VICENÇ BATALLA. És una cosa que mai li havia ocorregut des que va començar a punxar a l’Haçienda de Manchester a la fi dels vuitanta, quan tenia 21 anys. El dj més cèlebre de França, Laurent Garnier, ha passat divuit mesos, un any i mig, sense poder mesclar discos en públic a causa de la pandèmia. El seu retorn als escenaris es va produir en l’edició especial d’estiu de Nuits Sonores a Lió, el passat 24 de juliol. Davant gairebé de 5.000 persones, disposades a ballar el que no havien pogut ballar en tot aquest temps.
Com a preàmbul, es va presentar el documental Laurent Garnier: Off the Record, sobre els seus més de trenta anys com a dj i agitador del planeta techno-house. Ha estat realitzat per Gabin Rivoire, i en la presentació del film no sols estava el protagonista sinó també un dels pares del techno de Detroit, Jeff Mills. Ganier -igual que Rivoire i Mills- es va confiar en públic i va explicar com ha viscut aquests eterns mesos de confinament de les platines, a més d’avançar-nos les seves noves composicions, per exemple, amb la banda psicodèlica de Perpinyà The Limiñanas. Va ser una trobada benvinguda després d’aquest llarg buit de l’escena musical en viu, i que ha servit perquè els interessats imaginessin els nous sons del futur.
A les onze de la nit en punt, en una de les sales de les Antigues Fàbriques Fagor-Brandt lioneses, Laurent Garnier va reprendre el que ha fet regularment des de 1987 com a dj, quan l’escena techno-house estava en plena ebullició. Davant dels prop de 5.000 afortunats que havien aconseguit entrada per a la nit del dissabte d’aquestes Nuits Sonores especials amb aforament reduït, els va cridar: “collons, com us he trobat a faltar!”. Va començar amb un tema nou propi, que debuta en anglès amb una veu profunda i continua sota bases rítmiques groovy. El mateix tema, si no ens equivoquem, amb el qual va acabar la sessió dues hores més tard i que, en aquesta ocasió, va deixar sonar durant els dotze minuts de durada a manera d’un fins aviat.
Així ens ho havia anunciat cinc dies abans al cinema Comœdia de Lió en la presentació del documental Laurent Garnier: Off the Record, febril per aquests divuit mesos d’abstinència de djing i que el retornava als seus orígens quan era un joveníssim sommelier que aspirava a barrejar música i no pas plats culinaris. De fet, el documental de Gabin Rivoire s’obre amb la seva estada amb divuit anys a la cuina de l’ambaixada francesa a Londres, abans que no aterrés al Manchester pre-acid house.
De la fatiga del primer confinament a la febrilitat del segon
Aquest espai-temps suspès de la pandèmia li va provocar a Garnier, com a la majoria d’artistes, tota una sèrie d’estats d’ànim confusos i contradictoris. “Els primers sis o set mesos, des del primer confinament, no vaig poder escoltar res de techno”, va confessar al Comœdia després de la projecció a les primeres preguntes de la periodista Dalya Daoud, de la web Rue89Lyon. “Era la primera vegada a la meva vida en la qual no hi havia llum davant meu, en la qual no podia veure on anava. Ja no tenia visió. I ja no podia escoltar aquesta música perquè no era apropiada per a l’època que estàvem vivint. Va ser una espècie de rebuig realment hiper violent!”.
Va ser llavors quan l’alhora productor va començar a treballar amb el duo The Limiñanas, Lionel i Marie, per a fer un disc de rock conjunt en la línia de les guitarres psicodèliques dels perpinyanesos. Ja han tret els singles desbarrats Saul i ¡Qué calor!, aquest últim amb la participació del xilè Edu Pistolas de Nova Materia. L’àlbum De película es publica el 10 de setembre, editat per Berreto Music i distribuït per Because.
Després d’aquest període més introspectiu, Garnier va començar a tornar a la música electrònica i a pujar de revolucions. “I, durant els últims sis mesos, he estat tan frustrat de públic, de moments forts, que ja he compost catorze temes techno, més aviat hiper techno. I punxaré molt de material nou meu a partir d’ara”. Entremig, hi ha hagut un qüestionament i un reinici de les coses de zero. “De fet, volia saber on encaixava jo després de tot això. Seria capaç de transmetre, de compartir amb la gent? I vaig pensar que, en comptes de tornar a punxar temes meus que ja havia fet sonar, el millor era inventar coses noves que la gent no conegués”.
