VICENÇ BATALLA. La reinterpretació de Bach al llarg dels segles no s’acaba mai, i el procès de creació de Mal Pelo tampoc. La companyia de María Muñoz i Pep Ramis ha clos un treball de divuit anys entorn del principal músic del Barroc, però que es regenera en cada espectacle en funció dels llocs on es produeix. Part de la seva tetralogia The Bach Project va passar per la Grande Halle de La Villette parisenca el novembre passat i segueix recorrent la geografia europea i adaptant-se als diferents escenaris. Com les variacions, les fugues i els contrapunts del mestre alemany, el moviment dels cossos i les idees de Mal Pelo continua en evolució, en estret contacte amb compositors, instrumentistes, cantants, escriptors, videoartistes i d’altres coreògrafs per imaginar noves realitats però sempre amb el contacte físic i l’espectador. Així també han recreat durant sis mesos aquest món propi a l’espai contemporani mallorquí d’Es Baluard a la instal·lació immersiva Before the Words. Refugi temporal. Des d’aquesta xerrada a París amb la María i el Pep, desvetllem les presències i les absències d’aquest itinerari sempre per descobrir.
Comencem per la verticalitat, perquè fins a l’època contemporània no semblava que la virtuositat i el misticisme de Johann Sebastian Bach (1685-1750) quadressin amb la dansa moderna. Però tant la María com el Pep hi han trobat un filó en una tècnica que permet expressar les individualitats de cada ballarí i, alhora, fer-los convergir en moments de comunió col·lectiva. “A nivell del pensament coreogràfic, és molt ric perquè hi ha un paral·lel entre el que s’aprèn escoltant Bach i el que nosaltres fem”, ens explica la coreògrafa i ballarina valenciana després de la sisena i última actuació que van fer a La Villette d’Inventions, el tercer capítol d’aquesta tetralogia. “Vas trobant, per exemple, com conviuen les veus d’una manera més horitzontal i com, de tant en tant, coincideixen i sents una verticalitat”.
“Tant a ‘Inventions’ com a ‘Highlands’ (el quart capítol del projecte), estem tocant música que és més sacra”, ens reconeix per la seva part el també coreògraf i ballarí mallorquí. “Bach, amb aquesta música, és molt vertical. Té una línia ascendent espiritual molt forta i part d’aquesta música neix de reversionar música folklòrica. Aquesta verticalitat, aquesta contraposició, és el que ens interessa. Treballem la cosa més mundana a través de textos per a parlar del nostre món”. Una al·lusió a Inventions i Highlands que cal puntualitzar perquè, tres dies després, la companyia se n’anava a la ciutat perifèrica de Cergy-Pontoise, a l’espai del Points Communs, per presentar la segona de les obres però amb el mateix equip de setze persones sobre l’escenari.
Els espais com a inspiració escenogràfica
Inventions és fruit d’un treball en ple confinament de la pandèmia, a la primavera del 2020, per introduir, precisament, músics i cantants en directe respecte a les dues anteriors obres del cicle: Bach, el solo de la María creat el 2004, i On Goldberg Variations/Variations, del 2019, on ja hi intervenien més membres de la companyia a partir de la versió més jazzística del pianista nord-americà Dan Tepfer d’aquestes cèlebres variacions del músic germànic. Al Mas Espolla de Celrà, al nord de Girona, en què Mal Pelo hi té la seva seu, L’animal a l’esquena, de creació, residències i tallers, s’hi van reunir durant el confinament en una bombolla tot el futur equip. El que es convertiria en un grup de vuit ballarins, un quartet de corda i un quartet de cant sota la batuta de Joel Bardolet i Quiteria Muñoz. Quinze intensius dies d’on en sortirien per interpretar i ballar fragments de les Cantates, la Partita nº II i L’art de la fuga de Bach. Sacre i profà, a la vegada.
I, d’allà, a l’espai de les Drassanes, el Museu Marítim barceloní, dins d’un Festival Grec 2020 salvat de la covid per espectacles locals com aquest. Inventions efectuava allà la seva estrena després d’experimentacions prèvies al Dansàneu del Pallars, el Sismògraf d’Olot, Les Pedreres de s’Hostal menorquines i l’IVAM de València. Les gruixudes columnes de les Drassanes obligaven a pensar-hi una escenografia especial, com va ser el cas més tard al monestir romànic de Sant Pere de Galligants, dins del Temporada Alta de Girona.
