Aurel i Bartolí, els dibuixos de ‘Josep’ com a supervivència

VICENÇ BATALLA | Aurel, davant del cartell de la seva pel·lícula Josep dedicada a Josep Bartolí al cinema Le Castillet de Perpinyà
VICENÇ BATALLA | Aurel, davant del cartell de la seva pel·lícula Josep dedicada a Josep Bartolí al cinema Le Castillet de Perpinyà

VICENÇ BATALLA. Hi ha una història i una memòria al Rosselló i tota la actual regió d’Occitània que turmenta els esperits, sigui per als qui ho han viscut i encara són vius, sigui per als seus descendents. És l’anomenada Retirada del mig milió de republicans catalans i espanyols el 1939 i els camps de concentració on van ser (mal) rebuts. La pel·lícula d’animació Josep, de Aurel, continua aquest treball de memòria però d’una manera bastant original perquè el seu personatge central és el pintor i il·lustrador Josep Bartolí (Barcelona, 1910-Nova York, 1995) de qui no es paren de revelar sorpreses. El dibuixant polític Aurel (Le Monde, Politis, Le Canard Enchaîné… ) n’extreu un retrat realista i impressionista a la vegada com a les caricatures i croquis que Bartolí havia realitzat durant el seu pas per tots aquests camps d’internament. Quan s’exiliï a Mèxic i els Estats Units, i es creui amb Frida Kahlo, aquesta necessitat de reflectir la realitat inventant noves formes no l’abandonarà mai.

I la pel·lícula, en la seva forma i el seu relat, segueix aquesta existència tan canviant. Raó per la qual va ser seleccionada pel Festival de Canes 2020 que no es va celebrar però de qui ha rebut el segell oficial. Amb aquest salvo-conducte, el llargmetratge arriba a les sales a França el 30 de setembre a l’espera de la seva sortida a l’Estat espanyol el 4 de desembre. Amb anterioritat es va exhibir simbòlicament a Perpinyà a principis de setembre amb l’acollida de totes les autoritats locals excepte el nou ajuntament (d’extrema dreta), signe que el que explica el film continua sent d’actualitat. Nosaltres vam poder conversar amb Aurel sobre aquest seu primer llargmetratge, que compta a més amb la veu de Sergi López i la música de Sílvia Pérez Cruz.

ARXIU | La portada francesa de <em>La Retirada: èxode i exili dels republicans d’Espanya</em>, amb un dibuix a qui se li ha donat color de Josep Bartolí
ARXIU | La portada francesa de La Retirada: èxode i exili dels republicans d’Espanya, amb un dibuix a qui se li ha donat color de Josep Bartolí

Aurel, Aurélien Froment (Ardeixa, 1980), ja ha tingut d’altres preestrenes a França de Josep, però aquesta a Perpinyà és especial perquè és l’epicentre del seu film. Al cinema Le Castillet fins i tot es va organitzar una segona projecció seguida perquè la primera estava plena. Francesos dels Pirineus Orientals, aquests catalans del nord, estaven ansiosos de descobrir les imatges d’aquesta pel·lícula dibuixada, com prefereix anomenar-la Aurel, on explica un passat compartit entre les generacions que ja hi eren abans del 1939 i molts descendents d’aquests republicans que fugien de les tropes franquistes. I que fan rememorar aquests camps d’internament que van acabar en camps de concentració. I d’on surten els dibuixos del Josep Bartolí, que s’intercal·len entre les seqüències.

“És complicat de dir el que m’apropa de Josep Bartolí a nivell de dibuix perquè no en puc parlar amb ell, però penso que és evidentment una visió política de les coses i també un apropament en el dibuix”, ens respon Aurel a una de les nostres preguntes al costat d’altres companys de la premsa local. “Vaig fer l’aposta, que em va confirmar una mica més tard Georges Bartolí el seu nebot, que Josep formava part d’aquests dibuixants que tenen necessitat de dibuixar. No és només un instrument, també és una necessitat”.

I Aurel ho encadena amb el seu cas: “jo tampoc no puc evitar-ho, fins i tot a les vacances. Dibuixo tots els dies. No és el meu treball, és una necessitat. I estic convençut que Josep Bartolí als camps no va dibuixar per donar testimoni ni per no sé què. Va dibuixar perquè feia falta que dibuixès i era la seva manera de sobreviure. És això el que més ens apropa”.

