VICENÇ BATALLA. Hi ha entrevistes com aquesta al fotoperiodista italià Alfredo Bosco que, malgrat que es quedin guardades durant un temps esperant el moment oportú per publicar-les, sempre estan d’actualitat. La seva exposició al setembre al Visa pour l’Image de Perpinyà es titulava Guerrero, l’Estat oblidat, sobre la violència que viuen les poblacions locals d’aquesta regió mexicana del Pacífic i que és fruit d’un treball de tres anys, durant els quals la situació no només no semblava alleugerir-se sinó que a més les pròpies poblacions de les muntanyes s’organitzaven en milícies contra els càrtels criminals, incorporant-hi dones i nens soldats. Guerrero és l’Estat de l’antiga ciutat idíl·lica d’Acapulco i també dels 43 estudiants desapareguts d’Iguala.
El recull d’imatges esfereïdores de Bosco alerten no només sobre la descomposició en aquest territori, amb un reguer de morts, sinó així mateix sobre la impotència i sovint complicitat de les autoritats mexicanes. Però el fotoperiodista, que porta una desena d’anys recorrent conflictes al món, ja està treballant sobre una violència més propera com és la provocada per la quarta de les màfies italianes: la menys coneguda Società Foggiana de la regió de Pulla d’on ell n’és originari.
La quarantena de fotos que es podien veure al convent de les Mínimes de Perpinyà de Guerrero, l’Estat oblidat (premi Visa d’Or Humanitària 2020 de la Creu Roja Internacional) potser eren de les més dures d’un certamen que, ja de per si, no és un passeig amable sobre l’estat del planeta. No són pas les que es van publicar a l’agost al reportatge del setmanari francès Le Figaro magazine que va escriure el periodista Vincent Jolly. En aquest cas, hi havia dos eixos però sense ensenyar directament la violència: d’una banda, l’abans mítica ciutat costera d’Acapulco ara patrullada per la nova Guàrdia Nacional del president Andrés Manuel López Obrador per contrarestar els diferents càrtels; de l’altra, els pobles amagats de Sierra Madre del Sur on aquests càrtels es fan seus els territoris i les poblacions indígenes creen els seus propis grups d’autodefensa per intentar evitar de ser desplaçats. Enmig de tot això, l’omnipresent conreu de l’amapol·la d’on se n’extreu l’heroïna i malgrat que el consum hagi baixat als Estats Units en favor dels opioides. El 60% de l’heroïna mexicana continua provenint de les plantacions de Guerrero perquè els camperols no tenen alternatives.
Per això, els càrtels dels Estats veïns de Jalisco i Michoacán, o de més lluny com Sinaloa, hi van anar arribant mentre a la resta del país es recomponien les màfies en una lluita fratricida que segueix derivant en multitud de grups criminals: dues-cents operatius a tot el país segons organitzacions independents; una vintena a Guerrero.
“La gent simplifica massa sovint el fenòmen de la violència als països llatinoamericans, sigui Amèrica Central o Sud-amèrica”, ens explicava un jove i afable Alfredo Bosco a la terrassa-bar del festival quan aquests establiments encara no s’havien tornat a tancar a França a causa de la pandèmia de la Covid. “Però el que passa als barris brasilers no és el mateix que el que passa a Caracas, i la situació no és la mateixa a Guatemala, o a Hondures, o a l’Estat mexicà de Guerrero. Fins i tot, la situació a Guerrero és diferent comparada amb d’altres Estats del país. El nombre d’homicidis a Tijuana i a Acapulco potser sigui el mateix, però el que ocorre diàriament és diferent”. Bosco parla amb coneixement de causa perquè el 2015 va realitzar un altre reportatge fotogràfic al barri de Petare de Caracas, el major assentament de barraques de Llatinoamèrica i al qual ens hi referíem l’any anterior amb la també fotoperiodista Adriana Loureiro.
