VICENÇ BATALLA. Els mons fantàstics de Tim Burton tornen aquesta tardor (23 de novembre) amb la sèrie de televisió Miércoles, un spin-off de La família Adams amb l’adolescent Wednesday Addams, que suposa la primera producció del director estatunidenc per a una plataforma com Netflix. Burton va rebre el mes d’octubre passat el Premi Lumière en el festival de Lió, que distingeix cada any la trajectòria d’un o una cineasta. Va ser una oportunitat per a repassar la seva rica filmografia des dels anys vuitanta, que sempre s’ha efectuat en els estudis de Hollywood, encara que la seva relació amb ells, especialment amb Disney on va començar, tot fa pensar que ha arribat a la seva fi. Aquest espai per a algú que va saber renovar l’animació i injectar-li dosis d’experimentació gòtica sembla que ja no existeix. El mateix ocorre amb els superherois que han perdut del seu magnetisme.

En aquesta conferència de premsa que va donar a la Rue du Premier Film, el director nascut a Burbank, prop de Hollywood, el 1958, evoca aquesta evolució conservadora dels estudis i, malgrat tot, l’emotivitat de cadascuna de les seves pel·lícules. Parla del seu amor pel cinema de gènere, el seu treball al costat de Johnny Depp, la seva teràpia amb Mars Attacks! i Big Fish, el seu exili al Regne Unit, la seva identificació amb Dumbo, la tècnica del stop motion i la música de Danny Elfman i Prince. I, al final, deixa en suspens una continuació o no de Beetlejuice. Quan va arribar el nostre torn, aquest sexagenari barbut que manté el seu esperit inocent ens va respondre, precisament, sobre si ara podria donar-se un nou Tim Burton a Hollywood. I, després, va fer broma sobre l’univers Marvel.

Té, en el seu haver, al voltant de quaranta anys de carrera. I ha aconseguit imposar el seu estil a un gran públic. Tot i que la aquesta carrera encara no hagi acabat, quan mira cap endarrere, què pensa?

“La veritat és que no torno a veure les meves pel·lícules. Va ser estrany veure els clips de les meves pel·lícules anit en la cerimònia. Va tenir una forta càrrega emocional. Cadascuna d’aquestes pel·lícules forma part de la meva vida, és una cosa molt profunda i significativa. És com veure passar la teva vida en flaixos davant els teus ulls! Per això, m’encanten els funerals, en el bon sentit, perquè capturen aquests moments de la vida. Em va semblar emocionant i bell i, com li vaig dir a Thierry (Frémaux, director del festival), em va donar energia. I, per això, aquest festival és tan important, perquè tot gira entorn del cinema i no del negoci ni dels premis ni res semblant”.

Viu o mort! a les parets de Lió

Ahir, hi havia joves molt apassionats a la cerimònia. Com se sent en veure que atreu a aquest públic en un moment en el qual és difícil que les noves generacions vagin al cinema?

“És increïble. Mai he experimentat res com això d’anit. És curiós perquè sovint m’han dit que les meves pel·lícules són molt rares, molt fosques per als nens. Però quan era nen, m’agradaven les coses una mica estranyes i diferents. I em van fer sentir millor. És increïble que aquest tipus de coses puguin continuar atraient un públic d’edat i, alhora, gent que ni tan sols havia nascut quan vaig fer aquestes pel·lícules! Quan s’aconsegueix aquesta connexió, es el més gratificant que pugui haver-hi. Algunes persones fins i tot em van dir ahir que als seus gossos també els agraden les meves pel·lícules!”. 

Als anys noranta, vostè va treballar sovint amb Johnny Depp en pel·lícules independents com Ed Wood. I ara ell diu que vol tornar a fer pel·lícules independents. Li agradaria tornar a treballar amb ell en aquestes condicions?

