VICENÇ BATALLA. En ple Festival d’Avinyó, en la seva última edició com a director artístic després de deu anys en el càrrec, Olivier Py manté la seva bonhomia i somriure, sabent que viu els últims dies d’una experiència irreemplaçable. Per això, va presentar una extensa creació de deu hores, Ma jeunesse exaltée (La meva exaltada joventut), al començament del certamen, fent-se eco de la seva obra maratoniana de 24 hores el 1995, La Servante (la llum que roman encesa a la nit quan els teatres tanquen), en el mateix gimnàs del liceu Aubanel com l’altra vegada. Al costat d’una actriu ja present fa 27 anys, Céline Chéenne, i d’altres actors experimentats, apareix un quintet de joves de vint anys, entre els quals destaca Bertrand de Roffignac, que és la peça mestra com a pobre Arlequí repartidor de pizzes Deliveroo però, a la vegada, somiador estimulat pel seu mentor i amant, el poeta Alcandre, tan boig per Rimbaud que escriu manuscrits falsos (que van existir en la realitat).

Aquesta epopeia còmica, i musical, marca el divertit encara que això sí exigent pas de testimoni generacional de Py en tant que dramaturg, director, compositor i també actor, a punt de complir els 57 anys, i com a director del festival des del 2013. El seu successor, el portuguès Tiago Rodrigues, primer no francès al capdavant de l’esdeveniment, ja està preparant l’edició del pròxim any. L’encara director, per això, s’acomiadarà el 26 de juliol, últim dia del festival, transvestint-se novament en la cantant Miss Knife per a deslliurar-se del seu “esquinçament” de deixar Avinyó. Des del seu despatx al claustre de Sant Lluís, Py ens parla del seu estat d’ànim, les seves esperances, els seus laments burocràtics i el seu futur encara per escriure.

Sembla com si s’hagués deixat anar a Ma jeunesse exaltée, aprofitant per a dir-ho tot, perquè és el seu últim any com a director artístic…

“Sí, això és! (riures). He tingut defectes d’adolescent escrivint l’obra. De voler dir-ho tot (riu de nou)“.

Encara que no sigui la seva pròpia joventut exaltada, no s’ha demanat per què no dir tot el que penso, tot el que sento?

“No, la paraula pensar em va molt bé. Volia pensar en la joventut d’avui. Quan dic la meva exaltada joventut, depèn de qui parli, però és l’exaltada joventut d’avui la interessant i la que m’interessa. Crec que es troben en una situació que mai s’ha viscut en la humanitat. La seva lluita és completament diferent de la de la meva generació”.

És diferent perquè cada generació té una lluita per a fer…

“Cal identificar les lluites de cada generació. I tractar d’estar a l’altura de les circumstàncies, o almenys no rendir-se”.

El relleu generacional de ‘La meva exaltada joventut’

També és un pas de testimoni, un relleu que dona com a dramaturg i com a director del festival, encara que en les quatre parts de l’obra hi ha una visió molt fosca del món actual. No és gens optimista…

“Cal saber passar de les promeses a l’esperança. No tinc molta confiança en les organitzacions sistèmiques. Però depèn dels joves mantenir viva l’esperança. Si materialment les coses ja no són suportables, malgrat tot podem salvar el sentit. I això és una altra lluita. Amb la condició que ens desfem dels vells estúpids, com vostè i jo (riures compartits)“.

Però continuem lúcids, si conservem el sentit. I sabem que les coses no van bé…

“Per descomptat! És molt més greu del que sembla. A la nostra generació no li anava bé, però ara és molt més greu. Han entrat en l’apocalíptic. Així que intentem comprendre que en l’apocalíptic pot haver-hi elements de revelació, de revelació mística, sigui o no religiosa. Per a mi, Rimbaud és qui va inventar un misticisme sense religió. Arlequí proclama el misticisme del teatre. Però el més important és observar aquests papers protagonistes en gent molt jove. Tots tenen menys de trenta anys i actuen durant deu hores, amb aquesta energia sobrenatural. Si això no és un motiu d’esperança, què ho és? Per això vaig escriure aquest monòleg enmig de l’obra anomenat ‘Qui més que nosaltres?’. Em refereixo al públic del Festival d’Avinyó i a nosaltres. Qui més que nosaltres tracta de preservar una transcendència?”.

Es tracta del monòleg del poeta Alcandre, excel·lentment exposat per Xavier  Gallais…

“Xavier ho fa molt bé”.

És clar que, en aquest monòleg, el veiem a vostè directament…

“Sí, se’m veu una mica (riu de nou). No hi ha dubte d’això!”.

Després està el manifest de combat d’Alex, una de les noies, que també va escriure vostè. Els joves actors ho encarnen i s’ho creuen…

“És un manifest neosituacionista. Adaptat al que ocorre avui dia. A saber, el món virtual que està devorant la pròpia existència. I hi ha una joventut que s’enfronta a això. Particularment accelerat pel fet de la covid. Volia intentar parlar d’això. Què som, un teatre, enfront del ‘metavers’ que està arribant i que ja planeja contaminar fins i tot els nens?”.

