DIRECTOR DE L'INSTITUT LUMIÈRE I DELEGAT GENERAL DEL FESTIVAL DE CANES
Thierry Frémaux: “El fet d’haver practicat judo, un esport desconegut, em va formar a esdevenir cinèfil”
VICENÇ BATALLA. Thierry Frémaux és algú d’atípic al món del cinema. Posseïdor de l’agenda més completa d'aquest circuit, com a director de l’Institut Lumière a Lió i delegat general del Festival de Canes, els seus costums no han canviat tant des de fa una trentena d’anys. Continua desplaçant-se en bicicleta a Lió, a París i a la seva ciutat de naixement Tullins, prop de Grenoble, el 1960. Als seus seixanta anys, ara s’ha submergit en els seus primers trenta anys durant els quals es va convertir en cinturó negre (4art. dan) i professor de judo, en paral·lel a les seves recerques sobre la història del cinema. Però des de la seva entrada com assalariat a l’Institut Lumière, presidit per Bertrand Tavernier, havia deixat de practicar aquest art marcial.
Amb Judoka (Stock, 2021), el seu segon llibre després de Sélection officielle (Grasset, 2017; Selección oficial, Ediciones 36), torna a la seva joventut i el seu aprenentatge de la vida la qual cosa el porta a explicar la història d’aquest esport en paral·lel a la del cinema i la personalitat que s’ha forjat per afrontar el món de les sales obscures, amb el seu imaginari, la seva màgia, el seu glamur i també les seves vanitats. Recordar-se dels seus combats i els seus cursos a les sales de la perifèria lionesa, el condueix a fer un treball d’introspecció que contrasta amb el costat més lluminós del seu ofici.
Per aquesta raó, va ser una sort de poder fer l’entrevista a principis d'abril al seu despatx de l’Institut quan la pandèmia de la Covid seguia bloquejant els desplaçaments i mantenia tancats els cinemes a França. I just dies després de la mort del president Tavernier, el 25 de març, a qui també vam tenir l’ocasió d’entrevistar al Festival Lumière al 2019. Lògicament, la conversa va començar al volant d’aquesta figura tutelar a la qual retornem durant tota l’entrevista.
Una entrevista que acaba amb un afegit d’última hora sobre l’anunci de la reobertura dels cinemes al país després de sis mesos i mig i les declaracions de Frémaux sobre la pròxima edició del Festival de Canes excepcionalment entre el 6 i el 17 de juliol, “primer esdeveniment mundial postpandèmia”. Frémaux, en un despatx de la Villa Lumière ple de llibres i de cartells cinèfils, mostra la seva versatilitat tractant de tots els temes i la seva habilitat per esquivar elegantment a l’interior i a l’exterior de l’entrevista els més espinosos com si en un tatami ens trobéssim. Segueix llegint...
DIRECTORA DEL DOCUMENTAL 'NOUS', PREMI ENCOUNTERS DE LA BERLINALE
Alice Diop: “El ‘nosaltres’ de la pel·lícula és una pregunta i una utopia sobre França”
VB. La línia B del RER, la xarxa metropolitana parisenca, travessa la capital francesa de l’aeroport Roissy-Charles de Gaulle al nord a la vall de la Chevreuse al sud. El recorregut creua una de les concentracions urbanes més denses d’Europa i reuneix quotidianament al voltant d’un milió de persones, amb un contrast social, cultural i humà que explica per si sol França. És el que ha anat a buscar la realitzadora Alice Diop al documental Nous (Nosaltres), que aplega en diferents passatges tot tipus de personatges incloent-hi des de l’aristòcrata caça de munteria als nous immigrats arribats de l’Àfrica subsahariana. D’un escriptor, Pierre Bergounioux, que treballa per conservar la memòria dels seus orígens al departament rural de Corresa a la família de la mateixa Alice Diop d’origen senegalès i la seva germana infermera als suburbis de cases unifamiliars. Aquest esperit sintetitzat al títol Nous, com a qüestionament de la identitat francesa el 2021, li va valdre al març passat el premi a la secció paral·lela Encounters de la Berlinale. Diop, nascuda el 1979 a la Cité dels 3000 d’Aulnay-sous-Bois -una de les estacions més populars i mestisses de la línia-, continua gratant amb les seves imatges la realitat que l’envolta després de sis altres documentals i d’haver rebut el César al millor curtmetratge el 2017 per Vers la tendresse (Cap a la tendresa). Segueix llegint...
