VICENÇ BATALLA. En el seu qüestionament de la societat i de la seva pràctica artística, la parella valenciana amb eix a Barcelona El Conde de Torrefiel (Pablo Gisbert / Tanya Beyaler) exploren durant un mes les implicacions sonores del seu treball com a residents a la parisenca La Maison des Métallos. Aquesta antiga seu del sindicat del metall de la CGT, i que havia estat una fàbrica d’instruments de música, els serveix a l’heterodoxa parella per a imaginar el seu Manifiesto Sonoro (7-31 d’octubre), que es desplega en instal·lacions, performances amb interacció del públic, invitació a d’altres artistes i autors, un passeig immersiu pel cementiri del Père-Lachaise i, com a síntesi, un gran sound-system per a fer de les ones i les freqüències un cos intangible i en moviment.

Aquesta és la seva aposta de llarg recorregut dins del Festival de Tardor de París, que van obrir del 7 al 9 de setembre en un paratge del bosc de Vincennes, amb la seva adaptació d’Ultraficción nr. 1, assaig preparatori de la seva última peça oficial Una imagen interior. I amb el prisma d’inscriure les seves propostes de reflexió sobre l’evolució humana i la tecnologia en plena natura. En aquest context, també formen part de l’obra col·lectiva itinerant Paisatges compartits, dirigida pels suïssos Caroline Barneaud i Stefan Kaegi, i en la qual col·loquen una allargada pantalla horitzontal enmig d’un prat a manera de monòlit caigut del cel al capvespre amb un text i una veu alienígena en què la natura es dirigeix a nosaltres com a un mirall dels nostres malsons. Així ho vam viure al juliol passat entre les vinyes del poble de Pujaut (Pueg Aut), dins del Festival d’Avinyó. I allà vam poder parlar amb una de les ànimes d’El Conde de Torrrefiel, Pablo Gisbert, encara sota els efectes d’aquest exorcisme de cables i pols.

A Una imagen interior inventàveu una nova natura, i aquí el que heu hagut de fer és plantejar-ho enmig de la natura. Com ha estat aquest procés en un espai que no és un teatre?

“El teatre neix enmig de la natura. Si pensem en Sòfocles, Èsquil i Eurípides són espectacles, coreografies, idees, tragèdies enmig de la natura. I en un context paisatgístic en què es comença a parlar de les persones, de qui som. En aquest sentit, les set hores de ‘Paisatges compartits’ suposen un recorregut per un paisatge travessat per la visió de set artistes o binomis d’artistes. En el cas d’El Conde de Torrefiel, som els últims, o gairebé, i hem volgut distanciar-nos de l’humà i prendre el punt de vista de la natura. Després de set hores travessant muntanyes, arbres, prats, pujols i en un viatge preciós de la calor de les quatre de la tarda al fred de les deu de la nit. I, quan cau la nit, que és el moment en què arriba el somni i es dilueixen les barreres, és quan aquesta natura apareix de manera abstracta i el paisatge efectua el seu monòleg”.

Seria un colofó una mica apocalíptic d’Una imagen interior, del moment que està vivint la nostra societat?

“Sí, el text és dur. El text és dur com ho són els temps actuals. En el meu cas, aquest text és una turbulència per retret, per contestació al que li estem fent a la natura. No és un text ecològic, és un text poètic. És un text abstracte, imaginatiu, on cal fer l’esforç de sentir que la natura t’està parlant. I no és res que no se sàpiga. És la mateixa natura retornant de manera turbulenta tot el que ella rep”.

Però utilitzeu la tecnologia per a donar aquest punt de vista sobre la natura. És un contrasentit o forma part de la vostra recerca?

“La tecnologia és natura. Tot és natura: l’avió és natura, els diners és natura, internet és natura. El natural no és un camp, un verd, és la potència de la vida portada en progrés. El progrés sí que està excessivament accelerat, i això considero que és perillós. Però la pantalla led, els ‘subwoofers’ i els ordinadors són natura”.

Paisatges compartits es va presentar al juny en un bosc a Lausana. Ara, esteu als afores d’Avinyó. A diferència d’algunes de les altres sis propostes, en el vostre cas no heu d’adaptar l’obra a l’espai, excepte la llengua?

“La llengua canvia segons el país. La pròxima parada és Berlín (van ser-hi entre finals d’agost i principis de setembre) i serà en alemany. Els primers dos minuts, les primeres deu frases, sí que s’adapta al lloc concret que el públic està veient. A Lausana, a Suïssa, el bosc és diferent del mediterrani, com el d’Avinyó. I Suïssa és molt més humida que el sud de França”.

Ja està decidit l’espai natural on es durà a terme Paisatges compartits  al festival Temporada Alta 2024, de Girona?

“Encara no. Depèn molt dels permisos. Paradoxalment i encara que considero que la teatralitat hauria de sortir fora, hi ha dificultats per a generar esdeveniments, reunions, actes artístics fora de les sales. No és fàcil aconseguir permisos per a aquests actes artístics. Es continua buscant quin serà el bosc a Girona… Però aprofitant la falta de pluja, es farà en l’inici del festival, al setembre. Perquè estar set hores amb l’amenaça de pluja i el fred a l’octubre, novembre o desembre, seria un fracàs de públic. Quan ho vam posar en marxa a Lausana va ser al maig i juny. A Avinyó és al juliol, i no perilla per la pluja”.

Manifest sonor al Festival de Tardor

En què consisteix Ultraficción nr. 1, obra amb la qual obriu a principis de setembre el Festival de Tardor 2023 de París?