El ‘reset’ de Jeff Mills
El contrast d’opinions de Garnier amb Jeff Mills, present tant al cinema com al documental, va ser una bona oportunitat per a saber el que van viure dos dels grans protagonistes de la cultura techno de les últimes quatre dècades durant la pandèmia. El menys impulsiu i reflexiu Mills, sovint fins i tot filosòfic, ens va parlar de la seva vida confinada entre divertit i metafísic. “Diré que fins al març de l’any passat no havia dormit almenys durant els últims trenta anys (riures a la sala). “Diré que m’havia oblidat de fer coses senzilles, coses normals, com veure un programa a la televisió des del principi fins a la fi, com menjar una caixa sencera de cereals des del principi”.
Però quedar-se quiet a casa també el va impulsar a d’altres dimensions. “Així que vaig començar a tornar al que m’havia atret de la música en primer lloc, des d’una edat primerenca, què va ser el que em va fer entrar en ella, en què la música tenia alguna cosa a dir. També em vaig prendre el temps d’escoltar, tranquil·lament, als artistes per a sentir el que havien de dir. I vaig arribar a un punt en el qual vaig ressentir que estàvem al final d’una era. Quin tipus d’època, no ho sé realment. No sé si està relacionat amb el que hem passat, però definitivament estem al final o més enllà d’alguna cosa”.
La reflexió de Mills se centra en el canvi radical de la indústria musical en l’era digital i en els reptes que suposa afrontar l’enorme volum de producció. “En un món en el qual tot està a l’abast dels vostres dits, és realment difícil. Així que cal repensar i recalcular. Cal fer un pas enrere per a fer-ne dos endavant. De fet, jo ho vaig descompondre tot, ho vaig simplificar de nou i només em vaig quedar amb les coses que realment importaven”.
Els interessos de Mills ja havien evolucionat des de l’any 2000, quan va començar a imaginar bandes sonores, es va acostar al jazz amb el seu àlies Millsart i va acabar tocant amb una figura com el bateria Tony Allen, inventor de l’afrobeat amb Fela Kuti. Vam veure a Mills i Allen, al costat del teclista francès Jean-Phi Dary, en l’anterior edició de Nuits Sonores del 2019. Però, desgraciadament, Allen va morir abans de complir els vuitanta anys durant el primer confinament a París al no poder rebre un tractament mèdic a causa del bloqueig dels hospitals per la Covid.
El manual del ritme de Tony Allen
A la primera nit de Nuits Sonores 2021, aquesta vegada Mills es va encarregar personalment de la percussió, acompanyat de Dary i d’un baixista. Juntament amb Dary i amb l’apel·latiu The Paradox, a principis d’any van publicar l’àlbum Counter Active al segell Axis del propi Mills. I l’hi vam preguntar, en conseqüència, per la pèrdua d’un dels noms claus musicalment que va travessar els segles XX i XXI. “Tony Allen és algú que va escriure el manual del ritme. M’agradaria que cadascun de vostès hagués pogut estar tan prop d’ell com jo per veure’l tocar. Era una clau USB d’alguna cosa que no puc descriure amb paraules. I el que era encara més interessant eren les converses que teníem, mentre enregistràvem els temes (‘Tomorrow Comes the Harverst’, Blue Note-2018), durant els assajos o quan anàvem a prendre una copa o quan ell anava a fumar. I aquestes converses estaven encara més fora d’aquest món… Diré que potser no hi haurà una altra persona com ell. Va ser com veure un fenomen o un esdeveniment en l’espai, i mai tornarà a ocórrer”.
A Garnier també li vam preguntar sobre com esperava que fos la reacció del públic després dels confinaments, en relació al que ell havia sentit durant una absència tan prolongada. “Quan faig música, sempre faig música per a mi”, ens va respondre immediatament, intentant expulsar la pressió del dia després. “Veuré el moment en què ho puc punxar. Potser és l’única cosa en la qual em fixi. Però jo sempre penso que, mentre et diverteixis i siguis sincer, arriba un moment que la gent ho entendrà i et seguirà”.
