VICENÇ BATALLA. La globalització del reggaeton i el nou feminisme no tenen per què ser incompatibles. Més si tenim en compte que el reggaeton és un gènere que, fins fa poc, era menyspreat per la crítica malgrat ballar-se a tots els carrers llatinoamericans. El que vol dir que el ballen i el canten les classes populars. I algunes artistes ja s’han encarregat de fer-se’l seu per empoderar-se de la música i el cos. L’equació es complementa amb una crítica oberta al capitalisme que explota les dones més pobres i que té en les raperes barcelonines Tribade un referent des de fa un parell d’anys que traspassa fronteres i mobilitza públics ben diferents. La seva exitosa actuació al Transmusicales de Rennes, al desembre passat, en va ser una prova.

Quan acaben d’anunciar la marxa del grup de Sombra Alor a partir d’aquest 2020, la mateixa Sombra Alor, Masiva Lulla i Bittah es disposen a actuar si més no el 17 de gener al festival Eurosonic dels Països Baixos on han estat nominades com a millor grup urbà. A la conversa de matinada a Rennes també amb Dj Big Mark, no vam parlar d’aquesta separació però sí de la seva gira mundial, els diferents estils musicals que convergeixen en un discurs queer, Bad Gyal, Rosalía, l’actitud sobre l’escenari i el seu compromís als carrers de Barcelona en una llarga tradició llibertària. És el que s’escolta a Las desheredadas (Propaganda Pel Fet!, 2019).

El concert a la una de la matinada en un dels pavellons del Parc Expo de Rennes va sorprendre als mateixos crítics de música que es desplaçaven des de la Península. L’emergència d’un bon grapat de grups de dones, coincidint amb l’eclosió dels ritmes urbans sota el paraigües del trap des de Barcelona i tota l’àrea hispana, ha provocat una deflagració que encara se segueix propagant i genera noves sacsejades. Al capdamunt, una Rosalía que ha entrat al mercat anglosaxó i, sense solució de continuïtat, una Bad Gyal que s’ha rodejat de productors jamaicans per practicar el seu particular perreo. Però l’Estat espanyol, copat en la seva cúpula de jutges rancis, també és sinònim d’un feminisme combatiu que posa en dubte l’heteropatriarcat. I així el públic bretó, amb presència de noies i nois d’aquestes noves generacions i un públic més adult disposat a deixar-se contagiar encara que no entengui les lletres, ho va celebrar com una gran festa com ja ha ocorregut en d’altres ciutats franceses, alemanyes, portugueses, mexicanes o nord-americanes.

“Visca, visca, visca la lluita feminista!”, els hi van fer cantar en català al final de l’actuació després d’haver-los convidat una estona abans a cridar contra el capitalisme. “Ens ha sorprès perquè la gent estava super entregada, ens han donat molt calor, molt amor”, celebrava al principi d’aquesta entrevista Masiva Lulla, àlies de la punkie Diana Lulla, nascuda a Madrid, crescuda a Ciudad Real i formada com a educadora a Sevilla abans d’aterrar a Barcelona. A l’entrevista passàvem contínuament del català al castellà, i del castellà i del català, i les pròpies entrevistades barrejaven les dues llengües en una mateixa frase. Al més pur estil xarnego que caracteritza els carrers catalans.

De les cases okupes als festivals massius

“A Mèxic, tot el món ens coneixia”, segueix Massiva Lulla. “La sala es va petar cantant les nostres lletres. No de la cançó més top, sinó del disc sencer!”. “A Belfort, vam començar a veure penya vestida amb coses ètniques, o la Tuna de Málaga, i ens vam preguntar: per què ens porten aquí?”, recorda per la seva part del mes d’abril Bittah, àlies d’Alba Martínez i veïna del barri barceloní de Vallcarca. Eren al Festival Internacional de Musiques Universitàries, en una ciutat francesa prop de Suïssa on van actuar davant de deu mil persones. “No vam reaccionar fins a la meitat del concert! Quanta penya! I és que, al poble, no hi havia gent. No hi havia joves. No hi havia música. No hi havia res”, encara se sorprèn de la transformació nocturna Sombra Alor, el pseudònim d’Elisabet Alonso també barcelonina i amb samarreta de les mítiques Las Vulpes, de quan van pujar a l’escenari.

“Al principi, els nostres concerts podien semblar una mica agressius, per la nostra actitud”, rebla Masiva Lulla. “O simplement per sortir amb passamuntanyes i cadenes”. A Rennes, anaven tapades però només amb uns hàbits de monjo amb caputxa. Fins que se’ls treien per exhibir un conjunt de color taronja que els hi confecciona la dissenyadora Arteporvo. El fet de passar de les cases okupes a aquests festivals massius planteja l’interrogant sobre com se’n pot ressentir el seu missatge explícitament polític.