“Iniciem el Festival de Tardor de París amb un espectacle obert on el públic, en un bosc, assisteix a una obra de teatre travessada per elements de performance. Hi ha unes ovelles, hi ha cotxes, succeeixen actes que trenquen la realitat i la ficció. És una invocació molt teatral perquè es dilueix el que passa, què està pactat, què està coreografiat i què no. Aquest és un dels cinc experiments que vam fer abans de crear ‘Una imagen interior’, que es va estrenar l’any passat al festival Wiener Festwochen de Viena (maig 2022). Tanya i jo, abans d’estrenar una peça fem aquestes petites proves, peces experimentals amb molt pocs diners però buscant un gran resultat. En vam fer cinc. La primera, ‘Ultraficción núm. 1’, va ser un èxit al festival Santarcangelo d’Itàlia (Rimini; juliol 2020), que per a mi és un dels millors festivals, curat per la companyia Motus. Aquest primer capítol ja s’ha portat també a Eslovènia, a Viena i s’està pensant de fer-ho a Espanya… A París, s’havia de fer prop de La Cartoucherie d’Ariadne Mnouchkine, al bosc de Vincennes, però l’autoritat no ho ha permès. I estem buscant un altre emplaçament (finalment va ser a la Pelouse de Reuilly, també al bosc de Vincennes)… Sempre hi ha problemes per temes de seguretat, tot el que implica convocar 300 persones en un lloc així”.

Perquè aquí existeix la complexitat dels espectacles en plena natura. Parlem de com l’ésser humà afecta a la natura, però al mateix temps cal prendre totes les mesures necessàries perquè no hi hagi un impacte ambiental…

“Quan parlem que l’home impacta en la natura, s’està afectant a si mateix. La natura és bastant més gegantina que la persona i, quan es danya la natura, es danya a ell mateix. Però entenc que s’han de prendre les mesures de seguretat perquè els espectacles es puguin desenvolupar en les millors condicions”.

Després, dins també del Festival de Tardor, durant tot el mes d’octubre teniu una residència a la Maison des Métallos de París, que l’anomeneu Manifesto sonoro. Pots avançar en què consistirà?

“El Festival de Tardor de París ens convida a estar un mes a la Maison des Métallos en residència i mostrant obres. Per primera vegada, mostrarem a París ‘GUERRILLA’, que és la peça d’El Conde de Torrefiel que més m’agrada. Per a mi, és un clímax en els nostres dotze anys de treball. És una peça antiga del 2016, però a causa de la pandèmia va tenir moltes cancel·lacions perquè compta amb vuitanta persones a l’escenari. Com no podíem estar junts i ballar als escenaris, es va cancel·lar. A La Maison des Métallos, comencem amb ‘GUERRILLA’, i cada setmana farem activitats. Volem que intervinguin artistes amb un ‘sound-system’ de tretze metres que estem creant, el que s’utilitza a les ‘rave-partys’. Tinc un amic que té un gegantí ‘sound-system’ i nosaltres, que utilitzem la paraula, la literatura i el pensament, volem apartar-ho i fer que el cos senti el so. Perquè es creïn espais sense barreres. Es creïn contextos no definits. Es canvia el sistema emocional de la persona, sense estar dins d’una habitació o d’un context tancat. Tot el mes, farem actes a partir del so d’aquest ‘sound-system’, a partir del soroll, de la nota, de la música”.

Viatjant amb les vostres obres tant per Europa, és possible que trobis a faltar actuar més a casa?

“Les peces, com a espanyol que soc, les creo a partir d’un context molt espanyol, un nervi espanyol, una necessitat d’escriptura i tenint sempre en compte els meus referents. I, pel domini de la llengua castellana, són referents espanyols. Com poden ser Lorca, Sara Mesa… Sempre s’escriu en un context, encara que després òbviament les peces siguin internacionals. No crec jo que Shakespeare, en el seu moment, pensés que les seves peces es farien a Tòquio. No penso que jo que Shakespeare, en el seu moment escrivint a Londres, pensés que al segle XXI s’estarien fent a Veneçuela o els Estats Units. Un crea les peces des del context més terrenal”.

També Tanya?

“Tanya és una persona que té arrels espanyoles, però és nascuda a Suïssa. Amb vint anys, va tornar a Espanya i està molt contenta. I també crea les peces des d’on vivim ara, que és a Alacant, a Ontinyent, el poble on jo vaig néixer”.

Manifiesto sonoro (7-31 d’octubre), Maison des Métallos, París

Si pudiera arrancarme la piel y enseñarte lo que hay debajo, sería algo parecido a lo que estás viendo (instal·lació de Mireia Donat; 6-31 d’octubre)

Cuerpos celestes (àudio-visita pel cementiri del Père Lachaise; 7-31 d’octubre)

Guerrilla (peça de teatre amb voluntaris; 12-15 d’octubre)

Un lugar sin límites (instal·lació sonora en evolució; 17-28 d’octubre)

Se respira en el jardín como en un bosque (obra immersiva individual; 18-25 d’octubre)

Escuchar al médium (recitals literaris a càrrec d’autors, 18-25 d’octubre)

Fábrica de sonido (taller per a nens 8-10 anys, 24 d’octubre)

Fuego (improvisació d’un artista sonor; 28 d’octubre)

Paisatges compartits (obra col·lectiva itinerant, dirigida per Caroline Barneaud i Stefan Kaegi): Stefan Kaegi (Rimini Protokoll), Chiara Bersani / Marco D’Agostin, Sofia Dias / Vítor Roriz, Begüm Erciyas / Daniel Kötter, Ari Benjamin Meyers, El Conde de Torrefiel, Émilie Rousset

 

Visits: 177