Nuits de Fourvière 2022, de Molière a Nick Cave

JAN VERSWEYVELD | Marina Hands, Elmire, i Christophe Montenez, Tartuf, a <em>Tartuf o l'hipòcrita</em>, posada en escena per Ivo van Hove amb els actors de la Comédie Francesa i que obre les Nuits de Fourvière 2022
JAN VERSWEYVELD | Marina Hands, Elmire, i Christophe Montenez, Tartuf, a Tartuf o l’hipòcrita, posada en escena per Ivo van Hove amb els actors de la Comédie Francesa i que obre les Nuits de Fourvière 2022

VICENÇ BATALLA. És una associació una mica atzarosa, però incloure al títol d’aquest article el referent de les lletres franceses, Molière, amb el poeta australià del rock tortuós, Nick Cave, ens serveix per il·lustrar l’eclecticisme ben entès de les Nuits de Fourvière 2022 als teatres gal·lo romans de Lió. El certamen que va néixer el 1946 per tornar a donar vida a aquest passat històric de la ciutat amb peces clàssiques ha esdevingut amb les dècades un punt d’atracció per a les arts escèniques i les músiques popular i contemporània amb dimensió europea. I després d’una edició anul·lada per la pandèmia el 2020 i una altra associada a la Biennal de la Dansa de forma excepcional el 2021, retorna del 2 de juny al 30 de juliol amb una seixantena d’espectacles, amb 12 creacions, 7 coproduccions i artistes vinguts dels cinc continents. En fem un repàs per obrir boca.

Molière (1622-1673) només va poder representar una vegada la versió original de Tartuf o l’hipòcrita davant del jove rei Lluís XIV el 1664 a Versalles. La moral de l’època no feia convenient que posès en evidència els vicis de l’església i les classes benestants. La seva segona versió al Palau Reial de París el 1667 també es va prohibir i no va ser fins al 1669 quan se li va acceptar convenientment remodelada com a Tartuf o l’impostor amagant que l’impostor també podia ser l’hipòcrita i passant de tres a cinc actes amb un final en què es castiga com cal l’intrús. Des de llavors, aquesta ha estat l’obra més representada per part de la Comédie Francesa, la que fora casa de l’autor, amb 3.193 funcions.

El flamenc Ivo van Hove ha decidit posar en escena per primer cop aquesta versió original, tal com l’ha tractat de reconstituir l’universitari Georges Forestier amb només tres actes, suprimint el segon i el cinquè. I, en aquest cas, la relació entre Tartuf (Christophe Montenez) i l’esposa d’Orgon (Denis Podalydès), Elmire (Marina Hands), es transforma en una història d’amor consentida i no forçada com a demostració de l’atmosfera conservadora i opressora de la família d’Orgon. Aquest convida el sense sostre Tartuf a casa seva en una acció equívoca de bona consciència. Van Hove converteix aquest drama de fa quatre segles en una tragicomèdia contemporània amb vestuari i accessoris actuals, una cortina darrera l’escena on hi apareixen escrites frases com si d’un fulletó es tractès i música d’Alexandre Desplat. 

La crítica que l’ha vist durant el seu pas a la Comédie, del gener a l’abril, ha apreciat de forma desigual aquest transposició chic del Tartuf, però el 15 de gener va servir per a commemorar els 400 anys de Molière perquè no se sap exactament la data del seu naixement encara que cada any es decideix celebrar-ho aquell dia. I és una bona manera també d’inaugurar el 2 de juny les Nits de Fourvière 2022 al Gran Teatre, l’amfiteatre amb capacitat per a 3.000 espectadors, amb dues altres representacions d’aquest elenc que així pren una altra volada fora de las seva seu del Palau Reial. 

