VICENÇ BATALLA. Hi ha decisions salomòniques i difícils de digerir. La Palma d’Or 2023 de Festival de Canes l’ha guanyada la francesa Justine Triet per Anatomie d’une chute, un thriller familiar i judicial als Alps que es recrea en ell mateix sense deixar gaire espai a l’espectador i que està carregat de referències d’alta cultura bastant gratuïtes. Davant d’aquesta elecció del jurat presidit per Ruben Östlund (la crítica francesa que se’l carregava per les seves dues Palmes d’Or, ara l’adorarà), s’ha quedat com a Gran Premi -la Palma de Plata- The Zone of Interest, de l’anglès i molt més innovador Jonathan Glazer, que a partir d’un llibre del recentment desaparegut Martin Amis desenvolupa el contracamp de l’Holocaust amb la família del seu cap nazi vivint just a l’altra banda de les parets d’Auschwitz. Un contracamp que diu moltes més coses, a nivell cinematogràfic i del cinisme del món actual, que l’enfarfegosa Anatomie d’une chute.

Es dona la casualitat que, en aquestes dues pel·lícules, l’actriu protagonista és l’alemanya Sandra Huller. En el film de Glazer, actua amb tota la fredor i sobrietat possible, d’acord amb el to del llargmetratge. Però també d’un rol que no fa trampes en el guió. En canvi, a la pel·lícula de Triet, a Huller se la veu sobreactuada entre un francès, que no domina, i un anglès en què acaba parlant en els moments clau sense que estigui realment justificat l’elecció del seu paper per part de la realitzadora (això sí, ja hi havia treballat amb el seu anterior film, igual de sobrevalorat, Sibyl). El jurat, segurament, s’haurà trobat que, abans d’haver d’escollir Huller com a millor actriu de la competició entre un d’aquests dos títols, ha preferit premiar-los en or i plata, però equivocat-se d’ordre. El treball de Glazer no és només una quirúrgica posta en escena sobre el que l’Holocaust encara ens turmenta, amb una mala consciència sobre les decisions tecnòcrates que se segueixen prenent des del poder, sinó que també és una experiència contemporània on el so hi és una part integrant del malestar d’aquest contracamp, amb una obertura i un tancament siderals compostos per Mica Levi.

‘La Chimera’, d’Alice Rohrwacher, ignorada

En aquest desdoblament d’Huller com a eix dels dos primers premis del festival, s’ha perdut pel camí i no figura en cap lloc del palmarès la sublim La chimera, d’Alice Rohrwacher, que és la pel·lícula més commovedora de la competició. És curiós que els dos anteriors llargmetratges de la italiana sí que fossin premiats en competició i, aquest, que culmina una trilogia sobre un món màgic entre camperols, famílies atípiques i una brillant tercera entrega sobre arqueologia emotiva, s’ignori sobre el que explica Rohrwache tant de la intimitat del país com de la seva història recent i antiga.

Això no vol dir que la resta del palmarès sigui mediocre. A diferència, per exemple, de l’any passat, sí que hi són presents altres films que han ofert en aquesta edició un nivell, en general, força alt. Amb, és veritat, alguna altra relliscada. Sí que és merescut que el millor guió se l’emporti el japonès Hirokazu Kore-Eda per Monster. El ja Palma d’Or en una ocasió i després de la seva escapada no tan reeixida l’any passat a Corea del Sud amb Broker, tenyeix amb la seva última pel·lícula una xarxa de personatges i històries en una ciutat mitjana del Japó que juga molt hàbilment amb els diferents punts de vista i, sobretot, construeix una entranyable història d’amor homosexual platònic entre dos escolars que aconsegueix fer fugir el sentiment de culpabilitat.

