MÚSICA/DANÇA
Mariola Membrives, la núvia de Lorca
VICENÇ BATALLA. La cordovesa Mariola Membrives s’ha convertit en els últims temps en la núvia de Lorca. L’hi posa la veu musical a l’espectacle Federico García, de Pep Tosar, que porta dos anys rodant per la Península Ibèrica amb el seu actual elenc amb èxit de crítica i públic. Va fer la seva particular versió free-jazz d’Omega, el disc flamenc-noise entorn el poeta granadí d’Enrique Morente i Lagartija Nick. I, el març passat, va publicar el seu segon àlbum Lorca, Spanish songs (Karonte) mà a mà amb el guitarrista referent novaiorquès Marc Ribot. A part de les seves múltiples col·laboracions amb d’altres músics barcelonins, valencians i madrilenys i la seva participació al FreeBach212 de La Fura dels Baus, també compta amb un espectacle propi en preparació La reina toro que parla de la memòria històrica i familiar. Per portar al directe les seves Spanish songs, esperant en un futur fer-ho directament amb Ribot, aquest mes de juny ha començat una gira amb una banda de guitarres elèctriques que converteixen en encara més etern Lorca. Segueix llegint...
FESTIVAL DE CANES 2019
Bong Joon-ho guanya la Palma d'Or amb 'Parasite' i Banderas és millor actor per 'Dolor y gloria'
VB. El sud-coreà Bong Joon-ho guanya la Palma d'Or amb Parasite, un thriller social i de terror en un Seül maleït pels diners. És el segon any consecutiu que una pel·lícula asiàtica s'emporta la Palma, després de Un asunto de familia del japonès Horikazu Kore-eda. L'espanyol Pedro Almodóvar tampoc ha aconseguit aquesta vegada amb Dolor y gloria el màxim guardó, tot i que Antonio Banderas que l'encarna en pantalla s'ha endut el Premi al Millor Actor. Descobreix el palmarès al complet...
El conjunt de les 12 cròniques del Festival de Canes
LITERATURA
Giuseppe Porcaro, entre la utopia i la distopia a Europa
VB. Veient-lo amb la seva samarreta activista Europe is for lovers, es diria que l’italià Giuseppe Porcaro és un ingenu i una mica hippy defensor dels valors en crisi de les institucions europees. Però, si ens apropem a ell, descobrim que fa un any va publicar Disco sour (Unbound), una novel·la de ciència ficció que navega entre la utopia i la distopia continental i que entre episodis més o menys autobiogràfics de forta càrrega sexual planteja serioses qüestions sobre la governança d’aquestes institucions i la tecnologia com a nou tòtem. Resulta que Porcaro és el cap de comunicació de l’influent Institut Bruegel a Brusel·les, ha treballat per al Consell d’Europa i el Banc Mundial des del Fòrum Europeu de la Joventut i la seva especialitat és la geografia política amb una tesi sobre realitats urbanes i especulatives com la València del pelotazo. La seva presència a l’European Lab Camp de Lió, al maig, va animar una nova distopia del col·lectiu Are We Europe just després d’unes eleccions que deixen en l’aire qui manarà a Brusel·les. Segueix llegint...
FESTIVAL DE CANES 2019
Almodóvar: “Tothom sap el que és descobrir la sexualitat, encara que no sàpiga posar-li nom”
VB. El Pedro Almodóvar més sincer de Dolor y gloria entra en competició al Festival de Canes aquest cap de setmana, i amb l’Almodóvar més sincer vam tenir l'oportunitat de parlar un grup de periodistes espanyols poques hores abans de la projecció oficial. Al costat d'Antonio Banderas, Penélope Cruz, Asier Etxeandia, Lorenzo Sbaraglia i Nora Navas. Esperant obtenir potser la seva primera la Palma d'Or, aquestes són les confessions a flor de pell del director manxec que revela que li agradaria escriure-li una pel·lícula sencera a Rosalía. Segueix llegint...
