ART/FOTOGRAFIA

Susan Meiselas, als 50 anys dels Rencontres d’Arles

VICENÇ BATALLA | La fotògrafa Susan Meiselas, presentant al Teatre Antic d'Arles fotos seves i d'altres sobre la situació actual a Nicaragua
VICENÇ BATALLA | La fotògrafa Susan Meiselas, presentant al Teatre Antic d'Arles fotos seves i d'altres sobre la situació actual a Nicaragua

VICENÇ BATALLA. Una fotografia amb mirada de dona compromesa és el que la cinquantena edició dels Rencontres de la Fotografia d’Arles han volgut destacar amb el primer premi Women in Motion a la nord-americana Susan Meiselas. Aquest guardó reconeix un recorregut també de gaire bé mig segle, que va començar amb el seu llibre Carnival strippers (exposat fins al 22 de setembre) i que va tenir un moment d’impacte mundial amb les seves imatges de la revolució sandinista a Nicaragua entre 1978 i 1979. Una revolució traïda, en aquests moments, pel mateix Daniel Ortega.

Des de les seves instantànies de les adolescents novaiorqueses als anys setanta, passant per d’altres conflictes a Centre i Sud-Amèrica fins el testimoni de l’èxode kurd i acabant amb el maltractament de les dones a Birmingham, la incansable Meiselas ens serveix de guió per resseguir sintèticament aquestes cinquanta edicions d’una cita obligada per a la fotografia artística. Segueix llegint...

ART/FOTOGRAFIA

Arles i Madrid 'me mata'

VICENÇ BATALLA | Ouka Leele, a Arles, davant de l'obra original de la sèrie Peluquería que il·lustra el cartell dels Rencontres de la Fotografía 2019
VICENÇ BATALLA | Ouka Leele, a Arles, davant l'original de la sèrie Peluquería que il·lustra el cartell dels Rencontres de la Fotografia 2019

VB. El Madrid de la Movida es transporta fotogràficament als Rencontres francesos d’Arles (1 de juliol-22 de setembre), gràcies a Foto Colectania de Barcelona, just quan a la capital espanyola reneixen fantasmes del passat a l’ajuntament i la comunitat. Les imatges heterodoxes d’Alberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Mínguez i Miguel Trillo presideixen la sala magna del palau de l’Arquebisbat de la ciutat provençal, incloses a la temàtica El cos és un arma, mentre a la capital espanyola aprenents de bruixot volen tornar a tancar, reprimir i estigmatitzar aquest cos. La Movida. Crònica d’una agitació 1978-1988 conté tant de declaració generacional d’aquella època com d’alerta actual sobre el que no hauria de perdre’s. Segueix llegint...

FESTIVAL DE CANES 2019

Almodóvar: “Tothom sap el que és descobrir la sexualitat, encara que no sàpiga posar-li nom”

VICENÇ BATALLA | Pedro Almodóvar, durant les entrevistes a Canes per Dolor y gloria
VICENÇ BATALLA | Pedro Almodóvar, durant les entrevistes a Canes per Dolor y gloria

VB. El Pedro Almodóvar més sincer de Dolor y gloria entra en competició al Festival de Canes aquest cap de setmana, i amb l’Almodóvar més sincer vam tenir l'oportunitat de parlar un grup de periodistes espanyols poques hores abans de la projecció oficial. Al costat d'Antonio Banderas, Penélope Cruz, Asier Etxeandia, Lorenzo Sbaraglia i Nora Navas. Esperant obtenir potser la seva primera la Palma d'Or, aquestes són les confessions a flor de pell del director manxec que revela que li agradaria escriure-li una pel·lícula sencera a Rosalía. Segueix llegint...

FESTIVAL DE CANES 2019

Bong Joon-ho guanya la Palma d'Or amb 'Parásitos' i Banderas és millor actor per 'Dolor y gloria'

VICENÇ BATALLA | El director sud-coreà Bong Joon-ho, amb la seva Palma d'Or per <em>Parásitos</em>
VICENÇ BATALLA | El director sud-coreà Bong Joon-ho, amb la seva Palma d'Or per Parásitos

VB. El sud-coreà Bong Joon-ho guanya la Palma d'Or amb Parásitos (estrena el 18 d'octubre), un thriller social i de terror en un Seül maleït pels diners. És el segon any consecutiu que una pel·lícula asiàtica s'emporta la Palma, després de Un asunto de familia del japonès Horikazu Kore-eda. L'espanyol Pedro Almodóvar tampoc ha aconseguit aquesta vegada amb Dolor y gloria el màxim guardó, tot i que Antonio Banderas que l'encarna en pantalla s'ha endut el Premi al Millor Actor. Descobreix el palmarès al complet...

