RAFAEL VALLBONA

Capítol 3. La mort del Merma

El dia 20 de novembre de 1975 era dijous. La mare em va despertar i em va dir que no hi havia classe perquè Franco havia mort. Amb ulls lleganyosos vaig posar la tele i vaig veure Carlos Arias Navarro pronunciar el cèlebre “españoles, Franco ha muerto”. Immediatament després les dues cadenes (UHF i VHF) van començar a programar marxes militars, rèquiems i coses per l’estil que, amb el blanc i negre de l’època, atorgava una iconografia encara més terrorífica al moment. El meu germà va plorar perquè no feien dibuixos animats, i jo em vaig vestir i vaig sortir al carrer sense esmorzar.

Feia nits que dormia poc. M’enganxava al transistor per escoltar Al mil por mil, i a les tantes, quan acabava, buscava amb afany La Pirenaica a veure què deien. Presos de l’eufòria pel que, deien, imminent final de la dictadura amb el judici al feixisme i tot plegat, l’anaven matant dia si dia també, però el bitxo no s’acabava de morir mai. I aquella matinada, que per fi la va dinyar, exhaust i una mica fart, em vaig adormir com un tronc i no em vaig assabentar del traspàs fins l’endemà.

Al carrer no passava res estrany, ni disturbis, ni cap manifestació amb banderes roges. La gent parlava en petits grups o a la cua del forn del tema i para de comptar. Recordo haver vist algú amb un braçal negre i tot. És clar que tampoc no estava previst que la revolució comencés a Premià de Mar, un poble que tenia cap a 12.000 habitants, la meitat emigrants com jo (uns quants veníem de Barcelona, i la majoria de Múrcia o Andalusia), que treballaven a la construcció o a als tallers d’estampació tèxtil, una indústria amb tradició a la vila. Tot plegat gent trista que només demanava una mica d’assossec per tanta misèria com havien patit. Tanmateix, jo era un noi de quinze anys, vull dir que la majoria de veïns donaven per fet que no existia en el paisatge d’aquell dia d’horitzó confús.

Però la majoria de veïns no em coneixien, i ni tan sols sospitaven que el posicionament polític de la meva generació probablement era molt més actiu i compromès que el seu, que a penes si existia en el pansit ambient de la fàbrica o l’obra. Però en Víctor Mora i alguns dels seus amics dibuixants (Alfons Font, Adolfo Usero, Carlos Giménez), sí, i van ser ells (en Víctor és com si l’estigués veient ara mateix, els altres no els tinc tan clars), els primers coneguts que em vaig trobar. No diré que anessin a la vela, però estaven contents i no es tallaven en demostrar-ho. Vaig intentar calmar-los, i fer-los veure que el mort encara era calent, i que els fatxes (i a Premià n’hi havia molts) devien estar mes vigilants que mai. Però com a resposta algú em va amorrar una ampolla de cava calent a la boca, i no vaig dubtar a xumar. I vaig acabar a casa de no sé qui a seguir bevent més discretament.

Dos dies després, quan em va haver passat del tot el mal de cap, vaig pensar que, comptat i debatut, tampoc n’hi havia per tant. Franco s’havia mort d’una vegada, sí, però havia mort de vell, al llit, ben cuidat i envoltat dels seus; i el franquisme era viu. La generació anterior, la gloriosa anyada de la lluita clandestina de la qual tantes coses ens n’havien explicat, no havia aconseguit res; era dur reconèixer-ho, però era cert. I això no li treia mèrits, no devaluava els seus màrtirs (que en tenia força), ni la invalidava per celebrar la mort del dictador i postular-se per encapçalar un hipotètic procés democràtic, si el lligat i ben lligat aparell franquista ho permetia. Però en aquell moment, a banda d’una ampolla de cava barat i calent, no tenien res per oferir als que veníem al darrera, tret de la memòria col·lectiva de la seva lluita.

Uns dies després, mentre Juan Carlos jurava fidelitat a les lleis de la dictadura, me’n vaig anar d’excursió a Sant Mateu del Bosc amb una colla. Havent dinat, bo i mandrejant damunt l’herba fresca de l’obaga de la font, una noia del grup em va dir que a un amiga seva jo li agradava. No hi va haver èpica ni banderes ni himnes en aquell instant. Només era la nova realitat d’uns joves que, demogràficament majoritaris, maldaven per fer un país modern i diferent que hauria de superar, si podia, una antiga tradició d’enfrontaments, morts i odi. Aquell novembre de 1975, per al jovent de quinze o setze anys, allò era una quimera, una creació imaginària que es pren per realitat. Per això vam anar d’excursió mentre la gent mirava la presa de possessió del rei a la tele.

Mori el Merma va ser un espectacle de la companyia teatral La Claca amb màscares i titelles de Joan Miró. L’obra, que el 1978 tothom va veure, s’inspirava en l’Ubú rei d’Alfred Jarry, precursor del teatre surrealista. No calia ser gaire espavilat per desxifrar qui era el Merma de les nostres vides. Una altra cosa era pensar que actes com aquell simbolitzaven una mena d’exorcisme que ens deslliurava de tots els mals.

Pròxim capítol. Un adéu a la revolta

Capítols anteriors

Visits: 137