A la mateixa sala per a l’entrevista hi ha Serge Lalou, el productor de Les Films d’Ici Méditerranée de Montpeller, l’estructura que ha fet possible la pel·lícula anant a buscar d’altres socis per a la seva fabricació i que l’any passat també era darrera de Josep Bartolí, el dibuix com a memòria, un documental de France 3 Occitània que comenta aquests dibuixos a partir de la família de Bartolí, historiador·es i dibuixants o guionistes com a Paco Roca i Antonio Altarriba. Entre ells, hi ha el nebot Georges Bartolí, fotògraf i que fa una desena d’anys donava vida al treball del seu oncle a La Retirada: èxode i exili dels republicans d’Espanya (Actes Sud, 2009/El Mono Libre, 2020), entrevistat per Laurence Garcia.

El desig de parlar de Josep Bartolí

ARXIU | Josep Bartolí en la seva vessant com a pintor, un cop ja havia pogut exiliar-se a Nord-Amèrica
ARXIU | Josep Bartolí en la seva vessant com a pintor, un cop ja havia pogut exiliar-se a Nord-Amèrica

“En tant que dibuixant, em vaig quedar completament meravellat i encisat per l’obra gràfica de Josep Bartolí”, se’n recorda Aurel quan va descobrir el llibre alhora que realitzava el seu curtmetratge Octubre negre (2011), amb Florence Corre, sobre les tràgiques manifestacions dels algerians el 17 d’octubre de 1961 a París. “Donat que jo estava treballant en l’animació, una cosa nova per a mi, tot de cop vaig intentar d’aliar les dues coses dient-me que potser aquesta obra era el projecte que em permetria de donar un pas més al cinema”.

De seguida es va posar en contacte amb Georges, que l’hi va detallar una vida tan rica que no és tan simple de simplificar. “Estava meravellat a la vegada per la qualitat gràfica i la potència del que hi explicava als seus dibuixos. I, a més, per aquesta vida novel·lesca que va travessar el segle: des dels baixos fons a Barcelona als anys 1910 fins a Nova York entre 1950 i 1995. I Frida Kahlo al mig de tot això! Era enorme”.

És aquí quan sorgeix el guionista Jean-Louis Milési, històric acompanyant del cineasta Robert Guédiguian. Amb Milési, ambdós van desenvolupar un argument de ficció que conserva els dibuixos de Bartolí i el seu desenllaç escapant-se dels camps a partir del punt de vista d’un gendarme imaginari que l’ajuda i que situen en l’actualitat per confrontar-lo a les noves generacions. “Disposàvem de Georges que ens podia donar un munt d’informacions. I també de la vídua de Josep que encara està viva (Bernice Bromberg). Però s’havia de fer una tria i trobar la bona història per explicar-ho enmig de tot això. Milési va permetre de trobar l’angle de ficció que ens permetria d’explicar l’essència d’aquest personatge, sense estar obligats a ser exhaustius”.

VICENÇ BATALLA | Aurel, el director de Josep, i Georges Bartolí, nebot de l'artista català, a la presentació de la pel·lícula a Perpinyà
VICENÇ BATALLA | Aurel, el director de Josep, i Georges Bartolí, nebot de l’artista català, a la presentació de la pel·lícula a Perpinyà

De fet, la intriga intenta sortir d’una percepció monolítica de tota la població francesa hostil als republicans i sent engolits com a col·laboracionistes dels nazis. “Era important de mostrar les dues bandes. Volíem denunciar, entre cometes perquè aquesta no és una pel·lícula per carregar ni de tesi, la mala acollida feta als exiliats el 1939. Però tampoc no volíem fer un film negre, fiscalitzador que assenyalès amb el dit una falta gegantina. Feia falta que hi hagués esperança. I, de totes maneres, era la realitat. L’acollida no va poder ser més dura i més reprensible de França respecte a aquesta gent. Però també hi havia persones i gendarmes que eren allà que ajudàvem i eren molt més humans”.

Per fer-ho possible, de cara als personatges i per als decorats, van furgar entre les poques imatges fotogràfiques que existeixen d’aquest període. “Als arxius no hi ha tanta documentació, però vam utilitzar tot allò que vam localitzar. S’arriben a trobar imatges de gendarmes oferint les seves garites o donant un biberó a un nadó”.