La paraula teatre 

Existeix aquesta crítica al món virtual. En particular, no està d’acord amb la paraula ‘espectacle en viu’ per a parlar de teatre…

“No és tant això. És que no vull que la paraula teatre desaparegui. Quan era adolescent, posava una mística en aquesta paraula. Va ser l’única paraula que em va impedir de suïcidar-me! Així que vull que aquesta paraula romangui en el seu lloc, que és ontològicament superior a la de ‘espectacle en viu’. En la meva generació, la paraula ‘espectacle’ era bastant odiada”.

Sinònim de comercial…

“Era comercial, era l’opi del poble. A l’espectacle li va molt bé (riures). Miri els partits de futbol, tot és espectacle. El futbol no és en absolut un esport. És un espectacle fet per a adormir les masses”.

No li agrada l’esport?

“M’agrada molt l’esport, el que no m’agrada és que l’esport s’utilitzi com a espectacle”.

El Tour de França?

“El Tour de França és el mateix. S’utilitza com a espectacle. L’esport en si mateix és maco. Jo mateix practico esport. Però no m’agrada l’esport com a espectacle, i quan l’esport es converteix en el mode espectacular d’una societat. Els grecs tenien la tragèdia. El Gran Segle francès tenia Molière. I avui tenim estadis de futbol. Podem ser jutjats, com a civilització, per la qualitat dels nostres espectacles. Com els Jocs Olímpics, que s’han convertit en un gran espectacle televisiu i una mina d’or. Nosaltres seguim amb els nostres arlequins, les nostres 500 persones. Però ja és alguna cosa! És una qüestió de dignitat. Jo soc molt petit, soc una minoria. No soc gairebé res, però soc una mica més que res. Som una mica més que res”.

El poder del director artístic d’un festival

Vostè ha tingut la possibilitat de decidir la programació durant deu anys, juntament amb el director delegat del festival, Paul Rondin. Ha tingut el seu poder…

“Un poder molt petit! És això realment poder? He tingut el poder d’estimar. Això és bo, he estat molt feliç, he estat meravellosament feliç (riures). Només he tingut el poder d’estimar. Això no és poder. Poder seria parar la guerra a Ucraïna, això seria poder!”.

Què es pot fer des del teatre?

“No gaire. Però podem deixar de comprar gas i petroli russos”.

Estem en una ciutat d’esglésies…

“Catedrals!”.

És veritat, això era un centre papal! Sembla que, encara que sigui modestament amb la seva obra, està demanant un nou cisma en la jerarquia…

“Vaig escriure aquest passatge perquè tinc molts amics religiosos i religioses i he vist el seu patiment. Al principi, el públic pensa que és un anticlericalisme estúpid. Però sé que hi ha persones meravelloses a l’església que pateixen per la distorsió del missatge de Crist. Un cisma? no vaig tan lluny! (riures)“.

Potser era una metàfora una mica exagerada…

“No, hem de desfer-nos dels vells estúpids. El món serà millor quan es desfaci dels vells estúpids”.

En qualsevol cas, necessitem un ministre de Cultura, no?

“Sí, necessitem un ministre de Cultura que no sigui un vell estúpid (continuen els riures)”.

També ajusta comptes amb el ministeri. En el balanç de cada edició es queixa del pressupost del festival en comparació amb d’altres certàmens a França. Se’n va pensant que hagués pogut fer més amb una mica més de diners públics?

“Sí, per descomptat! La vida cultural francesa és millor que a Itàlia o Espanya, no jutjo. La República Francesa va invertir especialment, i les autoritats locals també, durant el període covid. Rebem molta ajuda, cal ser sincers. Però en el cas del festival, sí que falta diners. Existeix una desproporció entre la seva influència simbòlica i internacional, el seu considerable paper professional i les subvencions, que a penes són les d’un petit centre dramàtic. Hi ha alguna cosa que no funciona. Ho dic principalment perquè tinc un successor. I seré allà per a recordar als poders públics que cal ajudar més el Festival d’Avinyó. Si hagués tingut més diners, en lloc de vendre 150.000 entrades n’hauria venut 200.000. Així hauria fet una major democratització cultural. Si hagués tingut més diners, hi hauria hagut més actuacions, més llocs oberts i hi hauria hagut més democratització cultural”.

No hauria pogut haver-hi una crisi de creixement?

“No, estic rebutjant gent! Rebutgem gent en molts espectacles. La gent no pot aconseguir entrades. És una llàstima!”.

Fins i tot amb la gran oferta de l’Off?

“L‘Off’ és l‘Off’, és una altra cosa. Parlo de l’única cosa que conec, el Festival d’Avinyó: rebutjo gent, soc l’únic teatre del món que rebutja gent! (riures)”.

En termes de logística, hauria estat possible de fer moltes més funcions, posar a disposició d’altres espais?

“Per descomptat! I hauríem venut aquestes entrades. Perquè la subvenció subvenciona primer el públic”.

Hauria de ser un objectiu de la política cultural…

“Podria ser, però jo no soc el ministre de Cultura… Ja veurem en la pròxima remodelació! (riu novament)“.

