Agosarada Palma d’Or per a ‘Titane’, de Julia Ducournau

VICENÇ BATALLA | L'actriu Agathe Rousselle, la realitzadora Julia Ducournau i l'actor Vincent Landon, a la sala de premsa amb la Palma d'Or per <em>Titane</em>
VICENÇ BATALLA | L’actriu Agathe Rousselle, la realitzadora Julia Ducournau i l’actor Vincent Landon, a la sala de premsa amb la Palma d’Or per Titane

VICENÇ BATALLA. La francesa Julia Ducournau, amb l’artefacte fantàstic Titane, s’emporta la segona Palma d’Or de la història a una dona en un palmarès contradictori però que quedarà ja en el record per aquesta elecció agosarada. Titane és la història d’una noia (la esplèndida Agathe Rousselle), qui té instal·lada al crani una placa de tità per un accident de cotxe quan era petita i ara es dedica al striptease en salons d’automòbils tunejats exercint una atracció especial entre els assistents. La continuació és una cursa, entre els seus actes criminals i la trobada amb algú que se s’acaba erigint en el seu pare substitut (un transformat Vincent Lindon), i amb un embaràs que manté el clima monstruós de tota la pel·lícula amb aquest encreuament entre home i màquina.

No semblava que aquest segon llargmetratge de Ducournau (París, 1983) s’hagués d’emportar el primer de tots els premis, més enllà que la cinta havia provocat expectació, entre partidaris i detractors. Però segurament ha influït, que tot i presidit pel cineasta Spike Lee, el jurat estava integrat majoritàriament de dones. I aquesta és, sorprenentment, la segona Palma d’Or no masculina des que Jane Campion guanyès la primera en el ja llunyà 1993 per El piano. Nosaltres haguéssim preferit que aquest guardó se l’hagués emportat la també francesa Mia Hansen-Love per Bergman Island, perquè és una pel·lícula més sòlida d’una realitzadora amb un major recorregut de moment. Es fa estrany que no aparegui ni al palmarès.

Al recollir el premi de les mans de l’actriu Sharon Stone, Ducournau va agrair el jurat d’haver “deixat entrar les minories premiant el seu film”. A la nostra crítica, dèiem que la pel·lícula era desigual, a nivell d’argument i de relació entre els personatges. I que era com si David Cronenberg hagués continuat el seu magnífic Crash, del 1996. Encara que destacàvem el seu atreviment en una panorama del cinema francès, que difícilment s’endinsa en el cinema de gènere per transcendir-lo.

CAROLE BETHUEL | Agathe Rousselle, que és alhora periodista, en l’exigent rol de la vedette de striptease de Titane, de Julia Ducournau
CAROLE BETHUEL | Agathe Rousselle, que és alhora periodista, en l’exigent rol de la vedette de striptease de Titane, de Julia Ducournau

Un jurat que va provocar moments còmics durant l’entrega de premis com quan Lee va anunciar, ja d’entrada i per error, la Palma d’Or. Quan dèiem que la selecció del palmarès és contradictòria és perquè una gran pel·licula, com Drive my Car, del japonès Ryusuke Hamaguchi, s’hagi quedat únicament com a millor guió. El propi Hamaguchi va recordar que s’havia inspirat d’un conte d’Haruki Murakami. L’altra decisió estranya és fer compartir el Premi del Jurat (una mena de Palma de Bronze) ex-aequo entre Memoria del tailandès fora de categoria d’Apichatpong Weerasethakul a Colòmbia i la més aviat indigesta Ha’berech (El genoll d’Ahed), de l’israelià Nadav Lapid.