“Fa temps que no faig pel·lícules, en part per la pandèmia i perquè la indústria està canviant amb els nous hàbits del ‘streaming’. Em sento una mica incòmode amb el rumb que està prenent. Amb aquest festival, ens adonem que el cinema continua sent important. El cinema és un format artístic capaç de transcendir-ho tot. Però jo he treballat sobretot amb estudis de Hollywood. Mai he sabut realment el que volia dir fer una pel·lícula independent. Johnny va fer pel·lícules amb els estudis i també pel·lícules independents, i va tenir diferents tipus de llibertat en cada cas. Puc entendre el que va voler dir… Però no, no tinc res planejat de moment amb Johnny. Per a fer una pel·lícula, l’important són les idees al principi, no qui les interpretarà”.

Pot parlar de la seva nova aventura amb Netflix amb la sèrie Miércoles? Perquè ens recorda a la seva pel·lícula Beetlejuice(1988)… Pot explicar-nos com va ser el projecte? També sobre Big Fish (2004), fins a quin punt va ser divertit i complex dirigir aquesta pel·lícula en aquest període de la seva vida?

“’Big Fish’ era molt important per a mi. El meu pare havia mort recentment i no tenia una bona relació amb ell. Això és una cosa que es reflecteix en la pel·lícula… En certa manera, és una de les pel·lícules més reals i purament emocionals que he fet.

Quant a ‘Wednesday’, no tenia moltes ganes de fer una sèrie sobre ‘La família  Addams’, però m’encanta el personatge de Dimecres (Jenna Ortega a la sèrie de Burton). Em recorda una mica a Lydia (la noia de ‘’Beetlejuice’, interpretada per Winona Ryder). És molt pura. Aquest soc jo d’adolescent, podria haver estat aquest personatge. M’agrada la seva actitud davant l’escola, els pares, la gent, la societat… ”.

És la primera vegada que ve a Lió, què li sembla aquesta ciutat on va néixer el cinema?

“És estrany, perquè no havia vingut aquí abans. I he estat diverses vegades a França, a París i en d’altres ciutats. Però trobo que a Lió es respiren vibracions especials. Se sent aquesta energia potser perquè és el bressol del cinema, però també per la gent. Hi ha alguna cosa que fa que vulguis crear, alguna cosa que atreu. M’agradaria tornar a visitar la ciutat sense veure la meva cara per totes les parets. És com un pòster d’algú en cerca, viu o mort!… És difícil, cada vegada que aixeco el cap em veig en una gran foto. No m’agraden les imatges de mi mateix!”.

El refugi de les pel·lícules d’horror i la ciència ficció

A part de tot el que s’ha dit de vostè en els llibres, hi ha alguna cosa que no s’hagi explicat encara?

“Mai he estat un gran comunicador de mi mateix. I no importa el que faci, pel·lícules o dibuixos, prefereixo que el meu treball parli per si sol. M’agradaria tornar als vells temps, quan la gent no ho sabia tot sobre les pel·lícules. Ara tothom ho sap tot sobre tot. I hem perdut part del misteri i la màgia de les pel·lícules. M’agradaria que alguna cosa d’aquest misteri romangués”.

En la classe magistral d’ahir hi havia molts joves. Quin consell li donaria a algú que vulgui començar en el cinema?

“Ho he dit abans: soc la pitjor persona a la qui preguntar, perquè la meva trajectòria ha estat bastant atípica. Jo no pensava en ser director, i he tingut un recorregut estrany. L’única cosa que puc dir és que no has de preocupar-te pel que cal fer: fes-ho; utilitza la teva pròpia passió i creu en el treball perquè surti de la millor manera possible! I a partir d’aquí, les coses arribaran. Si ho fas només per una raó intel·lectual, no funcionarà. Ha de ser una cosa molt important per a la persona que es llança”.

Com va dissenyar els seus universos, que es reconeixen entre milers i que es converteixen per a molts espectadors en mons en els quals es refugien? Quines van ser les seves fonts d’inspiració?

