CÒMIC/LITERATURA
Cathérine Meurisse: “El que m’importa avui és haver retrobat el somriure”
VICENÇ BATALLA. Quan hom no arriba a temps a la reunió de redacció setmanal i vuit dels teus companys del setmanari moren abatuts per dos gihadistes i unes altres quatre persones també perden la vida en aquest atemptat a més dels ferits greus, la teva vida et canvia. La dibuixant Cathérine Meurisse (Niort, 1980), que havia començat a fer sàtira política al periòdic Charlie Hebdo deu anys abans, va experimentar un sotrac de tal magnitud aquell 7 de gener del 2015 que va tardar més d’un any en transformar-ho en una catarsi (com també va fer el seu company Luz) i convertir-ho en La légéreté (Dargaud, 2016) que en castellà es va publicar com a La levedad (Impedimenta, 2017).
Aquest exercici d’introspecció, que va de París a Roma i passa per la Villa Médicis com a teràpia de reapropiament a partir de la bellesa de l’art, ha tingut una continuació amb Les grands espaces (Dargaud, 2018) i que encara no té traducció ni en català ni en castellà. En aquest últim àlbum, Meurisse s’endinsa en la seva infància rural al Poitou-Charantes on va anar a viure amb els seus pares que buscaven una comunió amb la natura que també transcorria per la literatura. Envoltats de totes aquestes referències i enmig del brogit del darrer Festival de Còmic d’Angulema, la dibuixant francesa ens va explicar com s’ha reinventat com a autora. Segueix llegint...
CINEMA
Connexió iberoamericana als curtmetratges de Clermont-Ferrand
SL. El Festival del Curtmetratge de Clermont-Ferrand (1-9 de febrer) és un encreuament de camins, cada any al cor de França, que en aquesta edició va tornar a ser l’ocasió perquè es donessin cita distribuïdores d’aquestes petites pel·ícules que fent menys soroll travessen també els continents i anuncien grans coses. És el treball, per exemple, dels barcelonesos Marvin&Wayne amb projecció iberoamericana o dels xilens Wood Producciones venint a Europa. Vam conversar amb representants d’ambdues companyies, en un 41 certamen que va coronar el romanès Bodgan Muresanu per Cadoul de Craciun (Regal de Nadal) al palmarés internacional i, per segon any consecutiu, el taiwanès Pang-Chuang Huang per Last year when the train passed by a la secció més experimental Labo. Segueix llegint...
CÒMIC
Fauve d'Or per a Emil Ferris, en un Festival d'Angulema ple de monstres
VB. En un Festival d’Angulema 2019 dominat pels monstres i tot tipus de criatures sorgides de la irreverent ment dels autor·e·s de còmic, la nord-americana Emil Ferris es va emportar amb tota lògica el primer premi de la Fauve d’Or pel seu incommensurable Lo que más me gusta son los monstruos (Reservois Books) que ja s’ha traduït de l’anglès a diverses llengües. La seva presència durant el festival va revelar una dona de 56 anys amb una voluntat de ferro per afrontar els reptes més indòmits des de la seva perspectiva que la monstruositat és una qualitat i el perill ve d’aquesta normalitat que el que vol és matar la diferència. Ens ho va contestar adequadament en una pregunta a la seva classe magistral, dins d'un certamen que comptava virtualment a través d’una exposició retrospectiva amb el seu compatriota Richard Corben, Gran Premi d’Angulema 2018 i creador de monstres i figures hipertrofiades a l’època dels còmics underground. Corben no es va traslladar a la ciutat aquitana, per qüestions de salut i personals. La professió, en tot cas, va donar un pas endavant escollint com a Gran Premi d'Angulema 2019 la japonesa Rumiko Takahashi, a qui sí s’espera l’any que ve com a segon·a autor·a mangaka que rep aquesta distinció i tercera dona en 46 anys d’història del festival. Segueix llegint...