Valletti, Françon, Les Chiens de Navarre i el Théâtre du Soleil

LUCILE COCITO | Una imatge de <em>L'Île d'or/Kanemu-Jima</em>, l'última creació del Théâtre du Soleil d'Ariane Mnouchkine, que es programa al Teatre Nacional Popular de Villeurbanne dins de les Nuits de Fourvière
LUCILE COCITO | Una imatge de L’Île d’or/Kanemu-Jima, l’última creació del Théâtre du Soleil d’Ariane Mnouchkine, que es programa al Teatre Nacional Popular de Villeurbanne dins de les Nuits de Fourvière

Tractant-se de clàssics de la literatura, una creació pròpia del festival és John A-Dreams, que el marsellès Serge Valletti ha escrit expressament per a l’actor Patrick Pineau amb la direcció de Sylvie Orcier, en una reformulació dels turments del Hamlet de Shakespeare però amb un altre tipus de monstres. El protagonista no té un pare per venjar que se li apareix en malsons després del seu assassinat i ha de buscar quins són els seus dimonis a eliminar. Del 5 al 9 de juliol, es presenta al teatre lionès Comédie Odéon. 

El cèlebre director Alain Françon, de Saint-Étienne, per la seva part, dona la seva particular visió del Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, en una altra creació del certamen. El famós diàleg de dos vagabunds que es pregunten tot el temps què hi fan allà asseguts al costat d’un arbre en aquesta peça de l’absurd dels anys cinquanta del segle passat està encarnat per Gilles Privat, com a Vladimir, i André Marcon, com a Estragon. Es podrà veure del 16 al 19 de juny a l’amfiteatre petit de l’Odeó de Fourvière.

En clau contemporània i alhora com a creació, els iconoclastes Les Chiens de Navarre, la companyia de Jean-Christophe Meurisse, estrenan La Vie est un fête (La vida és una festa), que com en les seves anteriors produccions és una altra improvisació col·lectiva entorn de les preocupacions humanes i sense perdre mai aquest altre humor absurd. En aquesta ocasió, Meurisse, que també és cineasta, parteix del documental del 2004 Urgences, de Raymond Depardon, sobre les urgències psiquiàtriques a l’hospital Hôtel-Dieu de París. Està previst del 20 al 30 de juny al teatre La Renaissance d’Oullins, al afores de Lió.

Al centenari Teatre Nacional Popular de Villeurbanne (TNP), a l’est de Lió, la veterana Ariane Mnouchkine porta la seva última obra de creació amb una trentena d’actors i actrius L’Île d’or/Kanemu-Jima (L’illa d’or). El llegendari Théâtre du Soleil de Mnouchkine, fundat el 1964 a la Cartoucherie, al bosc de Vincennes parisenc, ha aprofitat la pandèmia per a fer una evocació de l’illa de Sado japonesa, allà on anaven a parar exiliats els artistes i que ha esdevingut un focus cultural. De fet, la intenció de la directora era passar un mes a l’illa però les circumstàncies del moment ho van impedir. Tot i això, ha aconseguit reunir per a l’obra participants d’arreu del món en una escenografia que recorda el seu viatge iniciàtic en vaixell el 1963 per l’Indo-Pacífic fins arribar a Yokohama i que li va inspirar al seu retorn la posada en marxa de la cooperativa teatral que segueix dempeus.

A la Cartoucherie, des del novembre passat i fins al maig, entrada i restaurant estaven ambientats amb els aires de l’Orient, mentre que a l’interior es representava L’illa d’or com a nova utopia de Mnouchkine, que parteix del teatre japonès, i la seva forma còmica menys coneguda kyôgen, però on hi caben d’altres llengües i expressions sobre l’estat planetari amb textos d’Hélène Cixous i música de Jean-Jacques Lemêtre. En l’escala lionesa del 9 al 26 de juny, hi col·laboren uns altres set centres escenogràfics de la regió.

Villeurbanne, Millepied i Sharon Eyal

JOSH ROSE | Dues de les ballarines de <em>Romeu &amp; Julieta</em>, de la companyia L.A. Dance Project de Benjamin Millepied, que es veurà dos dies al Gran Teatre de Fourvière de Lió
JOSH ROSE | Dues de les ballarines de Romeu & Julieta, de la companyia L.A. Dance Project de Benjamin Millepied, que es veurà dos dies al Gran Teatre de Fourvière de Lió

I a Villeurbanne, capital francesa de la cultura 2022, se celebra el 2 i 3 juliol, a la simbòlica plaça Lazare-Goujon, entre el TNP i l’ajuntament, un cap de setmana especial amb els Gandini Juggling, que reproduiran coreografies de carrer com feia el Tanztheater de Pina Bausch, i que s’acabarà amb una aurora boreal en forma de performance del suís Dan Archer.