Intervé, per aquesta qüestió, Bittah que és la més jove però també la que assumeix el discurs amb més referències intel·lectuals. “Si tens unes creences fermes en les teves idees, aquesta por de perdre-les amb un públic més massiu no existeix. Jo vull caminar pel meu barri i que la gent que em pari, em respecti. Que em digui: què ‘guay’ el que estàs aconseguint amb la música!’. Em dona igual tenir un cotxe i més ‘pepinos’, si la meva penya no em respecta”. I afegeix que “treballar de la música és un privilegi. Si en un determinat moment s’ha de tornar a ‘currar’ al McDonald’s i tal com funciona el mercat laboral, tampoc em cauran els anells. Encara que em rebenti”. Ho remata Masiva Lulla: “Si tenir aquest tipus de missatge i tenir els nostres valors i els nostres principis significa arribar a menys gent i facturar menys, doncs és el que hi ha. Ens dona igual. Mai deixarem de dir el que pensem i el que sentim”.

Sobre Bad Gyal i Rosalía

En aquest sentit, què les apropa i què les distància d’una figura com Bad Gyal, que des de Vilassar de Mar i amb només 22 anys inflama l’audiència? La resposta més extensa correspon a Sombra Alor, que sobre l’escena també és la que es mou amb més desinhibició i no dubta en practicar el twerking. “Quan nosaltres movem el nostre cos o reivindiquem el nostre espai i el nostre discurs, ho fem molt més enllà del nostre cos. Està molt bé que la dona s’empoderi del cos, però encara no s’ha conquerit la genialitat, la història i molts d’altres aspectes. Si s’ha conquerit el cos, és perquè li interessa a l’home. Els poders que fan inferior el poder masculí, no estan tan valorats. Això no significa que estiguem en contra de l’exhibició del cos, ni tan sols de la prostitució. D’exhibir o de vendre la sexualitat, perquè s’ha fet sempre. Però s’han de visibilitzar els altres aspectes”.

Bittah fa una comparació: “al cap i a la fi, la Bad Gyal és una companya. La música et pot agradar més o menys. Si fos un ‘machirulo’ de torn, potser sí. Si fos el Santaflow que està fent temes alabant a Vox, allà, vinga, cremem el backstage!”.

I Rosalía? També contesta Bittah: “tot i les crítiques que es puguin fer que una paia s’apropi al flamenc, s’ha de reconèixer que ha fet una tasca popularitzant-lo i obrint-lo. El flamenc és com la pena, que s’entén a tot arreu perquè és universal. I és com el reggaeton, tothom que escolti un tema es posa a ballar. Per molt que diguis que no. La Rosalía ha ‘pillat’ aquest estil, que li pot molar a tothom i és com molt amable”. No en va, al seu pas al març passat pel SXSW, d’Austin, no van desaprofitar l’oportunitat d’assistir al concert del colombià J Balvin.

Les lletres d’ahir i d’avui

Posar d’acord el flamenc amb el reggaeton no era pas una feina fàcil, tot i que els puristes encara estan renegant. I les crítiques també provenen de sectors feministes, que posen de relleu les lletres sexistes per part dels cantants. Opina per primer cop Dj Big Mark (Marc Galán), que fins ara s’ha mantingut discret a la conversa: “el reggaeton no et fa una metàfora sinó que et diu, directament, ’¡te voy a castigal!’ (en castellà ‘boruca’ de Puerto Rico). Però, si t’escoltes una lletra d’Extremoduro, és molt heavy. I no deixa de ser un ‘letrón’. I, si t’escoltes una lletra de rap clàssic dels ianquis, al·lucinaries”.

Per la seva part, Bittah no ha parat des de l’adolescència de fer tallers de rap i està familiaritzada amb la qüestió. “Sempre els hi faig l’exercici de posar-lis la lletra d’una cançó i els hi pregunto: quin estil diríeu que és això? Rap, reggaeton o ‘trap’? I tots comencen a dir que creuen, per l’estructura, que pot ser ‘trap’. Els hi poso la cançó i és ‘Hey, Joe’, de Jimmy Hendrix. I es queden flipant, perquè està parlant de què vol matar a una dona. És el racisme interioritzat segons el qual la música que ve del barri, que ve dels llatins, la que ve dels negres d’allà del Bronx no és tan civilitzada com la nostra”.