La mítica Acapulco sota els càrtels
Però per situar-nos a Guerrero, les xifres de l’organització no governamental Causa en Común són prou eloqüents. El nombre d’assassinats en aquest Estat de tres milions i mig d’habitants va arribar al seu punt àlgid el 2017 amb 2.543, gaire bé set al dia. Després, ha anat baixant fins als 1.891 el 2019 i, segurament, el balanç final del 2020 també serà inferior ja que al primer semestre se n’havien comptabilitzat 752. És possible que aquesta disminució també es degui a la menor mobilitat per la pandèmia. Però, només a Acapulco el 2018, van ser abatudes 874 persones. Bosco mostrava imatges d’alguns d’aquests assassinats a l’exposició.
“Acapulco era un lloc conegut als anys cinquanta del segle passat per la seva bellesa, un encreuament entre Saint-Tropez i Miami”, subratlla com a paradoxa el fotògraf. “Se la recorda per l’edat d’or d’Hollywood, amb la presència d’Elizabeth Taylor o Elvis Presley. Però, des de fa deu anys, Acapulco està enfrontada a una dramàtica situació de violència. Ja arriba a les xifres semblants d’assassinats de Tijuana o Los Cabos”.
A diferència del que ocorria en dècades passades, la guerra que el govern central va declarar a partir del 2006 al càrtel de Sinaloa del ‘Chapo’ Guzmán i les corresponents caigudes van acabar fragmentant els grups criminals que també es combaten entre ells. La mort el 2009 d’Arturo Beltrán Leyva, que ja havia pres posició a Guerrero, va derivar en la creació del càrtel Los Rojos que segueix actiu a Sierra Madre del Sur. Però en van aparèixer d’altres com Guerreros Unidos, que opera al nord entorn d’Iguala, i Los Ardillos, que s’estén per la zona muntanyosa del centre al voltant de la capital de l’Estat Chilpancingo.
En el darrer informe de Causa Común, s’enumeren fins a disset grups criminals. I cadascun d’ells, controla més o menys una part del territori. En algun cas, per això, són fins a cinc a disputar-se una única zona. “Cadascun d’aquests grups s’especialitza en un negoci diferent”, detalla Bosco. “Però la situació és dramàtica perquè tots ells s’enfronten els uns als altres. I hi arrosseguen forces d’autodefensa dels mateixos pobles. El conflicte no és només de l’Estat central contra la criminalitat, sinó també entre aquests mateixos grups criminals. I ens podem imaginar el nombre de víctimes que provoca una situació així”.
Els grups d’autodefensa de les comunitats rurals
A les poblacions més allunyades de l’Estat, això comporta desplaçaments forçats dels seus habitants deixant darrera pobles fantasma. Només al 2018, la Comissió Nacional de Drets Humans situa en 5.500 les persones que es van veure obligades a fugir dels seus pobles a Guerrero per la violència. Davant de la inoperància de les forces de l’ordre, sinó és directament per la seva corrupció, ja des de fa temps aquests habitants s’autorganitzen en els anomenats grups de policia comunitària o d’autodefensa. Causa en Común en compta fins a 23, que es despleguen sobre el 70% del territori. El problema és que és força difícil distingir a la llarga qui pertany a qui i quins són els interessos de cadascun, en un espiral que acaba reforçant la violència i implicant totes les franges d’edat i capes de la població.
“Tots els pobles es troben en llocs perduts”, remarca Bosco que es fa acompanyar d’una guia que és de la regió. “No és fàcil d’arribar-hi. No és fàcil que la policia armada hi tingui un punt de control. D’acord, hi ha un problema objectiu d’orografia. Però, quan les poblacions són atacades, la gent es pregunta on és el govern”. El que va cridar més l’atenció dels periodistes internacionals va ser, al gener del 2020, la coneguda com a Marxa dels nens que consistia en exhibir per part d’aquestes policies comunitàries canalla seguint exercicis militars i empunyant armes. Tot i que el seu material sigui rudimentari. “Era terrible de veure aquests nanos entrenant-se amb armes perquè els adults volen defendre els seus pobles”, confessa el fotoperiodista.