CINÉLATINO 2021
‘Tengo miedo torero’ i ‘Apenas el sol’, ficció i documental als marges
VB. Al nou paradigma dels festivals de cinema que mentre no amaini la pandèmia han de veure’s a través d’internet en petita pantalla, el Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc (19-20 de març) ha aconseguit un equilibri perquè pugui ser accessible al major nombre de persones possible i així mantenir la difusió de la nova cinematografia llatinoamericana a Europa. En aquest sentit, la trenta-tresena edició occitana va conservar un alt nivell de qualitat, tant en ficció com en documental, destacant al primer registre la xilena Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda, amb un Alfredo Castro superb en el seu paper de travesti sota la dictadura de Pinochet, i al segon la paraguaiana Apenas el sol, d’Arami Ullón, sobre la pèrdua de la cultura dels indis ayoreos. Segueix llegint...
DOSSIER
Teatres dempeus a França!
VB. L’ocupació del Teatre Nacional Popular (TNP) de Villeurbanne, juntament amb una seixantena d’altres espais culturals públics francesos en aquest inici de primavera, és tot un signe que, malgrat una cultura tancada novament des de ja fa cinc mesos al país, el món de l’espectacle en viu no s’atura i no es calla. A la temporada del centenari del TNP, i com ja va ocorre al Maig del 68 amb la primera ocupació del Teatre de l’Odeó a París, la transformació dels vestíbuls, les platees, els atris en àgores de debat mostren que la pandèmia no pot justificar que els espais de mercaderies estiguin oberts i els de la cultura reclosos a la petita pantalla. Segueix llegint...
TEATRE/DANSA/MÚSICA
Orfeu i l’heroïcitat d’una Setmana d’Art a Avinyó
VB. Tancats a La Fabrica, la sala creada fa set anys lluny de l'Avinyó intramurs, amb un joc d’actors/actrius, cantants, músics, llums i flames, servits pel mite d’Orfeu, l’òpera barroca de Monteverdi i la paraula viva de Valère Novarina, tot sota la batuta de Jean Bellorini al seu Le jeu des ombres (El joc de les ombres), conjuràvem la pandèmia. Era com a una comunió amb els déus i l’infern, amb el sagrat i el terrenal, allò que fa única una representació en directe entre l’escena i el públic i que obria d’alguna manera la Setmana d’Art a Avinyó (23-31 d’octubre) com un acte de resistència però també de generositat respecte al festival anul·lat a l’estiu. Vam assistir a cinc dels set espectacles programats, entre ells Mellizo doble d’Israel Galván-Niño de Elche, que ens transportaven més enllà de les mascaretes, la distanciació social i els tocs de queda. Crònica d’una celebració en temps d’angoixa. Segueix llegint...
SÈRIE DE TELEVISIÓ
‘En thérapie’, una psicoanàlisi de la societat francesa després dels atemptats del Bataclan
VB. No deixa de ser irònic que una sèrie de televisió pensada com a una teràpia per la commoció a la societat francesa dels atemptats el 2015 del Bataclan i els barris parisencs del voltant s’estreni en plena pandèmia de la Covid. Els espectadors a França privats un altre cop de cinemes des del passat 30 d’octubre podem accedir aquests dies lliurement al canal Arte a la reeixida sèrie En thérapie (En teràpia; fins al 27 de juliol en francès i alemany). Segueix llegint...
CÒMIC
La novel·la negra ‘L’accident de caça’, de David L. Carlson i Landis Blair, Fauve d’Or d’un Festival d’Angulema virtual
VB. En una cerimònia a porta tancada des del Teatre d’Angulema, el Fauve d’Or 2021 va ser per L’accident de caça (Sonatine), un pols de 450 pàgines sobre l’Amèrica fosca del darrer mig segle però també la redempció per la literatura escrit per David L. Carlson i dibuixat per Landis Blair. Aquesta història publicada originalment als Estats Units al 2017 (The hunting accident) i inèdita a l’Estat espanyol corona una entrega de premis que cobreix el forat deixat per l’aplaçament i, finalment, l'anulació del Festival d’Angulema al juny amb públic i exposicions a causa de les restriccions de la Covid. Els guanyadors francesos, presents o a distància a través de les pantalles, van aprofitar per reclamar un millor tractament i condicions per part del Govern i els responsables del sector editorial sota l’amenaça de boicotejar la cita de juny. D'altra banda, el Fauve Especial del Jurat se'l va endur la paròdia d’un superheroi LGTB Dragman (Denoël Graphic), del britànic Steven Appleby. Segueix llegint...
