VICENÇ BATALLA. No disposem de data, enlloc d’Europa, per tornar a ballar. Algunes sales de concerts o les seves terrasses van reobrir tímidament a l’estiu o a la tardor amb cadires, distanciament físic i una mascareta a la cara que és molt lluny del concepte de música plegats que enderroca les barreres socials, de gèneres i de prejudicis. Adéu, doncs, de moment a les caves, les discoteques i els festivals de pop-rock, electrònica i músiques urbanes abans no s’aconsegueixi foragitar el virus. Un estudi de France Festivals va avaluar pel període abril-agost unes pèrdues per als festivals de tot tipus de sectors al país de 2.300 milions d’euros i un dels seus autors, Emmanuel Négrier, ens acaba d’elevar aquesta xifra a 3.000 milions per a l’any sencer i més de 100.000 llocs de treball afectats.
Al sud dels Pirineus, l’Acadèmia Catalana de la Música xifra en 4.000 els concerts anul·lats fins al setembre, amb més de 40 milions d’euros de pèrdues. A tot el sector cultural i només fins al juliol, gaire bé 6.000 empreses a Catalunya s’havien vist obligades a acollir-se a l’atur parcial, el que afectava 53.000 persones, segons el Consell Nacional de Cultura i de les Arts (CoNCA). A Catalunya i l’Estat espanyol, la crisi a partir del 2008 ja va modificar substancialment l’ecosistema dels festivals. Ara, la crisi sanitària que es transforma en crisi econòmica es pot emportar per davant molts d’aquests festivals i d’altres estructures més petites i de caràcter independent. Si s’observa, com es fa en aquest article, les ajudes públiques d’un o altre país ens en adonem que les coses a França no van pas bé però a Espanya van pitjor. Relat de l’any en blanc dels concerts per ballar.
Les Nuits Sonores a Lió al maig, el Sónar al juny a Barcelona, Les Nuits de Fourvière de retorn a Lió al juliol… Aquests són els festivals dels quals regularment fem la cobertura i que aquest any s’han vist obligats a anul·lar-se. És veritat que vam poder assistir a alguns concerts a les Festes de la Mercè de Barcelona a finals de setembre, de la mateixa manera que la ciutat va continuar organitzant espectacles durant tot l’estiu. I a París, a principis de setembre, vam poder gaudir de tres directes seguits al Centquatre, la Fundació Cartier i Jazz à La Villette. Però la cancel·lació del Trans Musicales de Rennes, al desembre, acaba per certificar aquest any en blanc per a les grans trobades musicals on no es roman estàtic en un espai fixe atribuït amb antel·lació. I cal recordar que encara no s’ha detectat cap clúster de contagis de coronavirus en aquestes altres trobades més restringides.
Però, amb el segon confinament de tardor, les autoritats han fet marxa enrere en tots els casos. Sense parlar de les sales de música que estan tancades des del mars. “L’evolució del món dels festivals, el creixement del fenomen de ‘festivalització’ ha fet néixer un veritable ecosistema”, explica com a introducció Emmanuel Négrier, politòleg a la Universitat de Montpeller i promotor del grup d’investigació SoFEST! que ha efectuat l’estudi Festivals anul·lats, estimar la pèrdua econòmica i social. “I aquest fenomen és pluridimensional: hi ha l’aspecte econòmic, de pèrdues que havíem estimat en 2.300 milions d’euros (i on es té en compte també els ingressos associats als desplaçaments, allotjament i restauració sobre el terreny) i que, segons la mateixa estimació, aquesta vegada per a l’any sencer podria superar els 3.000 milions d’euros perduts”. Es calcula que s’han deixat de fer uns 2.640 festivals a França entre l’abril i l’agost, sobre el total de 4.000 durant aquest període i 6.000 tot l’any. Dos terços són exclusiva o majoritàriament musicals.
Négrier enllaça, després, amb l’impacte laboral. “El conjunt de llocs de treball, sovint temporals o intermitents, que es troben afectats per aquestes anul·lacions, ho hem estimat en més de 100.000 persones. Si hi integrem a aquest càlcul el conjunt de voluntaris que donen testimoni de l’arrelament social i territorial dels festivals, s’arriba a més de 300.000 persones”. I afegim que l’estudi, a la seva tercera part, quantifica el nombre d’artistes afectats en més de 18.000 (al voltant de 12.000 francesos) i el nombre de passis perduts en música en més de 150.000 i, en tot tipus de festivals, en més de 230.000. I no s’hi compten pas els artistes amateurs que aprofiten aquestes cites per donar-se a conèixer.
