L’ovni colombià d’Apichatpong Weerasethakul

KICK THE MACHINE | Tilda Swinton i Elkin Día, conversant al bosc colombià sobre les ànimes de la natura, a <em>Memoria</em>, d'Apichatpong Weerasethakul
KICK THE MACHINE | Tilda Swinton i Elkin Día, conversant al bosc colombià sobre les ànimes de la natura, a Memoria, d’Apichatpong Weerasethakul

VICENÇ BATALLA. El tailandès guanyador ja d’una Palma d’Or Apichatpong Weerasethakul (a qui els propers coneixen com a Joe per fer-ho més curt) ha tornat a la competició del Festival de Canes amb una de les seves pel·lícules sense concessions. I, per primera vegada, ha sortit del seu país per filmar a Colòmbia Memoria, amb la britànica Tilda Swinton. L’escapada sud-americana de Weerasethakul és d’una radicalitat, i alhora fascinació, que l’allunya completament de tots els altres títols presents. No podem dir que sigui el millor film del festival, però sí el que va més enllà en el seu plantejament visual i sonor. I d’això ens en parlaven Joe, Swinton i els actors colombians a la roda de premsa a la qual vam assistir.

Paral·lelament, el marroquí Nabil Ayouch ofereix a Haut et fort (Casablanca Beats) un troç de vida engrescador dels joves en aquesta ciutat a partir del rap, les coreografies i els seus testimonis a flor de pell. Per la seva part, l’australià Justin Kurzel a Nitrat i un Caleb Landry Jones inquietant ens parla amb amargor de la gènesi de la violència al seu país; el belga Joachim Lafosse desenvolupa de forma farragosa els traumes de la bipolaritat en una parella a Les Intranquilles (Les intranquil·les); i el francès Bruno Dumont s’equivoca completament en el seu intent de parodiar els mitjans de comunicació amb la seva France, i Léa Seydoux encarnat-la. I així arribem a les 24 pel·lícules a competició a l’espera de la deliberació del jurat presidit per Spike Lee.

VICENÇ BATALLA | L'equip de <em>Memoria</em>, amb l'actriu Tilda Swinton, el realitzador Apichatpong Weerasethakul, i els actors Elkin Díaz i Juan Pablo Urego, a la conferència de premsa de Canes
VICENÇ BATALLA | L’equip de Memoria, amb l’actriu Tilda Swinton, el realitzador Apichatpong Weerasethakul, i els actors Elkin Díaz i Juan Pablo Urego, a la conferència de premsa de Canes

Li fèiem una pregunta en roda de premsa a Apichatpong Weerasethakul Jo, quan el 2010 van guanyar la Palma d’Or amb Uncle Boom recupera sus vidas pasadas, una experiència cinematogràfica hipnòtica a la selva tailandesa que el col·locava definitivament com el cineasta més avantguardista de la seva generació. Perquè, en aquella ocasió, part del finançament provenia de la productora catalana de Lluís Miñaro Eddie Saeta. I, en aquesta edició de Canes, vam tornar a preguntar a Jo per la seva experiència a Memoria amb els seus dos actors locals Elkin Díaz y Juan Pablo Urego, al costat de la magnètica Tilda Swinton i un petit paper també per a la francesa Jeanne Balibar. En aquesta ocasió, no ens va contestar directament perquè va voler deixar la paraula als seus actors.

El més veterà Elkin Díaz ens va dir que Jo li havia ensenyat “a veure el món d’una manera simple, poètica i bella”. “Que quedarà a la meva memòria”, afegia. El més jove, Juan Pablo Urego -que ve de protagonitzar també el fill del metge a El olvido que seremos, de Fernando Trueba, però en un registre bastant més clàssic-, prenia la paraula per la seva part per denunciar l’actual repressió de les protestes juvenils al seu país perquè a la pujada de la catifa vermella el dia abans ambdós havien exhibit la pancarta SOS Colombia: “la joventut està lluitant pels seus drets i els estan matant als carrers. Estan assassinant líders socials, líders ambientals”.

El bang! de ‘Memoria’

El realitzador tailandès, però, observa i manté en privat les seves posicions personals (a Tailàndia també hi ha hagut una revolta contra la dictadura i la monarquia; i segurament per això se n’ha anat a rodar fora). I quan parla de la seva nova pel·lícula es circumscriu al seu treball artístic que el considera més universal que no pas conjuntural. Perquè, si d’alguna cosa tracta Memoria, és d’aquesta acumulació d’elements humans, orgànics i terrenals que ens han fet ser el que som i de la possibilitat de tornar-s’hi a connectar en un món on passat, present i futur no es poden separar tan fàcilment. A nivell visual, com diuen els francesos, es tracta d’un objecte no identificat, un ovni.

