VICENÇ BATALLA. La catalana Elena Martín Gimeno (Barcelona, 1992) no només presentava la seva segona pel·lícula, Creatura, a la prestigiosa Quinzena de Cineastes del Festival de Canes 2023, sinó que s’ha emportat el principal premi paral·lel d’aquesta secció no competitiva, el Label Europa Cinemas que garanteix una distribució internacional. No podia ser una millor manera per a Martín d’iniciar el recorregut d’aquesta agosarada història sobre la vida sexual i sentimental d’una dona de trenta anys a la Costa Brava, que al contrari del que es pugui pensar no és un relat autobiogràfic de la realitzadora, guionista i protagonista. Sí que és, com ella mateixa ens va explicar, un compendi d’històries viscudes en les que també s’hi poden barrejar les seves.

Per a l’elaboració de la dramatúrgia ha treballat amb Clara Roquet, una consumada guionista que, fa dos anys, es va estrenar com a realitzadora amb Libertad a la Setmana de la Crítica de Canes, també ambientada a la Costa Brava. Per la seva part, Martín segueix una evolució lògica des que el 2015 es va donar a conèixer amb Les amigues de l’Àgata, ja com a protagonista, i que dona el nom d’àgates a tota una nova generació de cineastes catalanes. El 2017, Martín va dirigir el seu primer llargmetratge, Júlia Ist, que era molt més autobiogràfic sobre la seva escapada Erasmus a Berlín. Dos anys després, va protagonitzar el curtmetratge Suc de síndria, d’Irene Moray, amb una temàtica ja molt semblant a l’actual llargmetratge dirigit per ella. Tota una evolució i aprenentatge, venint del teatre lliure i passant per altres experiències com a actriu (Con el viento, Nosotros no nos mataremos con pistolas, aviat Unicornio; les sèries Veneno i En casa) i com a realitzadora (capítols de la sèrie Vida perfecta), que la situen definitivament amb Creatura (estrena a l’Estat espanyol el 8 de setembre) com a una cineasta de primer pla. Aquesta és la conversa mantinguda a la vora del mar de Canes, abans que Martín no tornès a Barcelona des d’on es va assabentar del guardó.

Desembarcar a la Quinzena de Cineastes, amb una història tan directa com aquesta, és com un exorcisme, no? Et dones a conèixer al món sencer amb una pel·lícula molt íntima…

“Per a mi, el més fort és l’exposició com a actriu. A nivell de guió, la pel·licula no és autobiogràfica. S’ha construït a través d’experiències de moltes persones. Vam fer un procès d’entrevistes que ens va acabar de construir un Frankenstein, una Mila que passa per imatges del record de moltes persones. Però sí que he notat, quan hem pujat a l’escenari per al col·loqui després del passi de premsa, que aquí hi ha un plus dels qui m’acaben de veure en pantalla durant una hora i quaranta-vuit minuts. Jo en aquestes coses potser soc una mica inconscient, però m’exposo molt com actriu, emocionalment i físicament. Fa impressió, però també t’he de dir que hi ha un punt que també m’empodera. Em sento forta per dir: Sí, aquesta soc jo! què passa?”.

Aquestes coses es poden fer perquè tens l’ímpetu de la joventut? Quan hagi passat més el temps, potser t’arribaran els prejudicis. Ara, en tens menys…

“No ho sé perquè encara no he viscut els anys que em queden per viure! (riures)… Espero que siguin molts. que tingui l’oportunitat de replantejar-me moltes coses… Però sí que noto, havent començat a fer teatre molt jove, com canvia la manera de crear. Recordo que amb la companyia, VVAA Col·lectiu, vam començar amb vint anys i era veritat que ens la suava el que pensès la gent. I que pujàvem a l’escenari dient: ¡mira el que faig i, si no t’agrada, veste’n! I ara no és així. Tots els processos són molt més meditats”.

Una suma d’experiències com a procès

Quan vau tardar en el procès d’aquesta pel·lícula?

“Cinc anys i mig, gairebé sis anys. Ha estat un procès de guió llarg. Vaig començar primer jo amb un procès de documentació i bolcant idees en l’escriptura, per a les imatges, amb algunes escenes dialogades encara que molt saltejades. I, quan va arribar la Clara Roquet, va ser molt important. Que confiés en el projecte, perquè jo l’admiro molt. Ella em va ajudar a donar ordre i s’hi va implicar moltíssim. Vam seguir el procès d’investigació juntes… Quan jo em vaig estrenar com a directora, amb el llargmetratge ‘Júlia Ist’, tenia 24 anys. Era una pel·lícula feta en el marc de la universitat, molt col·lectiva. Érem quatre autores: el Pol Rebaque, la Marta Cruañas, la Maria Castellví i jo. I jo necessitava aprendre moltes coses després d’aquesta experiència. Durant tot el procès de ‘Creatura’, he estat treballant per a altres creadores i creadors en televisió o com actriu. Això ha fet que el procès avancés de mica en mica”.

Dius que heu posat coses de diverses persones, però quina part hi ha teva?