Personatges desarrelats com a tema

ARXIU | Fotograma de Josep, amb Helios Gómez i Bartolí en un camp d'internament a la platja després de fugir per ser cartellistes republicans a Barcelona
ARXIU | Fotograma de Josep, amb Helios Gómez i Bartolí en un camp d’internament a la platja després de fugir per ser cartellistes republicans a Barcelona

El mètode de treball de Aurel no va ser tan diferent com quan treballa, per a la premsa diària o fent reportatges gràfics, i hi cerca lectures contemporànies. “Sempre faig aquesta aproximació periodística de les coses. I la pel·lícula em permetia de cobrir un tema històric amb ressonàncies en l’actualitat; poc conegut per la banda de la Retirada, totalment desconegut per la banda de Bartolí”.

I, més concretament, al voltant de la qüestió dels refugiats que mai no han estat tan nombrosos al món i que tornen a posar Europa davant de la seva història i la seva responsabilitat. Existeix una curiosa comparació per part d’aquest dibuixant de Montpeller: “sempre he estat molt interessat, apassionat pel tema del desarrelament. Per oposició a la meva història. Quan a l’adolescència vaig saber que les meves arrels des de feia segles i segles eren originàries de només quatre kilòmetres lluny d’on vaig créixer, em vaig dir tot sorprès: tinc zero exotisme al meu voltant!”.

Per oposició, Aurel sempre ha estat interessat en les persones que es veuen forçades a marxar del seu territori. El 2014, va publicar Clandestino. Un reportatge de Hubert Paris, enviat especial (Glénat), una ficció en còmic a partir de diversos reportatges a Algèria i Espanya sobre l’emigració africana a Europa i tota la cadena submergida o oficial que s’aprofita d’aquests individus sense drets. “I, alhora, també em sentia enriquit d’aquest arrelament. Sempre he volgut saber com els hi anava a aquestes persones que s’havien d’allunyar, d’una manera forçada, de les seves arrels. Què ocorria amb aquest exili. El que m’atreu és el fet de comprendre què els hi ocorre i prendre la seva defensa perquè rarament ho fan per plaer”.

Revolució, guerra i camps de concentració

JOSEP BARTOLÍ | Un dels dibuixos de Josep Bartolí sobre la Retirada i que va publicar a Campos de concentración 1939-194… a Mèxic
JOSEP BARTOLÍ | Un dels dibuixos de Josep Bartolí sobre la Retirada i que va publicar a Campos de concentración 1939-194… a Mèxic

Conèixer el passat per comprendre el present. Es tracta d’una generació entre Josep Bartolí i Aurel representada pel nebot del primer Georges Bartolí qui es va encarregar de mantenir la flama després del seu decès als anys noranta. Georges també era present a la preestrena a Perpinyà. I al darrer número de la revista Gibraltar, editada a Tolosa de Llenguadoc, s’hi dedica una trentena de pàgines a Josep Bartolí amb un text evocador redactat per Georges i fotos seves preses en llocs pels quals va passar el seu seu oncle durant la Guerra Civil i el seu èxode als camps d’internament, a més dels dibuixos del Josep. Hi menciona el llibre Campos de concentración 1939-194…, que Josep Bartolí va aconseguir publicar conjuntament amb el periodista Narcís Molins i Fàbrega a Mèxic el 1944 i que a l’Estat espanyol no va aparèixer fin al 2007 (La Vieja Factoría).   

“Aquesta obra recopila els dibuixos realitzats en el transcurs del seu periple de dolor als camps francesos”, hi escriu Georges. “Si Bartolí coneix la diferència entre camp de concentració i camp d’exterminació, també sap que el segon segueix sempre al primer. Els seus croquis expliquen cruament la realitat d’un sistema injust”. El seu nebot segueix el recorregut de Josep des de les seves aventures amb els seus germans a Barcelona per guanyar-se el pa com a il·lustrador a la seva entrada durant la Segona República al Sindicat de Dibuixants Professionals fins a la formació d’un comitè revolucionari al si d’aquest sindicat per combatre els franquistes amb cartells de propaganda. També la seva marxa al Front d’Aragó a la columna comunista de Caridad Mercader (mare de Ramon Mercader, qui matarà Trotsky a Mèxic), més tard el seu treball de comissari per als mateixos trotskistes i, el 14 de febrer del 1939, el seu pas a França a través del coll de La Menera, a Prats de Molló, després d’haver deixat rera la seva companya madrilenya María Valdés que segurament va morir per un raid de l’aviació de Mussolini contra el tren que havia pres en direcció a Figueres.

