ABEL CUTILLAS. El símptoma més desconcertant de l’actualitat, literàriament parlant, és la desaparició del llibre blanc de Michel Houellebecq. Una desaparició desproporcionada que indica que alguna cosa greu passa no només amb el llibre i amb el Michel, sinó amb la literatura i la cultura francesa en general.

Les últimes setmanes tenia una estranya sensació de mancança, com si alguna cosa que esperava no estigués tenint lloc, fins que em vaig adonar que ningú, ningú, parlava ni escrivia ni comentava res sobre el llibre més promocionat de l’hivern que acabem de deixar enrere, ni a favor ni en contra, ni bé ni malament, ni a les llibreries, ni a les revistes ni a la premsa especialitzada ni pels bulevards ni als cafès parisencs. Fins on jo sé, fins on jo he sentit, des de la seva publicació recent, d’Anéantir no se n’ha dit res. Si ho comparem amb tot el que se n’havia dit abans, entendrem que aquest silenci és exagerat, i preocupant.

Ara veig un article del Times Literary Suplement, on se l’acusa de Cassandra (la que veu el futur però no el pot comunicar) i d’alimentar l’extrema dreta, dos estigmes que aplicats a escriptors ja comencen a fer riure una mica i que jo em pensava que només es feien servir en societats recloses i asfixiades com la catalana. Passant per davant de la llibreria de Sciences-Po, veig la portada de la Revue des deux mondes que sota la rúbrica Política i literatura presenta Houellebecq com “Notre dernier romantique” (“El nostre darrer romàntic”). Evito fullejar la revue i penso que aquests dos articles només intenten portar-me la contrària i fer-me fer una rialla.

Com que necessito confirmar la meva intuïció, la intuïció d’un silenci i una absència, entro a una llibreria, una de les més interessants de París, la llibreria Tschann, al bulevard Montparnasse. Miro una mica, toco algun llibre que no compraré i, fixat davant de la pila d’Anéantirs, em disposo a interrompre la llibretera, que està ordenant metòdicament l’estanteria. Per no fer-ho en fred primer demano per un llibre que sé que encara no ha sortit i rebo la resposta prevista:

–Désolé monsieur*, el cofret d’Essais de Proust surt el vint-i-u d’abril.

Tot en ordre. Ja ho sabia. Faig cara de decepció per despertar en ella l’empatia. Un cop trencat el gel amb la llibretera, li poso la pregunta capciosa i malintencionada:

-Perdoni però… no té la sensació que ningú parla del llibre d’Houellebecq?, dic assenyalant la pila amb els ulls.

-Bé, és un llibre del que s’ha parlat molt, em respon ella, una mica sorpresa.

-Sí, sí, ja ho sé. Vull dir des de que ha sortit, és com si hagués desaparegut, ningú en diu res.

-Bé, sí, és així, diu més relaxada.

-I per què creu que passa això?

–Bon, le livre n’est pas terrible**, afirma deixant-se anar.

-Sí, sí, això ja ho sé també. Gràcies. Tingui un bon dia.

El destí d’Anéantir

Com que no vull posar en un compromís la llibretera farem veure que la conversa és fictícia. Però aquest petit intercanvi d’opinions per mi va ser la confirmació que necessitava, des del punt d’observació privilegiada que és una llibreria seriosa, per certificar que Houellebecq ha deixat d’escriure, encara que segueixi publicant. Això no seria més greu que el final d’un altre autor. No passa res, ell ja ha fet els seus llibres i ha tingut el seu moment. Però clar, estem parlant de l’autor, i sobretot del llibre, pel qual tot el sistema mediàtic, cultural i polític francès havien apostat l’última moneda de plata.

Que era l’última ho dic jo. És la meva tesi de fons i el motiu central d’aquest article. Com que se’ls hi esgota la plata estan tornant al patró or, i això té molt a veure amb el llibre que ha de sortir el vint-i-u d’abril i amb la reaparició de Proust que s’està produint, però això ja seria el tema de tot un altre article que potser titularé Albertine reaparue***, ja ho veurem. Tornem al Michel.

Just abans que sortís, i davant la immensa expectativa que es va generar, o que van generar, em vaig permetre pronosticar des de la meva posició segura d’espectador neutral i sense responsabilitats, que el destí de la literatura francesa o més aviat, la seva vitalitat, es jugava en el valor de Anéantir. Si el llibre era un pas més endavant en la trajectòria literària d’Houellebecq, és a dir, si donava un tomb de rosca més a la investigació, exposició i denúncia dels mals, les fractures i les falles de la nostra societat, ell, la literatura francesa i, per extensió, la intel·ligència occidental, de la qual la literatura francesa ha estat un element nuclear des del final de la Segona Guerra Mundial, es podrien considerar encara rellevants, actius.

Si no, no. Si el llibre fallava i era un llibre més que no significava res, al costat de la majoria de llibres que es fan, el poder tou de la cultura francesa quedaria en entredit i seria un altre pou, al qual fins ara estàvem acostumats a anar a buscar aigua, que quedaria sec, cosa preocupant perquè quan el desert creix, la set creix més.

El ministeri d’Economia i la ficció d’Estat

No soc jo qui va prendre la decisió d’apostar-ho tot a una carta, que ara es veu que estava marcada. Si m’haguessin preguntat no hagués estat al bon Michel a qui hauria confiat tan alta responsabilitat. Les meves esperances van en altres direccions, més cap al Marcel, i a opinió meva Houellebecq ja havia mostrat símptomes d’esgotament des de feia temps, però jo vinc de fora i només tinc el que porto posat. Va ser, de fet, l’Estat francès qui va entregar-li el bastó de Mariscal a Houellebecq, a través dels seus tentacles mediàtics i culturals, sí, però també a través directament de membres de l’Executiu, sense necessitat d’actuar darrere de les cortines o per agents interposats. La història és coneguda però no està de més tornar-la a explicar. A vegades quan una cosa es veu tant cal mirar-la més intensament per veure què hi ha, amb uns ulls més forts que la llum que ens cega.