CINEMA/ART
Isaki Lacuesta: “El cinema et permet d’estar en dos llocs i dos temps a la vegada”
VB. És paradoxal que algú com l’Isaki Lacuesta, que es multiplica en projectes cinematogràfics, artístics i assagístics, continuï sent inèdit a les sales comercials franceses. Un altre banyolí com ell, l’Albert Serra, bastant menys prolífic i igual d’iconoclasta, té un lloc assegurat als festivals i les publicacions del país. Potser, per això, el Centre Pompidou de París pot ser la rampa de llançament per al Lacuesta ara que se celebra fins al 6 de gener una doble retrospectiva-exposició en correspondència entre la japonesa Naomi Kawase i ell. Dues videoinstal·lacions inèdites, el llibre en francès Le cinéma d’Isaki Lacuesta amb una quinzena de destacades aportacions i una trentena de llargmetratges i curtmetratges subtitulats hauria de ser suficient per despertar l’interès d’una crítica i uns distribuïdors que és fa difícil d’entendre que l’ignorin. La seva recent Conxa d’Or a Sant Sebastià per Entre dos aguas no pot tornar a passar desapercebuda com la resta de la seva filmografia des de principis del 2000. Privat com a resident francès des de l’inici del mil·leni de la majoria de les seves obres, un servidor el va entrevistar resseguint com alternativa l’exposició parisenca i que viatjarà després al Centre d’Art Contemporani de Girona Bòlit i el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. Segueix llegint...
CINEMA/ART
Idiogrames en correspondència amb Naomi Kawase al Pompidou
VB. Mentre Naomi Kawase convertia el subsol del Centre Pompidou parisenc en un recorregut per les quatre estacions amb les seves imatges i el seu pinzell zen, Isaki Lacuesta amb la seva companya i col·laboradora Isa Campo i la filla d’ambdós Luna s’ho miraven encuriosits amb la resta del públic. Era el dia de la inauguració de les correspondències cinematogràfiques i videoinstal·lacions de Kawase i Lacuesta. Aquest primer dia la protagonista era la realitzadora japonesa, de qui sí que s’han estrenat tots els seus llargmetratges de ficció a França. Segueix llegint...
DANSA
Marin, Bourgeois, Gallois, tres generacions de coreògrafs francesos llueixen a la Biennale de la Danse
VB. Testimonis d’una diversitat en moviment, Maguy Marin, Yoann Bourgeois i Jann Gallois van estrenar a la Biennale de la Danse de Lió tres espectacles que denoten de la vitalitat i traspàs assegurat entre generacions a la dansa francesa. Oberta al món, amb convidats d’arreu i una especial incidència en la imatge i la realitat virtual, la cita lionesa va ser un bon termòmetre per prendre-li el pols a l’estat actual de la disciplina i constatar-ne que malgrat alts i baixos la capacitat de sorpresa segueix present i tant a nivell local com internacional alguns veterans segueixen arriscant i els més joves s’imposen sense complexos. Recorregut escollit d’una tercera part de la trentena de peces que es van veure a la biennal una part important de les quals eren primícies mundials. Segueix llegint...
DANSA
La dansa europea, vista des de Lió, Brusel·les i Barcelona
VB. La dansa contemporània compta amb un triangle neuràlgic que passa per Brusel·les, Amsterdam i Berlín. Però hi ha d’altres punts del continent que intenten ser al mapa amb personalitat pròpia. És el cas de la ciutat de Lió, amb la seva Maison de la Danse i la Biennale que s’ha celebrat durant la segona quinzena de setembre. I, per convertir-se en un major vector, s’ha engegat una Plataforma Europea on hi participa el festival Grec de Barcelona i les ciutats de Lieja i Porto. Entre els espectacles inclosos hi havia diverses companyies i coreògraf·es catalans. I una col·laboració entre el suís Thomas Hauert i el col·lectiu La Bolsa a La mesura del desordre, obra estrenada a Barcelona el 2015 que qüestiona els conceptes de la dansa i d’aquesta jerarquia continental. De fet, Hauert que resideix a Brusel·les des de fa gaire bé tres dècades es permet el luxe de criticar aquesta suposada centralitat o la capacitat de regenerar-se de la capital belga. Ens ho va explicar abans que acompanyès en escena els altres sis ballarin·es de La Bolsa. Segueix llegint...
