Mathieu David, una Barcelona que crema

VICENÇ BATALLA | L'escriptor quebequès Mathieu David, a la conversa a la plaça de la Vila de Gràcia
VICENÇ BATALLA | L’escriptor quebequès Mathieu David, a la conversa a la plaça de la Vila de Gràcia

VICENÇ BATALLA. El símil i la metàfora d’una Barcelona en flames pot resultar tòpic en mans de periodistes, historiadors i escriptors, pels esdeveniments del passat i els esdeveniments d’avui, però això no vol dir pas que deixi de resultar una font inesgotable. Algú que s’hi ha atansat prou és el quebequès Mathieu David amb Barcelone brûle (Gallimard, 2018). És a dir Barcelona crema, una crònica personal entre literària i viscuda que navega entre l’anarquisme dels anys trenta i el moviment okupa de l’actualitat, entre lletraferits abans que ell com Jean Genet, Georges Bataille, Simone Weil o Guy Debord i les experiències comunitàries de Can Vies, Can Masdeu o La Carbonera.

De Montreal a París, de París a Barcelona, de Barcelona a Florència, i torna a començar i arribat pràcticament a la quarantena, David viu ara al barri de Gràcia quan no es dedica a muntar carpes de circ a l’altra punta del món. Asseguts en una terrassa de la plaça de la Vila gracienca, un any després de la publicació del seu primer llibre rebut més aviat amb hostilitat per la premsa local l’autor ens evoca la gènesi d’aquesta narració entre política i subjectiva, la seva visió d’una Barcelona que es mou entre el seu esperit llibertari i el turisme de masses i la seva posició com a pessimista il·lustrat que no es resigna a abandonar els ideals. Una conversa en francès, plena de referents catalans i espanyols.

ARXIU | Les cròniques de Mathieu David <em>Barcelone brûle</em>, publicades a la col·lecció L'Infini de Gallimard el 2018
ARXIU | Les cròniques de Mathieu David Barcelone brûle, publicades a la col·lecció L’Infini de Gallimard el 2018

Dies abans de la nostra trobada a Barcelona, aprofito la meva estada a París per anar a buscar a les llibreries de segona mà al bulevard Saint-Michel Barcelone brûle. Aparegudes a la tardor del 2018, aquestes no gaire llargues cròniques de Mathieu David editades a la prestigiosa col·lecció L’Infini de Gallimard (on s’hi poden trobar escrits de Martin Heidegger, Jack Kerouak o fins i tot Frédéric Beigbeder) no són fàcils de localitzar un any després de la seva publicació. A Gibert Joseph, cal buscar-les a la secció de literatura canadenca tot i que el text és en francès.

Mentrestant, David és a Riad, la capital de l’Aràbia Saudita, on treballa en el muntatge de les carpes d’un dels espectacles de Le Cirque du Soleil. A mitjan novembre, coincidim en una de les places de Gràcia en què el quebequès s’ha instal·lat des del 2018 després d’haver passat set anys a Florència amb la seva companya italo-argentina. Ara, ambdós han tornat a la ciutat de Barcelona on es van conèixer el 2007 i on transcorren aquestes cròniques entre 2003 i 2015 en un present figurat de l’autor perquè el 2011 ja se n’havia anat a la Toscana. És una llicència standhaliana, com confessa ell mateix a més d’obrir el llibre amb una cita de l’escriptor del segle XIX: “totes les anècdotes contingudes en aquests volums són verdaderes, o almenys l’autor ho creu així”.

El passat anarquista i llibertari

Els fets i els diàlegs, ens explica David, són reals i els noms dels personatges contemporanis que apareixen a les pàgines també excepte el de dues amigues més íntimes i entre les quals es troba la seva actual companya. A les cròniques, es diu Flora. Jugant amb el passat i el present, i els escenaris d’una Barcelona que exerceix el seu influx entre els barris de Sant Antoni, el Raval i la Ribera l’atmosfera és entre admirativa i trista d’un Barri Xino que cada cop s’assembla menys al descrit pels autors francesos i britànics als anys trenta. Per exemple, en un moment clau com el cop d’Estat del 18 de juliol del 1936, i que a Barcelona va ser aturat en primera instància pels anarco-sindicalistes de la CNT-FAI. És un dels molts episodis en què Barcelona crema.

