LITERATURA
Mathieu David, una Barcelona que crema
VICENÇ BATALLA. El símil i la metàfora d’una Barcelona en flames pot resultar tòpic en mans de periodistes, historiadors i escriptors, pels esdeveniments del passat i els esdeveniments d’avui, però això no vol dir pas que deixi de resultar una font inesgotable. Algú que s’hi ha atansat prou és el quebequès Mathieu David amb Barcelone brûle (Gallimard, 2018). És a dir Barcelona crema, una crònica personal entre literària i viscuda que navega entre l’anarquisme dels anys trenta i el moviment okupa de l’actualitat, entre lletraferits abans que ell com Jean Genet, Georges Bataille, Simone Weil o Guy Debord i les experiències comunitàries de Can Vies, Can Masdeu o La Carbonera.
De Montreal a París, de París a Barcelona, de Barcelona a Florència, i torna a començar i arribat pràcticament a la quarantena, David viu ara al barri de Gràcia quan no es dedica a muntar carpes de circ a l’altra punta del món. Asseguts en una terrassa de la plaça de la Vila gracienca, un any després de la publicació del seu primer llibre rebut més aviat amb hostilitat per la premsa local l’autor ens evoca la gènesi d’aquesta narració entre política i subjectiva, la seva visió d’una Barcelona que es mou entre el seu esperit llibertari i el turisme de masses i la seva posició com a pessimista il·lustrat que no es resigna a abandonar els ideals. Una conversa en francès, plena de referents catalans i espanyols. Segueix llegint...
MÚSICA
Tribade: reggaeton, feminisme i anticapitalisme
VB. La globalització del reggaeton i el nou feminisme no tenen per què ser incompatibles. Més si tenim en compte que el reggaeton és un gènere que, fins fa poc, era menyspreat per la crítica malgrat ballar-se a tots els carrers llatinoamericans. Algunes artistes ja s’han encarregat de fer-se’l seu per empoderar-se de la música i el cos. L’equació es complementa amb una crítica oberta al capitalisme que explota les dones més pobres i que té en les raperes barcelonines Tribade un referent des de fa un parell d’anys que traspassa fronteres. La seva exitosa actuació al Transmusicales de Rennes, al desembre passat, en va ser una prova. A la conversa de matinada a Rennes amb Masiva Lulla, Bittah i Sombra Alor, i també Dj Big Mark, no vam parlar de la marxa del grup de Sombra Alor aquest 2020, però sí de la seva gira mundial, els diferents estils musicals que convergeixen en un discurs queer, Bad Gyal, Rosalía, l’actitud sobre l’escenari i el seu compromís als carrers de Barcelona en una llarga tradició llibertària. És el que s’escolta a Las desheredadas (Propaganda Pel Fet!, 2019). Segueix llegint...
TEATRE/MÚSICA/LITERATURA
Auzet/Gaudé: poesia i política al rescat d’Europa
VB. Des de l’estrena de Nous, l’Europe, banquet des peuples, al juliol passat al Festival d’Avinyó 2019, la vida política i social al nostre continent no és que hagi millorat. Però la proposta de teatre musical col·lectiu de Roland Auzet a partir del text de Laurent Gaudé segueix tenint sentit, potser encara més, ara que arriba a L’Archipel de Perpinyà on es va crear la peça abans no continuï de gira per França, Suïssa i Polònia. Sobre l’escenari, en cada cas conviden alguna personalitat pública per fer-l’hi una sèrie de preguntes. A Avinyó, vam assistir-hi la nit que intervenia l’expresident francès François Hollande. I de lectures europees des de Perpinyà no en falten. El poema èpic de Gaudé (Premi Goncourt el 2004), que s’inicia amb les revolucions nacionals del 1848 i s’acaba amb una crida a despertar les consciències per inventar una nova Europa dels pobles per sobre de tecnòcrates i populistes, es trasllada en escena amb onze actors de tot el continent i llengües, un cor d’una cinquantena de persones entre professionals i aficionats i diferents músiques que repassen aquesta història agitada i els conflictes més immediats. Auzet, promotor d’experiències híbrides com aquesta, ens en parlava en el moment de l’estrena de l’obra. Segueix llegint...