Passant el testimoni a Tiago Rodrigues

Vostè està en contacte amb el seu substitut, el portuguès Tiago Rodrigues, des del gener, per al traspàs. Què li aconsellaria com a nou director artístic l’any vinent? 

“L’hi aconsello que estigui molt en forma durant el mes de juliol. Que prengui vitamines durant tot el mes de juny. Perquè és molt cansat. El festival és molt dur. La gestió del festival sempre rep atacs… per l’extrema esquerra, per l’extrema dreta, per l’esquerra, per la dreta, pels institucionals, pels quals no ho són. El festival sempre viu sota l’ull de l’huracà. Així que s’ha de comprar una petita armadura i prendre moltes vitamines”.

I que prengui una mica de distància en llegir les ressenyes de les obres seleccionades a l’In?

“Personalment, mai llegeixo cap crítica. Mai no ho faig”.

Sobre les obres del Festival d’Avinyó o fins i tot sobre les seves pròpies obres?

“No llegeixo mai cap crítica. Mai”. 

I quan les hi envien?

“No, no les llegeixo. Quan me les envien, no llegeixo el contingut… Soc massa fràgil per a poder llegir les crítiques, fins i tot les bones. Sobretot les bones! Són molt més perilloses…”.

El rus Kirill  Serebrennikov em va dir que no escolta el que la gent l’hi diu al seu voltant per a no tornar-se boig en aquest moment…

“Per descomptat. La higiene mental d’un artista és no llegir els crítics”.

Fins i tot vostè ha rebut amenaces de mort per haver programat El monjo negre de Serebrennikov, com a estrena al Palau dels Papes perquè és rus…

“Taüts dibuixats en el correu… Amenaces de mort escrites a la porta de casa meva aquí… Per què? Pel Festival d’Avinyó! Què som? Quan li he dit que no érem res, això ho demostra (i arrenca una gran riallada)“. 

Però va mantenir la calma…

“No sempre! (una altra gran riallada). No sempre!”.

Hi ha moments en què un ha de preguntar-se…

“De què serveix… de què serveix tot aquest treball si hauràs d’aguantar coses com aquesta. Per això no has de llegir…”.

El rol de Miss Knife com a comiat

I l’últim dia del festival, vostè es disfressa novament de Miss Knife, acompanyat per les compromeses cantants ucraïneses Dakh Daughters, la solista  afro-pop de Benín Angélique Kidjo i l’Orquestra Nacional d’Avinyó-Provença. Endevina l’estat físic en el qual arribarà?

“No sé si arribaré… El meu espectacle és una mica més curt de l’habitual, ja que comparteixo l’escenari amb Angélique Kidjo, les Dakh Daughters… És per a fer una petita festa pel meu últim dia. Estaré una mica deprimit. Almenys ho celebro. Vull estar deprimit, però vull estar-ho amb lluentons, purpurina, perruca i talons. La depressió passarà millor”.

I en el gran espai de l’Òpera d’Avinyó…

“No, no és molt gran. És un teatre petit. Quan vaig estar a la Xina, allò sí que era realment gran (i ens mostra el cartell del 2018 penjat al seu despatx)”.

El repertori ja està triat?

“Són cançons del meu repertori, que han estat arranjades per a orquestra completa. Habitualment, és només amb piano i uns pocs músics”.

També hi ha un homenatge durant les trobades paral·leles a Peter Brook, mort el 2 de juliol, dies abans del començament del festival. Jo encara no vivia a França quan va posar en escena el seu llegendari Mahabharata de deu hores a Avinyó el 1985…

“Ho vaig veure perquè era el meu primer Festival d’Avinyó. Tenia dinou anys. Per a mi, és particularment commovedor recordar-ho”.

Ha tingut temps de pensar en el dia de després del festival?

“No (gran riallada). Soc lliure!”. 

Hi ha un aspecte melancòlic, i un altre d’alliberament… 

“No, em trenca el cor anar-me’n. És bo anar-se’n, però continua sent esquinçador. Hi ha un costat molt ambivalent. Estic molt content que Tiago sigui aquí. A més, després de deu anys, cal parar. És perfectament saludable. Però serà esquinçador, difícil…”.

Perquè, a més, s’ha instal·lat a Avinyó?

“He viscut a Avinyó”.

Se’n va?

“Sí, he venut el meu pis… És esquinçador, però me’n vaig”.

I, sense la covid, se n’hauria anat el 2021…

“Evidentment, només segueixo la llei”.

I el 27 de juliol, serà el moment de preguntar-se què farà…

“Ah, però no ho sé! El 27 no ho sabré encara“.

Continuarà escrivint?

“Ah, sí, possiblement. Si puc fer-ho! Mai és fàcil”.

Hi ha una cosa que sempre m’ha sorprès des del seu primer festival el 2013. És la seva capacitat de treball. Cada any ha tingut peces pròpies seves, a més de gestionar la programació. Com va trobar la força per a abstreure’s?

“No tinc família, això és tot! Així, que tot el temps. Tot el meu temps pertany al teatre”.

Ma jeunesse exaltée, Olivier Py (Actes Sud-Papiers, 2022)

Totes les cròniques del Festival d’Avinyó 2022

Visits: 596