L’adjunta a la programació del Teatre de la Ville de París, Claire Verlet, i que compten amb Mal Pelo en diferents espais de la ciutat des del solo Bach el 2013, i el director de la programació de La Villette, Frédéric Mazelly, es van enamorar d’aquest Inventions i és el que els hi van demanar de fer al cap d’un any i mig. Entremig, la companyia va crear Highlands, incloent-hi d’altres músiques com a contrapunt a Bach i amb un escenari negre en lloc del blanc inicial. “En realitat, l’’Inventions’ que hem fet avui i el ‘Highlands’, que vam estrenar al maig del 2021 al Mercat de les Flors barceloní, és un mateix procès”, precisa la María. “I com l’espai de La Grand Halle és gran, ens vam dir de reproduir l’espectacle de Drassanes, sense columnes: vint-i-cinc metres, que és com tres escenaris junts. Una barbaritat!”. “Normalment, no pots treballar amb la mateixa profunditat en d’altres escenes”, afegeix el Pep. “El fet de tenir la perspectiva per posar diferents capes, és meravellós”.
El contrapunt contemporani al barroc
A Highlands, aquesta contraposició musical es val del compositor contemporani estonià Arvo Pärt (My Heart’s in the Highlands), els barrocs Händel i Purcell i els també contemporanis Benjamin Britten i György Kurtág. La principal novetat a l’Inventions de La Villette van ser els acords del Bright Horses de Nick Cave (de l’àlbum Ghosteen, del 2019) que s’enllaça amb la cantata de Bach Leite mich in deiner Wahrheit (Guia’m en la teva veritat), amb el mateix esperit místic però dessacralitzador que aporta la lletra del poeta punk-rock australià.
Ho ballen María, Pep, els ja habituals a la companyia Federica Porello, Leo Castro, Zoltàn Vakulya, Enric Fàbregas i les noves incorporacions Miquel Fiol i Ona Fusté. Ho interpreten Bardolet i Jaume Guri, al violí, Masha Titova, a la viola, i Daniel Claret, al viol·loncel. I ho canten la soprano Quiteria Muñoz, el contratenor David Sagastume, el tenor Mario Corberán i el baix Giorgio Celenza. Un equip procedent de tota Europa, però bàsicament instal·lat a Celrà, València i Basilea i que s’integren en una escenografia minimalista però canviant, com personatges mitològics sorgits de les entranyes dels temps, mig homes, mig animals feréstecs.
I perquè el barroc no es converteixi en un encotillament, han trobat en la creadora d’espais sonors francesa Fanny Tholot la seva col·laboradora ideal perquè la improvisació musical també formi part de l’obra. La van conèixer en projectes compartits amb la parella de circ contemporani franc-catalana Baró d’Evel i ja porten set espectacles amb ella, qui també els hi fa composicions. “Quan necessitem distorsionar, sap molt bé com jugar i com fer l’evolució i que, per exemple, els violins sonin com a guitarres en el cas dels ‘Concerts de Brandenburg’”, destaca el Pep. “És capaç de relacionar el so amb una poètica de l’espai”, incideix la María.
Les paraules de John Berger i Erri de Luca
La paraula, en aquest sentit, també hi té un paper especial en les seves creacions, i el treball fet amb textos inèdits. Que poden inspirar i poden ser declamats. El seu gran acompanyant en aquesta recerca va ser durant dotze anys John Berger, l’escriptor anglès i crític d’art resident a França i que va morir el 2017 als noranta anys. Seus són tots els textos i la veu gravada d’On Goldberg Variations/Variations, excepte un de l’argentí Juan Gelman. I, per això, Highlands també comença amb el poema We de Berger, quan el grup arriba caminant a escena. “El John era una persona bastant al·lucinant, molt empàtic”, recorda com alabança la María. Ara, el seu nou acompanyant literari és l’assagista i també poeta italià Erri De Luca, molt compromès amb les causes altermondialistes, de qui es llegeixen textos a Inventions/Highlands. “La relació amb l’Erri és més juganera, com més lleugera”, compara la mateixa coreògrafa.