I, després, va continuar: “l’interessant del que deia Jeff és que aquests temes són els més representatius del que sempre he volgut fer. He llençat molts dels defectes que tenia, o coses que podia haver escoltat: eh, havia d’escoltar so de Chicago! Havia d’escoltar so de Detroit! No vaig escoltar res, tant em dóna. Faig la meva pròpia música”. Per a concloure: “sé que no són temes molt fàcils de punxar, però trobaré un moment per fer-lo”.
Un documental amb diferents cares
El documental de Gabin Rivoire no es limita a mostrar el costat feliç de Garnier, quan hi ha una multitud que l’aclama als peus de la cabina. De fet, comença amb el dj, nascut als suburbis de París, damunt d’un tractor al poble de Loumarin, a trenta quilòmetres al nord d’Ais de Provença, on està exiliat amb la seva família des del 2006 per prendre una mica de distància amb la seva professió. Allà va crear el 2013 el Festival YEAH de concerts a talla humana. Un lloc d’operacions des de llavors on ha continuat programant la seva webradio PBB (manllevant el seu primer pseudònim a Manchester dj Pedro) i on manté una col·laboració amb una altra webradio, l’alpina Radio Meuh (el mes d’abril passat, va contribuir al seu festival en línia amb el mix We Want to Get Together, el primer que va fer des de la pandèmia).
Com ja havia efectuat amb el periodista David Brun-Lambert per a la seva història personal i col·lectiva del tecnho-house Electrochoc (primera edició el 2003, ampliada anys després com a L’Intégrale 1987-2013, Flammarion/Electroschock. Edició integral, Barlin Libros-2018), va buscar a algú aliè al circuit electrònic per al documental. Gràcies als seus socis del Festival YEAH, va conèixer Rivoire, que va filmar una de les edicions del festival de la Provença. “Vaig trobar que, en la seva manera de filmar la música, hi havia molta poesia”, explica Garnier sobre la seva elecció. “Per exemple, el fet que canviés els temes, que posés música clàssica quan els grups tocaven punk sobre l’escena”. Per la seva part, Rivoire, una mica eclipsat en aquesta trobada d’estrelles Garnier/Mills, no va ocultar que ve d’una formació més clàssica de jazz i rock i que, a més, aquest és el seu primer llargmetratge: “mai havia fet una pel·lícula de noranta minuts a la meva vida. Garnier es va arriscar molt, perquè jo podria haver ficat la pota completament i fer una cosa indigesta”.
Laurent Garnier: Off the Record (presentat alhora a finals de juliol a l’Atlàntida Mallorca Film Fest) té la virtut d’oferir diferents cares del productor i dj. I relatar encertadament, com ja feia el llibre, l’evolució d’aquest món que va esclatar entre Chicago i Detroit, d’una banda, i Manchester, Londres, Eivissa, Berlín, Amsterdam, Brussel·les o Barcelona, per un altre. A partir de testimonis de luxe com a DJ Pierre, Derrick May, Richie Hawtin, Kerri Chandler, el mateix Mills, Carl Cox, Lenny Dee, Manu Le Malin, Miss Kittin o Pedro Winter.
Rivoire va començar a acompanyar Garnier a partir del 2017 en els seus viatges a Tòquio o Nova York i el guió coescrit va anar arribant a poc a poc després. Però també hi ha aquests moments íntims de Garnier, com quan explica la seva necessitat d’ordenar els seus 55.000 discos en les prestatgeries de la seva casa rural: “quatre metres lineals de discos de funk i un metre i mig de pop francès”. Una mostra de la seva curiositat més enllà de l’electrònica, com ja havia demostrat en la seva etapa com a programador a Ràdio Nova des dels anys noranta.
El ‘off the record’ dels djs
No és pas casualitat que, als pocs minuts, el documental ensenyi el final d’una de les sessions de Garnier al Sónar de Barcelona, quan es deixa caure desconsolat darrere de l’escenari en braços de Geòrgia (Taglietti, cap de comunicació) perquè no li ha anat bé el seu set. “Veus, al principi de la pel·lícula hi ha un moment en el qual estic al Sónar i em lamento amb Geòrgia i això és terrible”, va comentar el protagonista.
El realitzador va reaccionar expressant el seu punt de vista actual: “vam acabar el muntatge enmig del primer confinament, a l’abril-maig de l’any passat. I estàvem convençuts que la pandèmia no duraria molt. Les seqüències al Sónar en la qual punxes davant de quinze mil persones (a la clausura del 2018) són al principi del muntatge i, quan les torno a veure, tinc ganes que n’hi hagi més perquè en aquests moments les trobem a faltar”.