“Sí, hi ha una part meva com n’hi ha de qualsevol altra. Per a mi, la meva part més important és l’interès sobre aquest tema. Sento que, per algun motiu, hi ha alguna cosa que ressona molt en mi. Perquè, si no, no m’hagués bolcat tan a fons a investigar. Prové d’estudiar coses que havien sorgit en el marc del teatre. Jo estava fent performances amb unes amigues i, d’allà, van sortir aquestes converses. I vaig voler seguir investigant. He estat mot tossuda i, afortunadament, la Clara s’ha sumat a aquesta tossudesa. I, després, la resta de l’equip. I també l’Ari Ribas, amb el muntatge que és un altre procès d’escriptura. Amb la idea de perseguir aquesta recerca d’entendre la sexualitat femenina i la seva complexitat. Sense intentar buscar unes respostes, un clímax, un conflicte únic. Jo crec que aquesta és la part que més em representa, més que les experiències. És que et diria que, inclús, les imatges que vénen del meu record, que en queden algunes, estan tan refetes i barrejades, ficcionades i dramatitzades… ”.

Que només ho saps tu…

“Li vaig ensenyar la pel·lícula als meus pares l’altre dia. I jo patint, a veure si hi veurien coses… I ells estaven tranquil·líssims. Encara que la meva mare, jo crec que preocupada, em va dir: Tu saps que això no m’ho deies? I, jo, responent-li: Ah, no? I, ella: No, no. I, jo: Ja ho sé, és ficció. I, ella: Vale, vale, només saber-ho… Crec que el fet que jo també actuï genera una sensació d’identificació. Veus la meva cara i et dius: Això li ha passat a aquesta noia”.

El tabú dels pensaments i els desitjos

Com a directora, actriu i guionista, és veritat que ho acabes pensant. Però és cert que fins ara no hi havia tantes pel·lícules com aquesta. Fa por parlar de la sexualitat femenina…

“Jo crec que fa por parlar de la sexualitat en general. Me’n vaig adonar fent entrevistes a dones, però també a homes, i hi havia una sensació general que es parla moltíssim sobre sexe. Et dius que el sexe és un tabú, però tot està sexualitat. Del que no es parla és de la intimitat del sexe, no es parla del desig, no es parla dels pensaments que un té quan es construeix la manera d’estimar o desitjar. No parlem gaire de quines fantasies tenim”.

No parlem de les nostres pors quan tenim sexe…

“Perquè no hi ha cap situació social on sigui apropiat parlar-ne. A nivell generacional, almenys a la meva, sí que es parla en alguns sectors, perquè encara està molt relacionat amb el privilegi. Els que, afortunadament, tenim la sort de poder fer teràpia, sí que hi ha un llenguatge que de cop s’obre. I hi ha uns espais d’intimitat amb els teus amics i amigues en què pots parlar d’alguna d’aquestes coses. Però depèn del sector, de la bombolla en què estigues. Perquè jo tinc amigues i amics, que no parlen amb les seves amistats íntimes sobre aquests temes”.

Creus que els catalans som pudorosos, per exemple si se n’ha de parlar amb els pares?

“Jo crec que gran part de la població és pudorosa. En les entrevistes que fèiem, més d’una persona ens deia que això sí que ho havia parlat amb els seus pares. Però afegien que, tot i així, els hi passaven coses perquè vivim en un sistema. Amb els catalans, hi ha una cosa social i cultural de ser reservats i ser prudents. Hi ha això del seny. Però és una cosa molt de forma. No sé si en una cultura que sigui, aparentment, més oberta o més sociable pots parlar més d’intimitat”.

De la infantesa a l’edat adulta vora la Costa Brava

Va ser molt complicat el càsting per trobar les teves Miles petites?

“Sí, va ser un càsting molt llarg. Va ser difícil trobar-les. Mirant enrere, hi eren des del principi donant voltes. Però hi havia dues coses que ens feien dubtar. Una és que amb la Mila petita, que per casualitat és diu Mila (Borràs), no ens assemblàvem gens físicament. Li vam haver de colorar el cabell per enfosquir-la, li vam tallar, perquè era rossa amb el cabell llarg. I, segon, la Mila adolescent, la Clàudia Dalmau, no havia fet res abans d’actriu. Ella és ballarina. En el seu moment, vam seguir fent càstings i càstings fins que ens vam decidir que sí, que eren elles. I els seus pares, tant de l’una com de l’altra, han estat molt generosos, s’han implicat moltíssim i això ha fet possible que estiguessin ben acompanyades durant tot el procès”.

El rodatge es va fer a la Costa Brava perquè la Clara Roquet també participa al guió?

“Es va fer a la Costa Brava perquè, tant la Clara com jo, hi estiuejàvem. L’Escala és on ha estiuejat sempre la meva família. I ho relacionàvem amb la idea de les primeres vegades en el poble. Sembla com si els pares et deixen fer més coses perquè és un entorn més segur que sortir de nit per la ciutat”.

I, a nivell cinematogràfic, et sents formant par d’una nova generació de directores catalanes?

“Si ens basem en els números, clarament sí! (riures). Perquè tinc trenta anys i em sento part d’una generació en tant que em sento part d’una indústria, d’un sector no sé si se li pot dir indústria, malauradament. Em sento part d’una comunitat. Crec que cadascuna té una visió molt diferent, fem pel·lícules molt diferents que, de vegades, es posen en el mateix sac i no tenen res a veure. Però crec que sí, que formem part d’una col·lectivitat i d’una xarxa en què ens donem suport les unes a les altres i, això, és molt bonic”.

Saps si la pel·lícula s’estrena aviat a França?

“Encara no ho sabem, suposo que es coneixerà durant el festival. Tinc esperances”.

*Especial Festival de Canes 2023

 

Visits: 243