“En primer lloc, les pel·lícules que veia quan creixia eren un santuari per a mi: pel·lícules del gènere fantàstic o de terror. Tot aquest tipus de coses eren el meu refugi. Quan tens aquestes experiències tot sol, és una cosa que et guia, que et dona una energia especial. Vaig intentar recrear el tipus d’ambient que m’inspirava de nen. És la naturalesa d’aquests sentiments el que va ser tan important per a mi”.

En relació amb Mars Attacks! (1996), quina va ser la seva font d’inspiració i va utilitzar els informes oficials de l’exèrcit estatunidenc sobre els ovnis?

“(riures) Va ser en un moment estrany de la meva vida en el qual estava molt confós sobre la visió del meu país. Veia moltes contradiccions, sobre el que era real i el que no. I la pel·lícula va ser la meva manera d’explorar i enfrontar-me a això, buscant l’extravagant i utilitzant el gènere de la ciència-ficció. Totes les pel·lícules representen com a una terapia per a mi, encara que sigui una terapia una mica cara… I algú va dir que, a ‘Mars Attacks!’, Jack Nicholson interpreta un president dels Estats Units i, al mateix temps, un sòrdid promotor immobiliari, com una predicció de Donald Trump molts anys abans!”.

L’homogeneïtzació dels estudis de Hollywood

Què opina del cinema actual davant la crisi que estem travessant? Li ha tranquil·litzat aquest festival Lumière sobre el seu futur a França i a l’estranger?

“Fa dos o tres anys, i això passava a Hollywood, em deien que tot anava en direcció al ‘streaming’, a Netflix, a la televisió. I, de sobte, va arribar la pandèmia. Era una mica desesperant aquesta manera de pensar. Però, després de la pandèmia, la gent continua responent a les pel·lícules, especialment aquí. Hauríem d’obligar a tots els executius dels estudis a venir aquí, a Lió, per a revitalitzar-los. Per a recordar-lis per què fan pel·lícules, hauria de ser part del seu treball. Sent aquí, em sento molt confiat en el cinema. Perquè és un art que connecta amb la gent, encara que no ocorri sempre. Per això, em sento molt confiat i positiu”.

Malgrat la seva visió optimista, podria algú que volgués debutar ara fer les pel·lícules que vostè ha realitzat a Hollywood?

“Quan vaig començar, tenia un esperit independent, però no era independent. En els estudis de Hollywood, feia de tot. Va ser estrany, perquè em vaig sentir molt afortunat de poder obrir-me pas dins d’aquest sistema. Les coses han canviat molt. Per exemple, a Disney només fan pel·lícules de Marvel, Pixar o ‘Star Wars’. Aquest sistema s’ha tornat massa homogeni i hi ha menys espai per a fer coses diferents. En els vells temps, sempre hi havia alguna cosa que sorprenia el públic. I, sovint, això passa desapercebut per a la indústria. I per això, crec que sempre és possible tenir sorpreses. Ara hi ha més gent dels negocis i menys gent del cinema en els estudis. És una lluita. Però crec que sempre és possible sorprendre’s”.

Creu que podria fer una pel·lícula de Marvel? (pregunta del mateix traductor de la roda de premsa, el periodista Didier Alouch)

“No, sincerament. Crec que ja n’hi ha moltes. No em necessiten! (riures). Jo ja tinc problemes amb un sol univers, no em veig gestionant multiuniversos, la veritat!”.

Vostè és un dels dos únics cineastes, juntament amb Jon Favreau, que ha adaptat dues vegades els clàssics de Disney amb preses reals. Una vegada amb un èxit increïble (Alicia al país de las meravillas, 2010) i, l’altra (Dumbo, 2019), amb una resposta menys entusiasta. Comprèn aquesta reacció diferent del públic? D’altra banda, si no està fent un biopic sobre Robert Smith, hauria de fer-lo.