JOSEP BARTOLÍ | Un altre dels dibuixos publicats al llibre sobre els camps de concentració per als republicans espanyols a França
JOSEP BARTOLÍ | Un altre dels dibuixos publicats al llibre sobre els camps de concentració per als republicans espanyols a França

“Per omplir l’enuig i la indignació, Bartolí dibuixa amb frenesí”, explica Georges sobre els seus tres anys d’anades i vingudes en aquests camps dels Pirineus Orientals i més enllà. “La misèria dels seus, l’arrogància dels carcellers sobre els vençuts, el dolor constant de la mort, sempre. Camps d’internament de Sant Cebrià, Ribesaltes, El Bacarès del qual s’evadeix, l’hospital militar de Perpinyà on l’hi va de poc que el tifus no se l’emporti, després Bram, terrible camp disciplinari en el qual les vies ferroviàries reben trens buits que tornen a marxar carregats de presoners cap a Dachau, cap a l’Alemanya nazi”.

I, si ell salva la seva vida, és perquè aconsegueix saltar d’un d’aquests trens en marxa mentre que un dels seus companys es mata en el mateix intent. Durant mesos, vaga per França fins que el 1942 aconsegueix pujar a un vaixell a Marsella cap al nord d’Àfrica amb l’ajut de Josep Tarradellas, futur president de la Generalitat. Des de Casablanca, embarca en un altre vaixell en direcció a Veracruz, a Mèxic. I allà recupera la seva llibertat per sempre, sovint amb viatges a França després de la Segona Guerra Mundial però mai a Espanya abans de la mort de Franco.

De Frida Kahlo a l’abstracció de Nova York

ARXIU | Recreació de la relació que Josep Bartolí va tenir amb l'artista mexicana Frida Kahlo, segons la pel·lícula Josep
ARXIU | Recreació de la relació que Josep Bartolí va tenir amb l’artista mexicana Frida Kahlo, segons la pel·lícula Josep

La película Josep pren aquest periple de tres anys a França com a eix central, però també fa anades i tornades entre l’època actual i el passat a Perpinyà i episodis de Bartolí a Mèxic i Nova York. Amb la seva història amorosa amb l’artista Frida Kahlo entre 1946 i 1949, que es va revelar el 2015 amb la subhasta a la galeria novaiorquesa Dolye de les cartes febrils enviades per Frida (Mara) a Josep (Sonja) d’amagat del seu marit Diego Rivera. I per les quals la galeria va obtenir 137.000 dollars. Josep guardava gelosament aquestes cartes, però mai no s’han trobat les que ell enviava a Frida.

L’itinerari d’aquest personatge escorredís continua amb la seva entrada als anys cinquanta com a il·lustrador de la revista Holiday, amb qui es guanyarà molt bé la seva vida i que li servirà per conèixer les estrelles de Hollywood. Però el seu compromís artístic es mantindrà amb la seva relació a Nova York amb el Grup 10th Street, els pintors de l’abstracció expressionista, i una amistat especial amb Jackson Pollock i Franz Kline. Ell mateix adoptarà el color als seus quadres tot prosseguint amb la seva denúncia social, que es pot observar als seus llibres Black man in America i Machismo.

Mentrestant, continuava sent gaire bé desconegut i ignorat a l’Estat espanyol. Quan va morir Franco, els seus amics els escriptors Anna Murià i Agustí Bartra amb qui havia compartit part del seu exili a Mèxic intenten convèncer-lo que torni a Catalunya. Un gran coneixedor de la seva obra, Jaume Canyameres, aconsegueix fins i tot d’empadronar-lo a Terrassa, on ja vivien Murià i Bartra. Però Bartolí no s’hi quedarà mai, malgrat que hi exposa per primer cop a Catalunya després de la dictadura el 1984. Una vegada mort a Nova York el desembre del 1995, a l’abril següent les seves cendres es dispersaran a les aigües de Premià de Mar, seguint la seva voluntat.

El Memorial de Ribesaltes al Perpinyà d’avui

VICENÇ BATALLA | Un dels barracons que queden del camp militar de Ribesaltes, per on hi van passar els republicans de la Retirada, i on també hi va ser Josep Bartolí
VICENÇ BATALLA | Un dels barracons que queden del camp militar de Ribesaltes, per on hi van passar els republicans de la Retirada, i on també hi va ser Josep Bartolí

El treball de reconstrucció del film de Aurel, als primers anys més durs de l’èxode, ha comptat amb el Memorial del Camp de Ribesaltes, deu kilòmetres al nord de Perpinyà. Inaugurat el 2015 en una part d’un antic camp militar durant el segle XX, aquest va veure desfilar en les pitjors condicions possibles els republicans espanyols, jueus, gitanos, indesitjables per al règim de Vichy i, més endavant, presoners alemanys, tiradors guineans, indoxinesos, algerians del FLNA, harkis, tot tipus d’immigrants els últims anys…