FESTIVAL DE CANES 2019
Albert Serra: “Liberté juga amb la pulsió arbitrària del desig”
VB. El director català Albert Serra és familiar a Canes. Va venir per primera vegada el 2006 a la Quinzena de Realitzadors amb Honor de cavalleria. Va tornar a la mateixa programació el 2008 amb El cant dels ocells. El seu següent film, Història de la meva mort, es va presentar com a excepció el 2013 al Festival de Locarno on va guanyar el Lleopard d’Or. Però, amb La mort de Lluís XIV i Jean-Pierre Léaud com actor, ja va entrar el 2016 al Palau de Festivals a la secció Un Certain Regard. Ara, amb la indòmita Liberté sobre el llibertinatge d’uns aristòcrates francesos a Prússia ha tornat a la mateixa secció.
La seva radical posada en escena ha generat tant l’adhesió d’una part de la crítica francesa (article favorable a Libération) com el rebuig absolut d’una altra (Le figaro). Dos pols al panorama francès que reflecteixen l’enfrontament que es viu al país més cinèfil del món. I el banyolí s’hi troba molt a gust, tal com ens explica en aquesta entrevista l’endemà de la primera projecció oficial. Segueix llegint a Catalunya Plural...
CINEMA
Mariano Llinás: “A Thierry Frémaux jo crec que ja no li agraden les mòmies”
VB. No es deixin despistar pel títol. Com en el seu habitual joc de paraules, el director argentí Mariano Llinás ens ho va suggerir ell mateix. I és una porta d’entrada com d’altres a aquest article. Que no és convencional, com tampoc ho és el seu entrevistat ni la pel·lícula de gaire bé catorze hores La flor. Sí, han escoltat bé, catorze hores que a França de forma excepcional s’ha estrenat en quatre parts i que és el retrat a través de sis episodis i infinitat d’històries de les seves quatre protagonistes: Elisa Carricajo, Valeria Correa, Pilar Gamboa i Laura Paredes. Rodada durant deu anys gràcies al col·lectiu El Pampero Cine, on tots els membres es van intercanviant les responsabilitats en funció del projecte, és un exemple de treball artesanal i cooperatiu en què el temps i les pressions financeres no exerceixen de frens a la creativitat. I el resultat és fascinant, res a veure amb un exercici d’estil o purament conceptual. Sinó en realitat un plaer per a l’espectador com tota la història del cinema encabida dins, però inventant coses noves que converteixen en anecdòtiques la majoria de sèries de televisió. Perquè de sèries de televisió, de Netflix, de l’àurea cinematogràfica, de festivals i mitjans de difusió va i s’enfronta aquesta llarga entrevista. Realitzada en el marc del passat festival Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc, on Llinás oficiava de membre del jurat. Segueix llegint...
CINEMA
Connexió iberoamericana als curtmetratges de Clermont-Ferrand
SL. El Festival del Curtmetratge de Clermont-Ferrand (1-9 de febrer) és un encreuament de camins, cada any al cor de França, que en aquesta edició va tornar a ser l’ocasió perquè es donessin cita distribuïdores d’aquestes petites pel·ícules que fent menys soroll travessen també els continents i anuncien grans coses. És el treball, per exemple, dels barcelonesos Marvin&Wayne amb projecció iberoamericana o dels xilens Wood Producciones venint a Europa. Vam conversar amb representants d’ambdues companyies, en un 41 certamen que va coronar el romanès Bodgan Muresanu per Cadoul de Craciun (Regal de Nadal) al palmarés internacional i, per segon any consecutiu, el taiwanès Pang-Chuang Huang per Last year when the train passed by a la secció més experimental Labo. Segueix llegint...