Els anuncis de la ministra Roselyne Bachelot
La professió té el sentiment de pagar els plats trencats d’una política erràtica a nivell de decisions per fer baixar la pressió hospitalària a causa de la segona onada del coronavirus. “És això el que alimenta la incomprensió sobre les mesures generals que afecten, per exemple, espectacles on les precaucions han demostrat la seva eficàcia, i on el risc objectiu d’atrapar el virus és bastant menor que en qualsevol reunió familiar o enrenou al supermercat”. Négrier assenyala com la nova ministra de Cultura, Roselyne Bachelot, que va substituir el juliol Franck Riester, també ha xocat amb la resta del Govern en una situació que es repeteix ara mateix en quasi tots els governs del món. “Els arbitratges perduts per la ministra en aquest tema tenen un cost molt alt en termes socials, culturals i artístics”.
“Efectivament, es pot imaginar que els grans festivals subvencionats gaudiran d’una atenció molt especial per part dels poders públics”, continua l’investigador universitari. “Però i els altres? Ja es veu que les solucions de trasllat cap al ‘streaming’ i els concerts en línia no poden de cap manera reemplaçar l’experiència dels festivals. Fins i tot en termes de concert, per cada ‘happening’ en línia exitós del grup coreà TBS (800.000 espectadors, 20 milions d’euros d’ingressos), el juny passat, quantes actuacions gratuïtes, per tant àmpliament deficitàries, no hi ha en tota la cadena de valor de la música o l’espectacle? Una immensa majoria”.
Va ser Bachelot qui va convidar a principis d’octubre els principals actors del circuit als denominats Estats Generals de Festivals a Avinyó. I qui va detallar les ajudes d’urgència per a la cultura, que integren un pla de rellançament per al sector de 2.000 milions d’euros i arriben als 5.000 milions si es compta l’atur ampliat per als intermitents de l’espectacle i les altres ajudes transversals (activitat parcial, exoneració de taxes, fons de solidaritat i préstecs garantits). “França, al contrari de molts països, ha posat en marxa mesures de salvament que, en part, corren a càrrec del ministeri de Cultura i les seves direccions regionals, el Centre Nacional de Música, encara que també, i és molt important, les administracions territorials. Les regions, departaments i municipis han mantingut en gran mesura les seves subvencions”.
Però Négrier relativitza aquestes ajudes. “Tanmateix, els festivals no estan pas salvats. A l’inrevés, podem pensar que alguns d’ells no sobreviuran a una temporada 2021 que s’anuncia bastant poc normal des del punt de vista de les condicions d’acollida. I tampoc s’ha d’oblidar que el propi públic, sobretot la seva part més popular, tindrà dificultats per conservar la mateixa intensitat o pràctica, tot i que el tema sanitari estigui assegurat”.
De la crisi financera a una crisi sanitària a Espanya
Es pot comparar amb el que va ocórrer a l’Estat espanyol després de la crisi financera del 2008 i del deute el 2012. Un grapat de festivals d’arts escèniques i de músiques dites erudites van desaparèixer, perquè depenien de les administracions públiques o directament estaven organitzats per elles mateixes. En canvi, el nombre de festivals de músiques actuals, tot i que alguns sí que van desaparèixer, s’han incrementat i també els dedicats a l’audiovisual perquè el seu finançament és majoritàriament privat i, en el segon cas, les noves tecnologies els fan menys cars.
“Durant la crisi econòmica els festivals artístics més afectats van ser els més dependents dels recursos públics, donada la retallada dels pressupostos en cultura”, posa en perspectiva Tino Carreño, col·laborador de Négrier des de la Universitat de Barcelona i autor de la tesi doctoral La gestió dels festivals en temps de crisi al voltant del període 2007-2013 a Espanya.“En el cas dels festivals de música, no van ‘patir’ tant donat que a la seva estructura d’ingressos el pes de la taquilla era fonamental i els espectadors van augmentar any rere any. També era important els espònsors i altres ingressos, com el consum dels espectadors”.