En l’apartat de dansa, hi ha dues cites de renom. La del lionès, resident amb la seva companyia L.A. Dance Project a Califòrnia, Benjamin Millepied, que transgredeix Romeu i Julieta de Shakespeare amb tres parelles home-dona, home-home, dona-dona i està programat al Gran Teatre el 28 i 29 de juny. L’altra cita és la de la companyia israeliana L-E-V, de Sharon Eyal i Gai Behar, que amb Chapter 3: The Brutal Journey of the Heart es valen dels cossos dels ballarins per confrontar els instints humans a partir d’una novel·la de la hawaiana Hanya Yanagihara, música d’Ori Lichtik i originals malles color pell de Grazia Chiuri, dissenyadora de Dior. Són també al Gran Teatre el 22 i 23 de juliol.

Deixant enrere els confinaments, el parc de Lacroix-Laval, a l’oest de Lió, torna a ser l’emplaçament de les carpes de circ les tres primeres setmanes de juliol amb el Cirque Trottola i Bêtes de Foire i un tercer camió-carpa del mag Yann Frisch, a més de la música de Life Is Not a Picnic. Al Gran Teatre, el 2 i 3 de juliol, finalment, s’ha de veure, després de dues anul·lacions forçades, el Grup Acrobàtic de Tànger, de la mà de Maroussia Diaz Verbèke, i el seu FIQ! (Desperta’t) de piràmides humanes i dansa urbana.

I, per promoure les noves generacions, el certamen també s’associa a la lionesa Escola Nacional d’Arts i Tècniques del Teatre (ENSATT) per oferir quatre espectacles inèdits a la seva mateixa seu durant el mes de juny de les promocions del 1979 i 1981, apadrinats per directors coneguts com Georges Lavaudant. A principis de juliol, d’altra banda, s’hi programen unes altres tres obres guanyadores del concurs parisenc Impatience, organitzat cada any al Centquatre.

D’altres trobades curioses són el de la cantant Keren Ann i l’actriu Irène Jacob, nova presidenta de l’Institut Lumière en substitut del desaparegut Bertrand Tavernier, entorn música i textos intercanviats a distància durant la maleïda pandèmia (26 de juny, Odeó), i el del acordionista Vincent Peirani i l’exkarateka i ara ballarí hip hop Fred Faula al projecte Insight (7 i 8 de juliol, Teatre La Renaissance).

Com a complement, del 13 al 17 de juliol Les Nuits de Fourvière inclouen una mena d’off més underground, Vogue la Nuit, al Subs (ex Subsistances), sota els pendents del barri de la Croix-Rousse. Les programadores Rose-Amélie da Cunha i Claudia Courtial han imaginat durat cinc dies un encreuament d’exposicions, teatre de carrer, dansa urbana, djs i concerts com el del col·lectiu Catastrophe la primera jornada.

Rap, folk i Brassens amb orquestra

LAURA GILLI | El raper Youssoupha, que presenta a Fourvière Youssoupha Gospel Symphonique Experience a partir del seu àlbum de fa deu anys Noir D****
LAURA GILLI | El raper Youssoupha, que presenta a Fourvière Youssoupha Gospel Symphonique Experience a partir del seu àlbum de fa deu anys Noir D****

De creacions del certamen també n’hi ha a nivell musical. Començant amb la del raper Youssoupha, nascut a Kinshasa i criat a la perifèria parisenca, que deu anys després del seu àlbum reivindicatiu Noir D**** el revisita com a Youssoupha Gospel Symphonique Experience amb sis cantants de gospel i l’orquestra del Conservatori de Lió (25 de juny, Gran Teatre). La cantant franco-americana Rosemary Standley i la viol·loncelista brasilera Dom La Nena, sota l’apel·latiu Birds On A Wire, recreen les seves versions del cançoner mundial del barroc al pop amb dotze coristes de l’Òpera de Lió i arranjaments de Mike Smith, col·laborador de Damon Albarn (5 de juliol, Odeó). El també raper Abd Al Malik puja a l’escenari amb la seva companya, la cantant Wallen, per a un espectacle titulat L’Olivier –el tema del 2004 que la va fer coneguda- amb les seves músiques respectives i textos de poetes i altres referents (6 de juliol, Gran Teatre). 