PREMIS 2021 DE LA PREMSA ESTRANGERA
Els Lumières donen alè al cinema francès i coronen ‘Les Choses qu’on dit, les choses qu’on fait’
VB. Sense saber encara quan els cinemes tornaran a obrir a França i tenint en compte que les estrenes a les sales a finals d’any van haver de ser aplaçades a una data incerta, els premis 2021 de l’Acadèmia dels Lumières de la premsa estrangera suposen una mica de reconfort i d’esperança amb el seu palmarès de les pel·lícules que almenys vam poder veure al 2020. I ha estat amb una obra sobre un tema tan fràgil com l’amor la manera com aquest palmarès s’ha coronat: la sensible i coral Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait (Les coses que es diuen, les coses que es fan), d’Emmanuel Mouret, que a la tardor va poder estar-se afortunadament sis setmanes en cartellera. Tampoc no hi ha un gran vencedor d'aquesta vetllada gravada i difosa des dels studis de Canal+ a París sense públic, però amb quasi tots els premiats presents. Entre ells, Aurel i Sílvia Pérez Cruz per Josep. El comentari de tots aquests llargmetratges, les absències i els altres títols que hem vist però no s’han pogut estrenar ens serveixen per situar l’estat d’una producció en hores baixes i curtcircuitada per les plataformes de streaming... Segueix llegint...
DOSSIER
Festivals i Covid, s'ha acabat la festa
VB. No disposem de data, enlloc d’Europa, per tornar a ballar. Algunes sales de concerts o les seves terrasses van reobrir tímidament a l’estiu o a la tardor amb cadires, distanciament físic i una mascareta a la cara que és molt lluny del concepte de música plegats que enderroca les barreres socials, de gèneres i de prejudicis. Adéu, doncs, de moment a les caves, les discoteques i els festivals de pop-rock, electrònica i músiques urbanes abans no s’aconsegueixi foragitar el virus. Un estudi de France Festivals va avaluar pel període abril-agost unes pèrdues per als festivals de tot tipus de sectors al país de 2.300 milions d’euros i un dels seus autors, Emmanuel Négrier, ens acaba d’elevar aquesta xifra a 3.000 milions per a l’any sencer i més de 100.000 llocs de treball afectats. Al sud dels Pirineus, l'Acadèmia Catalana de la Música xifra en 4.000 els concerts anul·lats fins al setembre, amb més de 40 milions d’euros de pèrdues. A tot el sector cultural i només fins al juliol, gaire bé 6.000 empreses a Catalunya s’havien vist obligades a acollir-se a l'atur parcial, el que afectava 53.000 persones, segons el Consell Nacional de Cultura i de les Arts (CoNCA). A Catalunya i l’Estat espanyol, la crisi a partir del 2008 ja va modificar substancialment l’ecosistema dels festivals. Ara, la crisi sanitària que es transforma en crisi econòmica es pot emportar per davant molts d’aquests festivals i d’altres estructures més petites i de caràcter independent. Si s’observa, com es fa en aquest article, les ajudes públiques d’un o altre país ens en adonem que les coses a França no van pas bé però a Espanya van pitjor. Relat de l’any en blanc dels concerts per ballar. Segueix llegint...
PREMI LUMIÈRE 2020
Jean-Pierre i Luc Dardenne: “Els fills i els nets dels nostres documentals són ara a les nostres pel·lícules”
VB. El dispositiu cinematogràfic dels germans Dardenne és tan difícil de revelar com la distinció entre Jean-Pierre i Luc, el gran i el petit. És una mica com distingir l’un de l’altre quan els creuem. Al Festival Lumière de Lió 2020 (10-18 d’octubre), van rebre el premi d’honor en una estranya edició en la qual la realitat va superar la ficció per diverses raons. Però amb la sort d’haver-se pogut celebrar entre dues onades de coronavirus. A través de les seves presentacions, la seva classe magistral, els seus discursos a l’entrega del premi i la seva conferència de premsa vam poder desvetllar aquest mecanisme tan precís que transforma episodis de vida de gent ordinària en un buf d’aire fresc i que ha fet del seu cinema una marca distintiva on ens creiem submergits en la mateixa història que els personatges. No es tracta pas de documentals, però posseeixen la seva força aprofitant totes les possibilitats de les imatges projectades que els germans Lumière van inventar fa 125 anys. Segueix llegint...
