Els Lumières donen alè al cinema francès i coronen ‘Les Choses qu’on dit, les choses qu’on fait’

MOREAU-PERUSSEAU/BESTIMAGE | Emmanuel Mouret amb el premi dels Lumières 2021 a la millor pel·lícula per <em>Les Choses qu'on dit, les choses qu'on fait</em>
MOREAU-PERUSSEAU/BESTIMAGE | Emmanuel Mouret amb el premi dels Lumières 2021 a la millor pel·lícula per Les Choses qu’on dit, les choses qu’on fait

VICENÇ BATALLA. Sense saber encara quan els cinemes tornaran a obrir a França i tenint en compte que les estrenes a les sales a finals d’any van haver de ser aplaçades a una data incerta, els premis 2021 de l’Acadèmia dels Lumières de la premsa estrangera suposen una mica de reconfort i d’esperança amb el seu palmarès de les pel·lícules que almenys vam poder veure al 2020. I ha estat amb una obra sobre un tema tan fràgil com l’amor la manera com aquest palmarès s’ha coronat: la sensible i coral Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait (Les coses que es diuen, les coses que es fan), d’Emmanuel Mouret, que a la tardor va poder estar-se afortunadament sis setmanes en cartellera.

Tampoc no hi ha un gran vencedor d’aquesta vetllada gravada i difosa des dels studis de Canal+ a París sense públic, però amb quasi tots els premiats presents, perquè les principals categories es troben bastant repartides: direcció per a Maïwenn per ADN; guió per a Stéphane Demoustier per La Fille au bracelet; millor imatge per a Hichame Alaouié per Été 85, de François Ozon; premi ex aequo de millor actriu per a Martine Chevallier i Barbara Sukowa per Deux, de Filippo Meneghetti, que a més guanya com a millor primera pel·lícula; premi de millor actor per a Sami Bouajila per Le Fils, del tunisià Mehdi Barsaoui. Mentre que la pel·lícula d’animació Josep, d’Aurel, a qui vam entrevistar al setembre, s’imposa tant a la seva categoria com a la de música amb la catalana Sílvia Pérez Cruz. El comentari de tots aquests llargmetratges, les absències que lamentem i els altres títols que hem vist però no s’han pogut estrenar ens serveixen per situar l’estat d’una producció en hores baixes i curtcircuitada per les plataformes de streaming. * Palmarès al final, amb traducció de títols

PASCAL CHANTIER/MOBY DICK FILMS | Niels Schneider i Camélia Jordana a <em>Les Choses qu'on dit, les choses qu'on fait</em>
PASCAL CHANTIER/MOBY DICK FILMS | Niels Schneider i Camélia Jordana a Les Choses qu’on dit, les choses qu’on fait

Emmanuel Mouret ja va ser finalista per a la millor pel·lícula dels Lumières fa dos anys amb el film d’època Mademoiselle de Joncquières. L’obra, amb Cécile de France i Édouard Baer, tenia el seu encant però estava massa encotillada en els seus diàlegs cortesans. Amb el contemporani Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait, Mouret s’allibera d’aquest nosa i desplega tota una colla de personatges i d’encreuaments amorosos imantats per la trobada entre Camélia Jordana i Niels Schneider i la llum commovedora que emet la presència de la primera. Les històries paral·leles amb Vincent Macaigne, Émilie Dequenne, Jenna Thiam o Guillaume Gouix contribueixen a dotar al conjunt d’aquests dits i no dits que ens travessen al llarg de la vida i que decideixen sobre el que un esdevé. No és pas per casualitat que el film obtingués el segell Selecció Oficial Canes 2020 d’una edició que no es va poder celebrar.

Als seus cinquanta anys, el realitzador marsellès arriba a la seva maduresa cinematogràfica. Com a rivals a la millor pel·lícula, tenia dos pesos pesats (François Ozon per Été 85; Albert Dupontel per Adieu les cons), una realitzadora consagrada (Maïwenn per ADN, que només es va poder projectar dos dies el 28 i 29 d’octubre!) i dos cineastes prometedors (Stéphane Demoustier per La fille au bracelet; Filippo Meneghetti per Deux). No vam poder veure Adieu les cons, vam apreciar ADN sense que ens convencès, vam abraçar la immersió adolescent i musical d’Été 85, ens vam deixar portar per la trama judicial de La fille au bracelet i vam trobar d’una gran subtilitat la història d’amor entre dues senyores grans de Deux.

