VICENÇ BATALLA. Del Festival de Canes al d’Avinyó en menys de dos mesos, el rus Kirill Serebrennikov ha estat l’autor encarregat d’obrir els dos prestigiosos certàmens de la Provença aquest 2022. Al de cinema a competició amb L’esposa de Txaikovski (Tchaikovsky’s Wife), que encara espera data d’estrena, i al Pati d’Honor del Palau dels Papes avinyonenc amb El monjo negre, un conte poc conegut del 1893 de Txékhov que ausculta l’ànima obscura però fèrtil d’un artista com és el cas de Serebrennikov. Malgrat seu, s’ha convertit en objecte tant de la caça de bruixes del règim de Putin (assignació a residència durant dos anys fins al 2019 i prohibició posterior de sortir de Rússia fins a principis d’aquest any per un suposat desviament de fons com a director del Gogol Center a Moscou) com per part de productors i cineastes ucraïnesos que demanen el boicot de la seves obres per la invasió del país de Rússia.
Els seus detractors recorden que les seves pel·lícules i peces de teatre han estat finançades per oligarques com Roman Abramóvitx (que l’hauria ajudat a exiliar-se), i d’això ja se’n va haver de defendre en una roda de premsa a Canes que va semblar més un tribunal que una trobada periodística sobre la seva pel·lícula. Aquestes darreres setmanes, a més, la premsa de referència francesa, començant pel diari Le Monde, li dedica força espai i entrevistes però també qüestiona que digui que “aquesta guerra és encara més terrible per a Rússia que per a Ucraïna”, en el sentit que “els coets russos destrueixen les ciutats ucraïneses, però l’esperit dels ucraïnesos es reforça mentre que el dels russos és a l’inrevés”.
En qualitat de dissident, des de la seva residència des de finals de març a Berlín, s’han d’interpretar les seves paraules com el turment d’algú que veu com s’enfonsa tota la intel·ligència cultural del seu país en mans d’un sàtrapa com Putin i, a la vegada, la incapacitat personal de parar les matances en territori ucraïnès. De fet, Serebrennikov va néixer fa 52 anys a Rostov del Don, a prop de la frontera i de mare ucraïnesa. Aplicar-li la cultura de la cancel·lació és condemnar tot ciutadà rus a la impossibilitat d’expressar-se, fins i tot quan és crític amb el poder. I no deixar-lo treballar per demostrar que es pot oferir un relat diferent de l’oficial.
El director del Festival d’Avinyó, Olivier Py, que va programar El monjo negre amb dos anys d’antel·lació, fins i tot ha rebut amenaces de mort per haver-lo mantingut en cartell. Això exposat, la versió ampliada al Palau dels Papes respecte a l’estrena al gener passat al Thalia Theater d’Hamburg, suposava un repte major per a algú que fins fa poc es veia obligat a dirigir les seves peces i les produccions d’òpera en diferents escenaris europeus a distància (els films a competició Leto, el 2017, i Petrov’s Flu, el 2021, tampoc no va poder presentar-los personalment a Canes). Un altre cop, la premsa de referència francesa ha estat molt dura en les crítiques amb aquest Monjo negre de dues hores i mitja, amb quatre punts de vista diferents (el pagès Péssôtski; la seva filla Tània; l’artista-escriptor protagonista Andrei Kovrine; i el monjo que se li apareix a aquest últim en les seves al·lucinacions) perquè considera confús i sobretot excessiu el final místic amb un reguitzell de monjos cantant i ballant.
Al públic, en canvi, li va encantar aquest desdoblament del protagonista en tres actors distints (Filip Avdeev, Odin Biron -el Txaikovski homosexual del film- i Mirco Kreibich; barrejant alemany, anglès i rus) i, encara que es pogués perdre al final amb les elucubracions sobre si un artista té dret a fer infeliços els altres en nom de la seva llibertat de creació, el resultat és d’una força física i visual per sobre del que hem vist en d’altres ocasions en aquest espai central de la ciutat papal. Encara que de vegades certament excessiu, Serebrennikov, com el seu Krovine, s’hi deixa la pell en cada una dels seus múltiples projectes. I és un error convertir-lo únicament en un objecte de curiositat política.