TRANSMUSICALES DE RENNES 2019
D'Acid Arab al ‘electrosabar’ senegalès
VB. És inevitable que al Transmusicales de Rennes les actuacions més excitants siguin les provinents de l’Àfrica i altres països llunyans a nivell de sons. O les col·laboracions mútues entre músics occidentals i els països d’origen d’aquestes sonoritats. En la seva edició quaranta-unena, el certamen va tornar a tenir en la descoberta de grups africans, orientals i llatins les seves majors sorpreses. Encapçalem el relat amb el que va ser el més semblant a un cap de cartell: el projecte dels francesos Acid Arab, que van portar en directe part dels músics magribins i asiàtics del seu recent disc Jdid. I hi afegim una entrevista als senegalesos Guiss Guiss Bou Bess, que amb Set sela inauguren el que ells denominen l'electrosabar a partir dels tambors rituals d’aquesta fructífera terra de griots. Segueix llegint...
CINEMA
Bertrand Tavernier: “Assistim al retorn de la llista negra, amb el políticament correcte”
VB. La figura allargada, imposant i calorosa de Bertrand Tavernier em rep al backstage de la gran carpa del Festival Lumière, instal·lada als jardins al costat de l’Hangar del Primer Film. Tenim un màxim de mitja hora, i hem d’abordar les mil pàgines de la nova versió del llibre Amis américains. Entretiens avec les grands auteurs d’Hollywood que el crític, realitzador i apassionat del cinema de l’altra banda de l’Atlàntic ha revisat per segona vegada des del 2003. Als seus 78 anys, els seus coneixements enciclopèdics podrien alimentar una conversació infinita. Però Tavernier no es queda pas atrapat en el passat i disposa alhora d’una esmolada mirada sobre la producció actual. Una actitud que, en aquesta entrevista, proporciona vius intercanvis sobre Coppola, Scorsese, Tarantino i tota la tradició que els ha pogut nodrir. I que desemboca en una àcida reflexió sobre quines podrien ser les llistes negres d’avui. I les trobem allà on no ens esperàvem. De fet, escriure la història del cinema també és un afer polític. I Tavernier no vol pas que sigui instrumentalitzada. Segueix llegint...
PREMI LUMIÈRE 2019
Francis Ford Coppola: “Al cap dels anys, es corregeixen coses als films que un va acceptar contra la seva voluntat”
VB. Un Francis Ford Coppola que acaba de complir vuitanta anys (Detroit, 1939) va aparèixer familiar i atent acompanyat de la seva esposa Eleanor i el seu fill Roman per rebre el Premi Lumière 2019 a Lió. Més prim que la darrera vegada que el vam veure presentant Tetro el 2009 a la Quinzena de Realitzadors de Canes, les seves trobades amb el públic, la premsa i els estudiants el van revelar amb un desig no esgotat per seguir experimentant amb el cinema. A l’encontre amb la premsa, el realitzador nord-americà va parlar de la seva pel·lícula en projecte Megalòpolis que imagina més gran fins i tot que totes les altres. De moment, va fer el seu particular remake de La sortida de les fàbriques Lumière (1895, naixement del cinema) convidant tota una colla d’actors improvisats. Una estona abans ens feia les següents declaracions a tots els periodistes, incloent-hi la nostra pregunta sobre la revisió de la seva pròpia filmografia. Segueix llegint...
FESTIVAL DE CANES 2019
Almodóvar: “Tothom sap el que és descobrir la sexualitat, encara que no sàpiga posar-li nom”
VB. El Pedro Almodóvar més sincer de Dolor y gloria entra en competició al Festival de Canes aquest cap de setmana, i amb l’Almodóvar més sincer vam tenir l'oportunitat de parlar un grup de periodistes espanyols poques hores abans de la projecció oficial. Al costat d'Antonio Banderas, Penélope Cruz, Asier Etxeandia, Lorenzo Sbaraglia i Nora Navas. Esperant obtenir potser la seva primera la Palma d'Or, aquestes són les confessions a flor de pell del director manxec que revela que li agradaria escriure-li una pel·lícula sencera a Rosalía. Segueix llegint...
FESTIVAL DE CANES 2019
Bong Joon-ho guanya la Palma d'Or amb 'Parásitos' i Banderas és millor actor per 'Dolor y gloria'
VB. El sud-coreà Bong Joon-ho guanya la Palma d'Or amb Parásitos (estrena el 18 d'octubre), un thriller social i de terror en un Seül maleït pels diners. És el segon any consecutiu que una pel·lícula asiàtica s'emporta la Palma, després de Un asunto de familia del japonès Horikazu Kore-eda. L'espanyol Pedro Almodóvar tampoc ha aconseguit aquesta vegada amb Dolor y gloria el màxim guardó, tot i que Antonio Banderas que l'encarna en pantalla s'ha endut el Premi al Millor Actor. Descobreix el palmarès al complet...