“(riu del possible ‘biopic’ sobre Robert Smith, el cantant de The Cure) La veritat és que vaig començar a Disney. Vaig ser contractat i acomiadat diverses vegades al llarg de la meva carrera allà. És per ‘Dumbo’ que crec que he acabat amb Disney. Em vaig adonar que jo era Dumbo, que estava treballant en aquest gran i horrible circ i necessitava escapar. En certa manera, aquesta pel·lícula és bastant autobiogràfica. Per exemple, una de les meves pel·lícules favorites és ‘Ed  Wood’ i va ser el major fracàs que vaig tenir. El mateix amb ‘Mars Attacks!’: un fracàs als Estats Units, i un èxit a la resta del món. Però no jutjo les meves pel·lícules pel seu èxit. Cada treball és especial per a mi, i pot tenir un costat positiu i un altre de negatiu”.

L’experiència Netflix

Què ha trobat en Netflix que no hagi trobat en les seves anteriors experiències d’estudi?

“És difícil de dir. Crec que, al principi, Netflix només donava diners per a fer pel·lícules. I, ara, roden com si fossin estudis de Hollywood. I contracten executius d’altres estudis per a fer-ho. Es podria dir que s’estan convertint en uns estudis en si mateixos”.

El retorn de Batman (1992) no va ser necessàriament ben rebut quan es va estrenar. I ara això ha canviat. Avui dia, amb tantes pel·lícules de superherois, per què creu que és rebuda com una de les millors pel·lícules del gènere de Hollywood?

“Sembla que amb algunes de les meves pel·lícules passa com amb el bon vi: cal donar-li temps perquè envelleixi bé! Li va ocórrer a ‘Malson abans de Nadal’ (dirigida per Henry Selick a partir d’una història de Tim  Burton, 1993). Algunes pel·lícules necessiten temps per a madurar o per a ser vistes d’una altra manera. Vaig fer dos Batman, just quan començava l’era Marvel amb aquesta mentalitat de fer franquícies. Però volia evitar una sèrie de Batman dos, Batman tres, etc. Algunes persones venien per dir-me que ‘El retorn de Batman’ era més fosc que el primer, unes altres que era més brillant, i el meu cap va començar a esclatar”.

Tornarà al cinema d’animació i com veu el gènere en l’actualitat?

“Sí, per descomptat que hi tornaré. Sobretot amb el ‘stop motion’ (fotograma a fotograma amb figures reals), que és el que més m’agrada: ‘La núvia cadàver’ (2005), ‘Frankenweenie’ (2012) i ‘Vincent’ (1982), el meu primer curt. Aquesta pràctica fa espurnes en el meu cor. Però no m’agrada pensar en un projecte decidint primer el dispositiu. És important que el càsting s’asseguri que aquest tipus d’animació és la solució adequada. Però segur que tornaré a l’animació”.

Com va aconseguir convèncer Prince perquè treballés en la banda sonora de Batman (1989), ja que era molt complicat d’aconseguir i extremadament exigent en les seves eleccions i no feia cap altra música per a pel·lícules, excepte les seves pròpies?

“Ell volia fer-ho, aquesta va ser la qüestió bàsica. Vaig ser al seu estudi a Minnesota. Va ser divertit, perquè ell no parlava, i jo no parlava. Però li apassionava aquest projecte, això és el fonamental. I així és com va ocórrer. Va ser divertit perquè va ser de manera silenciosa (riures)”.

La incògnita sobre la continuació de ‘Bettlejuice’

Quina és la seva relació amb la literatura de terror? Hi ha escenes de la seva joventut que li hagin inspirat per a pel·lícules com Sleepy  Hollow (1999)?

“A mi, les pel·lícules de terror no em van traumatitzar. Van tenir l’efecte contrari, em sentia més identificat. Aquest va ser el cas amb les de Roger Corman, inspirades en els llibres d’Edgar Allan Poe. Em sentia pròxim a aquests personatges, a aquestes ànimes torturades que parlaven amb els fantasmes de les seves esposes. Mai em vaig sentir pertorbat per aquestes les pel·lícules, van ser catàrtiques per a mi”.

