VICENÇ BATALLA. La sàtira palpitant Anora, de Sean Baker, en un món de nous rics a Nova York al voltant d’una jove treballadora en un club de sexe, guanya una Palma d’Or 2024 potser no merescuda però envoltada d’un palmarès bastant ajustat en aquest Festival de Canes 2024. La pel·lícula, que ofereix una redempció per a la seva protagonista, interpretada per Mikey Madison, s’imposa davant de les captivadores All We Imagine as Light, de l’índia Pakal Kapadia, i Emilia Pérez, del francès Jacques Audiard, Gran Premi del Jurat i Premi del Jurat, respectivament.
El musical ambientat a Mèxic i en castellà d’Audiard completa la collita amb un ex-aequo per a les seves quatre actrius començant per la transsexual madrilenya Karla Sofía Gascón. El portuguès Miguel Gomes guanya la millor direcció per la seva hipnòtica Grand Tour, la francesa Coralie Fargeat el millor guió per la seva crítica gore als cànons de bellesa de Hollywood The Substance, el nord-americà Jesse Plemons el premi al millor actor per les seves psicopaties a Kinds of Kindness, de Yorgos Lanthimos. I, de forma absolutament necessària, l’iranià Mohammad Rasoulof obté un Premi Especial del Jurat per The Seed of the Sacred Fig que va rodar ja sota una condemna de presó i que ha pogut presentar personalment a Canes perquè fa un parell de setmanes va fugir del país, conjuntament amb les seves dues joves actrius.
Per a l’estatunidenc Baker, Anora es tracta de la seva sisena pel·lícula. Encara que quan aquest realitzador de 53 anys va realment enlairar-se va ser el 2017 amb The Florida Project, un entranyable llargmetratge d’una comunitat perifèrica a Orlando amb la intervenció agraïda de Willem Dafoe. La següent, Red Rocket, ja va portar el director a la competició de Canes amb un protagonista narcisista en un poble perdut de Texas, que també tenia les seves qualitats. La que s’ha endut el primer premi en aquesta edició és un thriller que es desenvolupa en escassos dies, comença en un club de striptease dels afores de Nova York, té el seu principal escenari en la casa d’un fill de multimilionaris russos, amb sospitoses fonts d’ingressos, i compta amb una escapada a Las Vegas. La jove Anora és l’eix central de la trama, en la seva credulitat que un fill de rics la traurà del seu circuit encara que segueix depenent d’aquest intercanvi de sexe per calés. I el seu desencant li servirà, de fet, com a maduresa.
Baker va acabar recordant al recollir el guardó “totes les treballadores del sexe actuals i futures”, després d’haver fet una encesa defensa del cinema a les sales respecte a les plataformes i d’haver citat Francis Ford Coppola i David Cronenberg, integrants com ell de la competició, i haver rebut el guardó de mans de George Lucas, a qui se li va atorgar una Palma d’Honor (entregada per Coppola). A nosaltres, aquesta espiral de l’Anora, i el seu company rus sense cervell (Mark Eidelstein), amb les corredisses dels guardians armenis de la família, ens va semblar una mica exagerada i mancada de context. Però li concedim a Baker la seva capacitat de filmar les treballadores del sexe amb gràcia i les seves qualitats com a cineasta que pot pujar encara més d’esgraó.