TEATRE/DANSA/MÚSICA
‘Trans’/‘Romances inciertos’, una qüestió de gènere
VB. El leitmotiv de la setanta-dosena edició del Festival d’Avinyó ha girat entorn la identitat de gènere, sobre una visió transsexual de la societat. I, entre la desena d’obres que tractaven la temàtica, dues tenien una connexió directa amb els territoris català i espanyol. D’una banda, el testimoni personal de set persones que ja s’havia presentat al Teatre Lliure de Barcelona TRANS (més enllà) dirigit per Didier Ruiz. De l’altra, el viatge musical i coreogràfic d’un Orlando enmig del folklore hispànic de Romances Inciertos concebut per Nino Laisné i cantat i ballat per François Chaignaud amb un quartet d’instrumentistes. Dues obres ideades per francesos, però on els protagonistes i l’esperit provenen de la Península en una encreuament d’experiències vitals, sonores i de moviment que abanderen el mestissatge i la llibertat individual d’escollir cadascú la seva pertanyença. Entre funció i funció, vam poder conversar amb Ruiz, Laisné i Chaignaud sobre aquesta inspiració. Segueix llegint...
TEATRE/DANSA
Combat Gosselin/Jolly sobre la violència a Avinyó
VB. El Festival d’Avinyó (6-24 de juliol) ha engendrat dos directors de teatre, Julien Gosselin i Thomas Jolly, que arribats a la trentena s’han apoderat de l’esdeveniment amb dues obres monstre que dialoguen a distància, encara que en fons i forma són radicalment diferents. Però, al seu interior, es llegeix el combat contemporani per comprendre la violència al món. Gosselin, amb Joeurs, Mao II, les noms, es serveix de tres novel·les de Don DeLillo per fer escoltar durant deu hores la força de les paraules però també del cos dels actors en pantalla gran. Jolly, amb una posada al dia de la tragèdia Thyeste de Sèneca, ofereix al Pati d’Honor del Palau dels Papes un sacrifici amb una crueltat espantosa de les generacions actuals sobre les futures. El segon, en fa el que seria una sèrie de televisió de culte. El primer, una pel·lícula d’autor on les sensacions estan per sobre de la narració. Ambdós renoven, a la seva manera, la tècnica dramatúrgica. Un èxit pel director de la cita, Olivier Py, qui presentava la seva visió catàrtica de l’actualitat a Pur présent. I que, la primera setmana, es completava amb la dansa convulsa Kreatur de Sasha Waltz i el nou dogma documental de Milo Rau de La reprise. Histoires(s) du théatre (I).Segueix llegint...
DANSA/MÚSICA
Rocío Molina-Sílvia Pérez Cruz, a ‘Grito pelao’
VB. El que uneix la bailaora indomable Rocío Molina, la punyent veu de Sílvia Pérez Cruz i la sexagenària Lola Cruz és la maternitat. Aquesta última per haver parit a la primera, Sílvia per haver-ho fet fa deu anys i Rocío per estar embarassada de tres mesos i mig d’una nena per inseminació artificial. Les tres acaben d’estrenar Grito pelao al Festival d’Avinyó, juntament amb un quartet de músics. Un crit de dins de les entranyes femenines per afirmar el desig de ser mare, malgrat ser lesbiana, de continuar ballant temporalment per a aquest nou ésser, d’intercanviar els papers de ball i cant i de convidar en escena a qui et va donar vida. Intervé en la direcció artística l’incisiu Carlos Marquerie, que situa Molina un pas més enllà del flamenc com mai abans aquesta no havia fet. La seva pròxima parada és al Festival Grec de Barcelona, el 18 i 19 de juliol. A falta d’una entrevista directa (i qüestions sobre els seus paralel·lismes o no amb Israel Galván, Niño de Elche o Angélica Liddell que van fer tremolar anteriorment les parets de la Ciutat dels Papes), transcrivim les respostes d’una xerrada pública amb tres de les i els protagonistes l’endemà de l’estrena amb el periodista francès Laurent Goumarre.Segueix llegint...
