Germaine Gargallo i els pintors catalans de Montmartre

METROPOLITAIN MUSEUM OF ART NEW YORK | El quadre <em>Au Lapin Agile</em> del 1905, on Pablo Picasso s'il·lustra en arlequí al costat de la seva musa Germaine Gargallo i que s'interpreta com el seu adeu a una època a Montmartre
METROPOLITAIN MUSEUM OF ART NEW YORK | El quadre Au Lapin Agile del 1905, on Pablo Picasso s’il·lustra en arlequí al costat de la seva musa Germaine Gargallo i que s’interpreta com el seu adeu a una època a Montmartre

ABEL CUTILLAS. Germaine Gargallo és una figura a l’ombra de l’època en què la butte de Montmartre i els artistes catalans que hi habitaven vivien en la foscor, literalment. La foscor de la gana, el crim, la misèria i la prostitució. Els anys salvatges del canvi de segle. Germaine Gargallo (1880-1948) és la dona que ocupava els pensaments de Carles Casagemas, pensaments que el portaran al suïcidi, la maîtresse de Manolo Hugué, l’amant i la model dels quadres més descarnats del primer Picasso de París i finalment l’esposa de Ramon Pichot. La musa blava i rosa dels pintors de Montmartre, allí on la bohèmia va viure el seu últim crit, abans de morir d’inanició, i on va començar l’explosió artística que canviaria per sempre el món de l’art, amb Picasso al capdavant. 

El camí de l’ombra a la llum és la trajectòria metafísica de l’espècie humana. És un camí que no pot fer tothom i que qui el fa sap que haurà de deixar persones enrere, atrapades en el costat fosc, persones que se li quedaran a dins, com el negatiu d’una fotografia, i que d’una manera o altra haurà d’exorcitzar. Picasso és l’animal exemplar en aquesta violència simbòlica. De la misèria compartida a les entranyes del Bateau-Lavoir amb els artistes que no van arribar, fins al luxe solar de París i la fama mundial, dibuixa la trajectòria ideal de l’artista d’èxit que ha deixat un rastre de cadàvers. Entre els abandonats hi ha el suïcidat Casagemas, del que Picasso n’extraurà tota la seva època blava, el refusat Pichot, que havia estat un dels seus amics, un guia i punt de suport decisiu en els anys duríssims inicials a París i, sobretot, Germaine, amor perdut, representació física del temps de la misèria i recordatori vivent de l’època de les dificultats i la felicitat, abans que els dies blaus es comencessin a tornar rosa i després daurats, una gàbia d’or i brillants.

El llibre de Cristina Masanés

ARXIU | Germaine Gargallo, a principis del segle XX
ARXIU | Germaine Gargallo, a principis del segle XX

Però qui és Germaine Gargallo? Per simplificar l’hem tractada de musa, però el terme no la explica, ni serveix per explicar el món on regna, el Montmartre de la bohèmia artística i les vides, i les morts, extremes. Regna a la seva manera, és clar, sent amant, sent model, sent el motiu passional de la mort de Casagemas, sent la femme fatale de tots els homes fatals que la volen posseir, i Picasso és un dels més fatals de tots, no cal dir. Serà també, moltes coses més, l’esposa de Ramon Pichot, la fundadora de La Maison Rose, una institució centenària del barri, la dona que conserva a la memòria i en les ferides del cos, en la infecció que la portarà a la tomba, la història del vell Montmartre on es barrejaven les arts, els delictes, l’amor gratuït i el que es paga.

Però Germaine resta a l’ombra. La dona més desconeguda de Picasso, potser. Per culpa d’ell, segurament, que la manté secreta, per culpa de la culpa, també segurament. John Richardson, el gran biògraf del pintor, ja l’havia presentada en societat, però és gràcies al llibre de Cristina Masanés, Germaine Gargallo: Cos, pintura i error (Llibres del Segle, 2014), que una mica de llum cau sobre ella, i el reflex que provoca la llum sobre Germaine és realment espectacular, és blau i és negre també, té el color de l’època gloriosa de Montmartre, per mal i per bé.

