La fi de la història: un dinar sobre l’Operació Barba-roja amb Lasha Otkhmezuri

VICENÇ BATALLA | L'historiador Lasha Otkhmezuri, coautor amb Jean Lopez de <em>Barbarossa 1941. La guerre absolue</em>, i Philippe Torrens, el corrector del llibre, a casa del primer
VICENÇ BATALLA | L’historiador Lasha Otkhmezuri, coautor amb Jean Lopez de Barbarossa 1941. La guerre absolue, i Philippe Torrens, el corrector del llibre, a casa del primer

ABEL CUTILLAS. La història no para mai, sempre s’està acabant i la culpa és dels historiadors. La funció de la història és mantenir-nos connectats al passat, i la dels historiadors portar-la cap al present, tensar-la: estirar el fil, no en el sentit amable habitual. De tant en tant, l’equilibri de forces es trenca i llavors es mou el terra i prenem mal. Un símptoma de les èpoques de crisi és la sensació que el present s’accelera, és a dir que es converteix en passat immediatament, davant dels nostres ulls, i se’ns emporta amb ell. Sembla ser que ens trobem en un d’aquests moments en què la tragèdia es transforma en comèdia, i viceversa, en un instant, escurçant els tempos de Marx.

Al meu entendre, Jean Lopez i Lasha Otkhmezuri han fet un llibre, Barbarossa 1941. La guerre absolue (Passés composés, 2019/Le livre de poche, 2021), que es traduiria per Barba-roja* 1941. La guerra absoluta, que converteix en peces d’antiquari totes les obres sobre la Segona Guerra Mundial escrites fins al moment. Ho explicava en un altre article a la web Casablanca.

I no només les obres d’història. Com que la Segona Guerra Mundial és l’esdeveniment central, l’esdeveniment que determina el segle XX des de tots els punts de vista, polític, filosòfic, moral, etcètera, el llibre ens converteix immediatament a tots, ciutadans del món del segle XX, en orfes, en ignorants, en individus sense passat, en personatges d’una novel·la dolenta.

Amb aquesta idea al cap i un pastís de vainilla em vaig presentar a la casa parisenca del georgià Otkhmezuri. Havia llegit el meu article sobre Barbarossa, em va escriure i em va convidar a dinar chez soi. També s’hi va afegir Philippe Torrens, corrector del llibre, que com el seu cognom delata té avantpassats catalans. Em va semblar un senyal de generositat intel·lectual considerable, no només que m’escrivís per comentar l’article sinó que m’acollís i em dediqués part del seu temps. Al meu país aquestes coses no acostumen a passar. Ell és un historiador important i jo un nouvingut a la ciutat. Agradable sorpresa que hi pugi haver vida intel·lectual per ella mateixa, sense arrières pensées (segones intencions).

L’arxiu soviètic, Stalin i la Guerra Civil

ABEL CUTILLAS | El volum dels arxius de Stalin amb les seves ordres sobre la Guerra Civil, amb una il·lustració del Guernica, de Picasso, a la portada
ABEL CUTILLAS | El volum dels arxius de Stalin amb les seves ordres sobre la Guerra Civil, amb una il·lustració del Guernica, de Picasso, a la portada

La conversa va girar al voltant de diversos temes, uns relacionats amb la història, d’altres no tant. Com que és especialista en història militar va sortir el tema de la Guerra Civil espanyola, que des de la perspectiva militar és evidentment una guerra prolongada per exterminar el contrari. Jo li vaig explicar que la historiografia espanyola no pot acceptar aquesta veritat, prefereix el discurs resistencialista pactat perquè si no hauria d’acceptar que és bàsicament una guerra colonial i de conquesta sobre Catalunya. Només cal mirar els mapes, i el segle vint espanyol s’enfonsaria, també. És curiós el poder que té la història com a disciplina, capaç alhora d’aturar el temps i d’accelerar-lo, de condemnar-nos a viure en un temps fossilitzat i alhora d’alliberar-nos d’ell, però clar necessita d’historiadors disposats i que no visquin en i del passat, cosa que no abunda.

El dinar va ser molt agradable. Al seu jardí, va preparar plats típics de la seva terra, amb noms que no soc capaç de reproduir. Ell no va menjar. No dina. Després de l’àpat i del vi vam entrar a casa i em va ensenyar la seva biblioteca. Quan trobes coincidències entre els teus llibres i els de la biblioteca de l’altre, és com si trobessis ponts per travessar rieres i hi passes alegrement, clar. Tony Judt, el seu imprescindible Postwar, Volker Ullrich, que ha escrit la millor biografia de Hitler que hi ha, etcètera, etcètera, etcètera. Em va ensenyar els volums que té de tota la documentació de l’arxiu soviètic i un volum específic que conté les ordres de Stalin relacionades amb la Guerra Civil, amb una reproducció del Guernica de Picasso a la coberta. Mai una obra de propaganda no m’havia semblat tan ben utilitzada com a contrapropaganda definitiva. És un volum que els historiadors, i sobretot els polítics de l’esquerra espanyola, crec que preferirien que no existís, i els de l’esquerra catalana no cal dir. De moment tenen sort que només es pot consultar en rus, i poden fer veure que no l’entenen. Hi deu sortir la benedicció de Stalin a la fundació del PSUC, suposo, i diria que aquesta part de la història és millor que no es conegui massa i quedi arxivada, sinó el segle XX català també s’enfonsaria. Tothom té tants morts a l’armari que en un moment determinat es va pactar oblidar on era la clau de la porta, i fins avui. Són les lleis de la memòria històrica.