El conjunt de les 12 cròniques del Festival de Canes

FESTIVAL DE CANES 2019

Albert Serra: “Liberté juga amb la pulsió arbitrària del desig”

VICENÇ BATALLA | El director Albert Serra al Festival de Canes, on ha presentat Liberté a Un Certain Regard
VICENÇ BATALLA | El director Albert Serra al Festival de Canes, on va presentar Liberté

VB. El director català Albert Serra és familiar a Canes. Va venir per primera vegada el 2006 a la Quinzena de Realitzadors amb Honor de cavalleria. Va tornar a la mateixa programació el 2008 amb El cant dels ocells. El seu següent film, Història de la meva mort, es va presentar com a excepció el 2013 al Festival de Locarno on va guanyar el Lleopard d’Or. Però, amb La mort de Lluís XIV i Jean-Pierre Léaud com actor, ja va entrar el 2016 al Palau de Festivals a la secció Un Certain Regard.

Ara, amb la indòmita Liberté (estrena a França el 4 de setembre) sobre el llibertinatge d’uns aristòcrates francesos a Prússia ha tornat a la mateixa secció obtenint el Premi Especial del Jurat. La seva radical posada en escena ha generat tant l’adhesió d’una part de la crítica francesa (article favorable a Libération) com el rebuig absolut d’una altra (Le figaro). Dos pols al panorama francès que reflecteixen l’enfrontament que es viu al país més cinèfil del món. I el banyolí s’hi troba molt a gust, tal com ens explicava en aquesta entrevista l’endemà de la primera projecció oficial. Segueix llegint...

CINEMA

Mariano Llinás: “A Thierry Frémaux jo crec que ja no li agraden les mòmies”

VICENÇ BATALLA | El director Mariano Llinás, en un carrer de Tolosa durant el festival Cinélatino 2019
VICENÇ BATALLA | El director Mariano Llinás, en un carrer de Tolosa durant el festival Cinélatino 2019

VB. No es deixin despistar pel títol. Com en el seu habitual joc de paraules, el director argentí Mariano Llinás ens ho va suggerir ell mateix. I és una porta d’entrada com d’altres a aquest article. Que no és convencional, com tampoc ho és el seu entrevistat ni la pel·lícula de gaire bé catorze hores La flor. Sí, han escoltat bé, catorze hores que a França de forma excepcional s’ha estrenat en quatre parts i que és el retrat a través de sis episodis i infinitat d’històries de les seves quatre protagonistes: Elisa Carricajo, Valeria Correa, Pilar Gamboa i Laura Paredes. Rodada durant deu anys gràcies al col·lectiu El Pampero Cine, on tots els membres es van intercanviant les responsabilitats en funció del projecte, és un exemple de treball artesanal i cooperatiu en què el temps i les pressions financeres no exerceixen de frens a la creativitat. I el resultat és fascinant, res a veure amb un exercici d’estil o purament conceptual. Sinó en realitat un plaer per a l’espectador com tota la història del cinema encabida dins, però inventant coses noves que converteixen en anecdòtiques la majoria de sèries de televisió. Perquè de sèries de televisió, de Netflix, de l’àurea cinematogràfica, de festivals i mitjans de difusió va i s’enfronta aquesta llarga entrevista. Realitzada en el marc del passat festival Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc, on Llinás oficiava de membre del jurat. Segueix llegint...

CINEMA

Connexió iberoamericana als curtmetratges de Clermont-Ferrand

SILVIA LIZARDO | El cartell oficial del Festival del Curtmetratge de Clermont-Ferrand 2019
SILVIA LIZARDO | El cartell oficial del Festival del Curtmetratge de Clermont-Ferrand 2019

SL. El Festival del Curtmetratge de Clermont-Ferrand (1-9 de febrer) és un encreuament de camins, cada any al cor de França, que en aquesta edició va tornar a ser l’ocasió perquè es donessin cita distribuïdores d’aquestes petites pel·ícules que fent menys soroll travessen també els continents i anuncien grans coses. És el treball, per exemple, dels barcelonesos Marvin&Wayne amb projecció iberoamericana o dels xilens Wood Producciones venint a Europa. Vam conversar amb representants d’ambdues companyies, en un 41 certamen que va coronar el romanès Bodgan Muresanu per Cadoul de Craciun (Regal de Nadal) al palmarés internacional i, per segon any consecutiu, el taiwanès Pang-Chuang Huang per Last year when the train passed by a la secció més experimental Labo. Segueix llegint...