Una cosa que ha canviat totalment, amb l’actual crisi sanitària. “La incertesa i les mesures sanitàries que intenten evitar les aglomeracions de persones i la reducció de la distància física ha fet que aquests macrofestivals musicals hagin estat els més afectats ja que, per exemple, el Primavera Sound o els grans festivals de la costa valenciana FIB, Rototom, Arenal Sound o Medusa s’han hagut de suspendre. En el cas dels grans festivals de teatre o cinema, normalment amb molt de pes de l’administració pública, s’han pogut dur a terme amb aforaments reduïts o amb formats híbrids”.
Hi ha una via de sortida per a aquests macrofestivals? “És una hipòtesi, però probablement si les vacunes són efectives tornaran a celebrar-se amb el mateix format tot integrant moltes més opcions B per adaptar-se a possibles canvis”. I sempre hi ha una part que surt perdent. “Si es tanquen moltes sales de concerts degut a la seva no sostenibilitat econòmica, augmentarà de nou el nombre de festivals perquè presenten menys risc econòmic en relació a una programació estable”. Com a denúncia, sales de tot l’Estat han fet públic el manifest #elúltimoconcierto sobre la seva crítica situació.
Amputació pressupostària de la cultura
Cal recordar que, durant la Gran Recessió del canvi de dècada, les administracions públiques espanyoles van abaixar d’un quart les seves subvencions culturals especialment al període 2011-12, segons l’estudi de Carreño. El finançament privat també havia disminuït d’un quart, però el nombre d’espectadors només va caure un 7%. I, d’altra banda, el país havia pujat al tercer lloc al món en nombre de turistes atrets pels seus festivals. Aquesta davallada de diner públic va ser molt més marcada per la part del govern central, que entre 2007 i 2013 va reduir gaire bé en la meitat el seu pressupost en cultura i va situar el percentatge sobre el total en un raquític 0,34%. Les comunitats autònomes també van retallar els seus pressupostos culturals en la meitat, però el percentatge encara es mantenia prop de l’1% i els municipis es van erigir com els més resistents. En aquest sentit, els governs de dreta del Partit Popular van ser els més entusiastes en l’amputació de la cultura sota el dogma de l’austeritat.
Aquesta escabetxada va tenir com a efecte d’empobrir la xarxa de petits festivals que no tenien una vocació comercial o de gran públic, sobretot a les poblacions petites i mitjanes. El que va reforçar el triangle de zones més urbanes Barcelona-Bilbao-Madrid, en detriment de la diversitat i dels llocs més despoblats. Carreño, valencià ell mateix, amplia aquest triangle à la costa de Castelló de la Plana i afegeix: “probablement Madrid sigui qui menys macrofestivals de música celebra”.
Per la seva part, Négrier adverteix de la temptació de les administracions de deixar caure aquestes manifestacions en nom del lliure mercat. “S’ha de pensar dues vegades abans de cedir a la idea de la bona purga ‘darwiniana’ que permetria la selecció natural i la supervivència dels millors. La ‘selecció cultural’ no funciona pas en aquest mode”.
Una despesa per habitant per sota de la mitjana europea
Hi ha una altra dada que és força il·lustrativa del que fan els poders públics en cultura. Es tracta de la inversió per habitant, comparant-la entre els països europeus. Amb xifres del 2018 de la agència Eurostat, la mitjana de la Unió Europea és de 135 euros per habitant. Espanya es troba per sota, amb 113 euros, i només el Regne Unit (85), Itàlia (84), Portugal (51), Romania (38) i Grècia (26) són per darrera. Alemanya és a 163, França a 211 i, sense sorpreses, són els països nòrdics els més compromesos amb Islàndia al capdavant amb 661.
En el cas concret de Catalunya, i segons el darrer estudi del Consell Nacional de Cultura i les Arts (CoNCA) que s’acaba de publicar, el pressupost en cultura de totes les administracions, Estat, Generalitat i ajuntaments i diputacions (1.073 milions d’euros), encara no ha recuperat el nivell del 2010. Fa deu anys, la despesa era de 167 euros per habitant. El 2019, únicament ha retornat als 140 euros. El 2013, havia caigut a 109. El govern central ha dividit per quatre la seva contribució durant aquesta dècada i actualment només és de 2 euros, la Generalitat l’ha retallada en un terç deixant-la en 35 euros i són municipis i diputacions els qui la mantenen quasi íntegra en 102 euros.
