De la ràbia del rus Serebrennikov al món màgic de Wes Anderson

HYPE FILM | Semyon Serzin, interpretant el protagonista que arrossega un gran constipat a La febre de Petrov, del rus Kiril Serebrennikov
HYPE FILM | Semyon Serzin, interpretant el protagonista que arrossega un gran constipat a La febre de Petrov, del rus Kiril Serebrennikov

VICENÇ BATALLA. Ens resulta més fàcil de comentar l’al·legoria francesa i gaire bé immaterial de The French Dispatch, de Wes Anderson, que no pas l’embogida escapada de Petrov’s Flu (La febre de Petrov), de Kirill Serebrennikov. Però començarem per la desbarrada del rus, per segona vegada consecutiva impedit de sortir per les autoritats del seu país per venir a presentar una pel·lícula a Canes. La seva roda de premsa, a través de Zoom, es va convertir en una altra forma reivindicativa contra la persecució judicial a la que es veu condemnat per les seves obres tot i que oficialment sigui per desviament de diners. La situació ja la va patir també al Festival d’Avinyó el 2019. Com a contrast, el nord-americà Anderson adoptiu de París ha estilitzat més que mai el seu llenguatge cinematogràfic en el seu film també a competició, ple d’estrelles americanes i franceses i que ja estava programat l’any passat al festival com a obertura. Dues pel·lícules atrapades en el temps, però per motius diferents.    

Comencen les gaire bé dues hores i mitja de La febre de Petrov i ja veiem una execució sumaríssima de milicians contra el que se suposa que són responsables polítics o econòmics russos. Hi participa una mica sense voler el protagonista del film, Petrov (Semyon Serzin), a qui l’han fet baixar d’un autobús on s’arrepleguen tota mena de personatges estrambòtics d’aquesta societat russa, o post-soviètica, que se’ns apareixen com si Dostoievski els descrivís al segle XXI. El tobogan de situacions més inversemblants unes que les altres, passant del color al blanc i negre i a l’inversa, no pararà en tota l’estona tenint com a únic fil conductor per agafar-nos aquesta grip que arrossega el protagonista i encomanarà també a la seva família, com una premonició més dels temps pandèmics tot i que la cinta es rodès abans.

El realitzador Kirill Serebrennikov parteix de la novel·la d’èxit del 2017 del mateix títol (publicada en francès i sense versió castellana, com a Les Petrov, la grippe, etc per Les Syrtes l’any passat), d’Aleksei Salnikov, i situada a Ekaterinburg, als Urals. El que llegim de l’argument d’aquesta novel·la és, de fet, una posada al dia de tots els mals que arrossega l’ànima russa adaptada a l’època actual: pessimisme, melancolia, metafísica. Al començament, pensem que el director potser ens portarà pels camins esbojarrats que feia, per exemple, un altre eslau com Emir Kusturica a Underground, folklore i punk locals inclosos. Però Serebrennikov es deixa anar per la mateixa irracionalitat del relat i les imatges esdevenen sovint incomprensibles i caòtiques. El que impedeix de poder seguir amb claredat què ens està dient.

Del Festival d’Avinyó a Zoom

MARGARITA IVANOVA | El director rus de cinema i teatre Kiril Serebrennikov, que tampoc ha pogut venir a Canes a presentar La febre de Petrov, perquè les autoritats no el deixen sortir del seu país
MARGARITA IVANOVA | El director rus de cinema i teatre Kiril Serebrennikov, que tampoc ha pogut venir a Canes a presentar La febre de Petrov, perquè les autoritats no el deixen sortir del seu país

En aquests casos, potser és millor recordar els espectacles que l’hi hem vist a Avinyó: una adaptació teatral d’Els idiotes, el film de Lars Von Trier, amb la seva companyia moscovita del Teatre Gogol, i Outside, amb la mateixa companyia però ell ja absent, el 2019. A Outside, per exemple, la seva connexió amb el jove fotògraf xinès desaparegut Ren Hang, també perseguit per les autoritats del seu país per la gosadia dels seus cossos nus, donava peu a estampes sobre el que representa està tancat entre quatre parets, amb text, coreografia i un grup de rock en directe. En aquesta obra, la connexió amb el públic era molt més orgànica i visceral, tot i que en aquell moment ell estigués sota arrest domiciliari a casa seva a l’espera de judici.

El 2018, per aquest mateix motiu, ja no va poder venir a presentar a competició a Canes el més clàssic Leto, una meravellosa evocació en blanc i negre de músics new wave als anys vuitanta a Sant Petersburg. L’agost de l’any passat va ser condemnat a tres anys de presó, que estan en suspès, per desviament de 1,8 milions d’euros del teatre públic Gogol. Un parany que utilitza el règim per a la gent molesta com ell. Ja no està tancat a casa, però segueix sense poder sortir del país. Ell diu que el que emprenya a les autoritats és que defensi els drets de la comunitat LGTB.