El conjunt de les 12 cròniques del Festival de Canes
FESTIVAL DE CANES 2019
Albert Serra: “Liberté juga amb la pulsió arbitrària del desig”
VB. El director català Albert Serra és familiar a Canes. Va venir per primera vegada el 2006 a la Quinzena de Realitzadors amb Honor de cavalleria. Va tornar a la mateixa programació el 2008 amb El cant dels ocells. El seu següent film, Història de la meva mort, es va presentar com a excepció el 2013 al Festival de Locarno on va guanyar el Lleopard d’Or. Però, amb La mort de Lluís XIV i Jean-Pierre Léaud com actor, ja va entrar el 2016 al Palau de Festivals a la secció Un Certain Regard.
Ara, amb la indòmita Liberté (estrena a França el 4 de setembre) sobre el llibertinatge d’uns aristòcrates francesos a Prússia ha tornat a la mateixa secció obtenint el Premi Especial del Jurat. La seva radical posada en escena ha generat tant l’adhesió d’una part de la crítica francesa (article favorable a Libération) com el rebuig absolut d’una altra (Le figaro). Dos pols al panorama francès que reflecteixen l’enfrontament que es viu al país més cinèfil del món. I el banyolí s’hi troba molt a gust, tal com ens explicava en aquesta entrevista l’endemà de la primera projecció oficial. Segueix llegint...
CINEMA
Mariano Llinás: “A Thierry Frémaux jo crec que ja no li agraden les mòmies”
VB. No es deixin despistar pel títol. Com en el seu habitual joc de paraules, el director argentí Mariano Llinás ens ho va suggerir ell mateix. I és una porta d’entrada com d’altres a aquest article. Que no és convencional, com tampoc ho és el seu entrevistat ni la pel·lícula de gaire bé catorze hores La flor. Sí, han escoltat bé, catorze hores que a França de forma excepcional s’ha estrenat en quatre parts i que és el retrat a través de sis episodis i infinitat d’històries de les seves quatre protagonistes: Elisa Carricajo, Valeria Correa, Pilar Gamboa i Laura Paredes. Rodada durant deu anys gràcies al col·lectiu El Pampero Cine, on tots els membres es van intercanviant les responsabilitats en funció del projecte, és un exemple de treball artesanal i cooperatiu en què el temps i les pressions financeres no exerceixen de frens a la creativitat. I el resultat és fascinant, res a veure amb un exercici d’estil o purament conceptual. Sinó en realitat un plaer per a l’espectador com tota la història del cinema encabida dins, però inventant coses noves que converteixen en anecdòtiques la majoria de sèries de televisió. Perquè de sèries de televisió, de Netflix, de l’àurea cinematogràfica, de festivals i mitjans de difusió va i s’enfronta aquesta llarga entrevista. Realitzada en el marc del passat festival Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc, on Llinás oficiava de membre del jurat. Segueix llegint...
CINEMA
Claudia Calviño, liderant un nou cinema cubà independent
VB. Cuba va passar de ser un referent al cinema llatinoamericà i mundial després de la revolució a empetitir-se durant l’anomenat Periodo Especial, als anys noranta. D’aquella època encara no se n’ha acabat de sortir, i si ho fa és gràcies a un nou circuit de producció independent que té en l’espavilada figura de Claudia Calviño un piló. Sí, perquè en un circuit monopolitzat per l’Estat és possible realitzar pel·lícules que no depenguin d’ell a partir de finançaments internacionals.
Així es va fer el 2011 Juan de los muertos, d’Alejandro Brugués, i així s’han efectuat altres films de Carlos Lechuga tot i que alguns d’ells estiguin censurats al país. Calviño també va participar a la producció de Yuli, d’Icíar Bollaín, i segueix preparant projectes de ficció i documental que presenta als programes Cine En Construcción i En Desarrollo dels festivals Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc i de Sant Sebastià. Repàs amb la pròpia interessada sobre la creació cinematogràfica a l’illa caribenya i les forces centrífugues de dins i de fora que l’estrenyen. Segueix llegint...
CINEMA
Connexió iberoamericana als curtmetratges de Clermont-Ferrand
SL. El Festival del Curtmetratge de Clermont-Ferrand (1-9 de febrer) és un encreuament de camins, cada any al cor de França, que en aquesta edició va tornar a ser l’ocasió perquè es donessin cita distribuïdores d’aquestes petites pel·ícules que fent menys soroll travessen també els continents i anuncien grans coses. És el treball, per exemple, dels barcelonesos Marvin&Wayne amb projecció iberoamericana o dels xilens Wood Producciones venint a Europa. Vam conversar amb representants d’ambdues companyies, en un 41 certamen que va coronar el romanès Bodgan Muresanu per Cadoul de Craciun (Regal de Nadal) al palmarés internacional i, per segon any consecutiu, el taiwanès Pang-Chuang Huang per Last year when the train passed by a la secció més experimental Labo. Segueix llegint...
