VICENÇ BATALLA. Aquesta és una entrevista feta al setembre del 2022, però no ha perdut gens d’actualitat. Degut al canvi climàtic i la sobreexplotació dels recursos pesquers que fa l’home. El fotògraf estatunidenc George Steinmetz (Beverly Hills, 1957) porta una desena d’anys treballant per al National Geographic sobre aquesta sobreexplotació del planeta per alimentar una demografia en expansió. Fins ara des de l’aire, com ens va demostrar al Visa pour l’Image de Perpinyà el 2018 amb Big Food, amb unes imatges impressionants i esfereïdores de la indústria intensiva agrícola i ramadera. Ara, com a continuació, sobre les Pesques Mundials que posen en perill el futur de les reserves pesqueres marines i que va presentar al Visa pour l’Image del 2022 amb imatges aquesta vegada amb drons.

No sabem si, en el transcurs d’aquest darrer any, ha aconseguit pujar a aquests vaixells gegants que processen bona part del peix arrebossat que ens mengem als restaurants o a casa o els trossos de tonyina i salmó dels sushis. O si ha pogut ampliar el seu reportatge sobre la pesca més que mil·lenària, i de caràcter sostenible, de l’almadrava a l’estret de Gibraltar. Però el seu testimoni gràfic és un document preciós sobre el declivi alarmant de les reserves de peixos salvatges, que des del 1997 disminueixen a raó d’1,2 milions de tones l’any.

Perquè s’ha dedicat aquests últims anys a aquest projecte sobre les pesques marítimes, després de tants anys treballant sobre els deserts?

“Fa nou anys, el ‘National Geographic’ em va demanar una sèrie d’històries fotogràfiques sobre com respondre a la necessitat futura d’alimentar la humanitat. Ho van anomenar ‘Alimentar 9.000 milions de persones’. Hi vaig treballar durant un any i em vaig adonar que aquesta era una història massa complicada per fer-la només en un any. Vaig veure que era un tema global que necessitava d’una major dedicació. En aquest sentit, quan treballava sobre les piscifactories per al ‘National Geographic’ vaig anar a la costa xinesa, al sud de Xangai, i, allà, vaig veure que a les aigües gairebé ja no quedaven peixos. I Xina és el major consumidor de peix al món, i d’on en procedeix la major part. Vaig deduir que, si volia entendre com alimentar la humanitat, m’havia de fixar en l’activitat pesquera. Perquè, a més, es diu que el peix és una font de proteïnes poc cara. Llavors, vaig fer una sèrie de recerques i em vaig adonar que la pesca global és en declivi. Bàsicament, perquè s’estan esgotant les poblacions dels oceans i la majoria de gent no n’és conscient”.

És difícil d’apropar-se a aquestes piscifactories i vaixells gegants per fotografiar-los?

“És molt difícil tenir accés a la gran indústria dels vaixells de pesca. Moltes de les coses que fan són, certament, il·legals. No és senzill saber si la quantitat que pesquen està per sobre o per sota de la legalitat. Això sí, vaig poder pujar a alguns d’aquests vaixells sofisticats per fotografiar les  tecnologies que utilitzen. Va ser una excepció. Ho vaig poder fer als Estats Units, a Alaska, i a les illes Malvines prop d’Argentina. Ho vaig intentar de veritat amb els grans vaixells xinesos i no ho vaig aconseguir. Tampoc va ser possible de fer-ho amb els vaixells espanyols. Aquesta és una indústria molt tancada, se la critica per això”.

On va ser aquest intent frustrat de pujar en un vaixell espanyol?

“Vaig intentar-ho en naus de tonyina, molt sofisticades. Se’ls anomena super remolcadors, amb helicòpters a coberta. Vaig fer jugar els meus contactes, però va resultar impossible”.

En quin mar naveguen aquests pesquers espanyols?

“Al nord de les costes portugueses”.

Fotografies aèries, del parapent a motor als drons

I, quan no és possible, com s’organitza per prendre aquestes fotografies aèries? Per als deserts, ho feia amb un parapent a motor. Ara em sembla que utilitza drons…

“Durant dues dècades, vaig estar fent les fotos aèries des d’un parapent a motor que és molt lleuger. La majoria de les vegades per a les fotografies dels deserts. Però utilitzar-ho per als oceans era molt més perillós. Primer, perquè fa falta enlairar-se des del vaixell, una cosa que no és possible. I, després, els motors no són sempre fiables i, si tens un problema, hi ha moltes possibilitats de morir al mar. Portes aquest equipament pesat amb motor a l’esquena i el paracaigudes és com una malla. Per tant, és molt fàcil ofegar-se en només un o dos minuts si caus. En aquest sentit, el dron m’ha permès de fer l’actual treball de documentació fotogràfica”.