ARXIU | Portada del llibre <em>Germaine Gargallo. Cos, pintura i error</em>, de Cristina Masanés, on l'autora porta a la llum la figura de qui creuaria tots els pintors catalans del canvi de segle a París
ARXIU | Portada del llibre Germaine Gargallo. Cos, pintura i error, de Cristina Masanés, on l’autora porta a la llum la figura de qui creuaria tots els pintors catalans del canvi de segle a París

La gràcia del llibre de Masanés és que no abandona Germaine al mateix moment que Picasso, o que Picasso és abandonat per ella, com farà Richardson, sinó que ressegueix tot el seu trajecte vital, i tot l’entorn del Montmartre canviant, que avança amb el segle. Masanés ens presenta el drama i la tragèdia d’una dona que sobreviu als anys de la bohèmia, que n’és testimoni vivent, supervivent, podem dir literalment, perquè Casagemas en el moment de suïcidar-se intenta assassinar-la. Ens explica com troba en Pichot una companyia estable i el motiu per canviar de vida. Serà Pichot qui adquirirà La Maison Rose per convertir-la en el seu taller, al pis de dalt, i en un petit restaurant, a la planta baixa, on Germaine cuinarà i servirà menjars. La futura Maison Rose, més ben dit, perquè serà un altre pintor català, un dels pioners a Montmartre, Santiago Rusiñol, qui instigarà Germaine a pintar les parets de l’edifici d’aquest color que fins avui li dona nom. 

Serà a La Maison Rose on Picasso l’anirà a trobar trenta anys després, ell ple de fama i diners i ella plena de malaltia i impediment. Intentant fer-se perdonar, suposem, l’ajudarà econòmicament, li pagarà vacances, s’escriurà amb ella i recuperarà les últimes restes d’aquell amor de joventut que va ser tan important per a ell i que potser no ha rebut per part dels picassians l’atenció que mereix. Germaine, d’alguna manera, queda tapada per la presència de Fernande, la parella oficial del Picasso pre-cubista, també la que ha narrat la història dels anys del Bateau-Lavoir, una història on, en la veu de Fernande, Germaine no hi podia tenir massa presència. Ara bé, tenim els quadres. El magnífic Au Lapin Agile (1905), on Picasso es representa vestit d’arlequí vora Germaine però separat d’ella i que Masanés llegeix com un adeu del pintor a la seva musa blava, ens dona una pista prou consistent de la importància que Germaine va tenir en aquests anys de patiment i de joia que el pintor recordarà sempre com a anys de plenitud i vida autèntica. 

De Picasso a Pichot 

COOKHEURE | La cèlebre Maison Rose de Montmartre en l'actualitat, pintada d'aquest color per Germaine Gargallo
COOKHEURE | La cèlebre Maison Rose de Montmartre en l’actualitat, pintada d’aquest color per Germaine Gargallo

Però com hem dit, Germaine no s’acaba aquí. La relació amb Pichot la situarà al costat del món posterior a Picasso, a Montmartre i a Catalunya, perquè Pichot és qui obre d’alguna manera el camí de l’art a Salvador Dalí i Pichot és qui obre també Cadaqués i el seu entorn natural als artistes dels segle XX. Les imatges de Germaine a Cadaqués, amb la família Pichot al complet, una de les principals famílies de l’aristocràcia cultural del país, ens connecten amb el món de Dalí, el món que vindrà després del de Picasso, a Catalunya i a París. En aquell món, de la mà de Pichot, Germaine també hi serà present.

Rusiñol, Nonell, Casagemas, Manolo, Picasso, Pichot, Dalí… la llista de noms que d’una manera o altra podem relacionar amb Germaine Gargallo és immensa. El llibre de Cristina Masanés fa justícia al personatge i a la persona i a aquell Montmartre on els pintors catalans van trobar refugi quan encara no sabien que serien tan grans. Es té la imatge que els artistes catalans van anar a París a fer fortuna i a buscar el reconeixement i és així, però qui els va acollir no va ser la capital de l’art, sinó una de les seves zones més inhòspites, difícils i plenes de matèria viva. Hi ha tota una prehistòria de l’art continguda en els carrerons de la butte i Germaine Gargallo és una de les peces centrals del mosaic, una Venus antiga que se’ns apareix de sota terra, emergint del fang i les runes de Montmartre, el petit turó que vigila París, a una hora caminant del Sena, on els nostres millors pintors van fer les primeres passes, van estimar-la, van morir per ella i van intentar oblidar-la fins al final.

Tots els articles de L’apéro literari de l’Abel Cutillas

Impactes: 763