CINEMA/ART
Isaki Lacuesta: “El cinema et permet d’estar en dos llocs i dos temps a la vegada”
VB. És paradoxal que algú com l’Isaki Lacuesta, que es multiplica en projectes cinematogràfics, artístics i assagístics, continuï sent inèdit a les sales comercials franceses. Un altre banyolí com ell, l’Albert Serra, bastant menys prolífic i igual d’iconoclasta, té un lloc assegurat als festivals i les publicacions del país. Potser, per això, el Centre Pompidou de París pot ser la rampa de llançament per al Lacuesta ara que se celebra fins al 6 de gener una doble retrospectiva-exposició en correspondència entre la japonesa Naomi Kawase i ell. Dues videoinstal·lacions inèdites, el llibre en francès Le cinéma d’Isaki Lacuesta amb una quinzena de destacades aportacions i una trentena de llargmetratges i curtmetratges subtitulats hauria de ser suficient per despertar l’interès d’una crítica i uns distribuïdors que és fa difícil d’entendre que l’ignorin. La seva recent Conxa d’Or a Sant Sebastià per Entre dos aguas no pot tornar a passar desapercebuda com la resta de la seva filmografia des de principis del 2000. Privat com a resident francès des de l’inici del mil·leni de la majoria de les seves obres, un servidor el va entrevistar resseguint com alternativa l’exposició parisenca i que viatjarà després al Centre d’Art Contemporani de Girona Bòlit i el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. Segueix llegint...
CINEMA/ART
Idiogrames en correspondència amb Naomi Kawase al Pompidou
VB. Mentre Naomi Kawase convertia el subsol del Centre Pompidou parisenc en un recorregut per les quatre estacions amb les seves imatges i el seu pinzell zen, Isaki Lacuesta amb la seva companya i col·laboradora Isa Campo i la filla d’ambdós Luna s’ho miraven encuriosits amb la resta del públic. Era el dia de la inauguració de les correspondències cinematogràfiques i videoinstal·lacions de Kawase i Lacuesta. Aquest primer dia la protagonista era la realitzadora japonesa, de qui sí que s’han estrenat tots els seus llargmetratges de ficció a França. Segueix llegint...
EXTRACTE EDITORIAL
'Els bons dies', la novel·la de Rafael Vallbona entre Barcelona i París, la Transició i l'actualitat
De llibres sobre els convulsos dies de l'octubre del 2017 a Catalunya se n'han escrit molts. De ficcions, que prenen en part aquest rerefons que va sacsejar el país i va tenir repercussions a fora, menys. Rafael Vallbona en fa un punt de partida per a la seva novel·la breu Els bons dies, que va guanyar el Premi Roc Boronat 2019 i ha editat recentment el segell Amsterdam d'Ara Llibres. La seva és una visió personal i intransferible d'una escapada a París a les acaballes de la Transició, entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, i el seu retorn trenta-set anys després a la recerca d'uns ideals, uns amics i un món en el qual ja no s'hi reconeix. Entre la melancolia i la insubmissió. ParisBCN publica sencera la primera de les quatre parts. Una oportunitat per endinsar-se en un viatge en el temps i els seus records. Llegeix l'extracte...
PREMI GONCOURT 2018
Nicolas Mathieu: “M’interessava mostrar que els nostres recorreguts vitals estan condicionats”
VB. No era pas el favorit per emportar-se el Premi Goncourt 2018, però la seva història realista Leurs enfants après eux (Actes Sud) sobre el daltabaix de la classe treballadora al Gran Est de França va seduir el jurat. Amb la seva segona novel·la i als 40 anys, Nicolas Mathieu ha estat propulsat internacionalment fins a veure publicada, entre d’altres llengües, en castellà Sus hijos después de ellos (AdN). Era l’oportunitat per mantenir una conversa reposada amb ell a l’Institut Francés de Barcelona en una gira que també va passar per Màlaga i Madrid. Amb traducció d’Amaya García Gallego, el treball de transmetre a una altra llengua la novel·la té en compte l’important utilització de l’argot de la part de l’autor. I hi ha una veritable part viscuda personal de Mathieu, provinent d’una modesta família d’Épinal, a la Lorena. Considerat al principi com un escriptor de novel·la negra, que va adaptar el seu primer llibre Aux animaux la guerre (Actes Sud) a la televisió, la seva segona obra adopta alguns registres del gènere però va més enllà per dibuixar una societat de províncies prop de Luxemburg als anys 90 en indrets inventats tot i que molt fàcils d’identificar com a destrossats a nivell industrial. Ell, darrera les seves ulleres i la seva barba de tres dies, juga amb els seus protagonistes adolescents com si en fossin diferents alter egos. Segueix llegint...