La comunicació amb aquestes comunitats no és fàcil perquè, a més, són pobles indígenes (majoritàriament, nahues) que no tenen l’espanyol com a primera llengua encara que sempre hi hagi un portaveu que sí que el parla bé. La guia li fa a Bosco d’intermediària i, a més, li tradueix els comentaris a l’anglès. “S’ha de recordar que aquestes zones estan controlades per grups criminals. I no és fàcil contactar els autòctons perquè la gent que hi viu són, òbviament, tímids, tenen por”. I el treball de recerca no s’acaba aquí. “Sempre contrasto el que aconsegueixo a través del meu equip amb els periodistes locals perquè, pel problema del llenguatge, necessito confirmar que les meves informacions siguin les correctes”.
Uns exèrcits de dones i nens
El periodista de Le Figaro magazine que relata les seves trobades al gener de l’any passat descriu aquesta posta en escena dels grups d’autodefensa més com una vitrina de denúncia que no pas com a una força real. Sobre una de les fotos emblemàtiques de Bosco, en què una dona indígena empunya una escopeta de caça i porta una nena petita a l’esquena a Rincón de Chautla, al juny del 2019, el seu mateix autor n’extreu les conclusions: “no té cap efectivitat a nivell de lluita. Aquesta dona no té cap mena de possibilitat de defensar el seu poble amb aquest tipus d’arma. El càrtel de Los Ardillos van amb armes de veritat, perquè estan molt més ben equipats. Tots els grups criminals estan molt ben equipats. Però, pels grups d’autodefensa, això és un símbol per demostrar que estan preparats per combatre. Ara bé, tècnicament, no crec que nens de catorze anys o, pitjor encara, de deu amb la seva escopeta, espantats, puguin disparar contra els membres dels càrtels”.
Per la mateixa confusió de la situació, pot ser que algú es faci passar per membre d’un grup d’autodefensa quan en realitat és un sicari d’un càrtel. Això li va ocórrer en una ocasió al fotoperiodista al municipi de Leonardo Bravo, on es lliura una guerra pel control de la carretera de Chilpancingo i el tràfic de droga, quan es va trobar amb qui deia pertànyer a una policia comunitària i, de veritat, era un sicari de Los Rojos. Va ser la guia qui el va advertir després d’haver mantingut la conversa. “És, per això, que sempre m’apropo molt lentament a totes aquestes zones i no puc prometre exclusives a les revistes immediatament. Quan torno, al cap de dues, tres setmanes o un mes, haig d’estar segur que la persona amb qui he parlat o fotografiat sigui de veritat qui m’ha dit que és, o que pertanyi a Los Rojos i no pas a Los Ardillos…”.
La connivència política dels 43 estudiants desapareguts d’Iguala
L’exemple més conegut d’aquesta porositat entre criminals i autoritats amb conseqüències tràgiques per a la població és la desaparició dels 43 estudiants d’Iguala el 2014. Arribats a aquesta ciutat del nord de Guerrero procedents de l’Escola Normal Rural d’Ayotzinapa i en direcció a Ciutat de Mèxic per participar a la manifestació anual per les matances d’universitaris el 1968, els estudiants es van enfrontar a la policia per fer-se amb autobusos que els portessin al seu destí. Fins ara, només s’han trobat les restes de dos d’aquests 43 estudiants però l’escàndol ha sacsejat les més altes instàncies del país perquè, amb el temps, s’ha sabut que l’alcalde d’Iguala, José Luis Abarca, membre del partit d’esquerres PRD, i la seva dona, María de los Ángeles Pineda, van ordenar la repressió a la policia municipal i aquesta van acabar deixant la sort dels joves en mans dels sicaris de Guerreros Unidos, el càrtel de la zona que operava d’acord amb l’alcaldia. Un cop morts, els seus cossos van ser incinerats en una planta d’escombraries del municipi limítrof de Cocula. Tot i l’empresonament per altres motius de l’alcalde i la seva dona, també es va saber que la fiscalia havia intentat encobrir d’altres responsables.