CINEMA/ART

Isaki Lacuesta: “El cinema et permet d’estar en dos llocs i dos temps a la vegada”

HERVÉ VERONESE | Isaki Lacuesta, davant de la videoinstal·lació Les imatges eco al Centre Pompidou de París
HERVÉ VERONESE | Isaki Lacuesta, davant de la videoinstal·lació Les imatges eco al Centre Pompidou de París

VB. És paradoxal que algú com l’Isaki Lacuesta, que es multiplica en projectes cinematogràfics, artístics i assagístics, continuï sent inèdit a les sales comercials franceses. Un altre banyolí com ell, l’Albert Serra, bastant menys prolífic i igual d’iconoclasta, té un lloc assegurat als festivals i les publicacions del país. Potser, per això, el Centre Pompidou de París pot ser la rampa de llançament per al Lacuesta ara que se celebra fins al 6 de gener una doble retrospectiva-exposició en correspondència entre la japonesa Naomi Kawase i ell. Dues videoinstal·lacions inèdites, el llibre en francès Le cinéma d’Isaki Lacuesta amb una quinzena de destacades aportacions i una trentena de llargmetratges i curtmetratges subtitulats hauria de ser suficient per despertar l’interès d’una crítica i uns distribuïdors que és fa difícil d’entendre que l’ignorin. La seva recent Conxa d’Or a Sant Sebastià per Entre dos aguas no pot tornar a passar desapercebuda com la resta de la seva filmografia des de principis del 2000. Privat com a resident francès des de l’inici del mil·leni de la majoria de les seves obres, un servidor el va entrevistar resseguint com alternativa l’exposició parisenca i que viatjarà després al Centre d’Art Contemporani de Girona Bòlit i el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. Segueix llegint...

CINEMA/ART

Idiogrames en correspondència amb Naomi Kawase al Pompidou

HERVÉ VERONESE | Kawase cal·ligrafiant <em>estiu</em> a la inauguració de l'exposició-retrospectiva amb Lacuesta al Centre Pompidou de París el passat 23 de novembre
HERVÉ VERONESE | Kawase cal·ligrafiant estiu a la inauguració de l'exposició-retrospectiva amb Lacuesta al Centre Pompidou de París el passat 23 de novembre

VB. Mentre Naomi Kawase convertia el subsol del Centre Pompidou parisenc en un recorregut per les quatre estacions amb les seves imatges i el seu pinzell zen, Isaki Lacuesta amb la seva companya i col·laboradora Isa Campo i la filla d’ambdós Luna s’ho miraven encuriosits amb la resta del públic. Era el dia de la inauguració de les correspondències cinematogràfiques i videoinstal·lacions de Kawase i Lacuesta. Aquest primer dia la protagonista era la realitzadora japonesa, de qui sí que s’han estrenat tots els seus llargmetratges de ficció a França. Segueix llegint...

SÓNAR 2019

Skepta com símptoma de resistència

NEREA COLL | El traper català Cecilio G, entrant a cavall el dissabte des del SonarVillage al SonarXS en una performance auspiciada per Sergio Caballero
NEREA COLL | El traper català Cecilio G, entrant a cavall el dissabte des del SonarVillage al SonarXS en una performance auspiciada per Sergio Caballero

VB. Enmig de la pista del SonarClub, suant amb els britànics vinguts expressament i d’altre públic local, amb dosis de pogo per moments, l’actuació de l’anglès Skepta va ser un fidel reflex de com la música urbana, de ball i racial es renova constantment i li procura una vàlvula d’oxigen a un festival que el necessitava més que mai. Menystingut per Fira de Barcelona amb un canvi unilateral del juny al juliol, acorralat per una vaga legítima dels riggers que algú va deixar podrir just en aquestes dates i amb la síndrome de celebrar un quart de segle sota propietat nord-americana, la millor manera d’espolsar-se els fantasmes és admetre que els ritmes més excitants actualment provenen de les rimes renovades del hip hop en un capgirament de l’ordre natural de l’electrònica. Que no és altra cosa que tornar a furgar en el que de feréstec i subversiu es gesta al carrer. I que incloïa també proclames polítiques contra el governador de Puerto Rico. Global i domèstic, amb veus i cossos que inflamen el públic, el Sónar 2019 (18-20 de juliol) va ser un prova de foc del qual en va sortir revitalitzat. Segueix llegint...