A través de la plataforma Zoom, Serebrennikov sí que va ser present virtualment a la roda de premsa aquest dimarts a Canes. Què hi va dir? “Ja no em trobo pas sota arrest domiciliari, la meva situació és millor que fa tres anys per a la presentació de ‘Leto’, en què no podia fins i tot ni parlar per pantalla interposada. Ja n’estic acostumat, m’he convertit en un personatge Zoom”. A França, malgrat tot això, el seu nou film s’estrenarà l’u de desembre, mentre que no hi ha data a l’Estat espanyol.

Un americà a París/Angulema

20TH CENTURY STUDIOS/TFD PRODUCTION LLC | Bill Murray, el redactor en cap, amb els seus periodistes a <em>The French Dispatch</em>, entre ells, davant seu, Jeffery Wright, molt ressemblant a l'escriptor James Baldwing
20TH CENTURY STUDIOS/TFD PRODUCTION LLC | Bill Murray, el redactor en cap, amb els seus periodistes a The French Dispatch, entre ells, davant seu, Jeffery Wright, molt ressemblant a l’escriptor James Baldwing

En canvi, Wes Anderson no va voler participar ni personalment a la tradicional roda de premsa tot i haver pujat la catifa vermella amb els actors i actrius de la seva pel·lícula la nit abans. Només hi ha un altre realitzador, també estatunidenc, Terrence Malick, que ni ha pujat oficialment la catifa ni ha donat conferències de premsa per les seves pel·lícules a competició El árbol de la vida (no va anar ni a recollir la Palma d’Or), el 2011, i Vida oculta, el 2019. De fet, Anderson tampoc no ha donat cap entrevista.

Sorprèn perquè The French Dispatch (sense data d’estrena a l’Estat espanyol, però amb la traducció ja de La crónica francesa; a França surt el 27 d’octubre) és, precisament, això una declaració d’amor del de Texas al seu país d’adopció bona part de l’any. A més, es dona la circumstància que ha esperat pacientment un any per mostrar el film perquè al maig del 209 ja el tenia a punt. El va rodar a Angulema, la ciutat del còmic pel seu festival internacional, on va fer anar un grapat impressionant d’estrelles del cinema i va fer construir tot de decorats sobre els pendents de la ciutat de la Charente. En va fer un decorat del còmic, com els diferents capítols de la pel·lícula que es desdoblen com a pàgines il·lustrades d’una revista en diferents formats i estètiques. Bateja la població com a Ennui-sur-Blasé (irònica però simpàticament, Avorriment sobre el Tedi), i és una barreja entre una urbs com París i una ciutat de províncies com Angulema.

De Bill Murray a Léa Seydoux

20TH CENTURY STUDIOS/TFD PRODUCTION LLC | Benicio del Toro, en el rol de l'artista boig, i Léa Seydoux, la seva guardiana i model, a The French Dispatch
20TH CENTURY STUDIOS/TFD PRODUCTION LLC | Benicio del Toro, en el rol de l’artista boig, i Léa Seydoux, la seva guardiana i model, a The French Dispatch

D’aquesta munió d’estrelles que participen al film, a la catifa vermella, per fer-se una idea, hi havia Bill Murray, Tilda Swinton, Adrien Brody, Benicio del Toro, Owen Wilson, Mathieu Amalric, Timothée Chalamet… fins i tot Jarvis Cocker, que hi ha compost el tema original, Aline. Hi faltaven, a més de Frances McDormand i Elisabeth Moss, sobretot Léa Seydoux, que havia de presentar quatre pel·lícules a Canes (amb France, de Bruno Dumont, i The Story of My Wife, d’Ildiko Enyedi, també en competició), però que ha hagut de quedar-se a casa per haver donat positiu per Covid.

Per entendre la proposta d’Anderson, The French Dispatch és el nom d’un dominical que s’ha desplaçat a França des de Kansas (seu del diari mare) per oferir reportatges setmanals de tot tipus a fons (una emulació del New Yorker). El seu redactor en cap (Bill Murray, actor fetitxe per al realitzador) mor i el periòdic potser ha de tancar. Però, mentrestant, es desplegaran quatre episodis visuals com a quatre petits films sobre els diferents continguts de la revista: guia turística en bicicleta; retrat d’un artista contemporani tancat en una asil-presó per a bojos; recreació d’una mena de Maig del 68 amb taulers d’escac en comptes de barricades; trama entre gastronòmica i mafiosa, que acaba, precisament, en una historieta animada.

És a dir, tots els recursos d’un artesà com Anderson, a partir d’una idea de Roman Coppola, que possiblement arriba al zenit de tot el que havia anat fent fins ara i que planteja l’interrogant de si trobarà una altra via cinematogràfica a partir d’ara. Però, de moment, és tot un plaer deixar-se portar per aquesta festiva i addictiva postal d’un món que encara que no existeixi ens fa somniar.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021

Hits: 37