VISA POUR L'IMAGE 2019
Armilles grogues, imatges d’una França enutjada
VB. Durant més de mig any, els anomenats gilets jaunes (armilles grogues) van omplir cada dissabte els centres de les principals ciutats de França i van ocupar rotondes de zones perifèriques i rurals a tot el país. Un moviment de ràbia inesperat, genuïnament francès, que va néixer a les xarxes i es va estendre per tota aquella classe mitjana baixa que no arriba a final de mes i es revela contra la República de l’èxit promoguda pel president Emmanuel Macron. Sense filiació política, heterogeni, contradictori, amb durs enfrontaments amb la policia i episodis tràgics, analistes i sociòlegs continuen donant-li voltes sobre el seu significat i conseqüències. Dos fotoperiodistes, Olivier Coret i Éric Hadj, ho van seguir pràcticament en tota la seva durada: des dels violents xocs als Camps Elisis i l’Arc de Triomf parisencs fins a aquells municipis rurals on s’organitzava una solidaritat inèdita entre persones ideològicament oposades. Le seves fotografies formaven part de dues exposicions al festival Visa pour l’Image de Perpinyà. I des de la població de la Catalunya del Nord, una de las més pobres del país, ambdós ens van explicar la seva experiència a peu de carrer. Segueix llegint...
VISA POUR L'IMAGE 2019
Adriana Loureiro, la mirada d’una Veneçuela agònica
VB. Més enllà dels interessos d‘uns i altres, dins i fora del país, la crisi veneçolana afecta una majoria de la població que lluita per sobreviure i emigra en massa. El testimoni fotogràfic d’Adriana Loureiro Fernández per a mitjans internacionals i en la seva exposició evolutiva Paraíso perdido és una de les mirades més autèntiques i exemptes de prejudicis perquè prescindeix de les estructures de partit i reflecteix el dia a dia dels mateixos veneçolans.
Al festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image, a Perpinyà, les imatges de Loureiro s’han complementat amb les del bilbaí Álvaro Ybarra Zavala que retrata la situació a Veneçuela des de fa deu anys. Una edició que va premiar en primer lloc el treball del mexicà Guillermo Arias per La caravana. Segueix llegint...
ART/FOTOGRAFIA
Susan Meiselas, als 50 anys dels Rencontres d’Arles
VB. Una fotografia amb mirada de dona compromesa és el que la cinquantena edició dels Rencontres de la Fotografia d’Arles han volgut destacar amb el primer premi Women in Motion a la nord-americana Susan Meiselas. Aquest guardó reconeix un recorregut també de gaire bé mig segle, que va començar amb el seu llibre Carnival strippers (exposat fins al 22 de setembre) i que va tenir un moment d’impacte mundial amb les seves imatges de la revolució sandinista a Nicaragua entre 1978 i 1979. Una revolució traïda, en aquests moments, pel mateix Daniel Ortega.
Des de les seves instantànies de les adolescents novaiorqueses als anys setanta, passant per d’altres conflictes a Centre i Sud-Amèrica fins el testimoni de l’èxode kurd i acabant amb el maltractament de les dones a Birmingham, la incansable Meiselas ens serveix de guió per resseguir sintèticament aquestes cinquanta edicions d’una cita obligada per a la fotografia artística. Segueix llegint...
ART/FOTOGRAFIA
Arles i Madrid 'me mata'
VB. El Madrid de la Movida es transporta fotogràficament als Rencontres francesos d’Arles (1 de juliol-22 de setembre), gràcies a Foto Colectania de Barcelona, just quan a la capital espanyola reneixen fantasmes del passat a l’ajuntament i la comunitat. Les imatges heterodoxes d’Alberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Mínguez i Miguel Trillo presideixen la sala magna del palau de l’Arquebisbat de la ciutat provençal, incloses a la temàtica El cos és un arma, mentre a la capital espanyola aprenents de bruixot volen tornar a tancar, reprimir i estigmatitzar aquest cos. La Movida. Crònica d’una agitació 1978-1988 conté tant de declaració generacional d’aquella època com d’alerta actual sobre el que no hauria de perdre’s. Segueix llegint...