El guardó com a millor actriu l’ha obtingut l’actriu turca Merve Didzar per Les herbes seques, de Nuri Bilge Ceylan, sempre a un gran nivell. En aquest film de més de tres hores, Ceylan segueix explorant les zones més allunyades del seu país, amb una trama i diàlegs que avancen sense presses i de forma captivadora. De fet, el realitzador atorga a les seves protagonistes la visió més optimista i de futur en contrast amb la melancolia misantropa dels personatges masculins. I oferint una via de sortida al regnat d’Erdogan que sembla que no s’acaba.

La recompensa al millor actor ha estat per al veterà japonès Koji Yakusho, que a Perfect Day, de Wim Wenders, encarna un altre personatge solitari que neteja els luxosos lavabos públics de Tòquio però acompanyant-se de bona literatura i d’una banda sonora ideal dels anys seixanta i setanta del segle passat. D’aquí el títol Pefect Day, per la cançó de Lou Reed. És per a Wenders, un altre Palma d’Or, una manera de trobar en aquesta obra minimalista una inspiració que havia francament perdut en les últimes dècades.

I, parlant de misantropia, el finlandès Aki Kaurismaki aporta amb Fallen Leaves una teràpia a aquest món inhòspit i sense pietat, amb informació a la ràdio contínua sobre una tan propera guerra d’Ucraïna per als personatges, amb dosis d’humor i tendresa. Possiblement, aquesta història de dos perdedors que s’acaben consolant mútuament és més de pel·lícula que una realitat en el dia a dia, però és l’antítesi per brevetat i aquesta sana ironia de la vana transcendència d’Anatomie d’une chute.

Més estrany és que la millor direcció vagi a parar al franco-cambodjà Trân Anh Hùng per La Passion de Dodin Bouffant (The pot-au-feu), una oda als orígens de la celebrada cuina francesa a finals dels segle XIX amb la meitat del metratge dedicat a la preparació del plats. A quatre mans, Benoît Magimel i Juliette Binoche també viuen una història d’amor, que no és el que convenç més, però aparentment el jurat s’ho va passar molt bé amb les escenes gastronòmiques.

Els oblits de la posta en escena

Com a posta en escena, hi havia candidates bastant més encertades. Començant per l’opera prima de la franco-senegalesa Ramata-Toulaye Sy, Banel e Adama, que filma una hipnòtica versió al desert subsaharià d’una Medea que vol alliberar-se dels costums locals sense perdre els seus ideals. Un cinema africà desempallegat de bones intencions. Parlant d’ironia, una cosa que havia perdut des de fa força anys l’italià Nani Moretti, aquest va presentar Il sol dell’avvenire (Cap a un futur radiós), que aconsegueix prendre distància respecte a la política del seu país i del cinema, en general, per proposar d’altres vies menys contaminades. I tampoc hagués estat tan estrany atorgar-li la millor direcció a l’austríaca Jessica Hausner, que amb Club Zero ha estat qui més ha dividit a la crítica. Els seus detractors, força irritats, l’acusen de banalitzar segons quines causes ecologistes i humanitàries. Sincerament, el que fa Hausner és posar davant de les seves contradiccions una certa esquerra, de la qual també en formen part una bona dels crítics, a qui li costa reconèixer per què sovint fallen teories tan benpensants. La mirada de Hausner és incòmoda, però d’això va el cinema.

Per la seva banda, la direcció de Todd Haynes en el seu May December –un cara a cara Julianne Moore/Natalie Portman sobre el tabú de l’amor entre adults i menors- és digna d’aquest autor sense ser una de les seves obres majors. Una temàtica que també abraça Catherine Breilat a l’Été dernier, en una confrontació entre Léa Drucker i el novell Samuel Kircher que la francesa Breillat salva per un guió que no busca cap missatge i funciona per la química dels dos actors.