“Avui es compleixen 73 anys de la mort de Durruti, ho he vist per casualitat”, em comenta David només seure a la terrassa. “Això em diu que vaig escriure un llibre que almenys va comprendre una mica l’essència d’aquesta ciutat, encara que jo no parli d’independentisme”, reflexiona en un altre moment quan fem comparacions entre diferents èpoques.“Toco una faceta de Barcelona que està aquí, que és contemporània. Parlo d’aquest foc, per les vegades que ha cremat Barcelona. Ho dic en algun lloc: Barcelona ha cremat i continuarà cremant. I aquest és el cas ara”. Ara bé, l’interès de l’autor per aquests incendis és abans que tot la injustícia social i és en això que s’interessa als anarco-sindicalistes ibèrics i a algú com José Buenaventura Durruti, el mite de les col·lectivitzacions a Catalunya i l’Aragó mort el 1936 a Madrid.

Jean Genet, Georges Bataille i Simone Weil

AGUSTÍ CENTELLES | El cabaret La Criolla el 1934, en una imatge d'un dels fotògrafs referents d'aquesta època
AGUSTÍ CENTELLES | El cabaret La Criolla el 1934, en una imatge d’un dels fotògrafs referents d’aquesta època

Aquesta història la ressegueix a partir de les seves lectures acadèmiques i els textos dels mateixos anarquistes protagonistes un cop ja es va instal·lar a Barcelona. David aterra el 2002 a París per cursar estudis literaris a La Sorbona. Només hi dura dos mesos. Una mica per casualitat, acaba anant a parar al març del 2003 a la capital catalana. Encara no s’hi quedarà definitivament. I hi tornarà l’estiu del 2007 per estar-s’hi ja quatre anys. En aquell moment, el seu punt d’ancoratge és Journal du voleur (Diari del lladre) de Jean Genet i Le Bleu du ciel (El blau del cel) de George Bataille. Al seu diari dels anys trenta no publicat fins al 1949, Genet hi relata la seva sulfurosa vida barcelonina a principis de la dècada fent de pidolaire i transvestint-se al mític cabaret La Criolla prop del Paral·lel.

Per la seva part, el surrealista heterodox Bataille finalitzarà el 1935 la seva novel·la a Tossa de Mar a casa del pintor André Masson tot i que no la publicarà fins al 1957. En el seu itinerari per Londres, París, Barcelona i Frankfurt, el narrador Henri Tropmann viu una de les seves aventures erotòmanes amb les seves tres amants i amigues enmig de l’aixecament insurreccional de l’octubre del 1934 contra la involució del règim republicà en mans de les dretes. El personatge de Louise Lazare no és altre que el de l’escriptora també francesa Simone Weil, en un presagi dels horrors de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Una de les escenes de la novel·la transcorre a La Criolla. Weil no era en realitat a Barcelona en aquella època, però sí que hi anirà més tard i combatrà al front d’Aragó el 1937 al costat dels republicans amb les Brigades Internacionals.

De George Orwell a Guy Debord

WIKIMEDIA COMMONS | Barricades el maig del 1937 a Barcelona en els enfrontaments entre anarquistes i trotskistes contra comunistes
WIKIMEDIA COMMONS | Barricades el maig del 1937 a Barcelona en els enfrontaments entre anarquistes i trotskistes contra comunistes

Com també hi era el britànic George Orwell, que va viure com els comunistes executaven el pla de Stalin contra trotskistes i anarquistes per sabotejar la revolució llibertària durant la guerra i que reflecteix a Homenatge a Catalunya (1938). Aquest llibre sobre els Fets de Maig de 1937, evidentment, també és material per a David per fer una immersió en aquells temps. “Explica la realitat tal com és”, destaca el quebequès. “La seva anàlisi em va influir en no ser només blanc o negre. De no deixar bé els anarquistes perquè sí, sinó recordant les coses que no van funcionar. Orwell és molt honest perquè, quan va arribar a la guerra, era comunista. Però no és presoner d’una ideologia. I es veu com aquesta experiència el porta a escriure ‘1984’ (1949)”.