El dia de la presentació de Josep al cinema Le Castillet hi havia la presidenta socialista del consell general dels Pirineus Orientals i vicepresidenta del Memorial, Hermeline Malherbe; i també la vicepresidenta ecologista de la regió Occitània/Pirineus Mediterrani, Agnès Langevine, que han cofinançat la pel·lícula. Però cap representant de la nova alcaldia de l’Agrupació Nacional de Louis Aliot, que es va imposar a les eleccions municipals de juny. Un evident malestar recorria la sala cada vegada que s’evocava indirectament aquest nou alcalde d’extrema dreta.

“Això ens recorda com n’és d’important al món d’avui d’ensenyar aquestes imatges, aquesta història, aquí a Perpinyà i torno a insistir de forma greu”, manifestava Malherbe a la seva presentació. “Heu vist que no hem pogut saludar el conjunt de les administracions locals perquè n’hi ha que no han vingut, i millor!”, acabava la vicepresidenta del Memorial entre aplaudiments del públic. “Josep és finalment un germà, un oncle, un camarada… Aquí, al País Català tots tenim una història, un lligam, amb aquest episodi tràgic”, recordava per la seva part Langevine abans d’afegir: “aquests camps ens obliguen a aquest treball de memòria, però també a aquest treball de lluita i de resistència”.

L’acte havia estat introduït pel productor Serge Lalou, que el 2016 va guanyar l’Ós d’Or à la Berlinale per Fuocoammare, de Gianfranco Rosi, documental sobre la crisi migratòria a l’illa siciliana de Lampedusa.

Treball en equip i la música de Sílvia Pérez Cruz

ARXIU | Fotograma de l'inici de Josep, quan al febrer del 1939 els republicans van haver de fugir de les tropes franquistes
ARXIU | Fotograma de l’inici de Josep, quan al febrer del 1939 els republicans van haver de fugir de les tropes franquistes

El mateix Aurel reconeix que no sabia pràcticament res de la Retirada fins que fa una dècada la regió va commemorar els 70 anys amb un CD de testimonis que encara estaven vius. Per al seu llargmetratge, també ha comptat amb la coproducció de l’empresa audiovisual barcelonina Imagic TV de Jordi B. Oliva. Un equip d’al voltant seixanta persones durant cinc anys, que ell havia de coordinar quan habitualment es troba tot sol davant la taula per dibuixar les seves imatges per a la premsa. “Però, a priori, disposava de la decisió final sobre totes les qüestions artístiques”, es felicita l’autor.

Tots aquests contactes l’hi van permetre de comptar amb algunes veus cèlebres per als personatges. Gérard Hernández, Bruno Solo o Valérie Lemercier, per la part francesa, i Sergi López o Sílvia Pérez Cruz, per la catalana. L’elecció de Sergi López es va acabar imposant com a veu per a Josep Bartolí, en català, castellà i francès. En el cas de Sílvia Pérez Cruz, en català però també en el rol de Frida Kahlo, l’encontre encara va ser més fructífer. “Coneixia la seva música, i sabia que era molt coneguda a Espanya, més encara a Catalunya, i totalment desconeguda a França. Tenia moltes ganes que fos ella. Vaig fer el seu retrat per al diari ‘Le Monde’ en reportatge gràfic. L’hi vaig parlar del film, i l’hi va interessar”.

Immediatament després, també l’hi van proposar de fer la banda sonora. “I és una decisió de la qual no me’n penedeixo gens. Un dels comentaris principals que he rebut com a retorn de la pel·lícula, és sobre la seva forma que resulta bastant original i li deu molt a la seva banda sonora. La Sílvia Pérez Cruz no es contenta només de les cançons que es coneixen d’ella. És un treball d’orfebreria, a la vegada creatiu i d’enllaç entre el so i la imatge, fet com a un brodat”.

Una combinació que Aurel aprecia molt perquè ell també ha realitzat portades per a Jazz Magazine i còmics sobre figures del gènere per a les caixes de la discogràfica Nocturne, a més de treballar per a artistes com Massilia Sound System o Natacha Atlas. “El cinema em permet de respondre a una cosa que sempre m’ha obsessionat que és posar so als meus dibuixos. De fet quan era a l’estudi amb la gent que feia el so, fos la música de Sílvia, els mescladors, els dels efectes, em sentia gaire bé tant en el meu element com quan estava parlant amb les persones que es cuidaven de la imatge”.