“De fet jo els cops que he punxat en cases okupes el que més m’han demanat és reggaeton, i com més antic, millor!”, s’exclama Big Mark de la diferència de discursos entre el que es diu des de més amunt i el que li ve de gust de veritat a la gent.

Feminismes

Tribade es va donar a conèixer a finals del 2017 amb el tema Gaupasa, una declaració de principis sobre la festa, l’actitud queer i un desafiament a la família. Després va arribar Mujeres, mà a mà entre Bittah i Sombra Alor i que de fet és anterior en el temps a Gaupasa. Tot i que el nucli fundador de la banda siguin Bittah i Masiva Lulla. Ambdues, activistes dels moviments antisistema barcelonins i declaradament lesbianes (Tribade pren el nom d’una pràctica sexual grega). Perquè no entenen una lluita sense l’altra. “No concebim un feminisme sense anticapitalisme, Creiem que no és possible”, afirma Massiva Lulla.

“S’ha de revisar també el concepte d’igualtat”, contextualitza Bittah. “Igualtat de les dones amb qui? Amb els homes blancs, no? I les que són negres, i les que són trans, i les que tenen diversitat funcional, i les que estan boges en el sentit de l’apropiació de la paraula? Igualtat amb què? I les pobres? I les de classe treballadora? És una cosa en la qual es creuen moltes opressions i totes vénen del capitalisme”.

Sombra Alor posa un exemple: “si hi ha una dona a Bangladesh que està treballant per un 0,01%, val menys aquesta vida que la d’una francesa? Per què? Per a mi, la que només veu a la dona francesa aquesta no és feminista”. Una estona més tard, la mateixa Sombra Alor fa una comparació entre gèneres: “l’home ha imposat unes dinàmiques sobre un Déu. I la dona ha treballat sempre des de la terra, des del parir, des del sentir”.

Un comentari que dona peu perquè Bittah recordi que, en tot cas, Tribade no ha inaugurat aquest tipus de discurs ‘transfeminista’. “No, no, prèviament hi han hagut unes feministes amb una desbrossadora enfront la jungla de masclisme i mogudes patriarcals que ens han obert el camí a les artistes”. I, sense que digui noms en concret, aquí no sona estrany que els hagin influït la lituana Emma Goldman, la francesa Monique Wittig, la italiana Silvia Federicci, les nord-americanes Angela Davis o Judith Butler o, més recentment, la novel·lista Virginie Despentes.

Els carrers de Barcelona en flames

Una altra de les seves implicacions té a veure amb l’independentisme català o el seu compromís contra la repressió a aquest moviment. En una línia llibertària, propera a les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). I, per això, tampoc no és forassenyat que a l’acció del Tsunami Democràtic tallant l’autopista entre França i Espanya al novembre passat sonès un dels temes de l’àlbum. Ho explica la pròpia Bittah, la seva autora: “quan van tallar l’AP-7 a La Jonquera, sonava el ‘Me baila’ que és un cançó de reggaeton lèsbic. Sonava mentre la gent anava fent barricades. Va ser una cosa molt poètica!”.

Al 2018, ja havien participat al videoclip Los borbones son unos ladrones, gravat a l’ex presó Model de Barcelona juntament amb una trentena més de raperes i rapers, per denunciar les sentències de presó a músics del país.

I a l’octubre, després de conèixer-se la sentència de cent anys de presó contra nou ex membres del govern català i líders de la societat civil, van participar a l’acampada de protesta a la plaça Universitat. Tot i que, una mica més tard, se’n van haver d’anar de gira per Alemanya. Masiva Lulla, que als seus trenta anys ja ha donat mitja volta a la Península, se’n recorda del moment: “ens va tocar d’anar-nos a Alemanya just quan la cosa s’estava embolicant a Barcelona de valent. I ens va saber fatal, perquè volíem estar allà”. No és estrany que ens confessi, en un altre instant, que està llegint el llibre incendiari de Cristina Morales Lectura fácil. Ni amo, ni Dios, ni marido, ni partido, ni de fútbol (Anagrama, 2019).

Bittah empalma: “vam tornar després de la vaga, i la cosa ja anava a menys. Però si hagués continuat i a tants kilòmetres, haguéssim patit. Perquè eren detencions aleatòries, pallisses a la penya ‘random’. T’enganxes al twitter a ‘tope’…”. L’activista de Vallcarca s’inscriu en una tradició que ve de lluny. “El cop d’Estat del 1936, el van parar els anarquistes a Barcelona. Van sortir tots amb les pipes que havien anat a agafar en una caserna, i ho van parar”. I en fa un lligam. “Encara que no en siguem conscients, s’hereta una tradició de com organitzar-se, de com lluitar. Crisi, n’hi ha a totes les ciutats de l’Estat. I ha esclatat a Barcelona perquè tenim aquesta tradició històrica”.

