‘L’Événement’ y ‘Annette’, grans triomfadores dels Lumières 2022

BESTIMAGE | Anamaria Vartolomei i Audrey Diwan, amb els Lumières 2022 de millor actriu i millor pel·lícula per L'Événement
BESTIMAGE | Anamaria Vartolomei i Audrey Diwan, amb els Lumières 2022 de millor actriu i millor pel·lícula per L’Événement

VICENÇ BATALLA. En una cerimònia encara condicionada per la pandèmia, els premis Lumières de la premsa estrangera a França van coronar dues pel·lícules tan angoixants com l’època, encara que sigui amb temàtiques diferents: la lluita personal per l’avortament seixanta anys després de L’Événement (L’esdeveniment, estrena a l’Estat espanyol el 18 de març), d’Audrey Diwan, basada en el llibre autobiogràfic d’Annie Ernaux i guanyadora del Lleó d’Or a Venècia; i l’òpera pop Annette (estrenada a Espanya el 20 d’agost de 2021), de Leos Carax i llibret dels veterans Sparks, sobre els excessos del món de l’espectacle, que ja va guanyar el guardó a la millor direcció a Canes. D’altra banda, altres films premiats al festival de la Costa Blava, com Titane (estrenada a Espanya el 8 d’octubre de 2021) o Onoda, se’n van anar amb premis menors o amb cap. Com sempre, coincidim amb algunes de les eleccions dels nostres col·legues i al mateix temps lamentem certes absències.

De manera simbòlica enguany, les guanyadors de Canes i Venècia el 2021 van ser dues directores, i franceses ambdues. I l’Acadèmia dels Lumières, abans que es lliurin els premis César el 25 de febrer, es va decantar com a millor pel·lícula per la segona, Audrey Diwan i el seu drama L’Événement il·luminat per una captivadora Anamaria Vartolomei, que també va guanyar el trofeu a la millor actriu. Titane, de Julia Ducournau, ni tan sols figurava entre els cinc títols nominats a la secció principal. L’aposta va ser per una història arrelada en la realitat i d’una gran intensitat amb seqüeles en l’actualitat més que per la faula trash sobre els temps moderns dirigida per Ducournau, que és veritat que pateix de massa girs de guió inversemblants. Però el guardó com a revelació femenina va ser ben merescut per a la transformista Agathe Rousselle i un sorprenent Vincent Lindon que no hauria desentonat com a millor actor.

CANAL+ | Ron i Russell Mael, els Sparks, agraint amb un vídeo a la cerimònia dels Lumières el premi a la millor música per <em>Annette</em>
CANAL+ | Ron i Russell Mael, els Sparks, agraint amb un vídeo a la cerimònia dels Lumières el premi a la millor música per Annette

L’altre triomfador de la gala va ser Leos Carax i la seva aventura hollywoodiana Annette amb els germans Sparks, Ron i Russell Mael, que poden considerar-se com a coautors d’aquesta òpera pop perquè van escriure tant la música com la lletra. De fet, a Canes van ser ells els que van pujar a l’escenari a recollir el premi a la millor direcció per gentilesa de Carax. I, en aquesta ocasió, el realitzador tampoc no hi va ser, fidel al seu estil, encara que els Mael van enviar un vídeo agraint el premi a la millor música. I, per a arrodonir aquest conte crepuscular, sòlidament portat per Adam Driver i Marion Cotillard, semblava just atorgar el trofeu a la millor imatge a Caroline Champetier, que ve des de lluny, de Truffaut i Godard, i ja havia oficiat en l’última cinta de Carax, l’esplèndida Holy Motors.

És injust, no obstant això, que la introspectiva i atemporal Onoda, 10.000 nuits dans la jungle, d’Arthur Harari, ambientada en una illa filipina i que va guanyar la secció Un Certain Regard de Canes, se n’anés amb les mans buides en aquesta ocasió. Ni tan sols havia estat nominada al millor guió. No és que la guanyadora en aquesta categoria, Illusions perdues (Les il·lusions perdudes, estrena a Espanya el 4 de març), de Xavier Giannoli, manqui de virtuts, però es tracta més aviat d’una adaptació situada al segle XIX de part de La comèdia humana de Balzac amb els seus ressons contemporanis de diners fàcils i fake news.

POL COSTA | Aghate Rousselle, amb el seu premi dels Lumières com a actriu revelació per <em>Titane</em>
POL COSTA | Aghate Rousselle, amb el seu premi dels Lumières com a actriu revelació per Titane

L’Événement, Annette, llusions perdues i Onoda estaven entre les finalistes a millor pel·lícula, al costat d’un llargmetratge fallit com és De son vivant, d’Emmanuelle Bercot. Tota les promeses sobre les vivències d’un malalt de càncer terminal, interpretat per un Benoît Magimel recolzat per Catherine Deneuve, i els bons moments durant els assajos teatrals del primer, s’esvaeixen quan Bercot abusa de la vena melodramàtica i ens fa desconnectar de la cinta. La moribunda interpretació li va valer a Magimel el premi al millor actor, però el preferim en la primera part.

