Les Barcelones de Marsé

LAURA BUSTO CHAVALA | El bar restaurant Las Delicias, al barri del Carmel de Barcelona a dia d'avui, un dels escenaris d'Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé
LAURA BUSTO CHAVALA | El bar restaurant Las Delicias, al barri del Carmel de Barcelona a dia d’avui, un dels escenaris d’Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé

RAFAEL VALLBONA. Rebre un correu d’una estudiant amb una foto del bar Las Delicias i una sola frase “bon dia des d’un dels escenaris de Últimas tardes con Teresa”, és una d’aquelles petites coses que et fan creure que hi ha futur. Tres mesos enrere, l’estudiant que aquell dia lleganyós havia pujat fins al Carmel darrera els passos del Pijoaparte mai no havia sentit parlar de Juan Marsé. Va llegir la novel·la per obligació, què se li ha de fer, i alguna cosa va canviar en la seva dèbil percepció de la realitat; algunes preguntes sense resposta a Google van travessar la seva ment, i potser per això va decidir d’acudir al lloc dels fets. Així neix la puixança de la novel·la.

Quan Marsé va escriure Últimas tardes, Barcelona ja era una ciutat de novel·la. D’El Quijote a La plaça del diamant passant per Vida privada, Diario de un ladrón, Nada o Un senyor de Barcelona, els seus carrers i camins, els seus cafés i la seva gent ja havien interpel·lat els seus lectors demostrant ser un excel·lent material narratiu i humà. Després de tornar d’una estada no sempre satisfactòria a París i publicar Esta cara de la luna (novel·la de la qual va renegar), l’escriptor va descobrir que els millors elements per a la seva literatura els tenia en la seva ciutat i en el seu barri; i a aquest projecte va entregar la seva obra i la seva vida. El primer fruit, Últimas tardes con Teresa (1966) és avui, cinquanta-quatre anys més tard i en temps de brutals desigualtats socials, una de les novel·les que millor retraten la canviant societat barcelonina; la del franquisme i la d’avui.

Per això l’estudiant va pujar al Carmel aquell matí i, després de comprovar amb els seus propis ulls que la història de Manolo Reyes i Teresa Serrat es també la de la ciutat dels seus pares i avis i la de la Barcelona que ella contribuirà a construir algun dia, és a dir, la història del seu llinatge, va comprendre perquè l’hi havia impactat tant i de forma tan inesperada la lectura del llibre. Va entrar al bar, va demanar braves, chocos i una canya, va escrutar el local amb l’esperança de trobar en un racó uns vells jugant al mus, va treure el mòbil i va enviar el correu al seu ex professor.

La capacitat de retratar escenaris urbans, èpoques i classes socials fins a convertir la ciutat en protagonista, confereix una dimensió col·lectiva a la novel·lística de Juan Marsé, la transfereix del local al global per a grandesa i glòria del gènere. Del Carmel i El Guinardó al món, així els personatges i les històries de l’autor de La oscura historia de la prima Montse, Teniente Bravo, Si te dicen que caí, Un día volveré o Ronda del Guinardó són avui estereotips literaris que han projectat el nom de Barcelona més enllà del temps i fins i tot dels turistes que acudeixen en massa al Parc Güell o les properes antigues bateries antiaèries del Turó de la Rovira, un dels millors miradors del món del Pijoaparte.

KEYSTONE/EPA/TONI ALBIR | Juan Marsé, en una foto recent
KEYSTONE/EPA/TONI ALBIR | Juan Marsé, en una foto recent

És clar que, molt abans que a aquesta jove aprenent de comunicadora, que es diu ara, les novel·les i els personatges de Marsé ja havien interpel·lat milers de lectors a tot el món. El propi vell professor al qui va enviar el correu ja havia viscut bastants anys enrere una sospitosa transmutació pijoapartesca: una tarda estiuenca, gaire bé en el clarobscur que imposa l’ocàs, es va descobrir a ell mateix baixant en moto per la carretera del Carmel fins a la plaça Sanllehy per rodar després per un endormiscat barri de Sant Gervasi a la recerca, ai las!, d’alguna festa particular en un desmanegat xalet d’aires dels anys seixanta.

ARXIU | La mítica portada de Últimas tardes con Teresa (Seix Barral, 1966), amb fotografia d'Oriol Maspons
ARXIU | La mítica portada d’Últimas tardes con Teresa (Seix Barral, 1966), amb fotografia d’Oriol Maspons

És en aquesta estranya comunió que es dona enfront de la pàgina impresa on s’ordeix la dimensió real d’una novel·la. En aquest punt, les obres de Juan Marsé, com abans van fer Mercè Rodoreda, Josep Maria de Sagarra, Jean Genet o Carmen Laforet, construeixen un imaginari col·lectiu que no entén d’èpoques, i que es transfereix del petit (que més petit que el Carmel, la plaça del Diamant o el pis del número 36 del carrer Aribau) a l’universal. És això, i poc més, el que converteix a una novel·la en el reflex d’una ciutat, i a una ciutat en un arxiu de cultura i civilitat amb el qual construir un futur més digne.

Amb la memòria d’una infància i joventut difícils, amb el trauma d’una societat convulsionada per la postguerra i amb l’esperança (que sovint descobreix impossible) d’una transformació durant les últimes raneres de la dictadura, Marsé ha fet de la seva obra el gran llibre de la Barcelona de la segona meitat del segle XX. Després de l’angoixós tall de la guerra, l’obra de Marsé va contribuir a encarrilar el relat novel·lesc de Barcelona, el va projectar a la modernitat i va aconseguir lectors i prestigi per al seu relat de la ciutat.

García Márquez i Vargas Llosa van descobrir la capital, i temps més tard van arribar Vázquez Montalbán amb el seu Pepe Carvalho i Mendoza amb La ciudad de los prodigios. Avui, la llista d’obres i autors que fan de Barcelona una ciutat de llibre ha crescut en noms i històries.

Això, l’estudiant que es cruspeix una de braves i dos quintos al Delicias a la memòria de la Teresa Serrat contemporània que aspira a ser, encara no ho sap però ja ho descobrirà. Ara la novel·la habita en ella, i comença a despertar al poder omnímode que té la narració per entendre el món. Storytelling ho anomenen això ara.