Per conèixer millor aquests fets vertiginosos, David va acudir a l’autobiografia El eco de los pasos (1978) de Joan Garcia i Oliver, que va se al costat de Durruti. I d’altres testimonis de líders anarquistes com el de Diego Abad de Santillán. O el treball de l’historiador galès Burnett Bollotten. “Tenia ganes de fer-me una idea de com encara avui, si es tingués necessitat, es podria prendre una ciutat!”, fantasmeja l’escriptor d’uns esdeveniments que ell mateix reconeix difícil de repetir-se.

“Hi ha molt de potencial en aquest desig revolucionari, tant en la teoria com en la pràctica, com van aconseguir desplegar-ho. Però de la mateixa manera, no es tornarà a produir mai més: ja no hi ha una massa d’obrers amb tanta força. Pot arribar a reproduir-se una cosa més o menys semblant en barris o comunes, a petita escala”. Els perills són uns altres actualment. “És en els ensenyaments de la història que ens poden ajudar ara en la lluita contra el capitalisme financer, salvatge, per l’ecologia”.

Un pont entre les dues èpoques és l’ideòleg francès situacionista Guy Debord, que es reconeix en aquesta herència anarquista i es dedica a qüestionar la societat de l’espectacle. Una altra de les lectures de David. Perquè Debord va viure als anys vuitanta a Sevilla i es va interessar de prop per uns moviments llibertaris que intentaven no ser esclafats pel pacte de la Transició després de la mort de Franco. Una part amagada de la història que, quaranta anys més tard, ressorgeix en artistes com l’iconoclasta Niño de Elche i ideòlegs del nou flamenc com Pedro G. Romero. Com a exemple, la seva versió de l’himne d’Els segadors al projecte Fuerza Nueva amb Los Planetas transformat en Canción para los obreros de la Seat amb lletra de Debord i que incloem amb el seu videoclip al final d’aquest article.

L’ocupació de La Carbonera

MATHIEU DAVID | La casa Tarragó, al carrer del Comte Urgell amb Floridablanca, quan estava ocupada com a La Carbonera
MATHIEU DAVID | La casa Tarragó, al carrer del Comte Urgell amb Floridablanca, quan estava ocupada com a La Carbonera

Li comento tot això a David, que ho descobreix, en el moment en què abordem les noves formes de lluita col·lectiva a la ciutat. I que actuen com a ressò a les seves cròniques als anys trenta. Quan s’instal·la el 2008 amb la seva companya Flora en un pis del carrer Comte d’Urgell, no lluny de la Gran Via, es troba que al cap de poc temps davant seu la casa Tarragó és ocupada. Es tracta de l’edifici més antic encara existent a l’Eixample, construït el 1864. L’entitat bancària Barclays, els seus nous propietaris, l’anaven a enderrocar però aquests plans es van veure trastocats per una ocupació que va durar fins al 2014 i es va batejar com a La Carbonera. “Em va sorprendre que, al cap de tres setmanes, ja estigués ple de gent. Projectaven pel·lícules, feien de cafè… Jo anava al bar que treia taules al xamfrà del carrer. I, de seguida, van ser acceptats per la gent del barri. Em va marcar molt. Em vaig dir que eren realment eficaços”. Malgrat que acabarien ser desallotjats, l’ajuntament va finalitzar reconeixent l’edifici com a patrimoni a protegir i Barclays no podrà ensorrar la façana.

