La internacionalització de la literatura catalana: Acte primer.

INSTITUT RAMON LLULL | Una imatge recent de l'escriptora catalana Eva Baltasar, finalista de la <em>longlist</em> de l’International Booker Prize 2023 per Boulder
INSTITUT RAMON LLULL | Una imatge recent de l’escriptora catalana Eva Baltasar, finalista de la longlist de l’International Booker Prize 2023 per Boulder

ABEL CUTILLAS. La inclusió de Boulder d’Eva Baltasar a la longlist de l’International Booker Prize 2023, un dels premis literaris més prestigiosos de l’actualitat, significa un pas més en el procés d’internacionalització de la literatura catalana. Ni més ni menys que això. El procés acaba de començar, és imparable i no té volta enrere. Per primera vegada una novel·la escrita en català opta a passar a la segona ronda del premi, la shortlist, de la qual ha de sortir el guanyador final. No crec que sigui l’última.

Vist des de fora, des de París concretament, no parlaria de sorpresa. Baltasar abans d’arribar a la longlist anglesa ja havia estat traduïda al francès en una molt bona editorial, Verdier, i fa costat a altres autores que van trobant el seu lloc en el panorama internacional, com Irene Solà. Les poso a la mateixa frase perquè van fent camins similars. Un enorme èxit de vendes en català, favor immediat i bastant unànime del públic i de la comunitat cultural, publicació en les principals llengües literàries internacionals, que són l’anglès i el francès, rebuda consistent per part del públic i la crítica estrangera i, finalment, havia de passar, el reconeixement dels premis.

Dic vist des de París perquè estant aquí he pogut comprovar com els títols i els autors catalans a l’exterior es van renovant. Fins fa poc, i per a sorpresa meva, els autors catalans més presents a les estanteries de les llibreries i a les converses entre la gent que llegeix, incloent llibreters, eren dos autors que precisament no podria dir que a Catalunya generessin molt respecte en els ambients literaris, per bé que les seves xifres de vendes eren considerables, o precisament per això.

Estic parlant de Jaume Cabré, que trobes a totes les llibreries de París, i de Lluís Llach, que és l’autor que automàticament en una conversa de llibres o en qualsevol entrevista de feina del sector apareix com un autor català no només conegut sinó molt apreciat pel lector francès. Els dos estan publicats aquí per una gran editorial, Actes Sud. Quan em passava amb Cabré ho entenia perfectament, té una presència internacional sòlida i suposo que és un escriptor que genera interès en un determinat tipus de públic.

La portada de la versió en anglès de <em>Boulder</em>, d'Eva Baltasar, publicat per And Other Stories i traduït per Julia Sanches
La portada de la versió en anglès de Boulder, d’Eva Baltasar, publicat per And Other Stories i traduït per Julia Sanches

Amb Llach, quan algú l’elogia literàriament, em quedo contrariat. Sempre intento reconduir la conversa i pregunto: “El cantautor?”, la resposta acostuma a ser: “No, el novel·lista”. He comés més d’un error en una entrevista de feina per culpa d’ell. És una cosa que en un moment o altre havia d’explicar i suposo que sorprendrà a qui llegeixi aquestes línies des de Barcelona, però és així: a París per quedar bé has de parlar positivament de Llach com a escriptor, el contrari que a casa, vaja.

La projecció d’Eva Baltasar i Irene Solà

Tornant a Baltasar, són autores com ella o Solà les que prenen el relleu de la presència internacional als autors de la remesa anterior, sigui Cabré o sigui Llach. Hi sortim guanyant, evidentment. Per què aquesta renovació es produeix a Londres i a París? Perquè primer s’ha produït a Barcelona, evidentment. El que passa fora és un eco del que passa dins. El que s’exporta és el gust propi i el seu valor de mercat. Sense la irrupció en el mercat català de la literatura independent res de tot això hauria arribat a cap longlist. Evidentment. Hi sortim guanyant, primer perquè estem millor connectats: el que passi a les llibreries de Londres, Barcelona i París, per anar bé, ha de coincidir.

El cas de Llach mostra que la connexió anterior no era totalment fluïda i el cas de Cabré mostra que era antiquada. Cabré no anirà a cap longlist, és un producte del passat. Que un escriptor desconsiderat a Catalunya com Llach representi la literatura del país en la conversa culta mostra que la cosa no acabava de funcionar. Hi sortim guanyant, segon, perquè Irene Solà i Eva Baltasar són molt més fàcils de defensar en el panorama literari internacional actual, això és, són millors: poden optar als premis i això obre noves possibilitats fins ara inèdites, per començar la possibilitat que algú escrigui llibres no per optar-hi, sinó per guanyar.