CINEMA/ART
Isaki Lacuesta: “El cinema et permet d’estar en dos llocs i dos temps a la vegada”
VB. És paradoxal que algú com l’Isaki Lacuesta, que es multiplica en projectes cinematogràfics, artístics i assagístics, continuï sent inèdit a les sales comercials franceses. Un altre banyolí com ell, l’Albert Serra, bastant menys prolífic i igual d’iconoclasta, té un lloc assegurat als festivals i les publicacions del país. Potser, per això, el Centre Pompidou de París pot ser la rampa de llançament per al Lacuesta ara que se celebra fins al 6 de gener una doble retrospectiva-exposició en correspondència entre la japonesa Naomi Kawase i ell. Dues videoinstal·lacions inèdites, el llibre en francès Le cinéma d’Isaki Lacuesta amb una quinzena de destacades aportacions i una trentena de llargmetratges i curtmetratges subtitulats hauria de ser suficient per despertar l’interès d’una crítica i uns distribuïdors que és fa difícil d’entendre que l’ignorin. La seva recent Conxa d’Or a Sant Sebastià per Entre dos aguas no pot tornar a passar desapercebuda com la resta de la seva filmografia des de principis del 2000. Privat com a resident francès des de l’inici del mil·leni de la majoria de les seves obres, un servidor el va entrevistar resseguint com alternativa l’exposició parisenca i que viatjarà després al Centre d’Art Contemporani de Girona Bòlit i el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. Segueix llegint...
CINEMA/ART
Idiogrames en correspondència amb Naomi Kawase al Pompidou
VB. Mentre Naomi Kawase convertia el subsol del Centre Pompidou parisenc en un recorregut per les quatre estacions amb les seves imatges i el seu pinzell zen, Isaki Lacuesta amb la seva companya i col·laboradora Isa Campo i la filla d’ambdós Luna s’ho miraven encuriosits amb la resta del públic. Era el dia de la inauguració de les correspondències cinematogràfiques i videoinstal·lacions de Kawase i Lacuesta. Aquest primer dia la protagonista era la realitzadora japonesa, de qui sí que s’han estrenat tots els seus llargmetratges de ficció a França. Segueix llegint...
MÚSICA
Deena Abdelwahed, de les Nuits Sonores al Sónar
VB. La figura electrònica, àrab i militant queer de Deena Abdelwahed il·lumina i empodera tant les Nuits Sonores lioneses com el Sónar barceloní. La primera etapa és del 28 de maig al 2 de juny a Lió en la dissetena edició del festival dels sons tecnològics i compromesos francès, que compta amb una nodrida representació de dones capdavanteres en aquest tipus d'actitud, vingudes dels quatre continents i dels més diversos registres: Peggy Gou, Lena Willikens, Kelly Lee Owens, Marie Davidson o Charlotte Gainsbourg. Les acompanyen d’altres precursors de la connexió afroamericana i els ritmes cibernètics: Tony Allen & Jeff Mills, Model 500 (Juan Atkins), Richie Hawtin, James Blake, The Comet Is Coming (Shabaka Hutchings), veterans com Nitzer Ebb i noves veus hexagonals com Flavien Berger. Una programació ambiciosa, proteïforme i desplegada per tota la trama urbana lionesa que forma xarxa amb la resta de convocatòries continentals similars i té el seu reflex en l’European Lab Camp simultani. De les Nuits Sonores al Sónar al juliol, un mateix esperit ressona contrari als vents electorals de la por. Segueix llegint...
CÒMIC/LITERATURA
Cathérine Meurisse: “El que m’importa avui és haver retrobat el somriure”
VB. Quan hom no arriba a temps a la reunió de redacció setmanal i vuit dels teus companys del setmanari moren abatuts per dos gihadistes i unes altres quatre persones també perden la vida en aquest atemptat a més dels ferits greus, la teva vida et canvia. La dibuixant Cathérine Meurisse (Niort, 1980), que havia començat a fer sàtira política al periòdic Charlie Hebdo deu anys abans, va experimentar un sotrac de tal magnitud aquell 7 de gener del 2015 que va tardar més d’un any en transformar-ho en una catarsi (com també va fer el seu company Luz) i convertir-ho en La légéreté (Dargaud, 2016) que en castellà es va publicar com a La levedad (Impedimenta, 2017).