MÚSICA
La 'playlist' de les millors cançons del 2018
No estan tots els que són, però són tots els que estan. La selecció-recopilatori An ideological year 2018 de les millors cançons del 2018 segons el criteri personal (Vicenç Batalla Franch) té com a fil conductor un al·legat contra totes les ideologies que empresonen idees, cossos, música i imatges. Sense jerarquies, en funció dels estils i les col·lisions i explícitament incorrecte, aquest estat mundial de les coses està simbolitzat pel tema Leto (estiu en rus) que dona nom a la pel·lícula de Kirill Serebrennikov en arrest domiciliari a Moscou i perseguit oficialment per un frau que sona com a càstig per la seva dissidència intel·lectual.
MÚSICA/DANSA
Afrofuturisme al Transmusicales de Rennes
VB. L’any 2018 ha estat, definitivament, el de l’afrofuturisme. N’és prova l’èxit comercial i la bandera que n’han fet les comunitats negres de la pel·lícula de superherois Black panther. Entre noves estrelles galàctiques als Estats Units i l’Àfrica, emergeixen tota mena d’artistes i estils d’aquest continent que es propaguen amb personalitat pròpia sense necessitat de ser apadrinats per la world music. És l’hora del pop global i el Transmusicales de Rennes (5-9 desembre), mantenint el seu caràcter de descodificador dels sons i actors dels quals se’n parlarà demà, va estar marcat en la seva quarantena edició per tota mena de futurismes: de Nigèria, d’Angola, de Sud-Àfrica, de Lesotho, de Kenya, d’Uganda… Però també d’altres istmes com les connexions afroamericana, afrocubana, afrobrasilera i, per què no, afrojaponesa. Per acompanyant-se en aquest recorregut, vam tenir l’honor de parlar amb una institució com és Martin Meissonnier. Que si no els hi sona el nom, sí que els hi sonarà les seves produccions. Segueix llegint...
EMISSIÓ ESPECIAL DEL FESTIVAL DE CINEMA
Lumière 2018: Un autre regard
Vídeo resum de 25 minuts en francès del festival de Lió amb entrevistes i declaracions de Thierry Frémaux, Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón, Daniela Michel, Douglas Trumbull, Bertrand Tavernier, Claude Lelouch, Monica Bellucci, Javier Bardem, Jerry Schatzberg, Liv Ullmann i Jane Fonda. Veure el vídeo...
LA VÍDEO-CRÒNICA DIÀRIA
Episodi 8: Jane Fonda diu adéu al Festival Lumière amb 'El raïm de la ira' on el seu pare Henri Fonda interpreta un heroi proletari
Episodi 7: Jane Fonda afirma que Trump pateix de Post-Traumatic Stress Disorder (PTSD) i confessa no haver tingut mai ganes de ser realitzadora
Episodi 6: El Premi Lumière 2018 a Jane Fonda i la seva classe magistral contra el patriarcat del govern dels Estats Units
Episodi 5: La pel·lícula inèdita d'Orson Welles 'The other side of the wind', l'arribada accidentada de Peter Bogdanovich i el free jazz
Episodi 4: Alfonso Cuarón i el seu 'Roma' en pantalla gran que dóna la veu als més desprotegit·des de Mèxic
Episodi 3: Douglas Trumbull, el senyor dels efectes especials de '2001', però també 'Encontres a la tercera fase', 'Blade Runner'...