MÚSICA

Un Sónar de música urbana, global i de gènere

ARXIU | El porto-riqueny Bad Bunny, nova estrella del reggaeton i un dels caps de cartell del Sónar 2019 que ha desconcertat alguns
ARXIU | El porto-riqueny Bad Bunny, nova estrella del reggaeton i un dels caps de cartell del Sónar 2019 que ha desconcertat alguns

VB. Fa 25 anys hagués estat difícil d’imaginar que el Sónar, una ‘trobada de músiques avançades’ en el seu origen, hagués inclòs tant de rap, reggaeton i sons afrocaribenys a la seva programació o que hagués fet venir artistes d’Uganda, Kènia o Puerto Rico. I que, a més de la tecnologia, es convertís en un espai per al qüestionament de gènere. La intel·ligència artificial és un dels eixos en aquesta vint-i-sisena edició al congrés paral·lel Sónar+D, amb esperades i atractives actuacions. Però allò que crida més l’atenció és que el festival, ara propietat del fons d’inversió nord-americà Providence encara que amb la mateixa estructura directiva, hagi sabut adaptar-se a aquests nous temps millennials de cultura urbana, xarxes socials i món globalitzat. Amb una joventut a Barcelona, Madrid, Berlín, Buenos Aires, Durban o Istanbul que de vegades té més coses en comú entre ells·e·s que amb el poder que els governa. Aquesta és una dissecció impura d’un Sónar 2019 excepcionalment al juliol (18-20). Segueix llegint...

MÚSICA

Deena Abdelwahed, de les Nuits Sonores al Sónar

JUDAS COMPANION | La música tunisiana Deena Abdelwahed, sense màscara
JUDAS COMPANION | La música tunisiana Deena Abdelwahed, sense màscara

VB. La figura electrònica, àrab i militant queer de Deena Abdelwahed il·lumina i empodera tant les Nuits Sonores lioneses com el Sónar barceloní. La primera etapa és del 28 de maig al 2 de juny a Lió en la dissetena edició del festival dels sons tecnològics i compromesos francès, que compta amb una nodrida representació de dones capdavanteres en aquest tipus d'actitud, vingudes dels quatre continents i dels més diversos registres: Peggy Gou, Lena Willikens, Kelly Lee Owens, Marie Davidson o Charlotte Gainsbourg. Les acompanyen d’altres precursors de la connexió afroamericana i els ritmes cibernètics: Tony Allen & Jeff Mills, Model 500 (Juan Atkins), Richie Hawtin, James Blake, The Comet Is Coming (Shabaka Hutchings), veterans com Nitzer Ebb i noves veus hexagonals com Flavien Berger. Una programació ambiciosa, proteïforme i desplegada per tota la trama urbana lionesa que forma xarxa amb la resta de convocatòries continentals similars i té el seu reflex en l’European Lab Camp simultani. De les Nuits Sonores al Sónar al juliol, un mateix esperit ressona contrari als vents electorals de la por. Segueix llegint...

MÚSICA/DANSA

Mariola Membrives, la núvia de Lorca

DAVID RUANO | Mariola Membrives, tocada per la gràcia de Federico García Lorca
DAVID RUANO | Mariola Membrives, tocada per la gràcia de Federico García Lorca

VB. La cordovesa Mariola Membrives s’ha convertit en els últims temps en la núvia de Lorca. L’hi posa la veu musical a l’espectacle Federico García, de Pep Tosar, que porta dos anys rodant per la Península Ibèrica amb el seu actual elenc amb èxit de crítica i públic. Va fer la seva particular versió free-jazz d’Omega, el disc flamenc-noise entorn el poeta granadí d’Enrique Morente i Lagartija Nick. I, el març passat, va publicar el seu segon àlbum Lorca, Spanish songs (Karonte) mà a mà amb el guitarrista referent novaiorquès Marc Ribot. A part de les seves múltiples col·laboracions amb d’altres músics barcelonins, valencians i madrilenys i la seva participació al FreeBach212 de La Fura dels Baus, també compta amb un espectacle propi en preparació La reina toro que parla de la memòria històrica i familiar. Per portar al directe les seves Spanish songs, esperant en un futur fer-ho directament amb Ribot, aquest mes de juny ha començat una gira amb una banda de guitarres elèctriques que converteixen en encara més etern Lorca. Segueix llegint...