Aquest exercici d’introspecció, que va de París a Roma i passa per la Villa Médicis com a teràpia de reapropiament a partir de la bellesa de l’art, ha tingut una continuació amb Les grands espaces (Dargaud, 2018) i que encara no té traducció ni en català ni en castellà. En aquest últim àlbum, Meurisse s’endinsa en la seva infància rural al Poitou-Charantes on va anar a viure amb els seus pares que buscaven una comunió amb la natura que també transcorria per la literatura. Envoltats de totes aquestes referències i enmig del brogit del darrer Festival de Còmic d’Angulema, la dibuixant francesa ens va explicar com s’ha reinventat com a autora. Segueix llegint...
CÒMIC
Fauve d'Or per a Emil Ferris, en un Festival d'Angulema ple de monstres
VB. En un Festival d’Angulema 2019 dominat pels monstres i tot tipus de criatures sorgides de la irreverent ment dels autor·e·s de còmic, la nord-americana Emil Ferris es va emportar amb tota lògica el primer premi de la Fauve d’Or pel seu incommensurable Lo que más me gusta son los monstruos (Reservois Books) que ja s’ha traduït de l’anglès a diverses llengües. La seva presència durant el festival va revelar una dona de 56 anys amb una voluntat de ferro per afrontar els reptes més indòmits des de la seva perspectiva que la monstruositat és una qualitat i el perill ve d’aquesta normalitat que el que vol és matar la diferència. Ens ho va contestar adequadament en una pregunta a la seva classe magistral, dins d'un certamen que comptava virtualment a través d’una exposició retrospectiva amb el seu compatriota Richard Corben, Gran Premi d’Angulema 2018 i creador de monstres i figures hipertrofiades a l’època dels còmics underground. Corben no es va traslladar a la ciutat aquitana, per qüestions de salut i personals. La professió, en tot cas, va donar un pas endavant escollint com a Gran Premi d'Angulema 2019 la japonesa Rumiko Takahashi, a qui sí s’espera l’any que ve com a segon·a autor·a mangaka que rep aquesta distinció i tercera dona en 46 anys d’història del festival. Segueix llegint...
DANSA
Marin, Bourgeois, Gallois, tres generacions de coreògrafs francesos llueixen a la Biennale de la Danse
VB. Testimonis d’una diversitat en moviment, Maguy Marin, Yoann Bourgeois i Jann Gallois van estrenar a la Biennale de la Danse de Lió tres espectacles que denoten de la vitalitat i traspàs assegurat entre generacions a la dansa francesa. Oberta al món, amb convidats d’arreu i una especial incidència en la imatge i la realitat virtual, la cita lionesa va ser un bon termòmetre per prendre-li el pols a l’estat actual de la disciplina i constatar-ne que malgrat alts i baixos la capacitat de sorpresa segueix present i tant a nivell local com internacional alguns veterans segueixen arriscant i els més joves s’imposen sense complexos. Recorregut escollit d’una tercera part de la trentena de peces que es van veure a la biennal una part important de les quals eren primícies mundials. Segueix llegint...
DANSA
La dansa europea, vista des de Lió, Brusel·les i Barcelona
VB. La dansa contemporània compta amb un triangle neuràlgic que passa per Brusel·les, Amsterdam i Berlín. Però hi ha d’altres punts del continent que intenten ser al mapa amb personalitat pròpia. És el cas de la ciutat de Lió, amb la seva Maison de la Danse i la Biennale que s’ha celebrat durant la segona quinzena de setembre. I, per convertir-se en un major vector, s’ha engegat una Plataforma Europea on hi participa el festival Grec de Barcelona i les ciutats de Lieja i Porto. Entre els espectacles inclosos hi havia diverses companyies i coreògraf·es catalans. I una col·laboració entre el suís Thomas Hauert i el col·lectiu La Bolsa a La mesura del desordre, obra estrenada a Barcelona el 2015 que qüestiona els conceptes de la dansa i d’aquesta jerarquia continental. De fet, Hauert que resideix a Brusel·les des de fa gaire bé tres dècades es permet el luxe de criticar aquesta suposada centralitat o la capacitat de regenerar-se de la capital belga. Ens ho va explicar abans que acompanyès en escena els altres sis ballarin·es de La Bolsa. Segueix llegint...