Purga i autocrítica

Ara bé, no vol dir que el trio se senti lliure de culpa. Per això, a finals del 2018 van editar un altre tema La purga que arribaria abans de l’àlbum. A La purga, assumien les seves pròpies contradiccions i ho traslladaven en imatges en un singular videoclip enmig d’una església d’ordre feminista.

Una d’aquestes contradiccions pot ser l’actuació en festivals rodejades de tota mena d’espònsors i marques publicitàries. Sombra Alor ho admet: “els artistes estan molt enfocats en un rol com si fossin un cartell de publicitat, però alhora són responsables de transmetre un missatge. Digues o no digues res, estàs dient alguna cosa”. La paradoxa és que, de moment, no hagin entrat a les programacions del Sónar o el Primavera Sound. Bittah s’ho pregunta: “home, seria important. Però també és cert que tenim un missatge i unes lletres que piquen una mica. Depèn de quines coses diguem, nosaltres som de ‘liar-la parda’ quan ens truquen per llocs així una mica més totxos”. I riu. “Igual no convé!”.

El seu directe, en tot cas, està pensat també per tenir un impacte visual. Perquè treballen el vestuari i perquè juguen amb una coreografia. “Sigui un teatret, sigui la gestualitat, el tema és fer un espectacle”, assenyala Masiva Lulla. “Que no sigui simplement música. Nosaltres ho anomenem una mica performance”. Una cosa que s’allunya de la rigidesa típica del rap i dels moviments més monocords. “Independentment que el públic canti, somrigui o cridi o no, tot el món ens mira tota la puta estona. No ens treuen els ulls de sobre. I això és brutal!”.

Les essències del hip hop

Un altre element que mantenen genuí del hip hop és el dj que punxa en viu i genera scratches amb els vinils. “Sí, espontani seria una bona paraula”, ens respon Big Mark. “Perquè el vinil al final és analògic i cada dia et dona una sorpreseta”. Masiva Lulla, ho corrobora: “cada vegada que saltem sobre de la tarima, crida no salteu!”.

Del que es tracta, de totes maneres, és que s’aprofiti al màxim la feina feta prèviament pel productor Josh186, àlies del barceloní Manuel de Jesús. Amb les seves màquines i un so contemporani, li va donar forma a l’àlbum Las heredadas, a part de la participació també de Jahzzman Selecta i Toni Taboo. El contacte de Josh186 va ser de Sombra Alor, perquè ja havien fet una maqueta junts. Per la seva part, Big Mark té el projecte paral·lel Teresacto186 amb Josh i el raper Iván. “Tot i que els temes de l’àlbum de Tribade no fossin seus, a mi em va ajudar molt”, explica com a reconeixement Big Mark. “El que faig amb el Josh no és tan diferent. Hem ‘currat’ moltes hores un al costat de l’altre, i al final ell s’ha contaminat de mi i jo m’he contaminat d’ell. Jo molt més d’ell que ell de mi”.

Una altra col·laboració a destacar és la de la gironina, nascuda a la República Dominicana, Arianna Puello. Procedent de la generació de raperes de finals del segle passat, a Asalto fa un al·legat de les seves arrels musicals enfront d’alguns dels nouvinguts.

L’entrevista la fèiem el 6 de desembre i l’11 de desembre el grup emetia un comunicat en què anunciava la marxa de Sombra Alor (que també forma part del projecte més punk KeTeKalles). A la conversa això no surt, quan els hi demano pel futur. Parlem de les possibilitats o no de compaginar la seva vida anterior i aquestes gires mundials, però no pas sobre l’equilibri intern entre les tres raperes. De moment, tenen cita a l’Eurosonic de Groningen on també actuaran des de Barcelona la pianista Clara Peya i el productor Vic Moliner amb el seu projecte Índiga, el quintet femení Maruja Limón i Raül Refree amb la seva nova col·laboració amb la portuguesa Lina_.

L’última paraula la té Bittah sobre un futur que busca poder viure de la música, sense perdre els principis. “Ningú no parla de fer-se ric. Aquest és un projecte musical que pot tenir potencial, però en el primer any de gira no et forres. Ho has de deixar tot, però tampoc pots combinar-ho amb un treball ni de setmana ni de cap de setmana. És una professió molt precària. I he dit abans que és un privilegi”.

Llegeix la crònica general del Transmusicales 2019 

 

Visits: 230