I el Gran Premi (la Palma d’Argent) també va ser repartit entre la delicada Hytti Nro 6 (Compartiment nº 6), del finlandès Juho Kuosmanen, i la més previsible Un héros, de l’iranià Asghar Farhadi. Entre els grans títols de la competició, finalment només el musical Annette, de Leos Carax, es va emportar el guardó a la millor direcció. Curiosament, Carax no va venir a recollir el trofeu, sinó que ho van ser els germans Ron i Russell Mael, que formen la veterana banda Sparks i han escrit llibret i composicions. Va ser força elegant per part de Carax de deixar-los el protagonisme. En canvi, el dispositiu quasi perfecte de The French Dispatch, de Wes Anderson, es va quedar sense res potser perquè aquesta perfecció tira una mica enrere, però també se’n va anar amb les mans buides la completament oposada Benedetta, de Paul Verhoeven i amb la imparable Virginie Efira, que posats a qüestionar tabús del passat i el present hagués pogut ser recompensada si es volia un palmarès políticament incorrecte.

A nivell d’actors, es rescaten dues pel·lícules que en un dels casos mereixia clarament ser premiada. És el cas de Júlia (en dotze capítols), de Joachim Trier, per la qual l’eixerida noruega Renate Reinsve va guanyar el guardó a la millor actriu. Com a actor, el premi va ser per Caleb Landry Jones, que porta tot el pes de la ingrata Nitram, de Justin Kurzel. Landry Jones rellança així encara més la seva carrera al circuit del cinema i la música independent.

Si trobem a faltar una altra pel·licula en aquest palmarès és Haut et court (Casablanca Beats), del marroquí Nabil Ayouch. Malgrat ser un fresc i sincer testimoni de joves magribins que es volen treure de sobre les cadenes polítiques, religioses i socials a través del rap, no sembla que en aquesta ocasió Lee influís el suficient entre la resta dels membres del jurat. La cerimònia de guardons també va entregar una Palma d’Or d’Honor al realitzador italià Marco Bellocchio (Bonnio, 1939), que va recollir del seu compatriota Paolo Sorrentino. Una cerimònia, que amb aquestes relliscades de Lee (fins a tres vegades), va reflectir d’alguna manera aquest món que es vol postpandèmic però encara ens reserva moltes sorpreses.

PALMARÈS CANNES 2021

Palma d’Or: Titane, de Julia Ducournau (França)

Gran Premi (ex-aequo): Garheman (Un héros), d’Asghar Farhadi (Iran) / Hytti Nro 6 (Compartiment nº 6), de Juho Kuosmanen (Finlàndia) 

Premi del Jurat (ex-aequo): Memoria, d’Apichatpong Weerasethakul (Tailàndia/Colòmbia) / Ha’berech (El genoll d’Ahed), de Nadav Lapid (Israel)

Millor Direcció: Annette, de Leos Carax (França)

Millor Guió: Drive my Car, de Ryusuke Hamaguchi (Japó)

Millor Actriu: Renate Reinsve, per Júlia (en dotze capítols) de Joachim Trier (Noruega)

Millor Actor: Caleb Landry Jones, per Nitram de Justin Kurzel (Austràlia)

Càmera d’Or (millor primera pel·lícula en totes les seccions): Murina, d’Antoneta Alamat Kusijanović (Croàcia), presentada a la Quinzena de Realitzadors 

Millor Curtmetratge: Tian Xia Wu Ya (All the Crows in the World), de Tang Yi (Hong Kong)

Menció Especial Curtmetratge: Céu de agosto (August Sky), de Jasmin Tenucci (Brasil/Islàndia)

UN CERTAIN REGARD

Un Certain Regard: Razzhimaya Kulaki (Unclenching the Fisto), de Kira Kovalenko (Rússia)

Premi del Jurat: Great Freedom, de Sebastien Meise (Àustria)

Premi al Conjunt: Bonne mère, de Hafsia Herzi (França)

Premi a l’Audàcia: La civil, Teodora Ana Mihai (Romania/Bèlgica)

Premi a l’Originalitat:  Lamb, de Valdimar Jóhansson (Islàndia)

Menció Especial: Noche de fuego, de Tatiana Huezo (Mèxic)

QUINZENA DE REALITZADORS

Premi SACD: Les Magnétiques, de Vincent Maël Cardona (França) 

SETMANA DE LA CRÍTICA

Gran Premi: Feathers, d’Omar El Zohairy (Egipte) 

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021

Visits: 190