El premi de figurar a la Selecció Oficial de Canes

ARXIU | Josep Bartolí, en els últims anys de la seva vida a Nova York on continuava treballant com a il·lustrador i pintor vist pel film <em>Josep</em>
ARXIU | Josep Bartolí, en els últims anys de la seva vida a Nova York on continuava treballant com a il·lustrador i pintor vist pel film Josep

I per arrodonir-ho, la pel·lícula va ser seleccionada a Canes tot i que el festival de cinema no es va celebrar a causa de la pandèmia. “Quan vam saber que ens havien seleccionat a Canes, em vaig demanar quin és el percentatge de possibilitats a la teva vida de realitzar un film. Quin és el percentatge de possibilitats a la teva vida que s’arribi a veure. Quin és el percentatge de possibilitats que aquest film sigui seleccionat a Canes. I quin és el percentatge de possibilitats que, l’any que ets seleccionat a Canes, sigui l’any en què no se celebra perquè hi ha un virus mundial… M’ho prenc així, rient, perquè no hi ha cap altra manera de prendre-s’ho”. Tant i fa, la pel·lícula arriba a les sales amb el segell Selecció Oficial Canes 2020 i així serà presentada a finals d’octubre a Espanya al festival de Valladolid, la Seminci (premi ex aequo a la millor direcció).

És una oportunitat per recordar les paraules que va escriure l’Anna Murià al pròleg del llibre d’entrevistes de Jaume Canyameres Conversa amb Bartolí (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990): “Qui contempla l’obra de Bartolí, rep molts suggeriments, fa moltes suposicions. A mi totes em condueixen a veure en ell el prototípic home del Segle Vint. Potser perquè jo sóc una dona del Segle Vint. Jo sé què vol dir ésser del Segle Vint. Vol dir estar fet de tot el que he insinuat en les pàgines precedents, vol dir portar en l’esperit i els nervis, en la història personal, tot el que conté d’amor i odi, de bé i de mal, l’obra de Bartolí”.

Guerra

Todas las madres del mundo,
ocultan el vientre, tiemblan,
y quisieran retirarse,
a virginidades ciegas,
el origen solitario
y el pasado sin herencia.
Pálida, sobrecogida
la fecundidad se queda.
El mar tiene sed y tiene
sed de ser agua la tierra.

Alarga la llama el odio
y el amor cierra las puertas.
Voces como lanzas vibran,
voces como bayonetas.
Bocas como puños vienen,
puños como cascos llegan.
Pechos como muros roncos,
piernas como patas recias.
El corazón se revuelve,
se atorbellina, revienta.
Arroja contra los ojos
súbitas espumas negras.

La sangre enarbola el cuerpo,
precipita la cabeza
y busca un hueco, una herida
por donde lanzarse afuera.

La sangre recorre el mundo
enjaulada, insatisfecha.
Las flores se desvanecen
devoradas por la hierba.
Ansias de matar invaden
el fondo de la azucena.
Acoplarse con metales
todos los cuerpos anhelan:
desposarse, poseerse
de una terrible manera.

Desaparecer: el ansia
general, creciente, reina.
Un fantasma de estandartes,
una bandera quimérica,
un mito de patrias: una
grave ficción de fronteras.

Músicas exasperadas,
duras como botas, huellan
la faz de las esperanzas
y de las entrañas tiernas.
Crepita el alma, la ira.
El llanto relampaguea.
¿Para qué quiero la luz
si tropiezo con tinieblas?

Pasiones como clarines,
coplas, trompas que aconsejan
devorarse ser a ser,
destruirse, piedra a piedra.
Relinchos. Retumbos. Truenos.
Salivazos. Besos. Ruedas.
Espuelas. Espadas locas
abren una herida inmensa.

Después, el silencio, mudo
de algodón, blanco de vendas,
cárdeno de cirugía,
mutilado de tristeza.
El silencio. Y el laurel
en un rincón de osamentas.
Y un tambor enamorado,
como un vientre tenso, suena
detrás del innumerable
muerto que jamás se aleja.

Miguel Hernández

Cancionero y romancero de ausencias (1938–1941)

Poema d’on Sílvia Pérez Cruz n’ha tret la cançó Todas las madres del mundo, que s’escolta als títols finals de la pel·lícula