Maïwenn, François Ozon i Filippo Meneghetti

MALGOSIA ABRAMOWSKA | Maîwenn, Caroline Chaniolleau i Fanny Ardant, a <em>ADN</em>
MALGOSIA ABRAMOWSKA | Maîwenn, Caroline Chaniolleau i Fanny Ardant, a ADN

En aquest sentit, haguéssim preferit que la millor direcció anés a Ozon o Meneghetti. La pel·lícula de Maïwenn té les seves virtuts com recreació coral i sincera de les arrels algerianes de la cineasta. Potser és el seu treball més espontani i el menys fabricat, però algunes situacions i alguns personatges acaben per irritar i fan caure per moments la tensió i la pretensió del propòsit. De manera més consensual, trobem oportú el millor guió per a Stéphane Demoustier per La Fille au bracelet inspirat a la seva vegada del film argentí, que no hem vist, Acusada de Gonzalo Tobal i Ulises Porra.

Però l’absència que lamentem en les principals categories és la d’Énorme, de Sophie Letourneur. Podríem dir que és la pel·lícula més singular de l’any a França. Entre comèdia i drama documental, la parella atípica formada per Marina Foïs i Jonathan Cohen qüestiona el rol de la maternitat, el destí assignat a les dones, la masculinitat, els sexes i, a la vegada, mostra el treball de les llevadores amb imatges reals. Letourneur, que confessa haver tingut problemes amb els seus productors per mantenir l’essència del muntatge, se n’en fot dels gèneres i lliura una obra irreverent i saludable.

Amb les reobertures i tancaments dels cinemes, ens vam perdre Un soupçon d’amour, del nonagenari Paul Vecchiali. La crítica francesa ha lloat aquesta història d’una actriu, interpretada per Marianne Basler, que abandona una peça de teatre en la que treballa per anar-se a trobar amb el seu fill al seu poble natal i intentar tenir una vida diferent tot i que el realitzador, llegim, l’hi reserva d’altres trampes.

Com a compensació, Été 85 ha obtingut el guardó a la millor imatge d’Hichame Alaouié que reprodueix a la perfecció l’atmosfera de les vacances dels adolescents a la platja als anys vuitanta. I els seus dos protagonistes, Félix Lefebvre i Benjamin Voisin, han guanyat ex aequo el premi a la revelació masculina merescut per les seves monumentals bronques. Les dues experimentades actrius de Deux, Martine Chevallier i Barbara Sukowa (que va treballar amb Fassbinder), han aconseguit per la seva part el premi absolut per aquesta oda a l’amor entre dones malgrat la seva edat i les pressions de la societat. L’italià Meneghetti les filma amb la tendresa i els accidents d’una fotografia tardorenca i una gran virtuositat, per la qual cosa ha obtingut el premi al millor debutant. D’altra banda, el llargmetratge ha estat escollit per a representar França als Òscar.

Els nombrosos ajornaments a causa de la pandèmia 

CHARLIE BUS PRODUCTIONS | Noée Abita i Jérémie Renier a<em> Slalom</em>, de Charlène Favier
CHARLIE BUS PRODUCTIONS | Noée Abita i Jérémie Renier a Slalom, de Charlène Favier

La cursa a la millor primera pel·lícula era disputada perquè, fins i tot amb les absències pel nou confinament, els altres nominats també estaven a l’altura. És una llàstima que dos films, Tout simplement noir i Mignonnes, s’hagin quedat sense res. El primer, de Jean-Pascal Zadi i John Wax, és el revers còmic de Misérables i tracta amb la desimboltura necessària la qüestió racial a França. Zadi, a més, optava a revelació masculina. El segon, de Maïmouna Doucouré, és un molt viu i coreogràfic retrat de les noies d’avui i, alhora, de la doble identitat de la protagonista entre l’Àfrica subsahariana i la perifèria parisenca que feia de la petita actriu que l’encarna, Fathia Youssouf, una candidata a revelació femenina.

Ha estat la més gran Noée Abita, que vam descobrir solar à Ada, qui s’ha emportat el premi per Slalom, de Charlène Favier. En aquest cas, ens quedem una mica dubitatius. I no és pas perquè la pel·lícula de la debutant Favier sobre l’assetjament i abusos sexuals al món de l’esport -aquí al voltant d’un entrenador de’esquí (Jérémie Renier) i la seva pupil·la- no sigui destacable. És perquè l’acadèmia va decidir mantenir el film després del seu enèsim aplaçament a causa dels confinaments.

Hi ha d’altres films de qualitat que han patit la mateixa sort. La llista és llarga: Des hommes, de Lucas Belvaux; Un triomphe, d’Emmanuel Courcol; Ibrahim, de Samir Guesmi; L’Origine du monde, de Laurent Lafitte; Gagarine, de Fanny Liatard i Jérémy Trouilh; Seize printemps, de Suzanne Lindon; Le Discours, de Laurent Tirard; Médecin de nuit, d’Elie Wajeman; Rouge, de Farid Bentoumi; La Nuée, de Just Philipott; Mandibules, de Quentin Dupieux. Tots ells, excepte els dos últims, comptaven amb el segell Selecció Oficial Canes 2020 i tots, com Slalom, han hagut d’ajornar la seva estrena prevista inicialment a finals del 2020. I podríem dir el millor d’alguns d’aquests títols que hem pogut veure com Gagarine, Ibrahim, Seize printemps, Médecin de nuit, Le Discours o La nuée.