Finalment, l’absència entre els premiats del xinès Wang Bing, pel seu documental Joventut, també marca una falta de risc per un gènere que rarament és en competició i, fonamentalment, pel seu lúcid retrat de les noves generacions sense passar pel sedàs del règim. En un estrat inferior sense desmerèixer queden les obres de la tunisiana Kaouther Ben Hania, amb Les Filles d’Olfa, i la francesa Catherine Corsini, amb Le Retour; el característic puzle Asteroid City de l’estatunidenc Wes Anderson; i els films històrics Firebrand, del brasiler Karim Aïnouz a l’Anglaterra pre-anglicana, i Rapito, de l’italià Marco Bellochio sobre la pèrdua del poder papal. Són més prescindibles l’excursió moralista del francès Jean-Stéphane Sauvaire al Nova York més lúgubre de Black Flies, en què només s’explica ser en competició per la presència de Sean Penn, i, malauradament, un Ken Loach que s’acomiada als 86 anys amb una pel·lícula, The Old Oak, amb refugiats sirians al nord desindustrialitzat d’Anglaterra i les reaccions xenòfobes, que té més de manifest polític d’adéu que de cinema.

No sembla que el jurat hagi dubtat en la seva selecció perquè, a diferència d’altres vegades, no hi ha hagut ex aequo ni premis especials al que tenen dret almenys en un cas. Però disposaven de motius per fer-ho si haguessin volgut. Aquesta collita de Canes 2023 encara tenia més suc per esprémer que no s’ha acabat d’aprofitar.

PALMARÈS CANES 2023

Palma d’Or: Anatomie d’une chute (Anatomia d’una caiguda), de Justine Triet (França)

Gran Premi: The Zone of Interest, de Jonathan Glazer (Regne Unit/Alemanya)

Premi del Jurat: Kuolleet lehdet (Fallen Leaves), d’Aki Kaurismaki (Finlàndia)

Millor Direcció: Trần Anh Hùng (França) per La Passion de Dodin Bouffant (The pot-au-feu)

Millor Guió: Hirokazu Kore-Eda per Monster (Japó)

Millor Actriu: Merve Didzar (Turquia) per Kuru Otlar Üstüne (Les herbes seques), de Nuri Bilge Ceylan (Turquia)

Millor Actor: Koji Yakusho (Japó) per Perfect Days, de Wim Wenders (Alemanya/Japó)

Càmera d’Or (millor primera pel·lícula en totes les seccions): Bên Trong Vò Kén Vàng (Inside the Yellow Cocoon Shell), d’An Pham Thien (Vietnam), presentada a la Quinzena de Cineastes

Millor Curtmetratge: 27, de Flóra Ana Buda (Hongria)

Menció Especial Millor Curtmetratge: Fár, de Gunnur Martinsdóttir Schlüter (Islàndia)

UN CERTAIN REGARD

Premi Un Certain Regard: How to Have Sex, de Molly Manning Walker (Regne Unit)

Premi del Jurat: Kamal Lazraq (Marroc), per Les Meutes (La canilla)

Millor Direcció: Kadib Abyad (La mare de totes les mentides), d’Asmae El Moudir (Marroc)

Premi Ensemble: Crowrã (La flor de Butiti), de João Salaviza i Renée Nader Messora (Portugal/Brasil)

Premi Nova Veu: Augure, de Baloji (RD Congo/Bèlgica)

Premi de la Llibertat: Goodby Julia, de Mohamed Kordofani (Sudan)

QUINZENA DE CINEASTES

Label Europa Cinemas : Creatura, d’Elena Martín Gimeno (Catalunya/Espanya)

SETMANA DE LA CRÍTICA

Gran Premi: Tiger Stripes, d’Amanda Nell Eu (Malàisia) 

L’OEIL D’OR (PREMI DEL DOCUMENTAL) ex-aequo

Les Filles d’Olfa, de Kaouther Ben Hania (Tunísia), presentada en competició

Kadib Abyad (La mare de totes les mentides), d’Asmae El Moudir (Marroc), presentada a Un Certain Regard

* Especial Festival de Canes 2023

Visits: 277