MÚSICA/DANSA

Afrofuturisme al Transmusicales de Rennes

VICENÇ BATALLA | La luso-angolesa Pongo en directe al Transmusicales amb la seva personal interpretació del kuduro
VICENÇ BATALLA | La luso-angolesa Pongo en directe al Transmusicales amb la seva personal interpretació del kuduro

VB. L’any 2018 ha estat, definitivament, el de l’afrofuturisme. N’és prova l’èxit comercial i la bandera que n’han fet les comunitats negres de la pel·lícula de superherois Black panther. Entre noves estrelles galàctiques als Estats Units i l’Àfrica, emergeixen tota mena d’artistes i estils d’aquest continent que es propaguen amb personalitat pròpia sense necessitat de ser apadrinats per la world music. És l’hora del pop global i el Transmusicales de Rennes (5-9 desembre), mantenint el seu caràcter de descodificador dels sons i actors dels quals se’n parlarà demà, va estar marcat en la seva quarantena edició per tota mena de futurismes: de Nigèria, d’Angola, de Sud-Àfrica, de Lesotho, de Kenya, d’Uganda… Però també d’altres istmes com les connexions afroamericana, afrocubana, afrobrasilera i, per què no, afrojaponesa. Per acompanyant-se en aquest recorregut, vam tenir l’honor de parlar amb una institució com és Martin Meissonnier. Que si no els hi sona el nom, sí que els hi sonarà les seves produccions. Segueix llegint...

MÚSICA

La 'playlist' de les millors cançons del 2018

 

No estan tots els que són, però són tots els que estan. La selecció-recopilatori An ideological year 2018 de les millors cançons del 2018 segons el criteri personal (Vicenç Batalla Franch) té com a fil conductor un al·legat contra totes les ideologies que empresonen idees, cossos, música i imatges. Sense jerarquies, en funció dels estils i les col·lisions i explícitament incorrecte, aquest estat mundial de les coses està simbolitzat pel tema Leto (estiu en rus) que dona nom a la pel·lícula de Kirill Serebrennikov en arrest domiciliari a Moscou i perseguit oficialment per un frau que sona com a càstig per la seva dissidència intel·lectual.

LITERATURA

Giuseppe Porcaro, entre la utopia i la distopia a Europa

VICENÇ BATALLA | L'italià Giuseppe Porcaro, autor de la distòpica novel·la Disco sour, a l'European Lab Camp de Lió
VICENÇ BATALLA | L'italià Giuseppe Porcaro, autor de la distòpica novel·la Disco sour, a l'European Lab Camp de Lió

VB. Veient-lo amb la seva samarreta activista Europe is for lovers, es diria que l’italià Giuseppe Porcaro és un ingenu i una mica hippy defensor dels valors en crisi de les institucions europees. Però, si ens apropem a ell, descobrim que fa un any va publicar Disco sour (Unbound), una novel·la de ciència ficció que navega entre la utopia i la distopia continental i que entre episodis més o menys autobiogràfics de forta càrrega sexual planteja serioses qüestions sobre la governança d’aquestes institucions i la tecnologia com a nou tòtem. Segueix llegint...

CÒMIC/LITERATURA

Cathérine Meurisse: “El que m’importa avui és haver retrobat el somriure”

VICENÇ BATALLA | Cathérine Meurisse, preparant-se per a les signatures a l'estand de Dargaud al Festival d'Angulema
VICENÇ BATALLA | Cathérine Meurisse, preparant-se per a les signatures a l'estand de Dargaud al Festival d'Angulema

VB. Quan hom no arriba a temps a la reunió de redacció setmanal i vuit dels teus companys del setmanari moren abatuts per dos gihadistes i unes altres quatre persones també perden la vida en aquest atemptat a més dels ferits greus, la teva vida et canvia. La dibuixant Cathérine Meurisse (Niort, 1980), que havia començat a fer sàtira política al periòdic Charlie Hebdo deu anys abans, va experimentar un sotrac de tal magnitud aquell 7 de gener del 2015 que va tardar més d’un any en transformar-ho en una catarsi (com també va fer el seu company Luz) i convertir-ho en La légéreté (Dargaud, 2016) que en castellà es va publicar com a La levedad (Impedimenta, 2017). Ara ha arribat Les grands espaces (Dargaud, 2018). Envoltats de totes aquestes referències i enmig del brogit del darrer Festival de Còmic d’Angulema, la dibuixant francesa ens va explicar com s’ha reinventat com a autora. Segueix llegint...