I assenyalem dues grans absències en les principals categories, sense que ni tan sols estiguessin nominades. Sospitem que es pot deure al fet que Céline Sciamma no va obtenir premi a la Berlinale per Petit maman (estrenada a Espanya el 29 d’octubre de 2021) ni tampoc Mia Hansen-Løve a Canes per Bergman Island (La isla de Bergman, estrena a Espanya el 22 d’abril). Amb la seva última pel·lícula, Sciamma ha aconseguit crear una autèntica obra d’orfebreria sobre els records de la infància, amb una gran habilitat en els canvis de temps i personatges. Hansen-Løve, per part seva, construeix un film hipnòtic dins d’una altra pel·lícula en una illa cinèfila com és la d’Ingmar Bergman a Suècia, i aconsegueix sortir airosa amb la seva protagonista Vicky Krieps. Per cert, la polifacètica Sciamma és també la guionista de Les Olympiades (París, districte 13, estrena a Espanya el 4 de març), de Jacques Audiard, nominada com a millor direcció però que no gaudeix de la mateixa audàcia en la seva realització.

En l’apartat de primera pel·lícula, hi havia bones sorpreses. La major, el somni fantàstic en un suburbi parisenc Gagarine, de Fanny Liatard i Jérémy Trouilh, que transcendeix el realisme per a portar-lo a una meravellosa dimensió poètica. Per part seva, Les Magnétiques, de Vincent Maël Cardona, evoca les ràdios lliures de principis dels vuitanta amb una estimulant simbiosi d’imatges i música. Va guanyar Gagarin, però l’actor Timothée Robart, de Les Magnétiques, va rebre el guardó de revelació masculina.

En la coproducció internacional, en la qual desgraciadament no va ser seleccionada la sensible Si le vent tombe, de la franco-armenia Nora Martirosyan, es va imposar per lògica Julie (en 12 chapitres) (La peor persona en el mundo, estrena a Espanya l’11 de març), del noruec Joachim Trier, amb la frescor d’aquesta psicoanàlisi d’una noia de trenta anys interpretat per Renate Reinsve, premi a la millor actriu a Canes.

CANAL+ | L'actor Alseni Bathily i l'actriu Lyna Khoudri llegint el missatge de Fanny Liatard i Jérémy Trouilh, absents, com a agraïment pel premi a la millor primera pel·lícula dels Lumières per <em>Gagarine</em>
CANAL+ | L’actor Alseni Bathily i l’actriu Lyna Khoudri llegint el missatge de Fanny Liatard i Jérémy Trouilh, absents, com a agraïment pel premi a la millor primera pel·lícula dels Lumières per Gagarine

Le Sommet des dieux, de Patrick Imbert, va guanyar el guardó a la millor animació per la seva magnífica recreació del manga de Jirō Taniguchi sobre una gesta fictícia en les més altes muntanyes de l’Himàlaia, encara que La Traversée, de Florence Miailhe, posseeix un encant especial en la seva manera d’explicar amb pintures animades el viatge d’uns emigrants a través d’un continent imaginari que s’assembla molt a l’Europa actual.

I finalment, en el sempre vast capítol dels documentals que tenen menys visibilitat a les sales comercials, hem de constatar que van quedar fora de les nominacions dues grans pel·lícules que ens parlen del món actual: En route pour le milliard, de Dieudo Hamadi, sobre els damnificats de les guerres a la República Democràtica del Congo enfront d’un poder sord i cec; i Il n’y aura plus de nuit, d’Éléonore Weber, sobre la visió en infrarojos dels avions i helicòpters militars estatunidencs a l’Orient Mitjà i els bombardejos “per error”. Va ser La Panthère des neiges, de Marie Amiguet i Vincent Munier, qui es va emportar el premi, amb unes increïbles imatges d’animals en l’altiplà tibetà, però amb una excessiva xerrameca del fotògraf Munier i l’escriptor Sylvain Tesson. Entre els finalistes, preferim Delphine et Carole insoumusses, de Callisto McNulty, on aquesta segueix l’epopeia filmada d’ambdues del feminisme en els anys setanta.

En qualsevol cas, el comentari de totes aquestes pel·lícules ens ha servit per a fer una ràpida radiografia del cinema francès del 2021 que, per segon any consecutiu, es va veure greument alterat pel virus mutant i que malgrat tot, amb tancaments i plataformes, continua donant senyals de vida i creativitat. Aquest era el repte d’aquests premis Lumières, amb l’enregistrament i emissió de Canal+ en un format restringit però amb una part important dels protagonistes presents.

Informe d’UniFrance sobre el cinema francès a l’estranger el 2021

PALMARÈS PREMIS LUMIÈRES 2022

Pel·lícula
L’Événement – Audrey Diwan

Direcció
Annette – Leos Carax

Guió
Xavier Giannoli Illusions perdues

Imatge
Caroline Champetier – Annette

Música
Ron Mael i Russell Mael – Annette

Actriu
Anamaria Vartolomei – L’Événement

Actor
Benoît Magimel – De son vivant

Revelació femenina
Agathe Rousselle – Titane

Revelació masculina
Thimotée Robart – Les Magnétiques

Primera pel·lícula
Gagarine – Fanny Liatard i Jérémy Trouilh

Coproducció internacional
Julie (en 12 chapitres) – Joachim Trier 

Animació
Le Sommet des dieux – Patrick Imbert

Documental
La Panthère des neiges – Marie Amiguet i Vincent Munier

 

Hits: 102