Qui va aixecar la llebre va ser Bruno Le Maire, ministre de Finances, amic personal d’Houellebecq i model explícit d’un dels personatges de la novel·la. Ell va advertir al món del poder econòmic i l’empresa, i a partir d’aquí a tothom, que la pròxima novel·la de Michel Houellebecq estava dedicada al sector dels negocis, o sigui a ells, els millors entre nosaltres. Les corbates es devien estrènyer i els egos es devien estarrufar simultàniament, suposo, davant l’anunci de ser el centre d’atenció de l’ancien enfant terrible de les lletres franceses.

El segon acte de la comèdia va consistir en l’embargo, absolutament manicomial, dels enviaments del llibre a la premsa, amb la demanda de no revelar res fins la setmana abans de la seva aparició, que els periodistes culturals, com a bons funcionaris, van obeir i respectar escrupolosament. Van ensenyar la portada, van destacar que l’obra pesava més de set-centes pàgines, van fer una rima tendra amb el títol del llibre, van fer-se la foto amb el volum a la tauleta de nit i van dir allò que els hi agrada tant de dir als nens quan saben que hi ha altres nens que estan escoltant: “Tinc un secret, però no te’l puc explicar”.

És la campanya de publicitat d’un producte cultural més bèstia que he vist mai. Si Theodor Wiesngrund Adorno fos viu, hauria afegit un capítol especial a La dialèctica de la Il·lustració. Tots els diaris, tots els suplements literaris, totes les manxetes digitals, de dretes, d’esquerres, del damunt i del davall es van entregar a la promoció d’Anéantir durant la setmana prèvia al seu llançament. El llibre va posar-se a la venda el set de gener. Escric això el vint-i-dos de març, el primer matí primaveral, a la meva oficina del Grand Paris. Des de la data de la seva publicació fins avui, del nou llibre d’Houellebecq, ningú n’ha dit res. El silenci és absolut. Michel Houellebecq ha desaparegut. El llibre ha nascut mort i sembla que s’endurà amb ell l’autor cap a la tomba.

El silenci del lector

Però a la vida, la mort mai és el pitjor que a un li pot passar. Com a escriptor, tinc més por a la desaparició que a la mort. Com a escriptor català, sé que ambdues coses acostumen a anar de la mà, que és el que passa quan un sistema cultural té la textura del paper de fumar. Un dels pensaments que se m’ha fet present en adonar-me del contrast entre el soroll oficial i mediàtic al voltant del llibre blanc del Michel l’instant abans del seu naixement i el posterior silenci sepulcral dels lectors, la crítica i el públic, és que el sistema literari francès es comença a assemblar perillosament al català, adoptant alguns dels seus símptomes més horribles.

Per què l’Estat cultural par excellence s’entrega a un llibre blanc i irrellevant? Com s’ha convertit Michel Houellebecq en un uniforme buit? Qui tornarà a confiar en el sistema de prestigis francès després d’aquesta majúscula estafa?

Qui no cregui que la cultura és la base de la civilització no li donarà massa importància al desinterès total que ha produït Anéantir entre la població lectora i educada. Ni tampoc al contrast entre aquest desinterès i l’operació d’Estat prèvia, és a dir, a la desconnexió profunda entre la cultura institucional i la ciutadania. Això potser és nou a França però al meu país fa dècades que passa, i així estem. Em permeto advertir que no acaba bé, ni per uns ni per als altres. Buidar del seu poder i falsificar les lletres i la cultura és un pas clar cap a la submissió, primer, i l’anihilació, després, seguint l’ordre dels darrers títols d’Houellebecq.

Un escriptor té dret a fer llibres insubstancials, sobretot si anteriorment n’ha fet de substanciosos. La premsa cultural té dret a promocionar la novetat d’algú amb una trajectòria contrastada, i el periodista té dret a sentir-se especial i fer una mica el mec perquè llegirà un llibre, sense pagar, abans que la resta. L’Estat francès té dret a estar desesperat i intentar una vegada més que la literatura substitueixi la política per afirmar el lloc de França al món, perquè en el passat recent li ha funcionat. Però al final de tot, quan les llumetes de colors s’apaguen i la música s’atura, hi ha un animal sever que espera: el lector. Un animal que s’alimenta de carn viva, que pot conservar encara les dents o haver-ne perdut la meitat, que pot haver perdut també l’olfacte i el sentit del gust i que pot haver cobert les seves necessitats estomacals amb molta, molta palla, però aquest animal anònim i omnipresent conserva intacta una gana còsmica que s’ha de saciar, i si no se l’alimenta la gana s’incrementa i s’incrementa, i pot ser que acabi mossegant la mà de la que menja.

És una catàstrofe que l’últim llibre d’Houellebecq no tingui cap interès. És un consol que el públic ràpidament ho hagi descobert i hagi guardat un respectuós silenci davant, ara sí, de la mort d’un autor. És un fet que l’Estat cultural francès té un problema.

*Ho sento, senyor

**El llibre no és bo

***Albertina reapareguda, jugant amb el títol de l’article Houellebecq desaparegut i el sisè capítol d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust

Tots els articles de L’apéro literari de l’Abel Cutillas

Visits: 978