Sean Baker i l’Amèrica narcisista i tòxica

DREW DANIELS | L'estatunidenc Simon Rex, en el paper del protagonista tòxic de <em>Red Rocket</em>, de Sean Baker
DREW DANIELS | L’estatunidenc Simon Rex, en el paper del protagonista tòxic de Red Rocket, de Sean Baker

VICENÇ BATALLA. En aquest esprint final del Festival de Canes, veiem les pel·lícules a competició de cinc en cinc i no sempre avancem amb tota la lleugeresa necessària, i no és només una qüestió de durada, perquè s’alternen les seqüències que paguen la pena amb d’altres de prescindibles. Per exemple, és digne de destacar Red Rocket, del estatunidenc Sean Baker, que continua radiografiant l’Amèrica dels darreres que ha fet possible que hi hagués un president com Donald Trump. A l’altra banda de l’Atlàntic, Jacques Audiard, rodejat de dones guionistes de qualitat, no aconsegueix en canvi reeixir la seva posada en escena multicultural parisenca de Les Olympiades. I, encara que desigual, la més jove Julia Ducournau sí que segueix aportant al cinema francès un aire nou amb les seves històries fantàstiques i epidèrmiques com és el cas de Titane. Sense sortir del seu estil costumista, l’iranià Asghar Farhadi torna al seu país per filmar a Ghareman (Un heroi) els mecanismes d’una societat corroïda des de dins tot i que sense anar més lluny en forma i fons. Mentre que un altre dels films que està de més a la secció principal és A Feleségem Története (La història de la meva dona), de l’hongaresa lldikó Enyedi, que es perd en una producció internacional i d’època.       

ARXIU | El realitzador nord-americà Sean Baker
ARXIU | El realitzador nord-americà Sean Baker

El ja quinquagenari Sean Baker ens va sorprendre a tots amb la seva fresca The Florida Project (2017), guiada per un ajustat Willem Dafoe que feia la seva interpretació al costat de tota una colla de joves actors. Començant pel personatge femení de sis anys en aquesta comunitat d’habitatges populars dels afores de Disney World. Era el contrast fi i pertinent del somni americà, just a l’inici de la presidència de Trump.

Ara Baker hi torna amb Red Rocket, potser en una història menys subtil i molt més subratllada, però que aconsegueix àmpliament el seu objectiu vestit de drama còmic. La pel·lícula també està situada l’any de les eleccions presidencials entre Donald Trump i Hillary Clinton, que es manté com a tema de fons, i els personatges que la componen es troben en una petita població industrial de Texas convençuts que a la tele tothom té una vida millor. És el que vol fer creure el protagonista (Simon Rex), que hi torna sense un ral després d’haver estat artista porno a Los Angeles. De fet, l’actor Rex va començar precisament actuant en films porno gais abans d’entrar en el circuit convencional.

El seu rol representa per si sol un condensat de tots els tics que afecten un determinat tipus de població masculina nord-americana que només troba sentit en la persecució de l’èxit, el seu exhibicionisme en conquestes femenines i la seva inhibició quan això representa assumir responsabilitats. La dona i la sogra (actrius no conegudes, però que transmeten una sensació de realitat immillorable) que el tornen a acollir, malgrat elles, en tornaran a ser víctimes. I la jove menor d’edat per mostrar una nova conquesta hauria de ser la següent en pagar els plats trencats.

Tot i que a pel·lícula cap a la meitat comença a canviar les regles: la noia porta la iniciativa en el primer contacte sexual; qui dirigeix el petit negoci local de haixix també és un matriarcat; i a la llar dona i sogra no seran tan ingènues en un final que retrata al protagonista en el seu estat d’immaduresa del qual no n’ha sortit mai. El guió de Baker i Chris Bergoch, com a The Florida Project, no cau en la caricatura alhora que introdueix saludables dosis d’humor. I no cal ser molt perspicaç, salvant les distàncies, per veure en aquest protagonista un Trump narcisista i tòxic. De moment, el film no té data de sortida ni en sales franceses ni de l’Estat espanyol però no és fàcil pensar que aviat en trobarà.

Els cossos mutants de Julia Ducournau

CAROLE BETHUEL | Agathe Rousselle, que és alhora periodista, en l'exigent rol de la vedette de striptease de <em>Titane</em>, de Julia Ducournau
CAROLE BETHUEL | Agathe Rousselle, que és alhora periodista, en l’exigent rol de la vedette de striptease de Titane, de Julia Ducournau

En el terreny del fantàstic, la irrupció de Julia Ducournau al panorama del cinema francès és tota una troballa, encara que hi hagi qui cregui que les seves propostes són gratuïtes. Amb el seu primer llargmetratge, Grave (Crudo, 2017), va representar un revulsiu per la seva càrrega d’adrenalina en el canibalisme dels cossos femenins. Va guanyar, per exemple, tres premis al festival català de Sitges.

Amb el seu segon llarg, Titane, Ducournau ens planteja en el rol protagonista una noia a qui quan era petita li van implantar tità al crani després d’un accident de cotxe i que, arribada a l’edat adulta, s’ha convertit en una vedette del striptease en salons de tuneig d’automòbils en terras marsellesses. Aquest nou metabolisme al seu cos la condiciona com a una temible serial killer en senyal de defensa a qualsevol aproximació afectiva, perquè l’acte sexual prefereix fer-lo fa amb uns automòbils que semblen cobrar vida pròpia. És evident que vist l’argument s’està pensant en una continuació de Crash (1996), de David Cronemberg, amb elements de Tarantino.