Episodi 2: Una jornada amb Liv Ullmann, la musa d'Ingmar Bergman però molt més
Episodi 1:Inauguració i entrevistes a Claude Lelouch, Guillermo del Toro, Javier Bardem, Monica Bellucci, Bertrand Tavernier i Jerry Schatzberg
Episodi 0: El desè Festival Lumière, Canes i Netflix
VB. Benvinguts/des a la crònica diària en francès del Festival Lumière 2018 (13-21 d'octubre) en versió vídeo gràcies als company·es d'Unimage Communications (Irina Gibert et Luis Carballo). En aquest episodi 0, presentem el festival dels festivals on va néixer el cinema el 1895: les Anciens Usines Lumière a Lió. Aquesta desena edició té com a convidada d'honor per rebre el Premi Lumière la musa Jane Fonda. I assistim al capítol 2.5 de les tumultuoses relacions entre la indústria del cinema francès i Netflix. El director de l'Institut Lumière i del Festival de Canes, Thierry Frémaux, ha aconseguit programar tres sessions de Roma del mexicà Alfonso Cuarón, recentment guanyador del Lleó d'Or a Venècia i distribuït per Netflix, que no sortirà a les sales franceses. I també la pel·lícula inèdita d'Orson Welles The other side of the wing, comprada per Netflix. I que la companyia de difusió per internet va retirar del darrer Festival de Canes perquè no se li va acceptar Roma en competició. Un inici per refer les relacions? "Esperem el capítol 3 a Canes 2019", va contestar Frémaux.
FESTIVAL LUMIÈRE 2017
Wong Kar-wai: “Jo no busco la música, sinó que la música em troba a mi”
VB. El gran virtuós dels sentiments i les emocions a través de les imatges, el hongkonès Wong Kar-wai (Xangai, 1958), va ser el Premi Lumière l’octubre passat a Lió que distingeix el conjunt d’una carrera cinematogràfica. El Premi Nobel del cinema, com els hi agrada dir al president i director de l’Institut Lumière, Bertrand Tavernier i Thierry Frémaux, allà on va néixer el setè art. Acompanyat d’ambdós i amb el seu històric i histriònic director de fotografia Christopher Doyle no lluny, Wong va oferir aquesta roda de premsa que es reprodueix per primera vegada al complet. La pregunta sobre la música és d’un servidor. Segueix llegint...
CINEMA
Una Palma d’Or de consens per a Kore-eda no amaga un palmarès amb pocs riscos
VB. La perseverància té premi i aquesta és la del japonès Hirokazu Kore-eda amb la seva fina anàlisi de la societat japonesa a través de les seves famílies. O més aviat de les famílies alternatives en la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or 2018, Shoplifters. Discret i modest, a la sala de premsa ens va parlar de quan ell també era un infant. Kore-eda ha estat el realitzador de consens en un Festival de Canes on potser no hi ha hagut un film indiscutible, però sí d’altres d’asiàtics que s’han quedat sense recompensa i plantejaven un pèl més de risc. A canvi, el jurat presidit per Cate Blanchett ha optat per un palmarès amb missatge social. Una oportunitat que l’actriu Asia Argento entregant un dels guardons no va desaprofitar per denunciar la violació que va patir en aquest mateix festival per part de Harvey Weinstein. I recordant que en coneixa d’altres que eren entre el públic. Silenci a la sala. Segueix llegint...
