ABEL CUTILLAS. Anys de flors a París, any de nous a Catalunya. Centenaris encadenats, com una melodia, solapats i junyits com bous llaurant la terra per a eradicar les males herbes i fer que broti el fruit saborós de la literatura. Cent-cinquanta anys del naixement de Proust i dos-cents del naixement de Baudelaire l’any passat, … Llegiu més
ABEL CUTILLAS. Germaine Gargallo és una figura a l’ombra de l’època en què la butte de Montmartre i els artistes catalans que hi habitaven vivien en la foscor, literalment. La foscor de la gana, el crim, la misèria i la prostitució. Els anys salvatges del canvi de segle. Germaine Gargallo (1880-1948) és la dona que … Llegiu més
ABEL CUTILLAS. El símptoma més desconcertant de l’actualitat, literàriament parlant, és la desaparició del llibre blanc de Michel Houellebecq. Una desaparició desproporcionada que indica que alguna cosa greu passa no només amb el llibre i amb el Michel, sinó amb la literatura i la cultura francesa en general. Les últimes setmanes tenia una estranya sensació … Llegiu més
ABEL CUTILLAS. Tot investigador, tot biògraf, tendeix, per la pròpia naturalesa de les coses, a presentar el seu biografiat com algú que no ha estat prou tingut en compte, prou atès, algú a qui no s’ha prestat la suficient atenció. Quin sentit tindria sinó la seva tasca? Això està tan normalitzat i es tan així … Llegiu més
ABEL CUTILLAS. La història no para mai, sempre s’està acabant i la culpa és dels historiadors. La funció de la història és mantenir-nos connectats al passat, i la dels historiadors portar-la cap al present, tensar-la: estirar el fil, no en el sentit amable habitual. De tant en tant, l’equilibri de forces es trenca i llavors … Llegiu més
ABEL CUTILLAS. És difícil de trobar un autor on la política, la història i la societat tingui un paper més central i alhora sigui llegit des d’un punt de vista més psicologista, memorialista i personalista. La recepció de Marcel Proust (1871-1922) ha patit una reducció a la dimensió subjectiva, com si el que presentés la … Llegiu més