Baudelaire. Ferrater.

ROBERT RUBERT | El poeta, traductor i crític literari Gabriel Ferrater, amb les seves icòniques ulleres fumades i jersei de coll alt l'any 1969
ROBERT RUBERT | El poeta, traductor i crític literari Gabriel Ferrater, amb les seves icòniques ulleres fumades i jersei de coll alt l’any 1969

ABEL CUTILLAS. Anys de flors a París, any de nous a Catalunya. Centenaris encadenats, com una melodia, solapats i junyits com bous llaurant la terra per a eradicar les males herbes i fer que broti el fruit saborós de la literatura. Cent-cinquanta anys del naixement de Proust i dos-cents del naixement de Baudelaire l’any passat, enguany cent anys de la mort de Proust i cent del naixement i cinquanta de la mort de Gabriel Ferrater (1922-1972) ensems.

A París, vint-i-quatre mesos consecutius de celebració, publicacions i homenatges a l’autor de la Recherche, l’escriptor del segle, el primer del país, encara no acceptat com a tal pels propis conciutadans, que segueixen preferint Victor Hugo, poeta del martiri social, a les aristocràcies i els campanars gòtics de la França anterior a la Gran Guerra, la França de veritat. Malgrat la résistance, l’obra de Proust està finalment en flor, alliberada de psicologismes, magdalenes i sentimentalitat. N’haurem de parlar quan s’acabi aquest annus mirabilis però ja ho vam començar a advertir en l’article inaugural en aquesta web. A l’ombra d’aquestes flors, per contra, l’any Baudelaire. Un any que no ha servit, un any fallit que ens deixa, encara un Baudelaire fallit, que haurà d’esperar, com el filòsof, cent anys més per a ser entès.

El fals pròleg de Marina Porras

COMANEGRA | L'antologia <em>Donar nous als nens</em>, de Gabriel Ferrater, amb selecció de textos i pròleg de Marina Porras
COMANEGRA | L’antologia Donar nous als nens, de Gabriel Ferrater, amb selecció de textos i pròleg de Marina Porras

Any de nous a Catalunya, centenari de Gabriel Ferrater. El seu fruit sec, finalment, després de dècades de ser rosegat per dropos i poetes, pot ser donat als nens. Una prova més que un escriptor deixat en mans de filòlegs i marmessors s’apaga i desapareix, es gasta sense fer-lo servir, i un escriptor s’ha de fer servir. Tants poemaris publicats reivindicant Ferrater, poemaris oblidats i per oblidar, i que no han servit per a res ni han modificat ni un estat d’ànim ni han desviat una vida equivocada del seu camí. Ara, gràcies fonamentalment al fals pròleg que li ha fet Marina Porras en la seva antologia, Donar nous als nens (Comanegra, 2022), i que l’ha extret definitivament del domini pueril de la rima i el vers, Ferrater ha deixat de ser un joguet per a lletraferits, culs de cafè de Reus i escriptors espanyols de Barcelona. I la paraula important aquí és definitivament.

Esdevenir auteur –aquest era el somni i el desig de Baudelaire, que a partir d’ell compartim tots sense saber per què-, li ha estat concedit a Ferrater, cinquanta anys després del suïcidi, amb un fals pròleg, aprofitant el centenari i la inèrcia del moment. I diem fals pròleg perquè el text que la Marina Porras ha confeccionat, per volum i per profunditat, escarneix la resta de prologuistes de la col·lecció i l’obligació de complir el contracte i la paginació que senten els funcionaris de la literatura. Contra les petites ambicions de l’entorn, la prologuista ha decidit, contra totes i contra tots, fer el que s’havia de fer, posar la vida per davant, perquè la vida iba en serio, com afirmava el cònsol de Sodoma, a la pel·lícula sobre Gil de Biedma, quan ja era massa tard.

La curadora ha desplegat tot Ferrater, i en primer lloc el Ferrater que no volia ser escoltat, el Ferrater polític, el Ferrater que coneixia perfectament el mal que tenalla la literatura del país, el Ferrater que sabia perfectament que Catalunya és un país ocupat, per a vergonya de les falses amistats que va conrear en vida i, fins l’any passat, per a vergonya seva també. Així ha rebentat l’espai reduït que li havia estat concedit i ha lligat obra i vida. Ferrater ressuscitat. El pacte de la Transició s’ha acabat. Hem recuperat una peça més del trencadís del país. A vegades només cal un llibre o un pròleg fals i es produeix la màgia que fa encaixar les peces en una figura, perquè la figura hi és.