Per la seva part, el gran Jean-Claude Vannier (darrera del Histoire de Melody Nelson, de Serge Gainsbourg) als seus 79 anys protagonitza un homenatge a Georges Brassens (de qui va orquestrar temes seus el 1974) amb una vintena de solistes dirigits per Vincent Deer-Damander i les veus, sobre textos de Brassens, de Fanny Cottençon, Richard Bohringer i Serge Valletti. A més, Beer-Demander estrenarà À la française, obra orquestrada per a mandolines pel propi Vannier (10 de juliol, Odeó). I l’estatunidenc Andrew Bird deixa momentàniament el seu folk-pop despullat per interpretar els seus temes amb l’Orquestra Nacional de Lió, sota la direcció de Jonas Ehrler, i arranjaments de Gabriel Kahane (12 de juliol, Gran Teatre).

No és una creació, però sí una carta blanca, la del saxofonista lliure Raphaël Imbert que, com a director del Conservatori Pierre Barbizet de Marsella, convida tota una colla d’artistes de la seva ciutat de residència començant pel quintet Poetic Ways del qual forma part. Com a primera part, Imbert actuarà en quartet a l’espectacle El cavretico, que compta amb la ballarina de flamenc i molt més Ana Pérez (26 de juliol, Odeó).

Thom Yorke amb The Smile i els Bad Seeds per partida doble 

GOSHA RUBCHINSKIY | Nick Cave a les Nuits de Fourvière del 2013, durant la seva gira per l'àlbum <em>Push the Sky Away </em>
GOSHA RUBCHINSKIY | Nick Cave a les Nuits de Fourvière del 2013, durant la seva gira per l’àlbum Push the Sky Away

La relació de la resta de concerts és força extensa i en destacarem Archie Shepp & Jason Moran amb Marion Rampal, Patti Smith, Juliette Armanet, Arlo Parks, Kate Tempest, Chilly Gonzales, Agnes Obel, Midnight Oil, Jacques Dutronc & Thomas Dutronc i tres nits amb M (Matthieu Chedid). I hem deixat per al final dos caps de cartell de gires internacionals. El primer és el nou projecte de Thom Yorke, The Smile, amb el guitarrista també de Radiohead Jonny Greenwood i el bateria del grup de jazz del futur Sons of Kemet, Tom Skinner. El seu primer àlbum és A Light for Attracting Attention i ja ha sortit en digital, a l’espera de la seva publicació física el 17 de juny. Es diria que és una continuació més depurada i precisa de Radiohead. Actuen al Gran Teatre el 8 de juny, amb el multiinstrumentista estatunidenc Robert Stillman de teloner.

La cirereta del festival són els dos concerts de Nick Cave & The Bad Seeds, el 6 i 7 de juny. L’australià surt de gira per donar vida en directe al seu un altre cop excel·lent Carnage del 2021, signat aquesta vegada conjuntament amb la seva mà dreta dels Bad Seeds, el violinista i moltes coses més Warren Ellis. Som dels que ens hem convertit a la particular religió fúnebre de Cave que, amb els anys i els sotracs de la vida, ha guanyat en sobrietat però alhora en intensitat component i actuant. D’això en donem bona fe per la gira del Push the Sky Away, del 2013, que ja va passar per Fourvière. Si algú vol més informació sobre la forma de treballar de Cave & Ellis, acaba d’estrenar-se el documental d’Andrew Dominik This Much I Know to Be True que, amb l’aparició estel·lar de Marianne Faithfull, relata com ja va fer Dominik amb el Skeleton Tree (2016) en un altre documental fa sis anys, la gènesi del Ghosteen (2019) i el darrer Carnage. Entre un Molière i un Shakespeare, la veu posseïda de Cave.

ARXIU | Cartell de les Nuits de Fourvière 2022, amb una fotografia de l'estatunidenca Natasha Wilson
ARXIU | Cartell de les Nuits de Fourvière 2022, amb una fotografia de l’estatunidenca Natasha Wilson

Hits: 207