Enriquidores coproduccions internacionals

ARXIU | Yahya Mahayni, com a home objecte a <em>The man who sold his skin</em>, de Kaouther Ben Hania
ARXIU | Yahya Mahayni, com a home objecte a The man who sold his skin, de Kaouther Ben Hania

Una cosa semblant ocorre amb la millor coproducció internacional en què ha obtingut el premi The man who sold his skin, de Kaouther Ben Hania. Tot i haver estat guardonada a l’últim festival de Venècia, la pel·lícula no es va poder estrenar a les sales franceses abans del 31 de desembre. El treball de la tunisiana Ben Hania en aquesta epopeia d’un sirià que per fugir del seu país es deixa tatuar el seu cos com a un objecte controvertit d’art contemporani és captivant encara que una mica inflat. Al costat, a la secció de coproduccions internacionals, hi havia grans films com Abou Leila, de l’algerià Amin Sidi-Boumédiène, Adam, de la marroquina Maryam Touzani, Yalda. A night for forgiverness, de l’iranià Massoud Bakhshi, La llorona, del guatemalenc Jayro Bustamante, o You will die at 20, del sudanès Amjad Abu Alala. Però acceptem el criteri dels responsables de l’acadèmia i la decisió democràtica del centenar dels nostres col·legues. L’any ha estat molt complicat per a totes les acadèmies i, per exemple, els César s’han vist obligats de traslladar la seva cerimònia al 12 de mars.

MOREAU-PERUSSEAU/BESTIMAGE | Sílvia Pérez Cruz i Aurel amb els seus Lumières 2021 a la millor música i millor pel·lícula d'animació per <em>Josep</em>
MOREAU-PERUSSEAU/BESTIMAGE | Sílvia Pérez Cruz i Aurel amb els seus Lumières 2021 a la millor música i millor pel·lícula d’animació per Josep

Pel primer film del també tunisià Mehdi M. Barsaoui Un fils, el francès Sami Bouajila ha guanyat el premi al millor actor. En aquesta categoria, estava nominat alhora Nicolas Maury com a actor-realitzador per la seva primera pel·lícula Garçon chiffon. El llargmetratge ha rebut molt bones crítiques que nosaltres no compartim pas, perquè hi veiem alguns dels tics del cinema francès massa auto-centrat sobre ell mateix. Al contrari, i sense ser-ne entusiastes, el treball de Laure Calamy a la comèdia Antoinette dans les Cévennes, de Caroline Vignal, hagués pogut emportar-se el premi a la millor actriu. El públic l’ha beneït amb 750.000 espectadors mentre les sales continuaven obertes i, tot i que la història és poc versosímil, aquesta ens va resultar simpàtica.

Josep, Aurel i Sílvia Pérez Cruz 

Res a objectar a la millor animació per a Josep, del dibuixant Aurel. En vam parlar àmpliament a la nostra entrevista, que ens portava a explicar amb detall la història del seu protagonista exiliat republicà Josep Bartolí als camps d’internament del Rosselló al final de la Guerra Civil espanyola, i posteriorment amant de Frida Kahlo i familiar del grup dels abstractes expressionistes de Nova York. La feina del guionista Jean-Louis Milesi també mereix també hi té molt a veure. I, per arrodonir-ho, el premi a la millor música ha estat per a la catalana Sílvia Pérez Cruz que compon, canta i dobla la veu de Frida. Només hi havia quatre films d’animació nominats, però tots ells excel·lents: Calamity, une enfance de Martha Jane Cannary, de Rémi Chayé; L’Extraordinaire voyage de Marona, d’Ana Damina; i Petit vampire, de Joann Sfar.

Documentals sobre l’estat del país

LE BUREAU/JOUR2FÊTE | Una de les imatges analitzades al documental <em>Un pays qui se tient sage</em>, de David Dufresne
LE BUREAU/JOUR2FÊTE | Una de les imatges analitzades al documental Un pays qui se tient sage, de David Dufresne

A la darrera categoria de documentals, el nivell era a la seva vegada força elevat. El guanyador Un pays qui se tient sage, del periodista David Dufresne, és una reflexió visionant imatges de protagonistes, responsables i intel·lectuals al voltant de les manifestacions dels últims anys dels armilles grogues i el debat sobre la violència. El documental intenta no ser militant i dona la paraula a les dues bandes, però és clar que Dufresne busca posar de relleu les pràctiques de la policia i el poder. I és aquesta la utilitat del seu film.

