VICENÇ BATALLA. L’any maleït de la Covid-19 del 2020 es va prosseguir el 2021, amb el tancament de la cultura fins ben entrat l’estiu en el cas per exemple de França. I vam continuar escoltant la música a casa, i intentant ballar sense sortir de les quatre parets. Després, es van obrir escletxes en algunes ciutats i alguns festivals per poder compartir els cossos al ritme de les bandes i els djs. Però tampoc no va durar molt de temps perquè, a finals d’any, ens vam tornar a trobar enclaustrats per a les festes. Aquest és el sentiment que es desprèn de la cançó inaugural del nostre recopilatori anual, el Marea (We’ve Lost Dancing), que el músic londinenc Fred again.. crea per llançar les paraules entristides però optimistes de Marea Stamper àlies The Blessed Madonna (ex Black Madonna), la dj de Chicago.
Entre els músics, es nota aquesta amargor perquè els temes de ball no acaben mai d’explotar i es conserva aquella melancolia d’una cosa perduda i que es vol recrear però no arriba a ser el mateix. Les cançons són més contingudes, més introspectives, fins que apareix algú i ho fa saltar tot enlaire perquè és el que li demana el cos. Però després revenen els moments de soledat i ens tornem a endinsar en els nostres pensaments i darrera les nostres pantalles esperant el dia que tot això hagi passat i ens puguem tornar a deixar anar.
Com sempre, s’han quedat fora molts artistes i moltes cançons que haurien merescut formar part d’aquest recopilatori. Tampoc es tractava de repetir una playlist de quatre hores i mitja com l’any passat, quan per no estar obert no estaven oberts ni el cafès en terres franceses. Aquesta vegada ho hem deixat en la meitat. I hi entra una gran varietat de registres, mostra d’un món que malgrat la paràlisi pandèmica no para d’evolucionar i fer-se més gran a nivell sonor. Amb avenços del que han de ser àlbums importants del 2022 (Rosalía, Stromae, Antònia Font… ).
I citem, en aquesta introducció, aquells àlbums que haguessin pogut integrar perfectament el recopilatori amb algun dels seus temes per fer-los justícia ja que no hi són: CARNAGE, de Nick Cave & Warren Ellis; Open the Gates, d’Irreversible Etanglements (Moor Mother); Colourgrade, de Tirzah; Promises, de Floating Points, Pharoah Sanders i la London Symphony Orchestra; La Contraçeña, de Califato ¾; Hambre, de Kiko Veneno; La exclusión, de Niño de Elche; Nocturno, de Sau Poler; Fiat Lux, de Tarta Relena; Things Take Time, Take Time, de Courtney Barnett; Departing Like Rivers, de Shackleton; Sympathy for Life, de Parquet Courts; Friends That Break Your Heart, de James Blake; No Sun, de Nite Jewell; Afrique victime, de Mdou Moctar; Tancade, de Gaspar Claus; There Is No End, de Tony Allen.
I sobre els artistes i els temes que sí que hi són, escolteu sobretot les seves lletres en diferents llengües. Al final, teniu una selecció de clips d’algunes d’aquestes cançons que transgredeixen els codis més rancis.
Visits: 172