Quin percentatge de les fotografies del reportatge estan preses amb drons?

“La majoria de les fotografies aèries de l’exposició, excepte una. L’única és la imatge a Moçambic, en aquest cas sí que vaig prendre fotos amb un parapent a motor. Però això no vol dir que no fos molt perillós… És quan fas submarinisme sota el gel. Has d’estar preparat per a pujar molt ràpid abans que se t’acabi l’oxigen de les ampolles. I, si el motor s’espatlla, haig de poder planejar i aterrar amb seguretat”.

Dona per tancat aquest projecte o el continua?

“És una bona pregunta. M’he obsessionat per la indústria de la pesca perquè és un tema molt ampli i encara no l’he acabat del tot. Tinc previst fer un altre reportatge la setmana que ve, a la costa francesa. M’interessa seguir l’ostreïcultura i els musclos, perquè és una pesca molt sostenible i maca. Estic esperant les marees oportunes per poder-hi anar. És en aquests moments que es descobreix aquest tipus de pesca. Agafaré el cotxe des d’aquí fins al Mont Saint-Michel, a la Bretanya, on hi ha els llocs perfectes d’aquesta pesca.

També hi ha una zona molt interessant de fotografiar al sud de Barcelona. Hi ha una gran pesca marítima per a la tonyina i d’altres peixos… No recordo el lloc exacte. Hi ha activitats turístiques (Tuna Tur, tonyina vermella; a L’Ametlla de Mar, Terres de l’Ebre) que s’han creat al voltant d’aquest indret. És un tipus de pesca que està destinada al mercat japonès, en particular”.

Quin és l’oceà mes explotat en aquests moments per la pesca?

“El Mediterrani està en una situació molt difícil! No ho coneixo prou bé, però els científics diuen que està fortament sobreexplotat… I als països en desenvolupament, com el golf de Bengala, entre l’Índia i Bangladesh, també. Fins i tot a Nova Anglaterra, a l’extrem nord-est dels Estats Units, el bacallà està a punt de desaparèixer. A Monterey, a l’Estat de Califòrnia, on vaig néixer, hi ha una espècie de peix que ha pràcticament desaparegut. Perquè els recursos de la pesca marítima no són il·limitats i, quan es redueixen els espais o la quantitat de peixos, és molt difícil de restablir la fauna que hi havia al principi. Es fa molt difícil que aquestes poblacions de pesca es puguin recuperar”.

Les operacions no controlades en alta mar

Vostè diu a la introducció de l’exposició que les xifres que els països declaren de pesca no són reals, estan per sota. Se sap quines són de veritat?

“Durant molt de temps, les xifres que s’han utilitzat han estat les de la FAO (Organització de l’ONU per a l’Alimentació i l’Agricultura) i aquestes depenien del que enviaven els mateixos països membres. Sovint no eren estadístiques precises. És Daniel Pauly, un biòleg de la província canadenca de la Colúmbia Britànica, qui es va dedicar a recollir aquestes dades i analitzar-les. I va constatar que estaven àmpliament subestimades. Hi ha científics que van als ports a comptar el nombre de vaixells que arriben, els peixos que es descarreguen, però si es fan els càlculs es veu que n’hi ha tres vegades més que els que apareixen a les estadístiques. Hi ha representants dels governs pagats per fer aquesta feina, però sovint no miren les xifres reals. I, a això, s’hi afegeix els problemes de corrupció. Hi ha llicències a vaixells acordades sense que, després, es verifiqui la quantitat pescada. I, a més, hi ha la transferència de peixos entre vaixells en alta mar, entre els més petits i el vaixell mare. I, en aquest cas, no es produeix cap mena de càlcul. Per tant, encara que els governs tinguessin voluntat d’actuar seria molt difícil d’efectuar un control sobre la quantitat exacta. És com si es demanès a la gent de dir quan guanyen abans de fer-los pagar els impostos!”.

Aquests dies, a la seu de l’ONU a Nova York, s’intenta aprovar un tractat internacional per a preservar l’alta mar (primer tractat internacional d’aquest tipus, aprovat finalment el juny del 2023 però pendent de ser ratificat per un mínim de seixanta països)…

“El problema és qui compta les quantitats de pesca i qui fa aplicar les convencions”.