Tornant a Bach i veient totes aquestes digressions per connectar-lo a l’actualitat, el Pep es fa una sèrie de preguntes com a escenògraf per a no tenir-li por: “Com toques Bach, avui, ara? Com pots donar la teva veu al costat sense ser massa irreverent, sense perdre-li el respecte, però fent el que et doni la gana? Has de ser fort per dir jo estic ballant amb Bach i què passa”. I, després de la llarga seqüència de la pandèmia, que va produir moments especialment emotius com el trobament del públic al Grec al juliol del 2020, el mateix coreògraf es formula aquestes altres qüestions: “Una de les preguntes que ha deixat la pandèmia és com hem d’estar aquí. Com hem d’estar els uns amb els altres. Com ens podem reinventar. El que passa és que no té resposta fàcil. Però la pregunta ja és prou potent”.
De la immersió a Es Baluard al duo infinit
Al fil d’aquest qüestionament i mentre prossegueixen amb les diferents versions del seu projecte Bach, la parella de directors de Mal Pelo ja estan preparant la seva nova peça com a duo Double Infinite (The Bluebird Call). “De tant en tant ens agrada fer una peça una mica de retrobament, per a no estar pendents tant dels altres”, ens feia cinc cèntims la María després d’aquests espectacles corals. “Són moments importants on ens plantegem moltes coses del llenguatge i d’anar adaptant els nostres cossos al moment que vivim, i l’edat que tenim”. Ambdós al voltant de la seixantena. Aquest duo, en el qual no descarten que també hi hagi col·laboracions en directe, ja té data d’estrena entre l’u i el 9 de juliol del 2023 al Teatre Nacional de Catalunya, dins el proper Grec. El Teatre de la Ville parisenc també l’acollirà, en una connexió a l’altra banda de la frontera que sovint passa a la vegada per L’Archipel de Perpinyà o el Garonne de Tolosa.
De moment, de l’11 de març al 26 d’agost han reunit a Es Baluard, Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, el seu treball dels últims deu anys de manera immersiva i sota l’enunciat Before the Words. Refugi temporal. “És una revisió de l’espai conceptual, de tota la producció que hem fet audiovisual, els textos que ens han acompanyat, les idees sobre la il·luminació…”, ens avançava el Pep abans d’anar-hi ambdós amb antel·lació al febrer per modificar sobre la marxa tots aquests arxius d’imatges, paraules i sons. “De cop i volta, un text pot ser que sigui traduït en una petita càpsula de vídeo que inclou lletra i imatge. O que certes idees d’il·luminació vagin a parar a una de les parts de l’exposició. O que un poema del John (Berger) estigui enquibit en un passadís llarguíssim on el vagis escoltant”.
Nosaltres no hi hem pogut anar per veure el resultat final i endinsar-nos en aquest procès creatiu, amb els Mal Pelo encara que sense els Mal Pelo. Però per què no acomiadar-nos amb el que els hi deia en una trobada a tres bandes el John Berger després d’haver presenciat l’espectacle He visto caballos, del 2008, que també comptava amb textos seus, i que es recull en el programa de mà de la instal·lació a Es Baluard:
“El valor del silenci, el valor de la foscor, el valor de la quietud són molt importants en la narrativa verbal. I són molt importants en la narrativa escènica” (…) “És molt interessant comparar la narració, l’art d’explicar històries —que és tan antic, en la història humana, com el de fer imatges— amb l’invent contemporani de la informació. La informació és inacabable i és el contrari de la narració. Fins i tot quan aquesta informació explica històries —perquè sovint parla d’històries— no té cap mena de poder narratiu, perquè no té silencis”.
“Crec que molt sovint, en la narrativa, aquests moments de silenci o bé aquests salts són una forma de respecte, una mena de reconeixement de les reverberacions d’allò que s’acaba de dir” (…) “És una comparació òbvia, però quan esteu quiets a terra, o quan de sobte caieu, es produeix un moment d’un dramatisme extraordinari, un moment que planteja una pregunta per a la qual realment no tenim una resposta. I el fet de no saber afectarà la nostra manera de reaccionar, tant si us quedeu allà quiets com si us aixequeu”.
Visits: 460