Però si el film adquireix volada és quan es produeix el contacte d’aquest personatge, encarnat per la fins ara model i periodista feminista Agathe Rousselle en un gran exercici de ductilitat, i el veterà actor Vincent Lindon, que se’l veu des d’un angle fins ara inèdit. El contacte entre ambdós com a nou tipus de filiació dona sentit a la resta, per molt inversemblant que pugui resultar i les llicències que es succeixen en el desenvolupament. L’experiència cinematogràfica passa per davant de la lògica, i el valor recau en la seva gosadia. A França, ja es pot veure als cinemes mentre que a l’Estat espanyol arriba el 8 d’octubre (ben a punt per programar-se a Sitges).

Jacques Audiard i el barri xinès de ‘Les Olympiades’

SHANNA BESSON | Lucie Zhang i Makita Samba, al terrat del polígon parisenc de la pel·lícula <em>Les Olympiades</em>, de Jacques Audiard
SHANNA BESSON | Lucie Zhang i Makita Samba, al terrat del polígon parisenc de la pel·lícula Les Olympiades, de Jacques Audiard

De l’encontre entre el realitzador ja Palma d’Or Jacques Audiard amb Dheepan (2015) i les brillants guionistes Céline Sciamma i Léa Mysius, s’esperava potser una obra que guardès el millor de les dues bandes. A més, intrigava aquesta trasplantació de les historietes sentimentals del dibuixant estatunidenc d’origen oriental Adrian Tomin (originàries del 2015 i que el 2016 Sapistri va publicar com a Intrusos) al polígon xinès de Les Olympiades, al districte XIII de París. Doncs, el que en surt és queda a mitges perquè ni s’acaba de trobar l’empenta d’Audiard sempre enèrgica, en les relacions socials, ni el toc sempre subtil amb els adolescents de Sciamma i Mysius. La primera es va coronar amb un Retrato de una mujer en llamas (2019) i acaba de presentar al març a la Berlinale la seva pel·lícula mes sincera i tendra, Petite mamam. La segona va debutar amb la notable Ava (2017), inèdita a l’Estat espanyol.

Però Audiard, després del western crepuscular masculí Los hermanos Sisters (2018), no sembla còmode en aquest registre de triangles amorosos entre companys de pis, estudiants universitaris i multitud racial i de gènere que planteja el film. Ho intenta mantenint el blanc i negre del còmic a la pantalla i introduint escenes musicals (la banda sonora és del compositor electrònic Rone), encara que el conjunt no arriba a quallar i les històries entrecreuades es queden en bastant aigualides. Fins i tot, quan la cantant queer Jehnny Beth intervé interpretant el paper d’una streamer sexual. I del triangle amorós, format pels més coneguts Noémi Merlant i Makita Samba i la més desconeguda Lucie Zhang, és aquesta darrera qui aguanta millor el tipus amb la seva naturalitat i desinhibició. Sense data a l’Estat espanyol, la cinta s’estrena a França el 3 de novembre.

L’heroi de Farhadi i la història d’època de Enyedi

AMIR HOSSEIN SHOJAOI | Amir Jadidi i el seu fill, al film Un heroide l'iranià Asghar Farhadi
AMIR HOSSEIN SHOJAOI | Amir Jadidi i el seu fill, al film Un heroi de l’iranià Asghar Farhadi

Després de la seva incursió espanyola amb Todos lo saben (2018), amb Penélope Cruz, Javier Bardem y Ricardo Darín i també a competició a Canes, l’iranià Asghar Farhadi ha tornat al seu país per rodar Garheman (Un heroi). Especialista en el costumisme, les pel·lícules a casa seva li resulten més naturals i verídiques. En aquest cas, l’heroi és un jove que surt amb un permís de la presó, on hi és per no pagar un deute, i, a partir d’allà, encadena tot un seguit de peripècies que no li permetran redimir-se malgrat haver fet una bona obra. De fons, hi ha la qüestió de la falta de moralitat d’una societat com la iraniana amb un patriarcat teocràtic i uns funcionaris que s’acomoden a aquest règim de corrupció.

No és que la narració no porti el seu ritme, el que es denúncia no sigui cert i això no ens serveixi per conèixer una mica millor des de dins un país tan complexe com aquest. El problema és que aquest dispositiu de vegades sembla massa preparat per al desenllaç final, hi apareix una excessiva dramatització i ens fem la pregunta si, finalment, només li fa pessigolles al règim mentre d’altres cineastes han hagut de marxar de l’Iran o els prohibeixen de filmar per ser molt més directes. De fet, Farhadi no ha aconseguit superar encara la seva oscaritzada Nader y Simin, una separación (2011). El film arribarà a les sales franceses el 22 de desembre i no té data encara a l’Estat espanyol.

Finalment, és una llàstima que una realitzadora veterana com l’hongaresa Ildikó Enyed, que el 2017 es va emportar l’Os d’Or a Berlín per l’excel·lent En cuerpo y alma, s’hagi deixat portar per un film d’època tan insuls com és A Feleségem Története (La història de la meva dona). Es basa en la novel·la del mateix títol de Milán Füst, publicada en 1942, i tracta, als anys vint del segle passat, d’un capità de nau flamenc (l’holandès Gijs Näber) que es casa amb una noia de la bona societat parisenca (Léa Seydoux, en el segon dels seus tres papers en competició). El resultat són gaire bé tres hores amb els personatges desencarnats, on mai es produeix cap mena de tensió real i on la llengua anglesa ha substituït l’autenticitat de l’hongarès d’En cuerpo y alma.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021  

Hits: 36