ART TECNOLÒGIC
Albert Barqué-Duran, un romanç amb la intel·ligència artificial
VB. Una musa generada per intel·ligència artificial com a model per a una pintura a l’oli, un ambient d’ingravidesa per posar a prova els nostres sentits visuals i acústics, una emoticona gegant per expressar un sentiment col·lectiu en un espai de la ciutat determinat. Aquests són alguns dels projectes que l’inquiet científic català Albert Barqué-Duran ha posat en marxa durant els últims anys en el seu afany de congeniar món acadèmic, art i tecnologia. I a través de les seves ciutats de residència Barcelona, Londres i Berlín. Activista We Are Europe 2019 d’una xarxa de festivals europeus en el mateix àmbit, Barqué-Duran va assistir a la passada edició del Sónar aquesta vegada com a espectador i aquesta va ser la nostra conversa sobre el seu treball en moviment. Segueix llegint...
SÓNAR 2019
Skepta com símptoma de resistència
VB. Enmig de la pista del SonarClub, suant amb els britànics vinguts expressament i d’altre públic local, amb dosis de pogo per moments, l’actuació de l’anglès Skepta va ser un fidel reflex de com la música urbana, de ball i racial es renova constantment i li procura una vàlvula d’oxigen a un festival que el necessitava més que mai. Menystingut per Fira de Barcelona amb un canvi unilateral del juny al juliol, acorralat per una vaga legítima dels riggers que algú va deixar podrir just en aquestes dates i amb la síndrome de celebrar un quart de segle sota propietat nord-americana, la millor manera d’espolsar-se els fantasmes és admetre que els ritmes més excitants actualment provenen de les rimes renovades del hip hop en un capgirament de l’ordre natural de l’electrònica. Que no és altra cosa que tornar a furgar en el que de feréstec i subversiu es gesta al carrer. I que incloïa també proclames polítiques contra el governador de Puerto Rico. Global i domèstic, amb veus i cossos que inflamen el públic, el Sónar 2019 (18-20 de juliol) va ser un prova de foc del qual en va sortir revitalitzat. Segueix llegint...
MÚSICA
Un Sónar de música urbana, global i de gènere
VB. Fa 25 anys hagués estat difícil d’imaginar que el Sónar, una ‘trobada de músiques avançades’ en el seu origen, hagués inclòs tant de rap, reggaeton i sons afrocaribenys a la seva programació o que hagués fet venir artistes d’Uganda, Kènia o Puerto Rico. I que, a més de la tecnologia, es convertís en un espai per al qüestionament de gènere. La intel·ligència artificial és un dels eixos en aquesta vint-i-sisena edició al congrés paral·lel Sónar+D, amb esperades i atractives actuacions. Però allò que crida més l’atenció és que el festival, ara propietat del fons d’inversió nord-americà Providence encara que amb la mateixa estructura directiva, hagi sabut adaptar-se a aquests nous temps millennials de cultura urbana, xarxes socials i món globalitzat. Amb una joventut a Barcelona, Madrid, Berlín, Buenos Aires, Durban o Istanbul que de vegades té més coses en comú entre ells·e·s que amb el poder que els governa. Aquesta és una dissecció impura d’un Sónar 2019 excepcionalment al juliol (18-20). Segueix llegint...
MÚSICA
Deena Abdelwahed, de les Nuits Sonores al Sónar
VB. La figura electrònica, àrab i militant queer de Deena Abdelwahed il·lumina i empodera tant les Nuits Sonores lioneses com el Sónar barceloní. La primera etapa és del 28 de maig al 2 de juny a Lió en la dissetena edició del festival dels sons tecnològics i compromesos francès, que compta amb una nodrida representació de dones capdavanteres en aquest tipus d'actitud, vingudes dels quatre continents i dels més diversos registres: Peggy Gou, Lena Willikens, Kelly Lee Owens, Marie Davidson o Charlotte Gainsbourg. Les acompanyen d’altres precursors de la connexió afroamericana i els ritmes cibernètics: Tony Allen & Jeff Mills, Model 500 (Juan Atkins), Richie Hawtin, James Blake, The Comet Is Coming (Shabaka Hutchings), veterans com Nitzer Ebb i noves veus hexagonals com Flavien Berger. Una programació ambiciosa, proteïforme i desplegada per tota la trama urbana lionesa que forma xarxa amb la resta de convocatòries continentals similars i té el seu reflex en l’European Lab Camp simultani. De les Nuits Sonores al Sónar al juliol, un mateix esperit ressona contrari als vents electorals de la por. Segueix llegint...