FOTOGRAFIA
Alfredo Bosco, imatges d’una violència amagada a Guerrero
VB. Hi ha entrevistes com aquesta al fotoperiodista italià Alfredo Bosco que, malgrat que es quedin guardades durant un temps esperant el moment oportú per publicar-les, sempre estan d’actualitat. La seva exposició al setembre al Visa pour l’Image de Perpinyà es titulava Guerrero, l’Estat oblidat, sobre la violència que viuen les poblacions locals d’aquesta regió mexicana del Pacífic i que és fruit d’un treball de tres anys, durant els quals la situació no només no semblava alleugerir-se sinó que a més les pròpies poblacions de les muntanyes s’organitzaven en milícies contra els càrtels criminals, incorporant-hi dones i nens soldats. Guerrero és l’Estat de l’antiga ciutat idíl·lica d’Acapulco i també dels 43 estudiants desapareguts d’Iguala.
El recull d’imatges esfereïdores de Bosco alerten no només sobre la descomposició en aquest territori, amb un reguer de morts, sinó així mateix sobre la impotència i sovint complicitat de les autoritats mexicanes. Però el fotoperiodista, que porta una desena d’anys recorrent conflictes al món, ja està treballant sobre una violència més propera com és la provocada per la quarta de les màfies italianes: la menys coneguda Società Foggiana de la regió de Pulla d’on ell n'és originarI. Segueix llegint...
FOTOGRAFIA
La resistència de Visa pour l’Image 2020
VB. No hi ha projeccions públiques al Campo Santo, no hi ha trobades a l’auditori del Palau de Congressos, una mica menys d’exposicions i gaire bé totes concentrades al convent de les Mínimes i l’església dels Dominicans i menys presència de fotògraf·es internacionals in situ, però el Visa pour l’Image de Perpinyà 2020 se celebrarà com anunciat del 29 d’agost al 27 de setembre. Le pandèmia del coronavirus no ha impedit que es faci aquesta 32 edició a la ciutat nord-catalana que ha adaptat l’organització a les circumstàncies sanitàries. L’actualitat del Planeta fan més necessàries que mai aquestes imatges quan la mobilitat s’ha vist fortament reduïda però els conflictes, les violències i les injustícies no s’aturen pas. De la Covid-19 a les manifestacions antiracistes als Estats Units, del moviment a Hong Kong contra el control xinès als sinistres efectes de l’home sobre el medi ambient, passant per la visió de l’Àfrica del vencedor del World Press Photo, la cita del fotoperiodisme dona testimoni un any més de l’estat del món. Amb una cohabitació, d’altra banda, amb un ajuntament d’extrema dreta recentment escollit. Panoràmica, amb clixé cas per cas, de cadascuna d’aquestes vi
CINEMA
Aurel i Bartolí, els dibuixos de ‘Josep’ com a supervivència
VB. La pel·lícula d’animació Josep, de Aurel, continua el treball de memòria de la Retirada però d’una manera força original perquè el seu personatge central és el pintor Josep Bartolí (Barcelona, 1910-Nova York, 1995) de qui no es paren de revelar sorpreses. El dibuixant polític Aurel n’extreu un retrat realista i impressionista a la vegada com a les caricatures i croquis que Bartolí va fer durant el seu pas pels camps d’internament al Rosselló. Raó per la qual la pel·lícula va ser seleccionada pel Festival de Canes 2020, que no es va celebrar però de qui ha rebut el segell oficial. El llargmetratge arriba a les sales a França el 30 de setembre i a l’Estat espanyol el 4 de desembre. Nosaltres vam poder conversar amb Aurel a Perpinyà mateix d'un film que compta amb la veu de Sergi López i la música de Sílvia Pérez Cruz. Segueix llegint...
ASSAIG INÈDIT DE RAFAEL VALLBONA
MÚSICA
Refree: “Els discos amb Sílvia Pérez Cruz, Rosalía i Lina són com a una trilogia personal”
VB. Entre els dos concerts de Lina_Raül Refree a París al gener i al setembre, hi va haver el gran confinament. La gira de Raül Fernández Refree amb la cantant portuguesa Lina Rodrigues pel seu àlbum del fado revisitat d’Amália processat pels teclats i les màquines del català es va aturar al març i no va començar a reprendre fins al juliol. Encara que l’altra gran conseqüència ha estat la impossibilitat de dur a terme la gira europea de Raül Refree amb l’ex guitarrista estatunidenc de Sonic Youth Lee Ranaldo coincidint amb la publicació del seu tercer treball conjunt i per primera vegada signat també pel barceloní Names of north end women. De tot això, i més, em van parlar amb qui ha fet bandera de la seva audàcia amb els gèneres. Segueix llegint...
