L’ultradretà i populista Louis Aliot es fa amb Perpinyà

ARXIU | Louis Aliot, contestant les preguntes de la primera cadena privada francesa TF1 després de la seva victòria a Perpinyà
ARXIU | Louis Aliot, contestant les preguntes de la primera cadena privada francesa TF1 després de la seva victòria a Perpinyà

VICENÇ BATALLA. Era una qüestió de temps. El 2014, l’ex secretari general i vicepresident del Front Nacional, Louis Aliot, ja havia obtingut el 34% dels vots a la primera volta de les municipals a Perpinyà. A la segona volta, una coalició republicana encapçalada per l’alcalde de dretes sortint, Jean-Marc Pujol, l’havia batut amb el 55%. Però, en aquesta ocasió i després d’una segona volta insòlita al cap de quinze setmanes a causa del coronavirus i partint de prop del 36%, s’ha fet amb l’ajuntament amb el 53% dels sufragis i davant d’un front republicà que no ha arribat al 47%. Més de 1.800 vots de diferència en aquesta ciutat de 120.000 habitants de la Catalunya Nord que representa la més gran a partir d’ara en mans de l’extrema dreta a França.

La veritat és que Aliot, nascut a Tolosa de Llenguadoc ara fa cinquanta anys i actual diputat a París, ha tingut totes les condicions objectives de la seva part. Malgrat la retirada de la candidata socio-ecologista Agnès Langevine (14,5% a la primera volta) i el centrista Romain Grau del partit del president Emmanuel Macron (13,2%) en favor de Pujol (que partia amb un exigu 18,4%), el percentatge tan baix de l’alcalde s’ha demostrat un abisme insalvable aquesta vegada. I una major participació del 47% respecte al 35% de la primera volta (en unes eleccions que revelen si més no un dèficit democràtic important), no ha servit únicament per fer pujar els vots republicans sinó també els de la llista d’Aliot per a un partit que ha mutat de Front a Agrupament Nacional.

En realitat, al voltant de 3.000 dels 12.000 electors que no el van votar ni a ell ni a Pujol el passat 15 de març no han seguit pas aquesta consigna republicana. Quedant-se a casa o votant en blanc o nul o, fins i tot, pel candidat ultradretà. Alhora, Aliot ha rebut 6.500 paperetes més en aquest augment de participació. I deixa Pujol a més del 6% de distància amb un total de s’apropa als 16.000 sufragis. Una clatellada prou forta com per qüestionar-se la gestió d’un alcalde continuista en les polítiques a Perpinyà durant més de mig segle i que té molt a veure amb el grau de pobresa que viu el municipi i la regió.

El clientelisme històric de la dreta

Les condicions objectives que afavorien Aliot són un 23% d’atur, que en barris com el de Sant Jaume on s’hi concentra la major part de la comunitat gitana de la ciutat arriba al 55%. Durant mig segle -concretament des que la saga Alduy, primer el pare Paul des del 1959, i més tard, el fill Jean-Paul des del 1993 fins a l’arribada el 2009 de Pujol, governessin el municipi- es va establir una xarxa clientelar amb aquesta comunitat gitana que ara ha saltat pels aires. En el moment en què Pujol ha volgut tirar endavant un pla d’urbanisme per refer aquest barri al bell mig de la ciutat que és alhora patrimoni històric però es troba en un estat de degradació alarmant ha topat amb totes aquestes inèrcies i múltiples conflictes entre les diferents poblacions. D’una banda, una comunitat gitana que no vol ser expulsada del seu hàbitat més que centenari i de l’altra una societat que desitjaria convertir aquells carrers en un atractiu itinerari turístic i que també suposa una sucosa operació immobiliària.

Totes aquestes contradiccions han estat excessives per a un alcalde que es presentava a un tercer mandat i comptava ja amb 71 anys. De forma estratègica, Aliot ha amagat intencionadament les sigles de l’Agrupació Nacional i ha fet una campanya on no parlava d’immigració com sí que ell mateix havia fet com a conseller a les presidencials de Marine Le Pen i de qui ha estat el seu company sentimental durant deu anys fins al setembre passat. El seu programa se centrava sobretot en l’economia i la inseguretat. I aprofitava aquest nivell tan alt de pobresa, que ve envoltat de conflictes socials entre les comunitats. Bona part dels seus rivals han participat al govern municipal, mentre que ell ha pogut situar-se en una còmoda situació crítica.

Una campanya invertint les sigles

De fet, per ampliar la seva base electoral que en principi constitueixen els pied noirs (els francesos que van haver de marxar d’Algèria després de la independència), ha procedit a una adaptació populista del seu discurs que pot atreure votants d’altres ideologies. A la seu de campanya i a la declaració de la seva victòria el diumenge a la nit, el que hi havia era el seu lema Perpignan, l’avenir en grand (Perpinyà, un futur en gran) amb sengles banderes francesa i catalana. Resulta curiós provinent del partit més nacionalista francès, però respon a la lògica de la regionalització dels populismes.

I no és estrany, per això, que part dels comentaris a la web del diari local L’Indépendant, s’alegressin de la seva victòria i, fins i tot, algú pensès que això afavoria l’independentisme català. Tot un miratge sabent l’estigmatització que a partir d’ara arrossegarà Perpinyà a nivell europeu. I no serà el vídeo d’uns gitanos anant a felicitar Aliot en català, en la seva lògica d’enfrontament amb la comunitat magrebina, el que ajudi.

Perquè entre els amics regionals d’Aliot hi ha per exemple Robert Ménard, l’ex secretari general de Reporters Sense Fronteres i a qui els periodistes entrevistàvem quan hi havia reporters segrestats a l’Iraq, i que ha fet una injustificable conversió a l’extrema dreta fins a convertir-se en alcalde a la veïna Besiers i sovint encara més a l’extrema dreta que Marine Le Pen. Durant el confinament, no se li va ocórrer res més que ordenar a la brigada d’obres que retirès tots els bancs públics perquè no s’hi poguessin seure els sense sostre. Simultàniament, Ménard va ser reelegit a la primera volta amb el 69% dels vots. Posteriorment, va anar a donar personalment el seu suport a Aliot mentre Le Pen no trepitjava Perpinyà.

Els interrogants de Visa pour l’Image

Quan es fa el trajecte per autopista des de Lió o s’agafa el tren cap a Barcelona, arribats a la Provença no es para de travessar municipis que ja fa temps estan en mans de la ultradreta, sigui Bellcaire o Aurenja/Orange (en mans de la Lliga del Sud de Jacques Bompard). En aquesta ruta per la França més arcaica, si no es continua cap a la Costa Blava fins a Frejús, ara també s’hi podrà afegir a més de Perpinyà (i el municipi de la seva àrea urbana de Pià) un altre petit poble al nord de Tolosa com a Moissac. A banda d’altres poblacions desindustrialitzades del nord i est del país.

La derrota és clara de la dreta republicana i del govern de centre-dreta de Macron, però així mateix d’una esquerra incapaç de respondre a aquestes necessitats socials. El clar avanç dels ecologistes a les grans ciutats no es reflecteix en municipis com a Perpinyà. I no és per casualitat que el moviment dels gilets jaunes (armilles grogues) tingués en aquesta regió una incidència tan gran, tal com explicàvem en un reportatge l’any passat al festival Visa pour l’Image. Caldrà veure com encaixa un esdeveniment de fotoperiodisme que qüestiona totes les fronteres i serveix de denúncia dels populismes cada mes de setembre (i que es manté enguany adaptant-se a les mesures sanitàries necessàries) amb un alcalde que es presenta amb tot un altre tipus de valors.