KICK THE MACHINE | Tilda Swinton i Juan Pablo Urego, intentant trobar en un estudi de gravació el so del bang! que escolta la primera a Memoria
KICK THE MACHINE | Tilda Swinton i Juan Pablo Urego, intentant trobar en un estudi de gravació el so del bang! que escolta la primera a Memoria

“No soc un realitzador polític”, contestava quan li preguntaven sobre la violència que Colòmbia porta anys arrossegant. “Per a mi, es tracta d’experimentar un sentiment, especialment com a estranger. Però no hi vull donar una explicació”. Va anar per primera vegada a Colòmbia el 2017 i, amb Swinton, es van plantejar de fer un llargmetratge, precisament, com a forans.  “Pensàvem que havíem d’escollir un país on ens sentíssim com a estrangers, i on poguéssim obrir els nostres sentits, canviar el nostre esperit”. I, respecte a l’adaptació al castellà, que Swinton acaba utilitzant bona part de l’estona, l’aproximació també va ser intuïtiva. “En comptes de fixar-me en el significat, el que m’interessava era el to, i el silenci”, va resumir Jo.

De fet, a les típiques imatges hipnòtiques de Weerasethakul (primer amb plans fixos a la ciutat de Bogotà, en hospitals i recintes universitaris; i, després, als boscos camí de Medellín), la novetat de la seva última cinta és que també hi ha un important treball de so, que es converteix en central a causa de l’acufen que s’escolta de quan en quan Jessica Holland/Tilda Swinton com a un bang! El mateix director diu que va viure aquests sorolls a la seva oïda en un moment determinat.

Aquest bang! (amb un curiós passatge en un estudi de gravació) presideix una pel·lícula més panteista que mai. On els esperits no són només els homes i els animals, sinó també els arbres, les pedres i la consciència natural. Després d’un confinament pandèmic com el que encara estem acabant de viure, Jo n’arribava a donar aquesta explicació: “es tractava de simular el que seria una mort, la parada de la narrativa. En realitat, parar de pensar. Només escoltar i ser… I també com a una mena de renaixement del cinema”.

Descriure més elements del film és un exercici que s’aproxima, per tant, a la dificultat de la paraula. I més amb un final tan sorprenent com el que es produeix. Cada any, el jurat es pot inventar un premi especial i crec que, en aquest cas, la cinta ho mereixeria. A més, Weerasethakul diu que potser no farà cap més pel·lícula i es dedicarà més aviat a la seva activitat com a vídeo artista. En aquests moments, concretament, té oberta a l’Institut d’Art Contemporani de Villeurbanne, Lió, una vídeo instal·lació Periphery of the Night que es pot visitar fins al novembre. A les sales franceses o de l’Estat espanyol no hi ha encara data d’estrena de Memoria, però esperem que després de la seva presentació a Canes se sàpiga.

El ‘Casablanca Beats’, de Nabil Ayouch

VIRGINIE SURDEJ/AMINE MESSADI | El grup d'adolescents, integrat en una part important per noies, que participen a la pel·lícula<em> Haut et fort</em> (<em>Casablanca Beats</em>), de Nabil Ayouch
VIRGINIE SURDEJ/AMINE MESSADI | El grup d’adolescents, integrat en una part important per noies, que participen a la pel·lícula Haut et fort (Casablanca Beats), de Nabil Ayouch

En un registre cinematogràfic completament diferent (tot i que Weerasethakul ens va citar com a influències Yasujiro Ozu, Steven Spielberg, Hou Hsiao-hsen, Buster Keaton i, sobretot, per a Memoria la cinta Vaudou (1943), de Jacques Tourneur), el marroquí Nabil Ayouch ofereix amb Haut et fort (Casamblanca Beats) la pel·licula més autèntica del festival. Lluny de la història massa forçada de Les Olympiades, i l’intent multicultural a París de Jacques Audiard, Ayouch filma els adolescents del centre cultural de Sidi Moumen que ell mateix va contribuir a fundar. Va ser temps després dels sagnants atemptats el 2003 de Casablanca, amb epicentre a la Casa de España. Els kamikazes venien d’aquest immens barri de barraques dels afores de la ciutat.

Però el realitzador no fa cap pel·lícula al voltant de la misèria, tot i que la qüestió dels atemptats també apareix, sinó que agafa un raper real Anas Basbousi per fer-se càrrec d’un grup de nois i noies que també rapegen i ballen les seves pròpies cançons i coreografies. I, entremig d’aquest film musical, s’escolten els seus testimonis reals. Amb imatges, de quan de quan, a casa seva amb les seves famílies i els laberints de cases del barri. A la música i als diàlegs, s’entrecreuen els temes de l’entorn, les seves dificultats, les relacions entre sexes, la religió, les ganes d’en sortint-se.

Res no sona fals, es nota que Ayouch ho ha viscut des de dins i no ha de recórrer a cap artificiositat i el conjunt, també a nivell coreogràfic, té la força de l’espontaneïtat. Com si el Bronx de Spike Lee tingués un relleu en el Sidi Moumem de Casablanca. El realitzador ja ens havia acostumat a films punyents i incòmodes per a la monarquia alauita com el món de la prostitució a Much Loved (2015; inèdita a l’Estat espanyol tot i que sí que han arribat films seus d’abans i després). A França, Casablanca Beats s’estrena el 10 de novembre.