En el cas de la sèrie Miércoles, de quants episodis consta? (pregunta del director del Festival Lumière, Thierry Frémaux, que moderava la roda de premsa)

“Hi ha vuit episodis, cadascun de 45 minuts. Ja n’he rodat quatre i haig d’acabar la resta amb d’altres equips (els capítols 5 i 6 a càrrec de l’americano-brasilera Gandja Monteiro, i els 7 i 8 del canadenc James Marshall)… Encara no he acabat, quan marxi de Lió haig de tornar-hi!”.

Com treballa el so de les seves pel·lícules?

“La música és molt important per a mi, la forma en què Danny Elfman i altres compositors treballen en les meves pel·lícules. El so és realment un altre personatge. Ajuda a crear una atmosfera molt particular, el món amb el qual rodarem. I, sobretot, això és gràcies a la música que triem”.

Quan parlava del rodatge de Mars Attacks!, el 1996, va dir que sentia confusió als Estats Units. I, ara que viu a Londres (es va mudar a Anglaterra quan el 2001 va començar la seva relació amb l’actriu Helena Bonham Carter, amb qui ha tingut dos fills), la confusió política en la qual es troba el Regne Unit també l’inspira?

“Sí, o podria inspirar-me per a anar-me una altra vegada! Podria viure aquí a França ? (riures) Per descomptat, és una bogeria. Penses que ja ho has vist tot i, en realitat, cada vegada és més surrealista. És vergonyós. Però si m’inspirés del ‘brexit’ i les seves conseqüències, ningú no em creuria!”.

La productora estatunidenca Pla B ha anunciat la continuació de Beetlejuice. Participarà en aquesta segona part o no ho farà?

“No, no excloc res. Però ja ho he dit abans, i és part de la meva manera de treballar: només puc saber si estic involucrat en una pel·lícula quan l’estic rodant. Intento tornar a les arrels en cada projecte. Primer hi ha una llavor i, després, creix. És millor que fer totes aquestes declaracions. De fet, estic treballant en algunes idees i veurem com va. Però tot és molt prematur. Potser és una no-resposta? (més riures)”.

FILMOGRAFIA TIM BURTON

Vincent (curtmetratge d’animació; 1982)

Hansel and Gretel (migmetratge; 1982)

Frankenweenie (curtmetratge d’animació; 1984)

Aladdin and his Wonderful Lamp (migmetratge; 1984)

The Jar (curtmetratge per a la sèrie Alfred Hitchcock presenta; 1985)

Pee-wee’s Big Adventure / La gran aventura de Pee-Wee (1985)

Beetlejuice / Bitelchus (1988)

Batman (1989)

Edward Scissorhands / Eduardo Manostijeras (1990)

Batman Returns / El retorn de Batman  (1992) 

The Nightmare Before Christmas / Malson abans de Nadal (animació; a partir d’una història i personatges de Burton amb direcció de Henry Selick; 1993)

Conversations with Vincent (documental; 1994)

Ed Wood (1994) 

Mars Attacks! (1996) 

Sleepy Hollow (1999)

Planet of the Apes / El planeta de los simios (2001)

Big Fish (2004)

Charlie and the Chocolate Factory / Charlie i la fàbrica de xocolata (2005)

Corpse Bride / La núvia cadàver (animació; codirigida amb Mike Johnson, 2005)

Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street / El barber diabòlic del carrer Fleet Street (2007)

Alice in Wonderland / Alicia en el país de las maravillas (2010) 

Dark Shadows / Ombres tenebroses (2012)

Frankenweenie (animación; 2012)

Big Eyes / Ulls grossos (2004) 

Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children / El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares (2016) 

Dumbo (2019) 

Wednesday / Miércoles (sèrie de televisió; 2022)

* títol en català només en les pel·lícules que han estat doblades en aquesta llengua i no han conservat el títol original

 

Visits: 230