TEATRE/DANSA/MÚSICA
‘Trans’/‘Romances inciertos’, una qüestió de gènere
VB. El leitmotiv de la setanta-dosena edició del Festival d’Avinyó ha girat entorn la identitat de gènere, sobre una visió transsexual de la societat. I, entre la desena d’obres que tractaven la temàtica, dues tenien una connexió directa amb els territoris català i espanyol. D’una banda, el testimoni personal de set persones que ja s’havia presentat al Teatre Lliure de Barcelona TRANS (més enllà) dirigit per Didier Ruiz. De l’altra, el viatge musical i coreogràfic d’un Orlando enmig del folklore hispànic de Romances Inciertos concebut per Nino Laisné i cantat i ballat per François Chaignaud amb un quartet d’instrumentistes. Dues obres ideades per francesos, però on els protagonistes i l’esperit provenen de la Península en una encreuament d’experiències vitals, sonores i de moviment que abanderen el mestissatge i la llibertat individual d’escollir cadascú la seva pertanyença. Entre funció i funció, vam poder conversar amb Ruiz, Laisné i Chaignaud sobre aquesta inspiració. Segueix llegint...
TEATRE/DANSA
Combat Gosselin/Jolly sobre la violència a Avinyó
VB. El Festival d’Avinyó (6-24 de juliol) ha engendrat dos directors de teatre, Julien Gosselin i Thomas Jolly, que arribats a la trentena s’han apoderat de l’esdeveniment amb dues obres monstre que dialoguen a distància, encara que en fons i forma són radicalment diferents. Però, al seu interior, es llegeix el combat contemporani per comprendre la violència al món. Gosselin, amb Joeurs, Mao II, les noms, es serveix de tres novel·les de Don DeLillo per fer escoltar durant deu hores la força de les paraules però també del cos dels actors en pantalla gran. Jolly, amb una posada al dia de la tragèdia Thyeste de Sèneca, ofereix al Pati d’Honor del Palau dels Papes un sacrifici amb una crueltat espantosa de les generacions actuals sobre les futures. El segon, en fa el que seria una sèrie de televisió de culte. El primer, una pel·lícula d’autor on les sensacions estan per sobre de la narració. Ambdós renoven, a la seva manera, la tècnica dramatúrgica. Un èxit pel director de la cita, Olivier Py, qui presentava la seva visió catàrtica de l’actualitat a Pur présent. I que, la primera setmana, es completava amb la dansa convulsa Kreatur de Sasha Waltz i el nou dogma documental de Milo Rau de La reprise. Histoires(s) du théatre (I).Segueix llegint...
DANSA/MÚSICA
Rocío Molina-Sílvia Pérez Cruz, a ‘Grito pelao’
VB. El que uneix la bailaora indomable Rocío Molina, la punyent veu de Sílvia Pérez Cruz i la sexagenària Lola Cruz és la maternitat. Aquesta última per haver parit a la primera, Sílvia per haver-ho fet fa deu anys i Rocío per estar embarassada de tres mesos i mig d’una nena per inseminació artificial. Les tres acaben d’estrenar Grito pelao al Festival d’Avinyó, juntament amb un quartet de músics. Un crit de dins de les entranyes femenines per afirmar el desig de ser mare, malgrat ser lesbiana, de continuar ballant temporalment per a aquest nou ésser, d’intercanviar els papers de ball i cant i de convidar en escena a qui et va donar vida. Intervé en la direcció artística l’incisiu Carlos Marquerie, que situa Molina un pas més enllà del flamenc com mai abans aquesta no havia fet. La seva pròxima parada és al Festival Grec de Barcelona, el 18 i 19 de juliol. A falta d’una entrevista directa (i qüestions sobre els seus paralel·lismes o no amb Israel Galván, Niño de Elche o Angélica Liddell que van fer tremolar anteriorment les parets de la Ciutat dels Papes), transcrivim les respostes d’una xerrada pública amb tres de les i els protagonistes l’endemà de l’estrena amb el periodista francès Laurent Goumarre.Segueix llegint...