LITERATURA
Giuseppe Porcaro, entre la utopia i la distopia a Europa
VB. Veient-lo amb la seva samarreta activista Europe is for lovers, es diria que l’italià Giuseppe Porcaro és un ingenu i una mica hippy defensor dels valors en crisi de les institucions europees. Però, si ens apropem a ell, descobrim que fa un any va publicar Disco sour (Unbound), una novel·la de ciència ficció que navega entre la utopia i la distopia continental i que entre episodis més o menys autobiogràfics de forta càrrega sexual planteja serioses qüestions sobre la governança d’aquestes institucions i la tecnologia com a nou tòtem. Segueix llegint...
MÚSICA
La 'playlist' de les millors cançons del 2019
La iconografia de Fuerza Nueva, el nou projecte desafiant de Niño de Elche i Los Planetas, serveix per encapçalar aquesta llista de les millors cançons del 2019 al nostre parer que té tant d'invitació al ball com d'introspecció a les nostres pors. I que és tan artístic com polític. Les millors crítiques al sistema són les que s'apropien dels seus símbols per desviar-los en benefici propi i reenviar-los com un bumerang. Així ho va fer el situacionista Guy Debord el 1981 amb una versió de l'himne Els segadors que canviava la lletra per una reivindicació de l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors quan membres seus eren a la presó de Segovia i que tanca aquesta playlist de tres hores com a Canción para los obreros de la Seat.
TEATRE/PERFORMANCE
La invenció del llenguatge d’Halory Goerger
VB. En cada representació, el Germinal dels francesos L’Amicale de Production es reinventa en el seu llenguatge. Sigui amb una combinació d’actors i actrius que es van alternant, sigui utilitzant una llengua diferent en funció de l’auditori. Així van arribar a la ciutat de Terrassa, al Festival TNT, en la seva primera versió en català després d’haver creat l’espectacle en una desena d’idiomes arreu del món.
Un dels seus autors, Halory Goerger, actuava també al setembre a les dues funcions i ens va explicar la gènesi i evolució d’aquesta peça de teatre no identificada començada el 2012. I, a partir d’aquí, l’espigat i esmunyedís Goerger ens va parlar sintèticament de la seva trajectòria inicialment individual, després a la cooperativa de Lilla L’Amicale de Production i, actualment, amb la seva pròpia companyia Bravo Zoulou. A la recerca d’un llenguatge que sembli nascut en el mateix instant. Segueix llegint...
FESTIVAL D’AVINYÓ 2019
Una odissea, del Mediterrani a l’Amazònia
VB. EL mite fundacional de la literatura occidental, l’Odissea d’Homer, va ser l’eix vertebrador del Festival d’Avinyó 2019 en una connexió entre passat i present i aquelles tragèdies que ens persegueixen de forma cíclica. Ara, en un Mediterrani cementiri de migrants i desposseïts. Hi havia les obres originals o inspirades per aquest clàssic, i les que radiografiaven l’actual malestar d’Europa i els corrents polítics xenòfobs que aixequen murs contra els pàries d’altres continents. Però Ulisses també va arribar a l’Amazònia per trobar-se amb els indígenes a qui Bolsonaro els hi està arravatant les seves terres en benefici dels grans terratinents i les corporacions.
Una lluita artística perquè les idees siguin un patrimoni per construir i no per destruir, i on els primers dies hi va fer una aparició autocrítica en una obra l’expresident francès François Hollande. Fins al 23 de juliol, el director del certamen Olivier Py va convidar a aquest exercici amb una quarantena d’espectacles oficials. Entre els quals hi van destacar d'altra banda el del xinès Meng Jinghui, que ens va deixar astorats amb La casa de te, i el del rus Kirill Seberennikov Outside sobre el seu encontre mancat amb el fotògraf i poeta també xinès Ren Hang que es va suïcidar just abans dels trenta anys. Una obra, aquesta última, sense el seu director que segueix sense poder sortir del seu país. Segueix llegint... (extractes en vídeo de cada espectacle)
FESTIVAL D'AVINYÓ 2019
Jon Maya: “Això és dansa basca, no tradicional”
VB. El ballarí i coreògraf Jon Maya continua amb la seva renovació contemporània de la dansa basca, associant-se amb d’altres creadors que aporten a la seva companyia Kukai Dantza aquelles dosis d’invenció necessàries. Quan la companyia ja fa córrer dos nous espectacles Topa i Erritu, el seu aclamat Oskara amb coreografia de Marcos Morau (responsable de La Veronal) continua de gira i va protagonitzar sis representacions al passat Festival d’Avinyó. Amb Maya, vam conversar sobre respecte i transgressió de les tradicions basques i la seva identitat actual. Segueix llegint...