“És una prova clara que tothom pot estar involucrat en un grup criminal: pot ser l’oficial de policia, un dels seus agents, i també algú que treballi per al govern”, especifica Bosco. “Quan en una investigació descobreixen que algú de la policia hi està involucrat, això es pot convertir en un problema. És la raó per la qual sovint els governs no estan oberts a ajudar les associacions que busquen els cossos”. En aquest sentit, el fotoperiodista va cobrir una de les recerques que fins a principis del 2019 va encapçalar Mario Vergara i que continua amb l’associació Los Otros Buscadores. “La situació és dramàtica perquè la gent no pot fer el dol dels seus familiars perquè no troben els seus cossos i encara mantenen la fe tot i que només hi hagi un 1% de possibilitats que estiguin vius”.
Los Ardillos al sector de Chilapa
I les tragèdies es repeteixen, com el 17 de gener del 2020 quan un escamot de Los Ardillos va torturar, assassinar i cremar els deu músics del grup Sensación a Chilapa de Álvarez quan tornaven en camioneta d’una actuació. Els sicaris van creure que eren membres de la Coordinadora Regional de Autoridades Comunitarias (CRAC), un grup d’autodefensa dels que ha fotografiat Bosco. Los Ardillos van ser creats fa una desena d’anys per Celso Ortega, un ex policia rural, que acabaria sent assassinat pel càrtel rival de Los Rojos. Un dels seus fills, Bernardo Ortega, ha ocupat diversos càrrecs electes a la regió també pel PRD i nega qualsevol relació amb el càrtel de la seva família.
“Jo em vaig trobar amb el professor i sindicalista José Díaz Navarro, que és responsable de l’associació Siempre Vivos de Chilapa”, explica el fotoperiodista. “I està molt enfadat amb el diputat perquè per a ell és un símbol que el sistema ja no funciona”.
D’altres tipus de fets criminals són els segrestos, per obtenir diners. “És habitual que desapareguin propietaris de botigues perquè no poden pagar les extorsions. Al meu projecte, hi ha unes fotografies del senyor Rogelio, a Iguala. La nòvia del fill estava ficada en un petit grup de criminals. Com que aquest grup necessitava més diners, va decidir segrestar el seu company, aquest va desaparèixer i el pare va acabar trobant el cos. Ell considera que és afortunat d’haver trobat el cos, després de tres anys de recerca! Però, seguint l’exemple del títol de l’exposició ‘Forgotten Guerrero’, ho va haver de fer tot sol”.
Tot i que una altra lacra a tot Mèxic són els feminicidis. Les xifres de dones mortes amb violència són esgarrifoses. Segons Casa en Común, el 2019 a tot el país van perdre la vida així 206.976 dones i, a Guerrero, 3.027. Un nombre major als assassinats en d’altres circumstàncies.
La frustració de la presidència de Andrés Manuel López Obrador
Una gran frustració ha estat el 2018 l’arribada al poder de Andrés Manuel López Obrador (AMLO), al front d’una coalició de partits d’esquerres entre ells el PDR. “Els indígenes estan molt enfadats perquè es pensaven que amb el nou president alguna cosa podria canviar. En el sentit de disposar de més drets. El partit del nou president Morena hi era proper, però l’exemple és el petit poble de Rincón de Chautla, al municipi de Chilapa. La població se sent abandonada. Vam parlar molt sobre la confiança que li feien al nou Govern, però per a ells res no ha canviat. Fins i tot pensen que pot ser pitjor”.
AMLO va desplegar a Acapulco la Guàrdia Nacional amb l’operació Guerrero seguro. Però aquesta operació no ha arribat als petits pobles. És veritat que el president exhibeix que les xifres de morts han baixat, però segueixen sent molt altes. “No vol dir que la situació s’hagi pacificat. Les estadístiques només estan dient que el conflicte és menys perillós. Però no saben com resoldre’l perquè la corrupció està estesa pertot arreu. La gent té molta por i les associacions que treballen per conèixer la veritat no poden anar més enllà, especialment a Guerrero”.