Amb la seva gorra negra, ulleres de sol i vestimenta informal habituals, vam poder parlar breument amb ell el mateix dia de la inauguració de la peça al Palau dels Papes (7 de juliol). Una conversa ràpida, però que demostra la seva voluntat de no amagar-se de ningú.
Quina és la diferència entre dirigir a distància Outside (peça de la qual en parlàvem en una crònica el 2019), a causa de l’assignació a residència a Moscou, i ara aquí a Avinyó en persona per a El monjo negre?
“Evidentment és millor d’estar aquí, però avui també tinc la por escènica! Perquè quan t’has de quedar a casa, saps que l’equip està actuant en algun lloc però deixes fer i et sents més tranquil”.
Hi ha molts canvis entre la peça presentada al gener a Hamburg respecte al que veurem aquesta nit al Palau dels Papes?
“Hi ha molts canvis perquè s’inclouen dues vegades més de participants, d’actors, de ballarins, de cantants. L’espai és diferent… Perquè al Thalia Theater l’escenari és de deu metres i, aquí, en fa 35!”.
No teniu por del mestral, que bufa molt fort?
“Ahir ja vam fer l’assaig general sota el mestral. És tota una experiència… Intentem fer com si aquest vent esdevingués una part integrant de l’espectacle”.
Llegint les cròniques i les entrevistes sobre El monjo negre, s’endevina una lectura actual d’aquest conte de Txékhov, que transposa el protagonista, Andrei Krovine, al món d’avui…
“És clar, és com si fossin els nostres contemporanis. Jo només puc parlar del segle XIX o de principis del XX pel que jo mateix conec”.
S’identifica també amb aquest protagonista?
“És una mica més complicat que això. Però, evidentment, hi ha certs pensaments, els meus sentiments, que hi poso a dins. Com amb d’altres personatges de la peça”.
Vostè mateix, en la seva situació, se sent incòmode després d’haver marxat de Moscou havent patit anys de persecució per part de la justícia russa i, ara, gent demanant boicotejar les seves pel·lícules i les seves peces de teatre per la guerra a Ucraïna?
“No hi penso; treballo. Es fan moltes reflexions i escolto moltes veus entorn meu: hi ha qui et diu que ets un geni i, d’altres, que et llancen ‘mor-te, escòria’. M’acabaria convertint exactament en Krovine. Per no acabar boig, s’han d’escoltar menys les veus interiors i exteriors”.
Ho teniu tot preparat per reprendre el rodatge de Limonov (a partir del llibre del francès Emmanuel Carrère sobre aquest escriptor, activista i fundador del Partit Nacional Bolxevic mort fa dos anys) a Letònia, després de la interrupció el març a Moscou?
“Sí, estem en procès. Esperem poder acabar la pel·lícula a partir d’agost”.
I per quan serà la posada en escena de Lohengrin de Wagner a l’Òpera de París?
“Començaré els assajos a l’agost del 2023. A l’òpera, tot s’ha de concebre abans de posar-nos a treballar físicament en l’espectacle. Vaig haver de concebre l’escenografia en el moment en què representava ‘Der Freischütz’ (El tirador amb bales màgiques, Carl Maria Von Weber, 1821) a l’òpera d’Amsterdam. És un tipus de bogeria a part. Haig de presentar un espectacle que es farà d’aquí a un any i mig!”.
Quan sortirà a les sales franceses L’esposa de Txaikovski?
“A començaments de la temporada que ve…”.
* La gravació d’El monjo negre està disponible a arte.tv fins al 8 de juliol del 2023
KIRILL SEREBRENNIKOV A AVINYÓ
Els idiotes (2015), versió de la pel·lícula de Lars Von Trier del 1998 situant-la a Rússia
Les ànimes mortes (2016), de Nikolai Gógol
Outside (2017), sobre el fotògraf i poeta xinès Ren Hang, que al febrer del 2017 es va suïcidar poc abans de complir els 30 anys
El monjo negre (2022), d’Anton Tchéjov
KIRILL SEREBRENNIKOV A CANES
El deixeble (Un Certain Regard, 2016), no estrenada a l’Estat espanyol
Leto (competició, 2017)
Petrov’s Flu (competició, 2021), no estrenada a l’Estat espanyol
L’esposa de Txaikovski (competició, 2022)
Totes les cròniques del Festival d’Avinyó 2022
Visits: 660