem amb amargor com vam abdicar, amb fe, ara sí, d’una existència que, si no era idíl·lica ni justa, almenys era raonablement humanista i filla de la il·lustració.

Tombem cap a la seixantena amb mals d’esquena, excés de colesterol, vista cansada o insomni, i adolorits i impotents assistim a la desaparició del nostre món. El prisma de realitat que vam construir des de la infantesa franquista i l’esperançada revolta democràtica s’esfuma als nostres ulls i aviat també desapareixerà de la nostra memòria i, en lloc de permetre’ns eclipsar-nos discretament, se’ns exigeix continuar mantenint el sistema des d’una situació absolutament gregària i amoral. És el final: “el final dels nostres elaborats plans, el final / de tot el que resta, el final / sense seguretat ni sorpresa, el final / Mai més no tornaré a mirar-te als ulls”, cantava Jim Morrison a The end (darrera cançó del disc de debut de The Doors el 1967), en una clarivident anticipació de filosofia punk.

Segurament no hi ha cap futur per l’antic món que vam construir des que, sense saber-ho, vam desbordar el model adoctrinador del franquisme. Pensar el contrari és una impostura. La història és un seguit de sotracs de tota mena, cal acceptar-los, apartar-se i deixar que la saba nova reprengui amb coratge la lluita pels ideals de justícia social i benestar que ens han portat fins aquí. Els actuals dirigents no semblen interessats en assumir aquest canvi. Saben que el model de vida burgesa s’esgota, que els canvis seran radicals en les tipologies del coneixement i en l’estructura econòmica, i els temen. Confien que la nova societat de la por els atorgui el control de la dita nova normalitat sense oposició. Serà la reinterpretació de la democràcia, posada en mans d’una oligarquia de la inspecció i la vigilància social. I així la gent se sentirà segura fins el pròxim final.

Jo desaparec en una intranscendent fosa a negre. A ningú no li agrada veure com s’ensorra la casa que ha bastit amb les seves pròpies mans. Però en cap moment no he sentit ràbia; només tristor, una tristesa profunda i ingovernable que, crec, ens marcarà a tots els coetanis els anys que ens quedin: és el nostre infern, el declivi definitiu.

Capítols anteriors

Visits: 187