MÚSICA
La 'playlist' de les millors cançons del 2018
No estan tots els que són, però són tots els que estan. La selecció-recopilatori An ideological year 2018 de les millors cançons del 2018 segons el criteri personal (Vicenç Batalla Franch) té com a fil conductor un al·legat contra totes les ideologies que empresonen idees, cossos, música i imatges. Sense jerarquies, en funció dels estils i les col·lisions i explícitament incorrecte, aquest estat mundial de les coses està simbolitzat pel tema Leto (estiu en rus) que dona nom a la pel·lícula de Kirill Serebrennikov en arrest domiciliari a Moscou i perseguit oficialment per un frau que sona com a càstig per la seva dissidència intel·lectual.
MÚSICA/DANSA
Afrofuturisme al Transmusicales de Rennes
VB. L’any 2018 ha estat, definitivament, el de l’afrofuturisme. N’és prova l’èxit comercial i la bandera que n’han fet les comunitats negres de la pel·lícula de superherois Black panther. Entre noves estrelles galàctiques als Estats Units i l’Àfrica, emergeixen tota mena d’artistes i estils d’aquest continent que es propaguen amb personalitat pròpia sense necessitat de ser apadrinats per la world music. És l’hora del pop global i el Transmusicales de Rennes (5-9 desembre), mantenint el seu caràcter de descodificador dels sons i actors dels quals se’n parlarà demà, va estar marcat en la seva quarantena edició per tota mena de futurismes: de Nigèria, d’Angola, de Sud-Àfrica, de Lesotho, de Kenya, d’Uganda… Però també d’altres istmes com les connexions afroamericana, afrocubana, afrobrasilera i, per què no, afrojaponesa. Per acompanyant-se en aquest recorregut, vam tenir l’honor de parlar amb una institució com és Martin Meissonnier. Que si no els hi sona el nom, sí que els hi sonarà les seves produccions. Segueix llegint...
FOTOGRAFIA
Les microhistòries colombianes i bolivianes de Martín-Chico i Dewever-Plana
VB. Darrera de les grans declaracions polítiques, les societats colombiana i boliviana segueixen la seva vida quotidiana, entre esperances, temors i promeses. La madrilenya Catalina Martín-Chico ha acompanyat amb la seva càmera fotogràfica les exguerrilleres de les FARC a Colòmbia que han donat via lliure a la seva maternitat després de mig segle de vot per la causa revolucionària. El franco-català Miquel Dewever-Plana ha passat nou mesos amb els minaires i les minaires de Potosí a Bolívia que va ser Eldorado de la plata de la corona espanyola i n’ha extret les imatges atàviques del seu patiment i creences. Les seves dues exposicions integraven la programació oficial de VISA pour l’Image a Perpinyà. I ens apropen les dones i els homes d’un subcontinent americà que intenta ser l’amo del seu destí. Segueix llegint...
FOTOGRAFIA
El cru testimoni fotogràfic de Luis Tato a Kenya
VB. Hi ha vocacions que sorgeixen per atzar. El fotoperiodisme del barceloní Luis Tato ha passat en poc temps de ser local a tenir un caràcter internacional i ubicar-se a Nairobi. Arribat a la capital kenyata un parell de mesos abans, al barceloní li va tocar de cobrir l’any passat les accidentades eleccions al país repetides fins a dues vegades i amb un balanç d’un centenar de morts. Ho va fer per a l’agència AFP i una de les crues imatges de la seva exposició va ser l’escollida per il·lustrar el programa de la trentena edició de VISA pour l’Image a Perpinyà, la primera quinzena de setembre. Amb la conversa que vam mantenir amb Tato, i el treball del sud-africà John Wessels sobre la vida, la violència i altres aspectes a la República Democràtica del Congo, inaugurem una sèrie d’articles sobre les fotos d’actualitat i els autors i autores vistos a la cita perpinyanenca. Segueix llegint...