A principis d’any, la indústria cultural catalana presentava malgrat tot signes esperançadors. La seva xifra de negoci era de 45 milions d’euros mensuals. Durant el primer confinament, aquesta xifra es va enfonsar als 8 milions. I, al juliol, únicament havia pujat als 25 milions. De fet, la pèrdua d’afiliacions a la Seguretat Social el primer semestre va ser de prop del 9%, quan per les empreses en el seu conjunt a Catalunya no sobrepassava el 4%. Una cosa que explica que gairebé 6.000 empreses culturals i 53.000 dels seus assalariats es trobaven al juliol en atur parcial.
Músics sense horitzó el 2021
L’Acadèmia Catalana de la Música comptabilitza 4.000 concerts anul·lats fins al setembre, i pèrdues de 40 milions d’euros. El 70% dels músics no tenen cap contracte ni signat ni compromès per a l’any que ve. L’Anuari de la Música Catalana 2020, en el seu cas, indica una caiguda de la xifra de negoci del 90% i la pèrdua del 94% d’espectadors. El sector discogràfic comunica una disminució del 65% en els seus ingressos.
Per la seva part, el Gremi de Cinemes alerta que cada setmana amb les sales tancades representa 450.000 euros de menys. I el circuit teatral de Barcelona ha registrat 5.300 sessions cancel·lades (510 espectacles), 850.000 espectadors menys i una pèrdua de 30 milions d’euros.
En canvi, el nombre d’abonats a les plataformes d’internet en streaming ha crescut en la meitat. Netflix ha arribat als 2,7 milions d’abonats, Amazone Prime als 1,2 milions i HBO als 639.000. La plataforma catalana Filmin, que ha negociat amb un bon nombre de festivals de cinema espanyols la difusió de pel·lícules online, també ha guanyat entre un 10 i un 15% d’abonats. En total, el 62% dels catalans estan subscrits ara a una plataforma digital de continguts audiovisuals. D’altra banda, la demanda del llibre digital s’ha incrementat en un 410%.
Però la progressió digital no compensa pas, a l’inrevés, el quasi blackout de l’espectacle en viu. I les ajudes públiques d’urgència al sud dels Pirineus apareixen com a ridícules. “En el cas de l’àmbit privat i sobretot en el sector musical, els propietaris estan vivint una marató en la qual han de poder resistir aquest temps per després poder remuntar un cop passada la crisi pandèmica i econòmica”, desitja Carreño. “S’haurà de veure també quin és l‘efecte de les actuals ajudes d’urgència de l’administració pública, que no són suficients, i si existirà algun pla d’injecció posterior en aquest sentit”.
Finançament i ajudes insuficients
Els experts de l’estudi del CoNCA identifiquen, a llarg terme, les fissures: “el finançament deficitari, la precarietat laboral, l’allunyament del sector cultural de la ciutadania, el distanciament entre la política i la realitat cultural del país, la forta centralitat de Barcelona en detriment de les perifèries, les desigualtats de gènere i el canvi de model de negoci”. I per assolir aquests objectius, es reclama “polítiques culturals clares i consensuades més enllà dels mandats parlamentaris, que permetin garantir un bon finançament públic per als sectors”.
És clar que aquestes ajudes d’urgència a Catalunya i Espanya no són pas suficients, des del punt de vista de la crisi i del que fan els països veïns. El ministeri de Cultura espanyol, després dels 75 milions del maig, ha incrementat de 6 a 16,5 milions d’euros les ajudes de l’Institut Nacional d’Arts Escèniques i Música (INAEM) per a l’any 2020. I amplia fins al 31 mars la possibilitat d’acollir-s’hi.
La Generalitat, per la seva part, ha anunciat 19 milions més que s’afegeixen als 30 milions de la primavera i que s’han d’atorgar entre novembre i desembre. Els professionals de la cultura, artistes i tècnics, per exemple, tenen dret a una sola paga de 750 euros. Per què una ajuda tan magra? Perquè, a Espanya, encara no s’ha posat realment en marxa l’anomenat Estatut del Artista, equivalent al règim dels intermitents de l’espectacle a França. Encara estem en això.