L’índia Kapadia segurament hagués estat una Palma d’Or més rodona amb el seu All We Imagine as Light (Tot el que imaginem com a llum), un encisador retrat de dos personatges femenins que ens expliquen una Índia tant urbana (Bombai) com rural i que intenten treure’s de sobre tot el pes patriarcal i d’una societat i dirigents racistes contra els musulmans. I que va acompanyat d’unes escapades màgiques, que encara fan estimar més el film. En el cas d’Audiard, el seu musical tot i estar rodat als afores de París és una nova manera d’apropar-se tant al gènere com a la tragèdia del narcotràfic i les desaparicions a Mèxic. És com si Almodóvar se n’hagués anat en aquesta direcció, perquè Karla Sofía Gascón, que va fer la transició de gènere fa sis anys i fins ara actuava més aviat en sèries, compleix tots els requisits per abanderar el nou musical queer. I que completen amb brillantor les hispanes Zoe Saldaña, Selena Gómez i Adriana Paz. Ningú diria que al darrera hi ha el camaleònic Audiard, que a més va encertar anant a buscar Clément Ducol i Camille per a la música i lletres i Pierre-Marie Dru per a les coreografies. Inicialment, havia pensat en Tom Waits, Nick Cave o Gonzales, però li haguessin fet una cosa totalment anglosaxona.
Que l’imaginatiu i original Miguel Gomes guanyi la millor direcció per una ficció, farcida d’imatges documentals de l’època colonial al sud-est asiàtic, en blanc i negre i gairebé tot en narració en tercera persona denota l’atreviment del jurat presidit per Greta Gerwig. En un aspecte completament diferent, també ho és que el millor guió sigui per a una pel·lícula de gènere, digna del festival de terror de Sitges. Amb una morbosa confrontació Demi Moore-Margaret Qualley. I intel·ligent ha estat donar-li el premi de millor actor al sobri Jesse Plemons, dins la pel·lícula passada de frenada de Yorgos Lanthimos.
I era imprescindible que Rasoulof s’emportès un guardó i pugés a l’escenari a fer un discurs, després d’arriscar la seva llibertat fent The Seed of the Sacred Fig (La llavor de la figuera sagrada). Quan portava un terç del rodatge a l’Iran, el van condemnar a vuit anys de presó per la seva crítica al règim dels aiatol·les. Esperant la confirmació de la sentència, es va donar pressa en acabar aquest film que és un al·legoria dins de la família de la repressió del règim i la forma de fer-lo caure. En la línia del moviment Dona, vida i llibertat que va esclatar al setembre del 2022 després de la mort de Masha Amini per no portar el vel prou ben posat. Rasoulof hi introdueix imatges de les manifestacions i càrregues de la policia captades per telèfons mòbils i se situa des del punt de vista femení. Com en els seus anteriors llargmetratges no fila prim i assumeix el seu caràcter combatiu. La seva no és una pel·lícula perfecta, però és necessària i, ara, a més ha pres el risc de no poder tornar al seu país. Només l’acompanyaven a Canes les dues joves actrius Masha Rostami i Setareh Maleki, que també han fugit. La resta de l’equip segueix a l’Iran sota les amenaces del règim.
Han quedat pel camí les bones pel·lícules de Coppola (i el seu faraònic Megalopolis, tot i que a canvi es va trobar a l’escenari amb Lucas), de Jia Zhangké (i la seva panoràmica de Xina dels últims vint anys amb la seva musa i esposa Zhao Tao), del rus exiliat Kirill Serebrennikov (amb el seu Limonov, llastrat per ser en anglès, però estimulant), d’Ali Abbasi (i els orígens de la manipulació de Trump en una instructiva confrontació amb el seu mentor), de Paul Schrader (i el seu intent amb Ricard Gere, una mica a mig camí, sobre el que és real i inventat en els documentals), d’Emanuel Parvu (i els seus Tres kilòmetres fins a la fi del món, que tira de costumisme romanès per denunciar l’homofòbia), de Magnus Von Horn (i la seva La jove dona de l’agulla que, malgrat un cert manierisme, ens submergeix en els infanticidis i avortaments de fa cent anys a Dinamarca) i de Michel Hazanavicius (i la poètica La més preciosa de les mercaderies, utilitzant l’animació per seguir parlant de l’Holocaust)
En un nivell inferior, posaríem Andrea Arnold (i el seu Bird, que falla quan arriba a l’ocell però té una primera part sobre la joventut britànica sempre engrescadora), Paolo Sorrentino (i la seva Parthenope al seu Nàpols natal, una mica menys artificial de l’habitual en la seva filmografia) i Christophe Honoré (que a Marcello Mio té moments emotius amb Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Benjamin Biolay i Fabrice Luchini, però no acaba d’arrencar).