ART/FOTOGRAFIA
Amèrica gran una altra vegada!
VB. Si la fotografia pot ser un reflex de l’ànima, les imatges del nord-americà Wiliam Wegman amb gossos de l’espècie bracs de Weimar ens representen a nosaltres mateixos. A la nostra mirada. No en và el títol de l’exposició als Rencontres de la Photographie d’Arles 2018 és Être humain (ser humà), un joc de miralls en què la figura canina convenientment disfressada és irònica i reveladora. També la del cartell de l’edició d’enguany fins al 23 de setembre. I tampoc és casualitat que, entre les 36 exposicions oficials, s’hagi escollit al recorregut principal com a lema America Great Again! (Amèrica gran una altra vegada), invertint la consigna xenòfoba de l’actual president dels Estats Units Donald Trump. Mitja desena d’aquestes exposicions mostren imatges d’una Amèrica d’ahir i avui amb totes les seves ferides, injustícies i mestissatges. Un reflex del món, que també abraça la Cuba sense Fidel, la Turquia amb un Erdogan autoritari, la irreverència de la parella Gilbert & George, la connexió arravalera Pigalle-Barri Xino i els llocs comuns entre Picasso i Godard. Unes instantànies que copsen l’estat anímic de cadascun dels visitants.Segueix llegint...
ART/FOTOGRAFIA
Cristina de Middel, fotografia animista a Arles
VB. El do de la ubiqüitat de l’alacantina Cristina de Middel li permet ser la comissària especial de PHotoEspaña i presentar la nova exposició Midnight at the crossroads, juntament amb el seu company Bruno Morais, als Rencontres de la Photographie d’Arles alhora que firma un nou capítol a París de la seva sèrie Gentlemen’s club sobre clients de prostitutes. La fotògrafa hispana del moment bifurca els seus projectes pels cinc continents i com a tal va ser una de les convidades de la manifestació provençal durant la setmana de presentació. La polièdrica cita arlesiana, oberta fins al 23 de setembre, compta amb una cinquantena de propostes disseminades per tot el municipi de la Camarga. Exposicions sobre les que tindrem oportunitat de tornar-ne a parlar en futurs articles. Segueix llegint...
MÚSICA
Poveda/Veloso, nexes comuns a Les Nuits de Fourvière
VB. Què tenen en comú Miguel Poveda i Caetano Veloso, dos dels artistes presents aquest estiu a Les Nuits de Fourvière de Lió (1 de juny-28 de juliol), portant-se trenta anys? El primer va néixer quan s’apagava la dictadura franquista, el segon va patir en carn pròpia la dictadura militar brasilera. Però, al cap dels anys, ambdós van participar músicalment en dues pel·lícules diferents de Pedro Almodóvar i Poveda fins i tot va col·laborar en un disc d’homenatge pels setanta anys de Veloso. Un arriba als teatres gal·loromans de Fourvière amb un àlbum dedicat a Lorca. L’altre es fa acompanyar en escena dels seus tres fills cinquanta anys després del Manifest tropicalista. Segueix llegint...
MÚSICA
L'odissea final de Francis Falceto amb les Éthiopiques
VB. Si la música moderna etíop s’ha imposat al circuit de les músiques del món, i s’ha disseminat des del jazz, al punk i el pop, és gràcies al promotor discogràfic francès Francis Falceto. La sèrie Éthiopiques, iniciada el 1997, ha arribat al cap de vint anys als trenta volums, a més de les col·leccions paralel·les contemporànies. En una xerrada a Les Nuits de Fourvière de Lió el juliol passat, abans del concert del veterà Girma Bèyènè acompanyat del grup francès Akalé Wubé i noves figures d’Addis Abeba, Falceto va reconèixer que ja no queden tants arxius per exhumar del període d’or de la música egípcia, entre finals dels seixanta i principis del setanta. I que la sèrie no arribarà als quaranta capítols. El que és cert és que el Swinging Addis ja forma part del vocabulari dels musicòlegs i no para de projectar-se cap al futur. Segueix llegint...