Per als restaurants amb sales de ball i les discoteques, que continuaran tancades d’aquí a la primavera que ve, la Generalitat ha decidit de concedir-lis una ajuda d’entre 6.000 i 9.000 euros. Segons els dos sindicats catalans del sector (FECASARM i FECALOM), que diuen donar feina a 200.000 persones, aquests diners no arriben ni a cobrir l’1% de les seves pèrdues. I s’encomanen, de moment, a l’atur parcial i a una exoneració de les taxes de l’Estat que esperen s’ampliï fins al 2022.
Experiències a França i a Europa
Hi ha una veritable diferència respecte França, on el Govern acaba d’aprovar que les empreses, com els restaurants i les discoteques, puguin accedir a una compensació que representa el 20% de la seva xifra de negoci i que pot arribar als 200.000 euros. Mentre que els treballadors de temporada (com les estacions d’esquí) i d’altre personal subaltern rebran entre novembre i febrer del 2021 una ajuda de 900 euros mensuals. L’atur dels intermitents de l’espectacle ja s’havia prolongat fins al proper agost.
A nivell europeu, França posseeix les seves virtuts i les seves limitacions. A la ciutat alemanya de Leipzig, a l’agost, es van experimentar concerts en una sala amb 2.000 persones desplaçant-se a qui se’ls seguia el rastre i les superfícies que tocaven més sovint gràcies a productes desinfectants fluorescents. Per la seva banda, la sala barcelonina Apolo organitza a mitjans de desembre una nit d’actuacions amb mil persones a qui se’ls hi farà tests PCR i d’antígens abans i uns dies després del concert. Experiències que serveixen a Négrier per assenyalar amb el dit la manca d’audàcia al seu país. “França ha abordat la crisi sanitària amb massa certeses que s’han enquistat en interessos corporatius al si de l’aparell d’Estat. Però el que funciona en període estable pot ser terriblement perillós davant d’un fenomen nou. I l’experimentació, a França, malauradament es troba sovint més en la punta dels llavis que a les mans”.
Donant-li la volta, el periodista cultural Michel Guerrin a la seva crònica setmanal al diari Le Monde replicava sobre el tema: “la França cultural resisteix gràcies al seu model, enquadrat pel diner públic, i al Govern, que multiplica les ajudes d’urgència. Els rondinaires haurien de mirar el que passa a l’estranger. Cap altre país, tret d’Alemanya, no protegeix tant la cultura en la tempesta”. I, a partir d’aquí, Guérin comparava el model franco-alemany i europeu enfront l’anglosaxó britànic i nord-americà on el diner privat i els mecenes són gairebé els únics que paguen. Però, ara, els seus museus s’estan venent els seus quadres i les seves escultures, Broadway no obrirà abans de setembre del 2021 i els cinemes als Estats Units poden tancar per sempre.
La seva crònica, de totes maneres, s’acabava per un informe alarmant de l’OCDE: “els llocs culturals ben instal·lats se’n sortiran millor que els milions de treballadors independents i artistes, ja que que l’activitat s’alentirà en els dos o tres anys que ve”.
La ràbia dels independents i de Laurent Garnier
És aquí on entra la ràbia dels independents de la cultura a França, seguint l’exemple de la Crida llançada des de Lió per l’estructura Arty Farty que organitza les Nuits Sonores. Després que la ministra Bachelot hagués afirmat a Avinyó que l’anomenat món de la nit i les discoteques no entra pas a l’espectre del ministeri de Cultura sinó de l’Interior, el director d’Arty Farty, Vincent Carry, va publicar una tribuna incendiària al diari Libération en la qual qüestionava aquests apriorismes i la jerarquia cultural: “quan el sector està a genolls i nombroses empreses i estructures es preparen per desaparèixer en el silenci i l’obscuritat del toc de queda, és responsabilitat del ministeri de Cultura, com alguns regidors locals han començat a fer, recordar el que aquests centenars d’artistes, aquests llocs, aquests esdeveniments, aquesta gran xarxa de creació ha aportat al nostre país, i no només per la seva influència cultural internacional (tot i que des de fa trenta anys, sense la cultura electrònica, aquesta famosa ‘influència francesa’ hagués estat més aviat patètica en matèria de música, i el mínim seria de recordar-se’n)”.
I acabava, com a combatent de la cara oculta de la cultura, amb aquest al·legat: “avui, el ‘dancefloor’ s’ha convertit en un ring polític, un terreny on el debat, del MeToo al Black Lives Matter, desborda àmpliament el quadre dels desafiaments artístics i estètics, més enllà de les qüestions pròpies a la supervivència d’una escena o les llibertats i coercions relatives a la mateixa nit”.