La felicitat i el dolor japonès de Kore-eda i Hamaguchi
Bi Gan i Lee Chang-dong, inspiració xinesa i coreana
El poder femení de Jia Zhang-ke
Un Canes 2018 al rescat d’autors censurats
La porta oberta de Panahi per seguir filmant
‘Todos los saben’, la visió d’un iranià sobre l’Espanya d’avui
La radiografia en filigrana de Turquia de Ceylan
David Robert Mitchell, Hollywood i la cultura pop
Lars Von Trier i Spike Lee, en duel
Nadine Labaki i el Líban com a mundialització caòtica
‘Lazzaro felice’, Sergi López en italià
Jaime Rosales i l’arqueologia emocional de ‘Petra’
Waintrop explica els 50 anys de la Quinzena de Realitzadors
CINEMA
Marta Ferrer, el lament mexicà de ‘A morir a los desiertos’
VB. La catalana Marta Ferrer ja parla amb accent mexicà. Del canto cardenche dels antics conreuador-e-s de cotó de l’àrid nord del país, n’ha tret el documental A morir a los desiertos on deté el temps d’un Mèxic en desaparició però que deixa rastre en el seu lament i la transformació que en fan les noves generacions. Ella, amb 35 anys, ha fet un viatge de tornada a Europa on va guanyar el primer premi al festival Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc. Conversa al pati engalanat de la Cinémathèque de la ciutat occitana.Segueix llegint...
L'ULL FRANC DEL VALLBONA
L'any Plensa
Amb una retrospectiva al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), una instal·lació al Palacio de Cristal, del Museo Reina Sofía, una monumental escultura a la madrilenya plaça de Colón, i el nomenament com a doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), no hi ha cap dubte en afirmar que som al gran any, almenys espanyol, de l'escultor Jaume Plensa. Segueix llegint...
FOTOGRAFIA
Les microhistòries colombianes i bolivianes de Martín-Chico i Dewever-Plana
VB. Darrera de les grans declaracions polítiques, les societats colombiana i boliviana segueixen la seva vida quotidiana, entre esperances, temors i promeses. La madrilenya Catalina Martín-Chico ha acompanyat amb la seva càmera fotogràfica les exguerrilleres de les FARC a Colòmbia que han donat via lliure a la seva maternitat després de mig segle de vot per la causa revolucionària. El franco-català Miquel Dewever-Plana ha passat nou mesos amb els minaires i les minaires de Potosí a Bolívia que va ser Eldorado de la plata de la corona espanyola i n’ha extret les imatges atàviques del seu patiment i creences. Les seves dues exposicions integraven la programació oficial de VISA pour l’Image a Perpinyà. I ens apropen les dones i els homes d’un subcontinent americà que intenta ser l’amo del seu destí. Segueix llegint...
FOTOGRAFIA
El cru testimoni fotogràfic de Luis Tato a Kenya
VB. Hi ha vocacions que sorgeixen per atzar. El fotoperiodisme del barceloní Luis Tato ha passat en poc temps de ser local a tenir un caràcter internacional i ubicar-se a Nairobi. Arribat a la capital kenyata un parell de mesos abans, al barceloní li va tocar de cobrir l’any passat les accidentades eleccions al país repetides fins a dues vegades i amb un balanç d’un centenar de morts. Ho va fer per a l’agència AFP i una de les crues imatges de la seva exposició va ser l’escollida per il·lustrar el programa de la trentena edició de VISA pour l’Image a Perpinyà, la primera quinzena de setembre. Amb la conversa que vam mantenir amb Tato, i el treball del sud-africà John Wessels sobre la vida, la violència i altres aspectes a la República Democràtica del Congo, inaugurem una sèrie d’articles sobre les fotos d’actualitat i els autors i autores vistos a la cita perpinyanenca. Segueix llegint...
ART/FOTOGRAFIA
Amèrica gran una altra vegada!