La violència latent de ‘Nitram’, de Justin Kurzel

GOODTHING PRODUCTIONS | Caleb Landry Jones, en el personatge del xicot que va alimentant la violència per dins, a <em>Nitram</em>, de Justin Kurzel
GOODTHING PRODUCTIONS | Caleb Landry Jones, en el personatge del xicot que va alimentant la violència per dins, a Nitram, de Justin Kurzel

L’australià Justin Kurzel torna a Nitram al cinema de la realitat, després de la seva incursió poc afortunada de Macbeth, en competició a Canes el 2015, i la tampoc ben acollida Assassin’s Creed (2016), versió en pantalla del videojoc del mateix nom. També va passar més aviat desapercebuda La verdadera historia de la banda de Kelly (2020; inèdita a França). En tot cas, a Nitrate el pes el porta un actor en erupció com és el nord-americà Caleb Landry Jones (germans Coen, Brandon Cronenberg, Jordan Peele, Sean Baker, Jim Jarmush… ), que a més té una carrera parale·la al circuit del rock independent. La seva sola presència, física i de caràcter, en aquest retrat de la formació d’una personalitat violenta, amb el seu entorn familiar inestable i una població hostil, omple la pel·lícula que va acompanyant la deriva del xicot. El millor moment és el seu encontre amb la veïna Essie Davis, que es troba tan a part del món com ell. Però aquesta estona no dura massa, i després continuem amb la seva baixada als inferns.

El film val per l’anàlisi d’aquest caràcter, i el seu actor, i el moment que precedeix la tragèdia que tampoc no és el que li interessa mostrar a Kurzel, que ho manté en un segon pla. Així sabem que no només al Estats Units la venda d’armes és una frivolitat, sinó que a Austràlia les coses no s’han solucionat malgrat les lleis aprovades. Nitram no té de moment data de sortida ni a França ni a l’Estat espanyol.

Les fallides ‘France’ i ‘Les Intranquilles’

3B | Léa Seydoux, en el rol de la periodista de televisió que es ven a l'espectacle de France, de Bruno Dumont
3B | Léa Seydoux, en el rol de la periodista de televisió que es ven a l’espectacle de France, de Bruno Dumont

L’imprevisible Bruno Dumont ens va començar a agradar quan va trobar l’humor a la sèrie al nord de França El pequeño Quinquin (2014). A la pel·lícula La alta sociedad, en competició a Canes el 2016, mantenia aquesta barreja de provincianisme i ironia. Al musical Jeannette, la infancia de Juana de Arco (2017), ens tornava a cansar, però a la continuació també musical Jeanne (2019) ens enganxava una altra vegada.

Bé, a France ens decep fortament. El que es presenta al principi de la cinta com a una sàtira del món de la televisió i els mitjans de comunicació en general, amb el paper estel·lar que li atorga a Léa Seydoux, es transforma ràpidament en una caricatura d’aquesta denúncia i del mateix personatge que Dumont pretén fer complexe. Dels riures d’un muntatge amb el president Emmanuel Macron a l’Elisi passem a les escenes bastant vergonyoses d’una cobertura sobre el jihadisme al Sahel, la guerra de Síria i, encara més discutible, dels migrants que travessen el Mediterrani. El problema d’aquest film és que es confon la ironia amb el seu fons i es posa en evidència que, per segons quins tipus de denúncies, el gènere documental sempre serà més vàlid i pertinent.

La pel·lícula que tanca aquesta excessivament inflada competició tampoc ho justificava. Les intranquilles (Les intranquil·les), del belga Joachim Lafosse, posa en escena una parella i el seu fill petit que mantenen un difícil equilibri perquè el pare és un artista bipolar. La càmera de Lafosse segueix igual de nerviosa aquest trastorn d’ell (Damien Bonnard) i els intents de controlar la situació d’ella (Leïla Bekhti). Però el metratge s’allarga innecessàriament, sense que ni ens creguem el treball pictòric del pare ni entenguem massa bé les motivacions de la mare.

Les mexicanes ‘La civil’ i ‘Noche de fuego’, premiades a Un Certain Regard

En un primer anunci de premis de la selecció oficial, a la secció Un Certain Regard, cal destacar dues pel·lícules mexicanes que han estat guardonades. La belga-romanesa Teodora Ana Mihai, amb La civil, que transcorre a l’Estat mexicà de Tamaulipas, s’ha emportat el Premi de l’Audàcia. Per la seva banda, Tatiana Huezo ha obtingut una Menció Especial per Noche de fuego. Els dos són llargmetratges que tracten de la violència al país. La segona no l’hem pogut veure, però la primera sí. I, en els pròxims dies, publicarem l’entrevista que li vam fer a Mihai, així com al seu coguionista Habacuc Antonio De Rosario.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021

Hits: 39