MÚSICA/PERFORMANCE
Les metamorfosis de Niño de Elche
VB. Començo dient, perquè aquest article-entrevista estava pensant inicialment per a un públic europeu, que el que s’espera d’un artista flamenc a l’estranger és que respongui als cànons del gènere tal com estan assignats des de fa dècades. Per això, desconcerta allà fora apropar-se a algú com Niño de Elche que des de la seva heterodòxia i desafiament ha dinamitat aquesta concepció conservadora i massa vegades pintoresca d’una pràctica que ell reivindica com a subversiva i experimental. Mentre estava en confinament, Niño de Elche va respondre a les nostres preguntes i nosaltres vam el·laborar aquest article fora del temps després que hagués estat escollit un dels rostres We Are Europe 2020. Segueix llegint...
Fosa a negre. La glòria i l'infern d'una generació
Epíleg. ‘No future’; un punk filosòfic
L'escriptor i periodista Rafael Vallbona s'ha inspirat durant el confinament pel coronavirus de la seva vida per fer un recorregut personal i històric d'una generació, des dels anys seixanta fins ara, que es veu abocada a una autodesintegració quan li arribava l'edat de poder retirar-se amb tranquil·litat i serenor. Deu capítols inèdits que parisBCN ha anat publicant entre maig i juny, i que es tanquen amb aquest epíleg com a testimoni d'un món que ja no tornarà a ser com abans.
Llegir els capítols anteriors
FOTOGRAFIA
Peter Turnley : “Amb la Covid i la mascareta, mai els ulls no havien estat tan importants”
VB. Després d’haver cobert com a fotògraf la major part dels esdeveniments més importants dels últims quaranta anys, Peter Turnley (Fort Wayne, Indiana, 1955) es va trobar bloquejat a Nova York el març del 2020 en ple confinament pel coronavirus. Com a reacció, va decidir de sortir cada dia durant més de dos mesos per donar testimoni d’un món que havia canviat de cop i a tot arreu. En la seva mirada i la mirada dels altres. I, per primera vegada, ha mantingut un diari de les seves impressions i les persones que fotografiava. A finals de maig, aquest estatunidenc amb la nacionalitat francesa aterrava a casa seva a París i continuava aquest diari d’imatges i textos personals. D’aquí, n’ha tret el llibre Un diari visual París-Nova York. El rostre humà de la Covid-19, que es deté a finals de juliol un cop a França es va generalitzar el desconfinament. Al Visa pour l’Image de Perpinyà (fins al 27 de setembre) vam poder veure la primera part novaiorquesa. Segueix llegint...
MÚSICA
‘The confinement seasons 2020’, una selecció musical de l’any maleït
VB. L’any del tancament de la cultura s’ha publicat més música que mai. Potser perquè els músics estaven obligats a quedar-se a casa i necessitaven deixar anar la seva dèria creativa ja que no podien actuar i treien del calaix tot aquell material que esperava una oportunitat com aquesta. I nosaltres ho agraïm, tancats com estàvem i amb la síndrome d’agafar-nos a qualsevol via d’escapament perquè no ens caiguessin les parets a sobre. En aquest sentit, perquè hem escoltat a casa més música que mai i hem volgut fer-ne una selecció de les novetats el més àmplia possible, quan ens hem adonat havíem acumulat més de vint hores de cançons susceptibles d’integrar una playlist a Spotify. Finalment, ho hem deixat en quatre hores i mitja perquè aquesta escolta es faci dins d’uns termes raonables. I hi afegim fins a 25 videoclips representatius. Segueix llegint...
CINEMA
Un Festival de Cannes 2020 sota etiqueta
VB. A falta de festival a La Croisette pel coronavirus, els responsables del certamen de cinema d’autor de referència al món han donat a conèixer la selecció d’al voltant mig centenar de pel·lícules que havien escollit per a la seva 73 edició al maig. Sota l’etiqueta Selecció Oficial del Festival de Canes, els films s’estrenaran a les sales comercials d’arreu del planeta a mesura que es tornin a obrir i, fins i tot, podran a anar a competició als festivals de Sant Sebastià i Toronto al setembre. Entre els noms d’aquesta llista, hi ha Wes Anderson, Steve McQueen, Naomi Kawase, Thomas Vinterberg, François Ozon, Maïwen, Lucas Belvaux, Fernando Trueba, Yeon Sang-ho, Sharunas Bartas o Pete Docter. Segueix llegint...