Producció, traducció i rebuda

INSTITUT RAMON LLULL | L'escriptora catalana Irene Solà, que el 2020 va ser un dels Premis de Literatura de la UE en tant que autora emergent, per la novel·la <em>Canto jo i la muntanya balla</em>, traduïda a una vintena de llengües
INSTITUT RAMON LLULL | L’escriptora catalana Irene Solà, que el 2020 va ser un dels Premis de Literatura de la UE en tant que autora emergent, per la novel·la Canto jo i la muntanya balla, traduïda a una vintena de llengües

Evidentment, encara és insuficient. Sempre és insuficient. Però la lliçó a treure del que està passant és que un exporta allò que produeix, i per tant on s’ha de posar la força i l’exigència és en la producció, en la producció de valor sobretot. Si volem que la literatura catalana estigui millor representada a l’exterior ha d’estar millor representada a l’interior: ha de ser millor a Barcelona. First we take Barcelona. Evidentment, encara és insuficient.

Un altre ensenyament important és que les literatures internacionals al que estan atentes és a l’èxit. No hi ha millor ambaixador que el mercat. És el mercat el que dona prestigi, el mercat intern, i és entre mercats que els productes culturals s’entenen. Només un mercat interior fort permet la projecció exterior. Mentre el mercat català estava ocupat per la literatura castellana, la catalana no tenia cap possibilitat de projecció exterior, per moltes propostes inversemblants de nominació al Nobel que es fessin. És capitalisme pur, la forma més fina i delicada de política cultural. Ens cal una literatura rica i plena per a ser tinguts en compte al món. Evidentment.

En realitat, que et tradueixin no vol dir res. El que compta és la presencia efectiva en la comunitat cultural d’acollida, és a dir, presència a les llibreries, als espais de la crítica i als palaus de cristall on es reparteixen els premis, i al cor incandescent dels lectors estrangers. Això comença a passar ara, el que passava abans era més aviat una farsa. Hem estat una literatura afectada històricament pel que podríem anomenar les traduccions fantasma, principalment al castellà, llibres amb un valor de mercat zero i que servien només per alimentar la vanitat d’autors i editors i per justificar les subvencions. És aquella cosa tan vella que encara fan algunes editorials de traduir els seus autors, sense que ningú els hi hagi demanat, creant col·leccions internes o fins i tot subeditorials per, suposadament, accedir a 400 milions de lectors potencials, als que el producte no els hi interessa. Tan esforç i tantes il·lusions per acabar marcint-se en algun magatzem de Guadalajara, província de Badajoz.

Com que el món avança això ja no només passa en castellà, en anglès ha començat a passar també, llibres traduïts a l’idioma de les superpotències, partint d’una iniciativa interior, i dels que ningú en diu res enlloc, ningú en sap res, llibres sense recepció en la primera llengua del món i que viuen en una espècie de clandestinitat internacional que sembla que a tothom li està bé. Dormen en anglès el son dels innocents, perduts enmig de l’oceà Atlàntic. Això no és ben bé internacionalització, és un naufragi sense espectadors.

Mercat exterior i monocultiu local

Portada de la versió en francès de <em>Canto i jo i la muntanya balla</em>, d’Irene Solà, publicat per Seuil i traduït per Edmond Raillard
Portada de la versió en francès de Canto i jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, publicat per Seuil i traduït per Edmond Raillard

Els camins del mercat mundial es van obrint per la literatura catalana i les excuses es van acabant. Que Baltasar estigui en una longlist hauria de servir per abandonar les males praxis i entendre que l’escriptor ha de tenir una relació neta i directa amb els lectors, que el públic no és un ramat captiu, ni limitat, i que els llibres s’han d’escriure mirant amunt i endavant, no amorrats al retrovisor peninsular. El procés de transformació i ocupació de l’espai literari que va iniciar la literatura catalana independent fa deu anys comença a arribar a l’exterior. El terreny de joc s’ha ampliat. El lector hipotètic ja no és el veí d’escala o el lletraferit de la comarca, és l’home del món. Aquest fet hauria de modificar tots els punts de vista, el de l’autor en primer lloc, i darrere seu el del públic, la crítica i les institucions culturals, és a dir, el de tot el sistema de recepció.

Em permeto una profecia, amb la intenció de col·laborar en la seva realització: en un futur proper s’obrirà una distància insalvable entre els llibres i els autors que participin de la literatura internacional i els que segueixin dedicant-se al monocultiu local. Aquesta serà la nova distinció entre alta cultura i cultura popular, és a dir, entre cultura i folklore, entre professionals i amateurs. Igual que ha passat amb els artistes, els cineastes i els músics. No crec que sigui necessari donar els noms dels exemples però els poso perquè a París entenguin de què estem parlant: Miquel Barceló, Albert Serra, Rosalia Vila Tobella.

S’apropa el moment en què cada autor haurà de decidir si participa en el gran joc o prefereix seguir tocant a l’envelat de festa major del poble del costat. Segurament apareixeran teories molt carregades de vi dolç i de vinagre amarg sobre la felicitat incomparable dels envelats de poble a l’agost, però això ja sabem de quines glàndules surt i en quins recipients acaba. Un té la sensació que la majoria d’escriptors catalans ni s’esperaven que els hi pogués aparèixer l’oportunitat de dir res en veu alta en la llengua de l’altre, per a l’orella de l’altre. Em sap greu per ells però el país està començant a exigir. És el preu que tenen les històries d’èxit.

Tots els articles de L’apéro literari de l’Abel Cutillas

Impactes: 1473