“Vaig tenir sort de conèixer aquest exemple perquè me’n recordo d’altres llocs que no tenien res a veure. Sobretot, el que s’hi feia eren festes”. De fet, David va trobar així la connexió entre una època i una altra. I va començar a interessar-se per aquest tipus d’experiències comunals. Ho fa gràcies també a les seves amigues Eva i Maribel, arquitectes i anticapitalistes i que apareixen amb els seus noms reals al llibre.

Visita, per exemple, la casa okupa de Can Masdeu, al parc de Collserola. “M’interessa com a un espai on es fan coses a part de la societat, amb l’objectiu de reescriure una organització col·lectiva que funcioni per si mateixa. I que no acabi en fiasco! Perquè, en general, sempre acaba malament. Tampoc no vol dir que sigui idíl·lic”. Reconeix, per això, les seves limitacions: “jo seria incapaç de viure en una comuna. Compartir les coses, tot el temps, no és pas el meu estil!”.

Can Vies com a exemple de resistència

WIKIMEDIA COMMONS/JEY86 | L'oposició dels activistes contra l'enderrocament de Can Vies a Sants, el maig del 2014
WIKIMEDIA COMMONS/JEY86 | L’oposició dels activistes contra l’enderrocament de Can Vies a Sants, el maig del 2014

El cas més emblemàtic a Barcelona és el de Can Vies, a Sants, perquè es remunta als anys noranta i ha estat tota una icona de resistència. El 2014, l’ajuntament de Xavier Trias va ordenar el desallotjament per procedir a l’enderrocament de l’immoble. Al cap d’una setmana, va renunciar-hi per aquesta oposició i l’espai ha continuat funcionant des de llavors amb el mateix ideari. “Allà es va aixecar el barri sencer. És un barri històricament obrer, que decideix de defendre un lloc comunitari. Quan tens un barri sencer que ho fa, veus la força de Barcelona. En la pràctica. Han salvat illes de cases de la seva destrucció. I ells mateixos es fan els plans de com haurien de ser els carrers. Són extremadament seriosos i professionals”.

David també destaca la manera com va anar evolucionant el moviment dels indignats, a partir del 15 de maig del 2011. A Barcelona, es va ocupar durant unes setmanes la plaça de Catalunya. Però, després, es va produir un canvi d’estratègia. “Una vegada més em va semblar molt intel·ligent. Si et quedes a la plaça, el tema es podreix. No pots mantenir un moviment com aquest de forma estable. Es transforma en un campament, i en realitat no té cap impacte en la vida de la gent. Perquè la gent on viu és als barris”. Quan va tornar d’uns dies a Montreal, es va trobar que les seves amigues havien decidit traslladar el moviment en espais més petits i descentralitzats.

Directa o indirectament, això va portar a l’alcaldia Ada Colau, que es va donar a conèixer amb les accions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) durant els desnonaments dels bancs a famílies que no podien pagar els rebuts. Un doble càstig als més afectats per la crisi financera. Es va convertir en alcaldessa encapçalant la llista més votada a les eleccions municipals del 2015. Malgrat tot, el caràcter pessimista de David torna a sorgir sobre la conversió dels indignats en polítics. “Colau, en certa manera, forma part d’aquesta oxigenació. El que trobo, amb el cas de Podemos, és que quan arriben al poder tenen tendència a anar-se’n cap al centre i de fet es venen. Els aspiren!”.

El moment de màxima tensió a les seves cròniques se situa en l’operació Pandora dels Mossos d’Esquadra al desembre del 2014 quan es detenen catorze okupes a la Kasa de la Muntanya, al Parc Güell. L’acusació era de formar part d’uns suposats Grups Anarquistes Coordinats, que també va donar lloc a més escorcolls a tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Set dels detinguts van passar un mes i mig a la presó i, un any i mig després, l’Audiència Nacional va decidir arxivar el cas per falta de proves. Una vegada més, la paraula anarquista s’associava als mitjans de comunicació amb una facilitat desconcertant amb terrorisme. Mentre, la família Güell recuperava aquesta casa de la muntanya que havia cedit en el seu moment a la Guàrdia Civil i havia estat abandonada.