I, en un nivell inferior, quedarien la fallida The Shrouds, de David Cronenberg i ens lamentem perquè sigui ell, la gens inspirada Motel Destino, sobre la violència al Brasil de Karim Aïnouz, i l’opera prima Diamant Brut de l’encara verda Agathe Riedingert sobre noies franceses influencers. I, finalment, la que no hagués hagut d’estar mai en competició: L’Amour ouf (complicat de traduir), de Gilles Lellouche, que és un dolent retrat generacional dels anys vuitanta i noranta a França de les pel·lícules que ha mal digerit el seu realitzador a qui preferim com a actor. La nota positiva per acabar és que el madrileny Jonás Trueba ha guanyat el principal premi paral·lel de la Quinzena de Cineastes, el Label Europa Cinemas, amb Volveréis. Tornarem amb la trobada que vam mantenir amb ell al costat de la platja quan la seva cinta s’estreni el 30 d’agost a les sales espanyoles.
PALMARÈS CANES 2024
Palma d’Or: Anora, de Sean Baker (EEUU)
Gran Premi: All We Imagine as Light, de Payal Kapadia (Índia)
Premi del Jurat: Emilia Pérez, de Jacques Audiard (França)
Millor Direcció: Miguel Gomes (Portugal) per Grand Tour
Millor Guió: Coralie Fargeat (França) per The Substance
Millor Actriu: ex-aequo Karla Sofía Gascón (Espanya), Adriana Paz (Mèxic), Zoe Saldaña (EEUU), Selena Gómez (EEUU) per Emilia Pérez, de Jacques Audiard
Millor Actor: Jesse Plemons (EEUU) per Kinds of Kindness, de Yorgos Lanthimos (Grècia)
Premi Especial del Jurat: Mohammad Rasoulof (Iran) per The Seed of the Sacred Fig
Càmera d’Or: (millor primera pel·lícula en totes les seccions): Armand, de Halfdan Ullmann Tøndel (Noruega), presentada a Un Certain Regard
Menció Especial Càmera d’Or: Mongrel, de Chiang Wei Liang (Taiwan), presentada a la Quinzena de Cineastes
Millor Curtmetratge: The Man Who Could not Remain Silent, de Nebojša Slijepcevic (Croàcia)
UN CERTAIN REGARD
Premi Un Certain Regard: Black Dog, de Guan Hu (Xina)
Premi del Jurat: L’Histoire de Souleymane (La història de Souleymane), de Boris Lojkine (França)
Millor Direcció: ex-aequo Roberto Minervini (Itàlia/EEUU) per The Damned i Rungano Nyoni (Zàmbia) per On Becoming a Guinea Fowl
Millor Actor: Abou Sangaré (Guinea-Conakry) per L’Histoire de Souleymane
Millor Actriu: Anasuya Sengupta (Índia) per The Shameless
Premi de la Joventut: Vingt Dieux! (Vint déus!), de Louise Courvoisier (França)
Menció Especial: Norah, de Tawfik Alzaidi (Aràbia Saudita)
QUINZENA DE CINEASTES
Label Europa Cinemas: Volveréis, de Jonás Trueba (Espanya)
Premi del Públic: Universal Language, de Matthew Rankin (Canadà)
SETMANA DE LA CRÍTICA
Gran Premi: Simón de la montaña, de Federico Luis (Argentina)
L’OEIL D’OR (PREMI DEL DOCUMENTAL)
Ex-aequo:
Ernest Cole: Lost and Found, de Raoul Peck (Haití), presentat en Sessió Especial al Palau de Festivals
Rafaat einy Il sama (The Brink of Dreams), de Nadia Riyadh i Ayman El Amir (Egipte), presentat a la Setmana de la Crítica
* Canes 2024 en imatges ©Marco Barada
Views: 97