VB. Si la fotografia pot ser un reflex de l’ànima, les imatges del nord-americà Wiliam Wegman amb gossos de l’espècie bracs de Weimar ens representen a nosaltres mateixos. A la nostra mirada. No en và el títol de l’exposició als Rencontres de la Photographie d’Arles 2018 és Être humain (ser humà), un joc de miralls en què la figura canina convenientment disfressada és irònica i reveladora. També la del cartell de l’edició d’enguany fins al 23 de setembre. I tampoc és casualitat que, entre les 36 exposicions oficials, s’hagi escollit al recorregut principal com a lema America Great Again! (Amèrica gran una altra vegada), invertint la consigna xenòfoba de l’actual president dels Estats Units Donald Trump. Mitja desena d’aquestes exposicions mostren imatges d’una Amèrica d’ahir i avui amb totes les seves ferides, injustícies i mestissatges. Un reflex del món, que també abraça la Cuba sense Fidel, la Turquia amb un Erdogan autoritari, la irreverència de la parella Gilbert & George, la connexió arravalera Pigalle-Barri Xino i els llocs comuns entre Picasso i Godard. Unes instantànies que copsen l’estat anímic de cadascun dels visitants.Segueix llegint...
ART/FOTOGRAFIA
Cristina de Middel, fotografia animista a Arles
VB. El do de la ubiqüitat de l’alacantina Cristina de Middel li permet ser la comissària especial de PHotoEspaña i presentar la nova exposició Midnight at the crossroads, juntament amb el seu company Bruno Morais, als Rencontres de la Photographie d’Arles alhora que firma un nou capítol a París de la seva sèrie Gentlemen’s club sobre clients de prostitutes. La fotògrafa hispana del moment bifurca els seus projectes pels cinc continents i com a tal va ser una de les convidades de la manifestació provençal durant la setmana de presentació. La polièdrica cita arlesiana, oberta fins al 23 de setembre, compta amb una cinquantena de propostes disseminades per tot el municipi de la Camarga. Exposicions sobre les que tindrem oportunitat de tornar-ne a parlar en futurs articles. Segueix llegint...
MÚSICA
L'odissea final de Francis Falceto amb les Éthiopiques
VB. Si la música moderna etíop s’ha imposat al circuit de les músiques del món, i s’ha disseminat des del jazz, al punk i el pop, és gràcies al promotor discogràfic francès Francis Falceto. La sèrie Éthiopiques, iniciada el 1997, ha arribat al cap de vint anys als trenta volums, a més de les col·leccions paralel·les contemporànies. En una xerrada a Les Nuits de Fourvière de Lió el juliol passat, abans del concert del veterà Girma Bèyènè acompanyat del grup francès Akalé Wubé i noves figures d’Addis Abeba, Falceto va reconèixer que ja no queden tants arxius per exhumar del període d’or de la música egípcia, entre finals dels seixanta i principis del setanta. I que la sèrie no arribarà als quaranta capítols. El que és cert és que el Swinging Addis ja forma part del vocabulari dels musicòlegs i no para de projectar-se cap al futur. Segueix llegint...
MÚSICA
Rosalía, Sophie, Laurel Halo… noms de futur pel Sónar
VB. La reina del Sónar dels 25 anys ha estat, sens dubte, la jove Rosalía que a punt de treure nou àlbum totalment composat per ella mateixa ha donat un cop d’efecte per equiparar-se a les dives de l’A&B de l’altre cantó de l’Atlàntic. Capdavantera d’una nova generació d’artistes locals, assegura que el festival no hagi de viure només de les vaques sagrades. Al costat de les bones actuacions dels Gorillaz, LCD Soundystem i Richie Hawtin, d’altres figures estrangeres emergents com Laurel Halo, SOPHIE, Chino Amobi o GoldLink demanen pas per sacsejar els conformismes. Fora de categoria, Ryuichi Sakamoto explora nous territoris sonors acompanyat d’un Alva Noto que l’apropa cada cop més a la millor música contemporània. Repàs per ítems d’aquesta nova cita barcelonina que el 2019 torna amb un desplaçament al mes de juliol per una fira tèxtil intercal·lada (sic). Segueix llegint...