Més tard, Mills retornarà al documental per referir-se a una altra de les coses que no es veuen tan sovint en aquestes misses filmades de multituds. “Veure-ho m’ha portat molts records”, admet algú que porta darrere dels plats des dels setze anys. “El que ocorre abans i després del set del dj als camerinos, darrere d’aquestes petites habitacions, seria realment molt interessant. Perquè en realitat no ens veiem tant, només en aquests moments. Possiblement durant quatre o cinc minuts. I és durant aquests breus moments quan ens comuniquem, quan preguntem d’on véns. L’altre diu que d’Espanya. I tu preguntes com va ser. L’altre diu que ve d’aquest club, i l’hi preguntes si va anar bé. I respon que va ser genial, i prens nota. És una informació realment important perquè després li demanaràs al teu agent d’anar a aquest lloc d’on, per exemple, acaba d’arribar Laurent. La càmera mai no podrà captar aquest moment, però és aquí on es produeixen realment els intercanvis”.
El testimoni de la qüestió el recull el mateix Garnier: “vam fer bastantes gires amb Jeff, amb Carl (Cox), amb Richie (Hawtin)… I, després, cadascun va seguir el seu camí. Però continuem parlant, enviant-nos mails. Ens diem: aquí hi ha un nou club, has d’anar-hi. Hi ha molta interacció entre nosaltres. I això ha estat realment important en el desenvolupament d’aquesta música. I crec que a Jeff li hagués agradat veure aquest petit moment entre bastidors. Escolta, Gabin, per a la seqüela?”.
“Ho farem a la pròxima versió”, respon Rivoire.
“Sí, farem una pel·lícula entre bastidors”, assegura Garnier, mig en broma, mig de debò.
Una ràbia que es manté
Aquest és el moment de recordar la ràbia que es va apoderar de Garnier durant aquest llarg confinament de la cultura de la nit pel paper que va adoptar la ministra de Cultura, Roselyne Bachelot. I des d’algú com ell que va ser nomenat Cavaller de la Legió d’Honor el 2017 per un ex ministre del ram, Jack Lang, en una simpàtica cerimònia al poble que apareix al documental. El mes d’octubre passat, al seu blog i en un text que ara ja no hi és, Garnier va criticar contundentment l’actitud de Bachelot per a qui l’oci nocturn i les discoteques no eren competència del Ministeri de Cultura, sinó d’Interior. Tal com explicàvem en un altre article, el dj es va adreçar a la ministra queixant-se que el seu col·lectiu ja no formava part de l’espectacle en viu, sinó “de l’espectacle mort”. “La flagrant falta de consideració, la ignorància que emana del seu ministeri cap al sector de l’oci nocturn i de les discoteques és clarament interpretada per molts de nosaltres com a una forma de menyspreu incomprensible”, l’hi etzibava Garnier.
Per això, en aquesta discussió nou mesos després, davant dels aficionats del techno, el productor continuava mostrant el seu pessimisme. “Fins al confinament tenia la impressió que les coses havien avançat de veritat, però m’adono que amb el que ha ocorregut en l’últim any i mig, en realitat no ha passat res”, va lamentar amargament. “Abans del confinament, pensava que al món del techno estàvem bastant bé, que se’ns entenia, que les coses havien avançat. I, de fet, ens adonem que les coses no han progressat en absolut perquè, avui dia, encara no se’ns considera com a artistes”.
Com a testimoni, també hi havia el director del festival Nuits Sonores, Vincent Carry, que a la primavera del 2020 va llançar La Crida dels Independents de la Cultura a França des de la seva estructura Arty Farty com a crit d’alarma pel tancament de l’activitat per la Covid. La relació de Garnier amb Nuits Sonores es remunta al 2005, i des de llavors no ha faltat en cap edició.
El retorn al futur del techno
La nota optimista és que Garnier confia en el present i el futur de la producció francesa. “El realment emocionant és que, a França, estan ocorrent moltes coses. És cert des de fa un any, any i mig. També crec que, a causa del confinament, s’han endurit els sons. I d’altra banda, en els últims sis mesos, mai no havia escoltat coses tan bones, ‘deep’, techno, molt de Detroit, així com joves en la línia de la ‘bleep music’ anglesa de fa temps”.