‘La síndrome Hannah Arendt’

ABEL CUTILLAS | Lasha Otkhmezuri, ensenyant els documents dels arxius soviètics a la seva biblioteca
ABEL CUTILLAS | Lasha Otkhmezuri, ensenyant els documents dels arxius soviètics a la seva biblioteca

Otkhmezuri em va corregir l’opinió sobre alguns llibres i alguns autors que tenia en alta consideració, explicant-me els seus defectes, i em va descobrir autors nous, evidentment, que és per al que serveixen les biblioteques dels altres i els bons professors. Vam coincidir en una altra cosa, en la deriva moralista i intel·lectualment fallida d’alguns historiadors de primera categoria reconvertits en pensadors i conferenciants, que abandonen la seguretat de la seva disciplina i, potser per sortir més a la televisió, per vanitat vaja, entren al terreny relliscós de les especulacions, les hipòtesis i els relats de gran envergadura, quedant empetitits, desacreditats i ridiculitzats pels esdeveniments. No diré noms perquè no sé si aquí coincidiríem amb Otkhmezuri, suposo que cadascú pensava en els seus. Els meus són l’últim Judt, Ian Kershaw i Timothy Snyder, encara que aquest últim encara no l’he pogut llegir. Homes als que sembla que els hi hagi agafat la síndrome Hannah Arendt: inventar-se la història per fer-la coincidir amb el relat precuinat, com va demostrar David Cesarani d’Arendt en els seus estudis sobre Eichmann i l’Holocaust. Ja ho vaig comentar a l’article citat i en podem dir The Arendt syndrom a partir d’ara, a veure si ho convertim en una marca.

Em va cridar l’atenció que Otkhmezuri no conegués el treball de Cesarani perquè confirma una de les tesis bàsiques de Barbarossa que és la interrelació absoluta entre la dinàmica militar al front de l’Est i l’Holocaust, cosa que els filòsofs, els poetes de merda i els professors d’estètica que dediquen les seves especulacions al tema no crec que puguin entendre què vol dir. The Arendt syndrom en la seva variant més contagiosa.

Considerant que jo havia d’aportar alguna cosa a la trobada, a part del pastís de vainilla, i com que només em tinc a mi perquè he arribat despullat a la ciutat, vaig procedir amb els meus monòlegs, durant el dinar, davant de les estanteries de llibres i després al saló, mentre preníem cafè. Otkhmezuri i Torrens m’escoltaven amb paciència i capteniment, reaccionant físicament a favor o en contra de les meves exposicions, sempre amb una correctíssima educació francesa. Com si fos un càsting, i jo un actor que demana un paper, vaig recitar els meus temes habituals als que Barbarossa dona, en opinió meva, una dimensió nova i una prova fàctica, fins allí on pot arribar a ser una prova un llibre i fins allí on pot arribar a ser fàctica la història.

Desplaçament cap al front de l’Est i l’Holocaust

ARXIU | La portada de <em>Barbarossa 1941. La guerre absolue</em>, de Jean Lopez i Lasha Otkhmezuri, editat per Passés composés el 2019, i del qual Le Livre de poche n'ha publicat una versió de butxaca el 2021
ARXIU | La portada de Barbarossa 1941. La guerre absolue, de Jean Lopez i Lasha Otkhmezuri, editat per Passés composés el 2019, i del qual Le Livre de poche n’ha publicat una versió de butxaca el 2021

Barbarossa prova que la historiografia del segle XX és una fantasia intel·lectual. En un moment determinat, els autors exposen que els llibres escrits fins al moment sobre el front de l’Est, que d’això va Barbarossa, es van fer sense consultar els arxius russos. O sigui, literatura. Encara més, Barbarossa demostra que els filòsofs han especulat sobre l’Holocaust sense conèixer els esdeveniments històrics (The Arendt syndrom). Això no ho diuen els autors, ho dic jo, i es fa evident llegint el llibre. Més literatura.

Barbarossa demostra que la guerra, la guerra de veritat, la guerra absoluta, perquè aquest és el subtítol de l’obra, va tenir lloc en un teatre diferent i no als escenaris cinematogràfics habituals, i per tant el punt de vista està desplaçat, és un decorat preparat per a complaure l’audiència. Més literatura, ara amb adaptació a la gran pantalla inclosa. Per acabar, Barbarossa demostra que la història intel·lectual del segle XX s’ha enganyat a ella mateixa, tesi bàsica del meu últim llibre fins al moment (Desànim de lucre. Crítica de la ideologia cultural) i és per un principi d’egoisme, segurament, que vaig trobar en l’estudi de Lopez i Otkhmezuri una confirmació a posteriori del meu pensament. Disculpin la propaganda però seria hipòcrita si no la fes, i només em tinc a mi mateix.

Barbarossa és un símptoma, un més, del final de la història, del final d’un tipus d’història, però no només, com he dit en començar. És el final de tot un sistema d’idees que afecten la política, la moral, la filosofia, l’art, la premsa, etcètera, el nostre món d’ahir, en el que encara vivim. Si el centre es desplaça, la perifèria canvia i el conjunt es desequilibra, i el centre ha estat desplaçat cap a l’Est gràcies a aquest llibre. Tot es mourà. Aprendrem a pensar diferent. Ja ho estem fent. Això és el que vaig intentar explicar a l’historiador sobre la importància del seu llibre i de la seva tasca, mentre dinàvem. No sé si el vaig convèncer completament. No va tastar el pastís de vainilla.

* L’Operació Barba-roja va ser el nom clau donat per l’Alemanya nazi per a la invasió de la Unió Soviètica el 22 de juny del 1941 i que s’atura el 5 de desembre del mateix any davant la resistència soviètica

Tots els articles de L’apéro literari de l’Abel Cutillas

Hits: 975