MÚSICA
Veus femenines i extremes entre màquines
VB. Parafrassejant l’àlbum Voces del extremo (autoeditat, 2015) de Niño de Elche, que va tornar a marcar un fita aquest dijous amb Israel Galván en l’obertura del Sónar dels 25 anys, la resta de la programació d’aquesta primera jornada va estar marcada per les veus femenines, independents, rebels i globals. Així va ser amb la rapera anglesa Little Simz, les escandinaves Ratkje & Baruk i Jenny Hval, la cantant malaia de The Venopian Solitude i l’artista madrileny Putochinomaricón. Una primera jornada on James Murphy es va començar a calentar a la carpa dels 2manydjs pel seu concert de dissabte i Laurent Garnier va acabar la seva sessió amb l’inoblidable Crispy bacon. Segueix llegint...
MÚSICA/DANSA
‘Las coplas mecánicas’ de Niño de Elche i Israel Galván
VB. Des que l’espectacle iconoclasta La fiesta els tornès a reunir, el cantaor Niño de Elche i el bailaor Israel Galván no han parat de desdoblar-se amb actuacions paral·leles com les que els hi proporciona el nou àlbum del primer Antología del cante flamenco heterodoxo. I, trencant tots els tabús, aquest juny presenten la performance inèdita Las coplas mecánicas al festival Sónar. Sense el guitarrista Raúl Cantizano ni tampoc la dj Ylia, que acompanyen Niño de Elche en els directes del seu disc. En aquest cas, l’heretgia no només és al flamenc sinó també a la música electrònica. Benvinguda siga. Segueix llegint...
MÚSICA
Els meus (gaire bé) 25 anys de Sónar
VB. Fent una psiconanàlisi d’un quart de la meva vida, i calculant que durant aquest temps m’he perdut sis edicions del Sónar (14-16 de juny), n’extrec una crònica musical sentimental que pot ser tan vàlida com la dels altres aficionats, periodistes, artistes i els mateixos organitzadors sobre el festival barceloní que a alguns ens va canviar el concepte dels sons electrònics i de ball i s’ha convertit en referent arreu del món. D’aquells ritmes industrials, àcids i trance del 1994 a una conversa l’any passat amb Brian Eno rodejat dels seus quadres audiodigitals en evolució com l’ambient patentat per ell mateix. Un retorn al futur com si mai ens haguéssim mogut de lloc. Segueix llegint...
MÚSICA
‘Blockchain’ entre Nuits Sonores i el Sónar
VB.S’anuncia la pròxima revolució en les comunicacions blockchain, que ha de capgirar també l’economia. I que podria ser aprofitada pels actors culturals i els artistes per contrarestar els GAFA, el gegants d’internet i nous amos capitalistes. Una xerrada sobre blockchain és una de les activitats de l’European Lab de Lió, com a fòrum del festival de músiques electròniques Nuits Sonores (6-13 de maig). I que lidera la xarxa We Are Europe de vuit certamens semblants al continent. Entre ells, el pioner Sónar de Barcelona. Sónar+D i European Lab s’entrellacen en aquest debat i també es mutualitzen en concerts i djs conjuntament amb el Resonate de Belgrad i l’Insomnia de Tromsø per a l’edició 2018. Segueix llegint...
MÚSICA
Poveda/Veloso, nexes comuns a Les Nuits de Fourvière
VB. Què tenen en comú Miguel Poveda i Caetano Veloso, dos dels artistes presents aquest estiu a Les Nuits de Fourvière de Lió (1 de juny-28 de juliol), portant-se trenta anys? El primer va néixer quan s’apagava la dictadura franquista, el segon va patir en carn pròpia la dictadura militar brasilera. Però, al cap dels anys, ambdós van participar músicalment en dues pel·lícules diferents de Pedro Almodóvar i Poveda fins i tot va col·laborar en un disc d’homenatge pels setanta anys de Veloso. Un arriba als teatres gal·loromans de Fourvière amb un àlbum dedicat a Lorca. L’altre es fa acompanyar en escena dels seus tres fills cinquanta anys després del Manifest tropicalista. Segueix llegint...