Foc independentista

WIKIMEDIA COMMONS | Camió d'aigua dels Mossos d'Esquadra per dispersar els manifestats independentistes, a la plaça Uquinaona a l'octubre del 2019
WIKIMEDIA COMMONS | Camió d’aigua dels Mossos d’Esquadra per dispersar els manifestats independentistes, a la plaça Uquinaona a l’octubre del 2019

David decideix tancar la cronologia del seu llibre amb aquesta operació, que relaciona amb la resta dels moviments okupes de la ciutat. Tot i que ell ja era a Florència en aquella època. Però, com dèiem al principi, això l’hi serveix per crear un present narratiu més fàcil de seguir per al lector com si hagués deixat la ciutat en aquell precís moment. “El present d’aquesta narració és com un joc de màgia. No sé com explicar-ho. Com que la història és una mica descosida, volia que el temps de la narració fos clar, precís, no massa llarg. Per això, començo al gener del 2013 que coincideix exactament deu anys després de quan vaig arribar per primer cop aquí. I acabo al 2015 perquè és quan es produeix l’actuació policial contra els anarquistes”. El blog L’intervalle, de Fabien Ribery, profunditza precisament en aquesta trampa narrativa.

En una continuació d’aquestes cròniques, es trobaria amb la repressió de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil als votants del referèndum per a la independència de l’u d’octubre del 2017. I amb la repressió de la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra a les manifestacions contra la sentència als líders independentistes del Tribunal Suprem espanyol a l’octubre passat. La Via Laietana i la plaça Urquinaona es van transformar en un nou escenari de foc. “Al principi, més aviat em va agradar. És en el meu caràcter! M’agrada el foc!… No va ser premonitori perquè la qüestió era saber, des del referèndum del 2017, quan esclataria. Hi ha una tensió molt forta a Catalunya amb el procès, i com es gestiona des de Madrid. Tot hi és perquè prengui el foc”.

En aquesta ocasió, David va viure els enfrontaments amb helicòpters de la policia sobrevolant casa seva a Gràcia. I comprèn la reacció virulenta dels joves. “De vegades, fa falta calar foc. Però, per tornar a ‘Barcelone brûle’, Barcelona crema vol dir que Barcelona és el foc! No és només com si fos un objecte que crema, com una ciutat o un bosc. Barcelona crema perquè li agrada el foc i em pot cremar a mi mateix. ‘Barcelone brûle’ també pot dir em crema”.

La Primavera d’Auró al Quebec

WIKIMEDIA COMMONS | Una de les jornades de manifestació el 2012 a Montreal, conegut com el Printemps Érable
WIKIMEDIA COMMONS | Una de les jornades de manifestació el 2012 a Montreal, conegut com el Printemps Érable

Amb una precisió, no obstant: “jo soc anarquista, en el sentit d’antinacionalista. El nacionalisme no em diu res, sigui espanyol o català… Fins i tot el quebequès”. Per la seva edat, ell no ha pogut votar en cap dels referèndums legals per la independència celebrats al Quebec. Tampoc no sap el que faria si ara se s’organitzés un tercer. I ho continua argumentant: “no és pas el que m’interessa des del punt de vista d’escriptor. Al que escric, sempre hi ha una càrrega contra una societat que pot arribar a ser mortífera. Hi ha un transfons de mort. I això és el que m’interessa de desbaratar”.

De tota manera, valora positivament l’anomenada Primavera d’Auró que es va produir al Quebec al 2012 i que va mobilitzar els ciutadans de Montreal durant un centenar de nits seguides. “En comptes de quedar-se en una plaça, de fer una acampada, es van posar a caminar pels carrers. Cada vespre, a les vuit, tothom que volia participar-hi sortia i gràcies a les xarxes socials s’agrupaven com si fossin rius. I, perquè ho feien cada dia en un lloc diferent, no se’ls podia aturar”. Com a resultat, a les eleccions legislatives del setembre el Partit Quebequès, independentista i de centre esquerra, va accedir al govern amb Pauline Marois com a primera ministra.