Amb una major distància, Sébastien Lifshitz observa a Adolescentes durant cinc anys dues amigues d’escola que vida, caràcter i condicions socials acaben per separar. La càmera hi és subtil i així travessem els atemptats gihadistes del 2015, el duel Emmanuel Macron-Marine Le Pen del 2017 i aquesta mateixa fractura del país que han evidenciat les armilles grogues en la intimitat d’aquestes dues amigues. La Cravate, d’Étienne Chaillou i Mathias Théry, fa el fi retrat d’un jove militant d’extrema dreta provinent dels skin heads. Kongo, d’Hadrien La Vapeur i Corto Vaclav, se submergeix en el món animista a Brazzaville entre el visible i l’invisible. I Si c’était de l’amour, de Patric Chiha, capta la màgia dels moviments i les emocions dels ballarins i ballarines a l’interior i exterior de la peça Crowd de Gisèle Vienne amb un resultat enlluernador.

Les sales de cinema, les plataformes i els festivals

ARXIU | La seu de l'organisme de promoció internacional del cinema francès Unifrance a París
ARXIU | La seu de l’organisme de promoció internacional del cinema francès Unifrance a París

El nombre entrades del cinema francès han caigut un 60% a l’interior del país i un 70% a l’estranger el 2020, a causa dels confinaments consecutius, segons l’organisme de promoció Unifrance. Malgrat això, la filmografia francesa continua sent la segona més representada al món després de la dels Estats Units, amb Rússia (1,46 milions d’entrades) i Espanya (1,42 milions d’entrades) com els seus dos majors mercats. Perquè, alhora, els blockbusters de Hollywood han hivernat durant la pandèmia.

Però, en contrapartida, les grans plataformes americanes esgarrapen cada cop més espectadors en aquest període en què ja han aconseguit atraure força pel·lícules que havien d’estrenar-se primer a les sales. I, a França, se segueix esperant un acord entre distribuïdors i exhibidors, d’una banda, i Netflix o Amazon, de l’altra, per facilitar una vida més d’acord amb els temps que corren als films. Tot buscant un equilibri que no mati les sales i continuï garantint el finançament del cinema d’autor.

Vam seguir tots aquests debats de responsables de tota Europa durant la jornada que Unifrance va organitzar en línia la segona setmana de gener, aprofitant la seva cita anual des de París, i vam escoltar també els directors i directores dels festivals més propers en el temps. El Festival de Rotterdam (1-7 de febrer) es farà en línia, així com la Berlinale (1-5 de març) que tindrà una segona cita física al juny. Sundance (29 de gener-3 de febrer), als Estats Units, segueix el mateix dispositiu online.

I el Festival de Canes? “Treballem en una configuració clàssica al mes de maig”, explicava el seu delegat general, Thierry Frémaux, en una entrevista al setmanari Les Inrockuptibles. “Seria imprudent d’anunciar-ho ara. Ho farem al gener, que serà crucial, un mes després de les primeres vacunes. Nosaltres ja hem anunciat dates d’ajornament possibles, una d’elles al mes de juliol”. Creuem els dits.

I agraïm als premis Lumières d’haver mantingut aquesta 26ª cerimònia. I que també suposa el millor homenatge al periodista espanyol José María Riba, desaparegut al maig passat després d’haver rellançat l’Acadèmia fa cinc anys. Aquesta cerimònia tan especial li estava dedicada.

PALMARÈS DELS PREMIS LUMIÈRES 2021

Pel·lícula
Les Choses qu’on dit, les choses qu’on fait (Les coses que es diuen, les coses que es fan), d’Emmanuel Mouret

Direcció
Maïwenn – ADN

Actriu
Martine Chevallier i Barbara Sukowa –  Deux (Dues)

Actor
Sami Bouajila – Le Fils (El fill)

Guió
Stéphane Demoustier La Fille au bracelet (La noia del braçalet)

Imatge
Hichame Alaouié – Été 85 (Estiu 85)

Revelació femenina
Noée Abita – Slalom (Eslàlom)

Revelació masculina
Félix Lefebvre et Benjamin Voisin – Été 85 (Estiu 85)

Primera pel·lícula
Deux (Dues), de Filippo Meneghetti

Coproducció internacional
The man who sold his skin (L’home que va vendre la seva pell), de Kaouther Ben Hania

Animació
Josep, d’Aurel

Documental
Un pays qui se tient sage (Un país que es comporta sàviament), de David Dufresne

Música
Sílvia Pérez Cruz – Josep

 

Hits: 56