Amb un govern mundial del mar, un govern mundial de la pesca…

“L’ideal seria que els països controlessin les seves aigües territorials. Però el problema essencial de la pesca és com es reparteixen aquests recursos marins. Amb el canvi climàtic ocorre una cosa semblant: qui és el propietari de l’atmosfera? I si el fum d’una central de carbó xinesa arriba a Groenlàndia, amb lleis dels països diferents, qui és el responsable de la contaminació? Els països haurien de tenir aquest control sobre les seves aigües territorials en matèria de pesca. Un bon exemple és el que vaig veure a Alaska, amb un control de la pesca del salmó. Però, quan les espècies migren, aquí hi ha un altre problema. És el que passa al mar al voltant del Japó, Corea i Xina. Com ho controles això?”.

També diu que ha trobat un tipus de pesca artesanal que encara existeix. En el futur, n’hi haurà més o menys?

”És en ple auge, perquè les poblacions més pobres intenten pescar costi el que costi. Aquest és un dels problemes més difícils de controlar. A l’Àfrica de l’Oest, al Senegal, el peix és una cosa que es consumeix diàriament i, cada cop, es fan més extraccions però, cada vegada, hi ha menys peixos. I, l’altre problema, es l’escalfament de l’aigua que fa que, algunes espècies, emigrin cap a d’altres aigües més fredes”.

De l’estret de Gibraltar a l’Atlàntic

Quin és el reportatge exacte que ha fet a l’estret de Gibraltar?

“Es tracta del ‘Atlantic Bluefin Tuna’ (tonyina rosa o vermella). És una de les pesques més espectaculars al món, amb aquests peixos enormes que pesen més de cent quilos. Emigren a través de l’estret de Gibraltar cap a l’Atlàntic, i viceversa. La tècnica s’anomena almadrava. Són els fenicis qui van instal·lar una estructura de xarxes fa milers d’anys per atrapat aquestes tonyines. És un laberint de xarxes i és una pràctica que encara es fa a Espanya i una mica al Marroc. I, si no es veu aquestes tonyines emigrar a través de l’almadrava, es pot saber que hi haurà un declivi en la seva població. Però les xifres actuals permeten de ser optimistes perquè, en aquesta zona, la pesca durable sembla que està funcionant”.

Des d’on concretament va prendre les fotos de l’almadrava?

“Ho vaig fer a prop de Cadis”.

Hi va tenir un accés fàcil?

“No va ser fàcil, però ho vaig poder fer. I la pesca era increïble. Ho gestionen cooperatives, les anomenades confraries. És part de la seva cultura”.

Veurem aquestes fotos al National Geographic?

“N’he parlat amb el ‘National Geographic’, però no ho publicaran. Se’ls hi hauria de demanar a ells per veure-les”.

I, a partir d’ara, quan mengi lluç arrebossat, com puc saber si ve d’una pesca sostenible o no?

“Probablement, sigui d’una pesca industrial però això no vol dir que no sigui sostenible. Al mar d’Alaska, vaig veure que eren capaços de fer-ho ben fet. S’ha de deixar de costat la idea que el que es fa en gran ha de ser forçosament dolent. No és una cosa de blanc o negre. D’altra banda, un vaixell que pesqui milions de peixos és més fàcil de controlar que milers de petits pescadors a la costa africana que ho fan de forma individual”.

Però vostè mateix em diu que no ha tingut accés als grans vaixells de la pesca industrial espanyola…

“És sobretot al País Basc. Disposen de vaixells gegantins amb helicòpters, que valen milions d’euros. Una altra situació és que, a les Illes Canàries, es troba el mateix tipus de peix que al Senegal o l’Àfrica de l’Oest. A Les Palmes, per exemple, hi ha peixos dels quals no es coneix la procedència i no se sap si la pesca és sostenible o no. Són coses que no es coneixen prou bé”.

Deu de tenir moltes més fotos del treball de tots aquests anys…

“Hi he treballat durant molt de temps… ”.

I podria fer un reportatge-exposició únicament sobre la pesca al Mediterrani o al Mediterrani-Atlàntic?

“M’hagués agradat prendre més fotos al Mediterrani, sobre l’almadrava per exemple. M’hagués agradat submergir-me per fer aquesta feina. I si algú em pot ajudar a finançar-ho, els hi ho agrairé”.

 

Visits: 155