David va acabar viatjant al seu país abans que no s’acabès el moviment. “Diguem que, de cada pis, hi havia algú que baixava al carrer a manifestar-se. Això vol dir molta gent! I tota aquesta gent es parlaven entre ells, gent que no s’havia parlat mai!… El més fotut és l’oblit. Sis mesos després, les coses tornaven a ser com abans”. I tampoc no li va anar molt bé al Partit Quebequès, que dos anys més tard va cedir el poder al Partit Liberal del Quebec, federalista i de centre dreta.

El Barri Xino, el turisme i la gentrificació

JOAN COLOM/FOTO COLECTANIA | Una imatge davant del Liceu del cèlebre fotògraf del Barri Xino feta entre els anys noranta i 2000
JOAN COLOM/FOTO COLECTANIA | Una imatge davant del Liceu del cèlebre fotògraf del Barri Xino feta entre els anys noranta i 2000

Les últimes pàgines del llibre es concentren en un Barri Xino que ha estat escenari d’aquests últims cent anys, però que perd la seva ànima progressivament en un símptoma dels temps. El nostre interlocutor és rotund: “hi ha molts carrers que han desaparegut. És la vergonya de Barcelona. El barri havia estat tan viu! Des de la Rambla del Raval fins a Sant Pau, o baixant cap al port, ha quedat completament irreconeixible. No tens cap ganes de caminar per l’avinguda de les Drassanes!”.

“Trobo que el Raval està pitjor ara que al 2007. Llavors, encara conservava aquest cantó misteriós i underground. Era dubtós, però no hi havia ionquis. Ara, s’ha perdut el cantó dubtós però s’ha emplenat de ionquis”. Els interessos immobiliaris, per a David, hi tenen bona part de culpa. “El que he entès és que molt bancs han aprofitat per especular. Van comprar pisos, els van deixar buits, això va fer pujar els preus i, a la vegada, aquests pisos buits es van convertir en squats. I la gent que viu al voltant no ho pot arreglar, perquè els propietaris són els bancs”.

Encara que el fenòmen de l’especulació, recorda, no és exclusiu. “Al segle XXI hem creat un monstre que es diu capitalisme financer, en el qual hi som tots tancats. Perquè ara és planetari! Quan es parla d’inflació de preus, és perquè hi ha gent per exemple a Dubai que compra un pis a Barcelona, el divideix en tres parts i el revèn. Com es pot parar això?”. El que afegeix pressió a la capital catalana és la seva aposta pel turisme. “Perquè són vint milions de persones que van a parar a la mateixa plaça. És realment una onada de turisme de massa, volguda per Barcelona. Ha estat una estratègia de la ciutat”.

A Gràcia, la pressió per la gentrificació no és menor. Ell hi ha trobat un cert refugi. “De Gràcia, m’agraden les places i que no hi hagi massa cotxes. L’Eixample, el trobo insuportable… El que és important és que Barcelona viu en un moment en què s’ha de reinventar. Ha de situar-se en certa manera al segle XXI. Ha d’aconseguir gestionar els seus problemes que ha creat ella mateixa, de contaminació, els cotxes, els creuers, el turisme”. Hi canvia alguna cosa que Colau es mantingui com a alcaldessa després de les municipals del 2019? “Crec que està una mica atrapada, perquè no disposa d’una majoria suficient”.

La crítica de Joan de Sagarra a La Vanguardia

Algú li podria criticar que la seva és una posició privilegiada, perquè es pot permetre precisament de viure en un dels barris més desitjats de Barcelona. I que es recrea en llocs comuns com és la petjada deixada de Picasso i l’herència de Gaudí amb la Sagrada Família, que ocupen dos capítols del seu llibre. I al costat de les referències francòfiles que l’inspiren. El furibund article que li va fer Joan de Sagarra a La Vanguardia va per aquí. Un altre francòfil com ell li retreu que parli de Jean Genet quan, al seu diari dels anys trenta, no li dedica cap bona paraula a la ciutat. I que s’oblidi d’un altre escriptor com André Pieyre de Mandiargues que el 1967 va guanyar el Premi Goncourt amb una novel·la La marge (Al marge), que elogia la Barcelona antifranquista.

