RAFAEL VALLBONA

Capítol 2. De la politització a l’activisme social

L’any 1974 estudiava quart de batxillerat a l’institut Alexandre Satorras de Mataró. Un dia de primavera, ho recordo bé per la llum clara i blava que entrava pels finestrals de la nostra aula del primer pis, a classe de religió vaig fer una exposició sobre la pena de mort arran de les execucions al garrot vil de Salvador Puig Antich i Heinz Chez. Li ho havia proposat uns dies abans a sor Carme Rullo, una dona valenta i intel·ligent de la congregació de les Franceses de Mataró, que per sort nostra es preocupava més de salvar ments que no esperits. Després de clavar-me aquella mirada que semblava sorruda amb què pretenia que ens interpel·léssim sobre els nostres actes, em va preguntar si havia participat en alguna acció contra la condemna al jove anarquista. Li vaig dir que havia estat a la plaça de les Tereses dies abans, i que era la primera vegada que participava en una reunió de caràcter polític. –Doncs aquesta serà la segona, i et tocarà ser-ne el protagonista, va sentenciar.

Sense ser especialment brillant, però si força militant, el meu debut polític disfressat d’exposició sobre la pena de mort a la classe de religió de l’institut, va ser un èxit. Vaig basar el relat en una revista clandestina (portada roig sang amb les fotos dels dos reus) que em va documentar bé sobre les dues condemnes però que no recordo com vaig aconseguir. Amb un cert to dramàtic i reivindicatiu que va anar creixent poc a poc, vaig aconseguir captar l’atenció de la gent de la classe que, en els darrers minuts, fins i tot es van atrevir a fer algunes preguntes. Asseguda a la taula del professor, sor Rullo s’ho mirava amb un aire condescendent; però en acabar em va dir que em posava un nou.

Uns dies després Portugal es va llevar amb els canons i els fusells dels soldats plens de clavells, i llavors va ser ella mateixa (que coneixia Lisboa) qui ens va fer una eminent i sentida classe sobre la dictadura portuguesa, les guerres colonials i la revolució del 25 d’abril. Recordaré sempre el brillant final de la seva exposició en què que va acabar dient: “a poesia esta na rua”, perquè jo feia un temps que havia començat a llegir poesia amb un delit gairebé ferotge. De Hernández i Machado, que mig coneixia de classe, vaig passar aviat a Espriu, Salvat-Papasseit (conservo l’edició clandestina de la seva obra completa), Carner, Riba i el primer Martí i Pol més social, poetes dels que mai ningú no ens n’havia parlat. De tots ells qui, a mi i als amics, ens va sacsejar d’una manera definitiva la ment i l’ànima (i ho fa encara) va ser Vicent Andrés Estellés; sobretot el Llibre de meravelles. Sèiem a la font de la plaça de l’ajuntament amb el volum de tapes blaves que imitava els folres dels llibres escolars, i declamàvem “No hi havia a València dos amants com nosaltres”. Ho dèiem fort, perquè ho sentís tot el poble. I al cap d’un instant, infal·lible, el cap de la guàrdia urbana es plantava a la porta del quartelillo, s’amoixava el seu bigoti blanc i ben perfilat, i observava atentament tot el que fèiem i dèiem. Li dèiem El gat, havia estat guàrdia civil. No hi havia hagut revolució, ni hi seria mai, però la poesia era al carrer, i allò era un acte, almenys, de revolta.

La maquinària criminal del franquisme no es va aturar. El setembre de 1975 van ser executats cinc membres d’ETA i del FRAP a Burgos, Hoyo de Manzanares i Cerdanyola del Vallès. Jo ja no tenia classe amb sor Rullo però, com molts joves, vaig participar en assemblees i manifestacions de protesta contra els assassinats. El món va ser un clam contra la dictadura, Luis Eduardo Aute va escriure Al alba, una d’aquelles cançons que no puc escoltar sense que se’m posi la pell de gallina, i els nens del baby boom vam estrenar joventut a empentes i plantofades, sense que ningú no ens expliqués res del que passava ni per què passava. Vam deixar de ser nens de qualsevol manera. A casa ens feien callar quan parlaven els grans, però teníem males companyies (que són les millors) de qui apreníem la vida.

Les lectures, la poesia, però també aviat les novel·les i l’assaig, ens van salvar. No sé d’on trèiem els llibres; o potser sí: quan no teníem diners els robàvem. A Premià no hi havia biblioteca. Organitzar manifestacions i recollides de firmes demanant-ne va ser una de les activitats cíviques a la qual tota la colla d’amics hi vam dedicar molt de temps. Descobrir la lectura i adonar-nos de l’immens valor protector que operava en nosaltres, va ser la insurrecció col·lectiva d’una generació que, sense cap instrument per fer la revolució política, va inventar-se una revolta cultural que, a la llarga, va ser més transformadora.

Pròxim capítol. La mort del Merma

Capítols anteriors

Visits: 132