CINEMA
Nova vida híbrida per al festival Ohlalà! de films francòfons a Barcelona
VB. Quan es parla de reinventar-se a la cultura, a causa de la pandèmia, encara és més curiós per a un festival tan jove com el Ohlalà! de cinema francòfon a Barcelona. La seva tercera edició havia de celebrar-se a mitjans de març, però les seves organitzadores van tenir el reflex d’ajornar-lo a l’octubre abans no els hi caigués a sobre el confinament. I, set mesos després, presenten una programació híbrida, meitat presencial meitat per internet amb la plataforma Filmin, que els hi permet en tot cas de donar a conèixer 16 pel·lícules en la seva gran majoria inèdites a les sales catalanes i espanyoles. L’Institut Francès de Barcelona acull la inauguració l’u d’octubre, amb La Belle époque de Nicolas Bedos, i tota la programació presencial excepte l'obertura per la retrospectiva de Nathalie Baye que es fa per primer cop a la Filmoteca de Catalunya. Entremig, hi ha nou llargmetratges a competició que provenen de França, Bèlgica, Suïssa, el Quebec i Tunísia. Fins a la clausura el 8 d’octubre. Segueix llegint...
ART/FOTOGRAFIA
Laia Abril: “No aconsegueixo publicar als Estats Units aquest treball sobre les violacions”
VB. La misogínia és un problema per resoldre, si es té en compte no només els atacs a les dones als països més pobres i en guerra sinó també les decisions institucionals a les societats occidentals. Sense anar més lluny, l’escàndol a Espanya per la sentència de la manada va provocar una onada d’indignació que ha incitat la periodista i fotògrafa catalana Laia Abril a fer el seu segon capítol On rape (sobre la violació) al voltant de la misogínia després d’haver impactat el 2016 amb el primer capítol On abortion (sobre l’avortament). Presentat al febrer a la galeria parisenca Les Filles du Calvaire, el projecte té l’ambició de viatjar per Europa i Nord-Amèrica com ho ha fet On abortion. Però allò que hauria de ser una normalització del debat sobre aquests temes, no resulta tan fàcil en entorns com el dels Estats Units. Així ens ho explica la mateixa Abril des de París acabant de perfilar tots els detalls d’aquesta història de la violació a partir d’uns mites que perpetuen en les lleis un poder de violència masculí i de culpabilització femenina. Segueix llegint...
AUTOR DE LA NOVEL·LA 'EL GUETO INTERIOR'
Santiago H. Amigorena: “El dolor i el silenci del meu avi són els meus”
VB. Ha hagut d’esperar fins a Le Ghetto intérieur (P.O.L., 2019), finalista del Premi Goncourt, per cridar una mica més l’atenció com a escriptor després d’anys d’una autobiografia més aviat confidencial. Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962) s’ha guanyat fins ara la vida fonamentalment com a guionista de cinema, al costat de realitzadors com Cédric Klaplish, malgrat que ell també hagi dirigit. Exiliat a França amb els seus pares argentins a causa de la dictadura quan només tenia dotze anys, la seva vida i la seva identitat van quedar per sempre dividides entre les seves arrels sud-americanes i la seva formació literària francesa. Un exili com a un viatge de tornada de la seva família jueva originària d’Europa de l’Est, que el va portar a imaginar quina havia estat la raó de la culpabilitat i el silenci del seu avi Vicente Rosenberg qui, arribat a l’Argentina el 1928, havia deixat enrere la seva mare i el seu germà a Varsòvia i no els tornaria a veure mai més, eliminats pels nazis. És el silenci que forma aquest gueto interior, sobre el qual es projecta Amigorena creuant els dos exilis.
I és el seu cosí cinc anys més gran Martín Caparrós, escriptor a la seva vegada i gran viatger entre Buenos Aires i Madrid, qui n’ha fet la traducció al castellà que serà publicada al maig per Random House com a El gueto interior (i en català per Edicions 62). Es tanca el cercle, però no pas la literatura d’una família que es nodreix d’aquestes anades i tornades inesgotables. Al Saló del Llibre de Bron, al costat de Lió i en companyia de l’aragonès Manuel Vilas (Ordesa, Premi Femina estranger 2019), vam poder parlar amb Amigorena entre signatura i signatura. Ho vam fer en francès perquè, tot i que el caràcter hispànic ens apropi, aquesta és la llengua literària d’aquest home que intenta de callar per les paraules. Segueix llegint...
Hits: 22690