Simultàniament, el cèlebre dj Laurent Garnier publicava al seu blog una altra missiva colèrica adreçada a Bachelot en la qual deixava constància que, per a ells, “la festa s’havia acabat i d’això feia ja llargs mesos” perquè el seu sector ja no forma part de l’espectacle viu, sinó “de l’espectacle mort”. “La flagrant falta de consideració, la ignorància provinent del vostre ministeri cap al sector de la nit i dels clubs s’interpreta clarament per molts de nosaltres com a una forma de menyspreu incomprensible”, es queixava el dj que pot presumir de ser un dels ambaixadors de la French touch des dels anys vuitanta.
Zones d’urgència de la festa
Tres mesos abans, una altra tribuna al Libération signada per 170 músics, djs i actors de la French touch, entre d’altres el mateix Laurent Garnier, Jean-Michel Jarre, l’excompanya de Pierre Henry Isabelle Warnier, Étienne Crécy, Boombass de Cassius o l’antic mànager de Daft Punk Pedro Winter, també buscava cridar l’atenció de Bachelot. “En el transcurs dels anys, el ministeri de Cultura s’ha allunyat progressivament de centenars de compositors i intèrprets de músiques electròniques, preferint concentrar la seva atenció i les seves polítiques culturals en segments més estrets del prisma de la creació”, es llegia en aquesta tribuna que ironitzava sobre el gust conegut de la ministra per la música clàssica tot recordant el precursor francès Pierre Schaeffer fa setanta anys i la seva música concreta anunciadora del sampler.
A l’escrit es feia valer que les músiques electròniques representen prop de cinc-cents milions d’euros de xifra de negoci a França, o sigui el 17% del mercat de les músiques actuals, i que donen feina a 100.000 persones directa o indirectament, les quals es troben en la seva majoria fora del règim de la intermitència (el 60% són auto-empresaris), i els signants demanaven “un pla massiu per al salvament dels artistes amb la creació d’un fons d’ajuda” i la declaració de ‘zones d’urgència de la festa”.
El perill de monopoli dels grans grups
Queda Europa com a socors, tot i que fa quatre mesos ja ho vam analitzar en un altre llarg dossier on remarcàvem els blocatges que existeixen a nivell supranacional. A més, les realitats culturals divergeixen d’un país a l’altre com hem constatat entre França i Espanya. Négrier subratlla, per exemple, que a Bèlgica i Holanda les multinacionals, entre elles Live Nation, disposen d’una presència molt més important que a França. I tampoc no s’ha de subestimar la voracitat de Vivendi i AEG.
“Europa, en matèria de cultura, és menys un actor que un espai de mobilització”, precisa Négrier. “La dimensió col·lectiva ja suposa una resposta més apropiada, a través de plataformes cooperatives perquè permet d’oposar-se als eventuals abusos de posició dominant. Però aquesta dimensió col·lectiva xoca també amb l’absència de regles adaptades a la situació de concentració, sobretot en les músiques actuals. El problema és que la resposta reglamentària, la capacitat de regulació, d’imposició de normes es fa a nivell nacional i, només en alguns dels punts claus, a nivell europeu”.
Quina serà la reacció d’aquests grups quan els festivals puguin ser de tornada? “Live Nation també ha perdut un 98% de la seva xifra de negoci al primer semestre del 2020, però aquests grups tenen la capacitat de ‘fer el seu mercat’ a l’ecosistema de festivals adquirint els esdeveniments que ja han identificat com a objectius des de fa anys”.
“Es limitaran a fer ofertes de compra coherents amb la possibilitat d’explotar el mercat d’un o altre esdeveniment”, continua l’investigador. “Amb la lògica d’organitzar gires al territori; combinant els beneficis que trauran de les seves estratègies de 360°, que comprenen el conjunt dels ingressos relacionats amb l’artista, del disc al concert, i passant per l’anomenat ‘direct-to-fan’ i els productes derivats”.
“El perill, per tant, no és pas el caràcter omnívor dels grups industrials sinó l’abús d’una posició dominant, lligada a la seva influència sobre cadascuna de les baules de la cadena de valor musical”, avisa Négrier. I, a nosaltres, ens quedaran ganes després de tot això de seguir ballant refregant-nos els uns contra els altres?
Visits: 210