Està Mills d’acord, pregunta Garnier? En sintonia amb el que ja havia dit instants abans, el dj i productor de Detroit matisa la seva resposta: “hi ha anys i moments en els quals els músics estan pensant i aprenent sobre el seu ofici. I després hi ha anys i moments en els quals comencen a posar en pràctica aquestes idees i comencen a fer bona música. I crec que estem a punt de sortir d’aquesta fase de reflexió i passar a la fase d’acció. Encara no hem arribat a aquest punt, però hi ha molts productors amb grans idees”.
Una resposta que, acte seguit, atenua encara més. “En quant a la producció, és un procés en el qual es fa difícil de traduir el que un pensa”, adverteix Mills. “El moment de convertir aquestes estranyes idees en sons porta el seu temps. Els productors tenen aquestes idees, però no tenen o no estan convençuts que siguin capaços d’arribar tan lluny i de fer mal”.
“M’encanta, mai no estem d’acord!”, s’exclama Garnier.
“Però alguna cosa passarà”, precisa Mills. “Perquè hi ha massa productors, noms que no coneixes, llocs dels quals mai no has sentit parlar”.
“Crec que això és saludable. Sempre estem en desacord en aquest sentit, però és bo!”, tanca Garnier en aquest yin i yang amb Mills, alguna cosa que també explica què ha passat amb un gènere com el techno que ja no és tan jove i es pregunta sobre la seva perennitat.
Unes Nuits Sonores més africanes que mai
A més del projecte The Paradox de Jeff Mills i la sessió de retorn de Laurent Garnier, aquesta edició especial de Nuits Sonores, després de la cancel·lació de l’any passat i el seu trasllat aquest any de maig a juliol, va comptar amb un programa de sis dies fortament marcat per la música africana. És la temporada Africa2000 a França, i les Nuits Sonores van aprofitar per fer venir una miríada de bandes, djs i productors del continent negre que van aportar un cop d’aire fresc a l’electrònica occidental. La bufetada va ser Fulu Miziki, la banda afro-punk-futurista de Kinshasa que s’havien fabricat els seus instruments amb objectes de deixalleria trobats la setmana anterior a Lió. Els seus membres ens van fer ballar amb aquest bricolatge sònic amb tant o més entusiasme que si haguessin estat equipats de màquines digitals o analògiques.
Altres sorpreses procedents d’Àfrica van ser el multiinstrumentista Simon Winse, de Burkina Faso, que barrejava l’arc de boca i el n’goni amb les bases de Praktika, de Nantes, o el ping-pong entre Asna i Chabela, d’Abidjan. Aquestes últimes eren l’alternativa a la sessió de Garnier al mateix moment, i ens indiquen, per exemple, cap a on es dirigeixen ara els sons de l’electrònica menys eurocèntrica.
Una altra característica d’aquesta edició va ser la seva empremta ecològica, amb els ocells com a imatge iconogràfica. Un dels seus projectes inèdits va ser precisament Bird Signals for Earthly Survival a càrrec del productor suís d’origen turc Mehmet Aslan, el videoartista i antropòleg grec Stratis Vogiatzis, la músic i cantant marroquina Glitter i l’artista visual establert a Lió Malo Lacroix sobre els ocells migradors com a índex de l’estat del planeta, creat durant una residència al club Le Sucre.
L’objectiu d’afavorir els circuits curts en la programació, amb artistes locals i emergents (50% de regionals; 80% de francesos) o internacionals que romanen més temps al lloc marca la línia del festival després de la pandèmia. També l’horitzó de la paritat de gènere en els artistes programats.
Entre aquests artistes, també vam apreciar les actuacions en directe de la lionesa Tryphème, la bretona Felicia Atkinson, la marsellesa TTristina o el videojoc de la parisenca Oklu, modificat sonorament per Krampf (Zone W/O People). A més, amb el seu pop sintètic i luxuriós, Sébastien Tellier ens va transportar al seu món de fantasia. L’alemany Hendrik Weber a.k.a. Phanta du Prince en va oferir la seva somiadora versió en directe del projecte Conference of Trees, inspirat en els boscos de Brandenburg. I el nord-irlandès Max Cooper va transcendir el seu minimalisme envoltat de quatre pantalles a l’escenari 360º i dins de la programació de la xarxa We Are Europe fins a fer-nos oblidar a la primera de les nits que durant un any i mig no havíem pogut deixar-nos anar al ritme del so de la música.
Visits: 148