CÒMIC

Fauve d'Or per a Emil Ferris, en un Festival d'Angulema ple de monstres

VICENÇ BATALLA | La guanyadora de la Fauve d'Or del Festival d'Angulema, Emil Ferris, al costat del personatge que il·lustra el trofeu
VICENÇ BATALLA | La guanyadora de la Fauve d'Or del Festival d'Angulema, Emil Ferris, al costat del personatge que il·lustra el trofeu

VB. En un Festival d’Angulema 2019 dominat pels monstres i tot tipus de criatures sorgides de la irreverent ment dels autor·e·s de còmic, la nord-americana Emil Ferris es va emportar amb tota lògica el primer premi de la Fauve d’Or pel seu incommensurable Lo que más me gusta son los monstruos (Reservois Books) que ja s’ha traduït de l’anglès a diverses llengües. La seva presència durant el festival va revelar una dona de 56 anys amb una voluntat de ferro per afrontar els reptes més indòmits des de la seva perspectiva que la monstruositat és una qualitat i el perill ve d’aquesta normalitat que el que vol és matar la diferència. Ens ho va contestar adequadament en una pregunta a la seva classe magistral, dins d'un certamen que comptava virtualment a través d’una exposició retrospectiva amb el seu compatriota Richard Corben, Gran Premi d’Angulema 2018 i creador de monstres i figures hipertrofiades a l’època dels còmics underground. Segueix llegint...

FESTIVAL D’AVINYÓ 2019

Una odissea, del Mediterrani a l’Amazònia

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | El testimoni en directe de l'actriu siriana Yara Ktaish al Present que desborda-La nostra odissea II, de Christiane Jatahy
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | El testimoni en directe de l'actriu siriana Yara Ktaish al Present que desborda-La nostra odissea II, de Christiane Jatahy

VB. EL mite fundacional de la literatura occidental, l’Odissea d’Homer, va ser l’eix vertebrador del Festival d’Avinyó 2019 en una connexió entre passat i present i aquelles tragèdies que ens persegueixen de forma cíclica. Ara, en un Mediterrani cementiri de migrants i desposseïts. Hi havia les obres originals o inspirades per aquest clàssic, i les que radiografiaven l’actual malestar d’Europa i els corrents polítics xenòfobs que aixequen murs contra els pàries d’altres continents. Però Ulisses també va arribar a l’Amazònia per trobar-se amb els indígenes a qui Bolsonaro els hi està arravatant les seves terres en benefici dels grans terratinents i les corporacions.

Una lluita artística perquè les idees siguin un patrimoni per construir i no per destruir, i on els primers dies hi va fer una aparició autocrítica en una obra l’expresident francès François Hollande. Fins al 23 de juliol, el director del certamen Olivier Py va convidar a aquest exercici amb una quarantena d’espectacles oficials. Entre els quals hi van destacar d'altra banda el del xinès Meng Jinghui, que ens va deixar astorats amb La casa de te, i el del rus Kirill Seberennikov Outside sobre el seu encontre mancat amb el fotògraf i poeta també xinès Ren Hang que es va suïcidar just abans dels trenta anys. Una obra, aquesta última, sense el seu director que segueix sense poder sortir del seu país. (extractes en vídeo de cada espectacle) Segueix llegint...

FESTIVAL D'AVINYÓ 2019

Jon Maya: “Això és dansa basca, no tradicional”

VICENÇ BATALLA | Jon Maya, el director de Kukai Dantza, als carrers d'Avinyó durant el festival
VICENÇ BATALLA | Jon Maya, el director de Kukai Dantza, als carrers d'Avinyó durant el festival

VB. El ballarí i coreògraf Jon Maya continua amb la seva renovació contemporània de la dansa basca, associant-se amb d’altres creadors que aporten a la seva companyia Kukai Dantza aquelles dosis d’invenció necessàries. Quan la companyia ja fa córrer dos nous espectacles Topa i Erritu, el seu aclamat Oskara amb coreografia de Marcos Morau (responsable de La Veronal) continua de gira i va protagonitzar sis representacions al passat Festival d’Avinyó. Amb Maya, vam conversar sobre respecte i transgressió de les tradicions basques i la seva identitat actual. Segueix llegint...