La impunitat està massa estesa. “He parlat molt amb periodistes que treballen a Acapulco. I m’expliquen els mateixos trucs per escapar-se de la justícia que al sud d’Itàlia. Et pots trobar algú que reconegui que va cometre l’homicidi perquè algú altre li va prometre que, si anava a la presó en comptes de l’assassí de veritat, la seva família estaria tranquil·la. No sempre és fàcil trobar el veritable culpable o el seu cap. Cada vegada que creus haver descobert el cap del càrtel, resulta que tampoc ho és. El cap sempre està a l’ombra”.
Com a referents del periodisme local, Bosco cita Amapola Periodismo Transgresor i el Sindicato de Periodistas del Estado de Guerrero, tot i que també recorda que els grans mitjans mexicans “no estan interessats en articles llargs”. Una bona manera de conèixer totes les ramificacions internacionals del narcotràfic és seguir el consorci de periodistes Projet Cartel, que al desembre passat va publicar en 25 mitjans de tot el món cinc investigacions diferents continuant el treball de la reportera Regina Martínez assassinada el 2012 a l’Estat de Veracruz. “És important mostrar a la gent el que està passant”, remarca Bosco. “Perquè a mi no m’agrada el ‘narcofashion’, on s’ensenya els criminals des d’un punt de vista glamurós”.
Projecte sobre la màfia italiana de Foggia
A causa de la pandèmia, el fotoperiodista no ha tornat a Mèxic des del febrer del 2020. “Et pots imaginar que en aquesta zona, per la manca de sistemes de salut, és un greu problema que la gent es contagiï”. Però ja té un nou treball en marxa, que l’agafa de més a prop: “estic començant un projecte al sud d’Itàlia perquè crec que, la meva experiència a Guerrero, em permet d’entendre millor el que està ocorrent al meu territori”.
Concretament, sobre la màfia de Foggia, al nord de la regió de Pulla que es banya en el mar Adriàtic. La Società Foggiana no és tan coneguda com la Cosa Nostra siciliana, la Camorra napolitana o la ‘Ndrangheta calabresa. Fins i tot ho és menys que la Sacra Corona Unita de Bari, la capital de la Pulla. Escindida d’aquesta, el 2019 es va desmantellar a Foggia una xarxa de tràfic de marihuana procedent del Marroc i que passava per Espanya. Aquest grup, fins i tot ha provocat atemptats contra edificis de justícia.
“El cas de Foggia és ara particular perquè, com a Guerrero, no hi ha un sinó que es tracta de tres tipus diferents de grups criminals, que estan creixent molt. I que fan diners amb extorsions de tot tipus”. Per exemple, s’acaba de descobrir que davant la manca d’ingressos a causa de la Covid una de les extorsions practicades era imposar a les funeràries un peatge de 50 euros per fèretre i gràcies a suborns a funcionaris locals que els hi comunicaven els decessos. Bosco va iniciar el projecte a l’agost i el du a terme amb Lorenzo Giroffi, un periodista de Caserta, prop de Nàpols, especialista de la Camorra.
Hi ha una pregunta, per acabar, que no em puc estar de fer després d’haver parlat del risc que suposa fer aquest tipus de cobertures i prendre aquests tipus d’imatges, sigui a Guerrero o a Foggia. Tè por, quan realitza aquest tipus de feines? “Sempre tinc por, perquè no podem subestimar els perills. S’ha de recordar que Mèxic és el lloc més mortífer del món per als periodistes. No s’ha de subestimar que jo vaig a territoris on el control dels grups criminals dels càrtels és enorme. Per tant, hem de treballar sabent com fer-ho i què necessitem. Sempre has de ser conscient on vas i qui ets. Però crec que aquest tipus de reportatges són útils per a la gent”.
Llegeix l’article general sobre el Visa pour l’Image 2020
Visits: 159