DANSA
Alessandro Sciarroni i una coreografia del riure extrem al Grec
VB. De què riem? A aquesta pregunta el coreògraf italià Alessandro Sciarroni respon per la veu i el moviment deixant que ballarin·e·s i espectador·e·s en treguin les seves pròpies conclusions durant gaire bé una hora de rialles ininterrompudes. En una posada en escena igual d’incòmoda que d'impactant, Augusto és el nou espectacle d’aquest artista que ha portat l’extenuació del cos humà al paroxisme del riure i la reacció incrèdula del públic. La va estrenar a la Biennal de Dansa de Lió al setembre passat i ara arriba al Festival Grec de Barcelona (Mercat de les Flors, 20 i 21 de juliol) amb nou intèrprets sobre escena a la recerca d'una empatia amb la resta del grup. Flamant Lleó d’Or per la seva trajectòria a la Biennal de Dansa de Venècia, Sciarroni explicava amb l’excitació inherent del moment a Lió el procès de creació i les expectatives possibles amb els diferents públics. Segueix llegint...
DANSA
Marin, Bourgeois, Gallois, tres generacions de coreògrafs francesos llueixen a la Biennale de la Danse
VB. Testimonis d’una diversitat en moviment, Maguy Marin, Yoann Bourgeois i Jann Gallois van estrenar a la Biennale de la Danse de Lió tres espectacles que denoten de la vitalitat i traspàs assegurat entre generacions a la dansa francesa. Oberta al món, amb convidats d’arreu i una especial incidència en la imatge i la realitat virtual, la cita lionesa va ser un bon termòmetre per prendre-li el pols a l’estat actual de la disciplina i constatar-ne que malgrat alts i baixos la capacitat de sorpresa segueix present i tant a nivell local com internacional alguns veterans segueixen arriscant i els més joves s’imposen sense complexos. Recorregut escollit d’una tercera part de la trentena de peces que es van veure a la biennal una part important de les quals eren primícies mundials. Segueix llegint...
DANSA
La dansa europea, vista des de Lió, Brusel·les i Barcelona
VB. La dansa contemporània compta amb un triangle neuràlgic que passa per Brusel·les, Amsterdam i Berlín. Però hi ha d’altres punts del continent que intenten ser al mapa amb personalitat pròpia. És el cas de la ciutat de Lió, amb la seva Maison de la Danse i la Biennale que s’ha celebrat durant la segona quinzena de setembre. I, per convertir-se en un major vector, s’ha engegat una Plataforma Europea on hi participa el festival Grecde Barcelona i les ciutats de Lieja i Porto. Entre els espectacles inclosos hi havia diverses companyies i coreògraf·es catalans. I una col·laboració entre el suís Thomas Hauert i el col·lectiu La Bolsa a La mesura del desordre, obra estrenada a Barcelona el 2015 que qüestiona els conceptes de la dansa i d’aquesta jerarquia continental. De fet, Hauert que resideix a Brusel·les des de fa gaire bé tres dècades es permet el luxe de criticar aquesta suposada centralitat o la capacitat de regenerar-se de la capital belga. Ens ho va explicar abans que acompanyès en escena els altres sis ballarin·es de La Bolsa. Segueix llegint...
MÚSICA/DANSA
Mariola Membrives, la núvia de Lorca
VB. La cordovesa Mariola Membrives s’ha convertit en els últims temps en la núvia de Lorca. L’hi posa la veu musical a l’espectacle Federico García, de Pep Tosar, que porta dos anys rodant per la Península Ibèrica amb el seu actual elenc amb èxit de crítica i públic. Va fer la seva particular versió free-jazz d’Omega, el disc flamenc-noise entorn el poeta granadí d’Enrique Morente i Lagartija Nick. I, el març passat, va publicar el seu segon àlbum Lorca, Spanish songs (Karonte)mà a mà amb el guitarrista referent novaiorquès Marc Ribot. A part de les seves múltiples col·laboracions amb d’altres músics barcelonins, valencians i madrilenys i la seva participació al FreeBach212 de La Fura dels Baus, també compta amb un espectacle propi en preparació La reina toro que parla de la memòria històrica i familiar. Per portar al directe les seves Spanish songs, esperant en un futur fer-ho directament amb Ribot, aquest mes de juny ha començat una gira amb una banda de guitarres elèctriques que converteixen en encara més etern Lorca. Segueix llegint...