I, sobre el Barri Xino, ningú no es posa d’acord sobre si és un material literari que cal seguir explotant. Perquè de referències bibliogràfiques, precisament, no en falten pas. Un dels elements més delicat de les cròniques de David és quan parla dels serveis que va pagar a una noia de Benín que es dedicava a la prostitució, els primers anys de ser a Barcelona. Més endavant, en un altre capítol, explica que hi ha mantingut el contacte i sap que va acabar alertant la policia pel xantatge que li feia la xarxa de proxenetes que la va introduir a Europa.

Deixant entès que el llibre pot pecar en algun moment d’una certa autoindulgència en quant a les relacions personals que s’hi descriuen, sembla que a Sagarra no li va interessar ni els detalls, ni les referències ni les connexions amb l’anarquisme. “Crec que li va fer saltar alguna cosa. És com si hagués premut un botó. No vaig arribar a entendre què li va passar pel cap. Per això, dic que l’argumentació de Sagarra és dolenta, en tots els sentits. És dolenta sobre mi, però també sobre ell mateix. Té mala fe. Escup, en certa manera, sobre el llibre. I, com que no es pot llegir ni en català ni en castellà, a ‘La Vanguardia’ no em van deixar respondre”. La nissaga De Sagarra, d’altra banda, imposa. “Tenia la impressió que el meu llibre molestaria a segons qui, però no sabia d’on vindria aquesta crítica. I em va xocar”.

La Florència dels banquers

MATHIEU DAVID | Una vista aèria de Barcelona, a càrrec del mateix autor del llibre <em>Barcelone brûle</em>
MATHIEU DAVID | Una vista aèria de Barcelona, a càrrec del mateix autor del llibre Barcelone brûle

A Barcelona el llibre es distribueix a Jaimes, l’establiment especialitzat en publicacions franceses del carrer València. I el fet de formar part d’una col·lecció de Gallimard fa que sigui una bona presentació. David va enviar sis manuscrits a sis editorials diferents, però confiava sobretot en aquesta col·lecció dirigida per l’escriptor i assagista Philippe Sollers. “Creia que potser era l’única que hi podria donar suport. Vaig dubtar molt, si això es podria publicar. És un llibre estrany, un ovni dins la literatura. En general, la gent no sap com agafar-lo. Els hi cau de les mans”.

El llibre apareix quan ell ja ha tornat a Barcelona, des de Florència. Dues ciutats diferents, tot i que s’alimentin del caràcter mediterrani. “Per a mi, Florència és un lloc introspectiu increïble. I m’ha anat molt bé per escriure. Vivia en un apartament silenciós, tot de fusta i molt antic. Era com si estès en un vaixell. Perquè a Florència no para de ploure, i gaire bé no surts”. Una reflexió que l’hi serveix per fer aquesta comparació: “és tot el contrari de Barcelona, d’una certa manera. Aquí és el foc, i allà l’aigua”.

Durant aquesta llarga conversa també parlem de París. Només un apunt: “una ciutat difícil. Hi ha una certa violència entre les persones, hi ha una agressivitat que no ressento en lloc més a Europa o gaire bé. Però com deia Hemingway, haver viscut quan ets jove a París et queda per a sempre”. En tot cas, els nous textos de David provenen de la seva estada a Florència i, ara sí, prepara una novel·la que es revela força complexa. “Tinc un narrador que s’interessa pel naixement del capitalisme. Em serviré de la història de Florència, amb els banquers per remuntar el curs dels esdeveniments. Realment, vaig molt enrere. Fins al segle XIII”.

I alguns dels personatges que han aparegut en aquest article, és possible que tornin a treure el cap: “per lligar-ho amb ‘Barcelone brûle’, Debord també va viure a Florència alguns anys. I ho aprofitaré… Tinc ganes de fer llibres que no siguin inofensius”.