DANSA

Alessandro Sciarroni i una coreografia del riure extrem al Grec

ALICE BRAZZIT | Ballarin·e·s d’Augusto en ple èxtasi de riure, a la peça d’Alessandro Sciarroni
ALICE BRAZZIT | Ballarin·e·s d’Augusto en ple èxtasi de riure, a la peça d’Alessandro Sciarroni

VB. De què riem? A aquesta pregunta el coreògraf italià Alessandro Sciarroni respon per la veu i el moviment deixant que ballarin·e·s i espectador·e·s en treguin les seves pròpies conclusions durant gaire bé una hora de rialles ininterrompudes. En una posada en escena igual d’incòmoda que d'impactant, Augusto és el nou espectacle d’aquest artista que ha portat l’extenuació del cos humà al paroxisme del riure i la reacció incrèdula del públic. La va estrenar a la Biennal de Dansa de Lió al setembre passat i ara arriba al Festival Grec de Barcelona (Mercat de les Flors, 20 i 21 de juliol) amb nou intèrprets sobre escena a la recerca d'una empatia amb la resta del grup. Flamant Lleó d’Or per la seva trajectòria a la Biennal de Dansa de Venècia, Sciarroni explicava amb l’excitació inherent del moment a Lió el procès de creació i les expectatives possibles amb els diferents públics. Segueix llegint...

DANSA

Marin, Bourgeois, Gallois, tres generacions de coreògrafs francesos llueixen a la Biennale de la Danse

GÉRALDINE ARESTEANU | La ballarina Marie Vaudin interpretant una coreografia en apnea a l'obra de Yoann Bourgeois a l'antic Museu Guimet de Lió
GÉRALDINE ARESTEANU | La ballarina Marie Vaudin interpretant una coreografia en apnea a l'obra de Yoann Bourgeois a l'antic Museu Guimet de Lió

VB. Testimonis d’una diversitat en moviment, Maguy Marin, Yoann Bourgeois i Jann Gallois van estrenar a la Biennale de la Danse de Lió tres espectacles que denoten de la vitalitat i traspàs assegurat entre generacions a la dansa francesa. Oberta al món, amb convidats d’arreu i una especial incidència en la imatge i la realitat virtual, la cita lionesa va ser un bon termòmetre per prendre-li el pols a l’estat actual de la disciplina i constatar-ne que malgrat alts i baixos la capacitat de sorpresa segueix present i tant a nivell local com internacional alguns veterans segueixen arriscant i els més joves s’imposen sense complexos. Recorregut escollit d’una tercera part de la trentena de peces que es van veure a la biennal una part important de les quals eren primícies mundials. Segueix llegint...

DANSA

La dansa europea, vista des de Lió, Brusel·les i Barcelona

PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es del col·lectiu barceloní La Bolsa a l'obra La mesura del desordre, coreografiada per Thomas Hauert
PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es del col·lectiu barceloní La Bolsa a l'obra La mesura del desordre, coreografiada per Thomas Hauert

VB. La dansa contemporània compta amb un triangle neuràlgic que passa per Brusel·les, Amsterdam i Berlín. Però hi ha d’altres punts del continent que intenten ser al mapa amb personalitat pròpia. És el cas de la ciutat de Lió, amb la seva Maison de la Danse i la Biennale que s’ha celebrat durant la segona quinzena de setembre. I, per convertir-se en un major vector, s’ha engegat una Plataforma Europea on hi participa el festival Grecde Barcelona i les ciutats de Lieja i Porto. Entre els espectacles inclosos hi havia diverses companyies i coreògraf·es catalans. I una col·laboració entre el suís Thomas Hauert i el col·lectiu La Bolsa a La mesura del desordre, obra estrenada a Barcelona el 2015 que qüestiona els conceptes de la dansa i d’aquesta jerarquia continental. De fet, Hauert que resideix a Brusel·les des de fa gaire bé tres dècades es permet el luxe de criticar aquesta suposada centralitat o la capacitat de regenerar-se de la capital belga. Ens ho va explicar abans que acompanyès en escena els altres sis ballarin·es de La Bolsa. Segueix llegint...