VICENÇ BATALLA. El teatre contemporani no només es nodreix de text, dels clàssics i dels nous, sinó que expandeix el seu camp d’acció cap al moviment del cos fins a fer de la pròpia presència física un dels seus principals valors. D’aquesta manera, moltes de les propostes del Festival d’Avinyó 2022 (7-26 de juliol) es trobaven a mig camí de l’art dramàtic, la dansa, la música i la performance. I el conjunt en sortia guanyant. De les obres que vam veure en la primera meitat del certamen, en destacaven així One Song, de la flamenca Miet Warlop, Sans tambour, del francès Samuel Achache, Lady Magma, de la nord-irlandesa Oona Doherty, Via Injabulo, dels sud-africans Via Katlehong, i Milk, del palestí Bashar Murkus. Repàs d’aquests espectacles i d’alguns d’altres, que continuen gira aquesta pròxima temporada.
Una de les propostes més engrescadores, que aconsegueix sortir victoriosa del seu repte extenuant, és l’hora de música en directe i en bucle simultani amb l’esforç físic de One Song. La flamenca Miet Warlop posa a cantar, interpretar i ballar una dotzena d’actors-músics la mateixa cançó durant una hora. El que d’entrada sembla inversemblant i fa témer una repetició esgotadora per a protagonistes i espectadors es converteix en un exercici extasiant per a les dues parts. Com si uns, presos per aquest exercici en què cauen en trànsit, i uns altres, encisats pel ritual, levitessin de la manera més primitiva possible.
El concepte parteix d’un homenatge de Warlop al seu germà atleta mort, realitzat el 2005 amb Sportband/Afgetrainde Klanke. I que ara la flamenca ha adaptat dins del cicle Històrie(s) del teatre, que proposa des del centre NTGent el suís Milo Rau, adepte del teatre documental i que abans ja han experimentat entre d’altres la madrilenya Angélica Liddell (Liebestod).
En aquest cas, seria un concert esportiu punk, on els intèrprets toquen els seus instruments mentre per exemple la violinista es passeja per una barra d’equilibris de gimnàstica. El cantant es passa l’hora repetint la lletra corrent sobre una cinta estàtica, mentre que seguidors en una graderia no paren de ballar fins a tombar per terra. L’últim, és una majorette home i només queda dempeus la veterana comentarista en xandall i un megàfon des del qual llança les seves consignes en un divertit llenguatge inventat per a aquest tipus de proves. Entre la riallada i el magnetisme, un exorcisme sobre la vida i la mort. Després de recórrer d’altres països europeus, la peça s’anuncia al Teatre Lliure barceloní el 6 i 7 d’abril del 2023.
De la ‘pantsula’ sud-africana al ‘happening’ d’Oona Doherty
Igual d’addictives són les coreografies per als sud-africans Via Katlelhong que han imaginat el portuguès Marco Da Silva Ferreira i el franco-senegalès Amala Dianor a Via Injabulo (Joia, en zulú). A mig camí entre la dansa pantsula, pròpia dels townships sud-africans com a manera de protestar en el seu moment dels negres contra l’apartheid, i dels ritmes actuals de la música house, els set ballarins de Via Katlehong (quatre dones i tres homes) contagien la seva electricitat i desimboltura, el que transforma una dura càrrega social en un crit de vitalisme i hedonisme destruint les barreres. Da Silva Ferreira, a førm Inførms, els fa exhibir en grup aquest particular moviment en què el ballarí sembla trencar-se per tornar-se a reconstruir, sense oblidar el gumboot, la percussió amb les sabatilles i el xiulet posterior que emula el que feien els miners del seu país també per a reclamar els seus drets.
Per la seva part, Dianor reprodueix a Emaphakathini (Entre dos, en zulú) una festa en aquests guetos, amb les seves neveres de begudes i un dj animant la trobada en què cadascun, sol o amb parella, expressa els seus desitjos i estats d’ànim. En sobresurt la noia més jove, un prodigi de recursos i gràcia. Els responsables de Via Katlehong ja havien encarregat a d’altres coreògrafs internacionals col·laboracions que es creen a Johannesburg mateix i, ara, d’aquests dues últimes en gaudià un públic europeu fins al desembre que ve.
En un nivell estilístic totalment oposat, la nord-irlandesa Oona Doherty desplega a la seva coreografia Lady Magma una proposta que no s’amaga dels happenings dels anys seixanta i setanta. En aquest cas, a més, vam poder viure-ho als jardins de La Cartoixa de Vilanova d’Avinyó, en una connexió còsmica i espiritual entre la terra i el cel al capvespre. Les sis ballarines escollides per Doherty, previ licor de la cartoixa servit als espectadors, emergien poc a poc del sol i es començaven a moure lentament al so de la música pausada de David Holmes fins a l’instant de l’èxtasi amb anades i vingudes entre el públic i solos d’alliberament de cadascuna d’elles. Una catarsi de només cinquanta minuts, però que queda en l’aire una bona estona amb la melodia que cantusseja suaument una de les ballarines al final. La nord-irlandesa, Lleó d’Argent de la Biennal de Venècia 2021, ja prepara la seva nova peça Navy Blue amb música de Jamie XX però segurament seguirà desplegant en d’altres llocs insòlits aquesta Lady Magma.