Les societats literàries catalana i francesa

EDITIONS CORTI | L'estudi vers a vers <em>La résonance de la vie</em>, de Jean-Claude Mathieu<em>, sobre Les flors del mal </em>
EDITIONS CORTI | L’estudi vers a vers La résonance de la vie, de Jean-Claude Mathieu, sobre Les flors del mal

Però la felicitat no és completa als dos costats dels Pirineus, que no separen res. Poques coses es poden salvar del Baudelaire raté que França ens ha presentat durant el seu bicentenari. Principalment, el llibre de Jean-Claude Mathieu, Les Fleurs du Mal: la résonance de la vie (Éditions Corti, 2020), un estudi monumental, vers a vers, sobre els temes i les funcions del poemari de Baudelaire. Potser també el Charles Baudelaire de La Passion des images (Gallimard, 2021), una obra de regal que presenta la relació de l’autor amb l’art a través de textos i pintures. I segurament alguns aspectes de l’exposició que li va dedicar la Biblioteca Nacional de França, mostrant la centralitat, la importància i les relacions de l’autor abans de decidir ser un poeta maleït, i maleir-nos a tots amb ell.

L’exercici d’extracció del regne líric que Catalunya ha aconseguit amb Ferrater, aquí ningú ha tingut el valor de fer-lo amb Baudelaire, perquè el país encara no està preparat per separar-lo del seu cromo. Hi ha una tasca magnífica pendent que consisteix en amplificar l’auteur de Les flors del mal i fer veure que el contorn del poema és immens i que la profunditat de l’obra és la profunditat d’un segle que volíem oblidar, com van posar sobre la taula el magnífic La Folie Baudelaire de Roberto Calasso i l’impressionat Le XIXe siècle à travers les âges de Philippe Muray, materials que un servidor va utilitzar per donar-los-hi continuïtat al llibre Sostres. Baudelaire. Correspondances, però jo vinc de fora i només tinc el que porto posat, i París encara no està preparat.

GALLIMARD | <em>La Passion des images</em>, llibre il·lustrat on es confronten poemes i assajos de Baudelaire amb imatges de quadres dels quals l'escriptor va parlar
GALLIMARD | La Passion des images, llibre il·lustrat on es confronten poemes i assajos de Baudelaire amb imatges de quadres dels quals l’escriptor va parlar

La diferència entre l’any Baudelaire i l’any Ferrater és un símptoma que exemplifica que la societat literària catalana està més avançada que la francesa. Això no es veu si mires només el vagons de cua d’allà i d’aquí, plens de bestiar que va a l’escorxador de l’oblit i la inutilitat mentre es van respirant les olors els uns als altres, però es fa evident sí et fixes en les puntes de llança. El desaprofitament del centenari de Baudelaire, el defalliment d’Houellebecq, la reproducció automàtica del pensament i la literatura dels mestres antics en autors suposadament renovadors com Joseph Andras o Camille de Toledo són proves del que intento exposar.

La literatura francesa segueix enclaustrada en les formes de la segona meitat del segle XX, on el satanisme de Baudelaire no hi pot tenir lloc i on Proust, fins fa dos dies, tampoc. La cultura catalana, per contra, se n’està començant a alliberar i camina decidida cap al desconegut. És per això que el passat pren forma abans a Barcelona que a París, i anuncia millor el futur que vindrà, un futur inesperat i que no volíem preveure.

Una cultura funciona i avança sent l’oferta d’una demanda que encara no s’ha formulat. Ningú demanava que Ferrater posés sobre la taula totes les insuficiències del sistema literari català. Ningú demanava treure a Proust del xalet de la memòria. Ningú demana que es torni a regar l’època i la terra fèrtil d’on van brotar les flors del mal de Charles Baudelaire. Però les coses no passen perquè sí.

El món que ve encara no ha arribat a París, una ciutat protegida pel record del segle XX, però ja supura als carrers de Barcelona, la ciutat més indefensa i derruïda per dins de la darrera centúria. Una ciutat quadriculada i insignificant on tot es veu més clar i passa abans, quan encara ningú està preparat. Ferrater ressuscitat, cent anys més jove que Baudelaire, que espera a la catacumba, com un animal acorralat, perquè els morts, els pobres morts ont de grandes douleurs i mentre els pateixen preparen la seva venjança contra els que els van enterrar. La de Ferrater ha començat a ser servida, la de Proust s’està anunciant, la de Baudelaire arribarà amb una violència merescuda i terrorífica. No sabem quan, podem esperar cent anys més si cal.

Tots els articles de L’apéro literari de l’Abel Cutillas

Impactes: 471