De la immersió tecnològica als lieder deconstruïts de Schumann
Massa enigmàtic i conjuntural és All Over Nymphéas, coreografiat i ballat per Emmanuel Eggermont juntament amb quatre altres ballarins i ballarines. Partint de les repeticions impressionistes dels Nenúfars de Monet i de la tècnica de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, Eggermont dibuixa uns moviments contemporanis propers a les desfilades de moda i una exquisida música electrònica però que apareix com a repetitiu i, al final, previsible tot i moments notables i un clar tribut a l’escena gai voguing.
A la Nit Immersiva Super Tomorrow del 12 de juliol a l’església dels Celestins, organitzat per l’associació de drets d’autors i artistes francesa Adami i el programa Tracks de la televisió Arte, s’hi van veure cinc projectes amb intervenció tecnològica. A part dels anells de fum a partir d’un projectil que s’elevaven per les bòvedes de l’església com halos celestials de Guillaume Cousin (El silenci de les partícules), cal destacar la barcelonina Rocio Berenguer que assaja la seva performance musical i irònica amb el grup The Bad Weeds sobre la transmutació humana que es veurà completa al Teatre de la Ville parisenc el 2023 i, sobretot, el duo Just Your Shadow entre Jann Gallois i la també barcelonina Carla Diego coreografiat per la primera amb el suport d’Adrien Mondot i Claire Bardainne, que desintegraven en pampallugues fluorescents les ballarines cada cop que aquestes es tocaven. Una meravella sintètica.
En un registre més teatral però sense abandonar la fantasia, Sans tambour (Sense tambor), de Samuel Achache, barreja els lieder romàntics de Robert Schumann amb l’ensorrament literal d’una parella perquè l’obra comença amb la destrucció de l’estructura d’una casa amb trossos de polièster que van a parar prop de la primera fila dels espectadors. Actors, actrius i músics intercanvien sovint text i instruments i en fan una sola cosa gràcies a l’habilitat escenogràfica d’Achache i la direcció musical de Florent Hubert. La trama i els quadres estan plens de situacions burlesques que posen al dia aquests lieder recordant que els romàntics del XIX eren més conscients del que es pugui pensar de la seva pròpia posada en escena tan sentimental. El Festival de Tardor de París porta l’obra a principis de desembre al Teatre Gérard Philipe per donar bona fe de la seva originalitat.
La llet vessada palestina, l’exili iranià i el relleu a la direcció
Completament muda és Milk, del palestí Bashar Murkus, que des d’Haifa i el seu Ensemble Teatre Khashabi utilitza la simbologia de la llet blanca de les dones per a parlar del patiment femení en tot tipus de conflictes. S’hi pot veure, evidentment, la pèrdua per part de mares dels seus fills en els territoris ocupats per Israel però també, en aquests moments, les històries esquinçadores de la guerra d’Ucraïna o les morts d’immigrants al Mediterrani. La llet surt del pit d’aquestes dones com a plors i s’escampa per tot l’escenari, amb moments de joia pel naixement d’un infant però també de desconsol per l’eventualitat de la seva mort quan es fa gran. La virtut de Murkus és transcendir la situació d’opressió concreta que pateix el seu poble per crear-ne un relat universal, sense necessitat de paraules i només amb música, alhora que reivindica un teatre palestí independent.
Abans que passés pel festival barceloní Grec, l’iranià Amir Reza Koohestani va presentar a Avinyó En trànsit, un text seu lliurement adaptat de la novel·la d’Anna Seghers Trànsit sobre els refugiats a la Segona Guerra Mundial. Reza Koohestani hi afegeix la seva experiència personal quan el 2018 el van reenviar cap al seu país des de l’aeroport de Munic perquè hi havia hagut un problema amb el seu visat europeu. I es va confrontar al rebuig, més greu, que pateixen els actuals refugiats davant la maquinària burocràtica occidental i les regles cada cop més restrictives.
Per escenificar-ho, es val de quatre actrius (que poden adoptar el paper d’homes), dues d’elles iranianes, diverses llengües i un dispositiu de mòduls i càmeres per donar la mateixa sensació asèptica dels aeroports i els llocs de duanes. Les intencions són bones, però el pas de les històries de la Segona Guerra Mundial de Seghers al port de Marsella a les actuals de l’autor no acaben de quallar i només puja la intensitat quan són les dues actrius iranianes, una exiliada, l’altra resident al seu país, les que mantenen el diàleg. En aquell moment, també pensem en la caça de bruixes a l’Iran, com la recent detenció de cineastes, entre ells Jafar Panahi.
Una obra que representava un enllaç amb el Festival d’Avinyó 2023 és Iphigénie (Ifigenia), adaptació en francès d’Anne Théron del text del portuguès Tiago Rodrigues que serà els pròxims quatre anys el director del certamen de la Provença. Rodrigues converteix el destí tràgic en la mitologia grega d’Ifigenia en una oda feminista contra la conjura dels déus de sacrificar la filla d’Agamèmnon perquè aquest pugui participar amb els seus vaixells a la guerra de Troia.
Théron compta amb un elenc d’actors i actrius brillants, una escenografia minimalista completada amb vaporoses imatges marines en vídeo de fons i, certament, hi ha instants de força teatral en la peça sense que acabi d’agafar la volada suficient que s’espera. Era, en tot cas, una bona manera de fer un tast de cara a aquesta pròxima edició confegida per Rodrigues, que havent dirigit el prestigiós Teatre Nacional Dona Maria II de Lisboa s’ha fet a la vegada un nom en les escenes franceses com a autor i escenògraf. Serà el primer director no francès en la història del Festival d’Avinyó.
Totes les cròniques del Festival d’Avinyó 2022
Visits: 832