CINEMA/ART

Isaki Lacuesta: “El cinema et permet d’estar en dos llocs i dos temps a la vegada”

HERVÉ VERONESE | Isaki Lacuesta, davant de la videoinstal·lació Les imatges eco al Centre Pompidou de París
HERVÉ VERONESE | Isaki Lacuesta, davant de la videoinstal·lació Les imatges eco al Centre Pompidou de París

VICENÇ BATALLA. És paradoxal que algú com l’Isaki Lacuesta, que es multiplica en projectes cinematogràfics, artístics i assagístics, continuï sent inèdit a les sales comercials franceses. Un altre banyolí com ell, l’Albert Serra, bastant menys prolífic i igual d’iconoclasta, té un lloc assegurat als festivals i les publicacions del país. Potser, per això, el Centre Pompidou de París pot ser la rampa de llançament per al Lacuesta ara que se celebra fins al 6 de gener una doble retrospectiva-exposició en correspondència entre la japonesa Naomi Kawase i ell. Dues videoinstal·lacions inèdites, el llibre en francès Le cinéma d’Isaki Lacuesta amb una quinzena de destacades aportacions i una trentena de llargmetratges i curtmetratges subtitulats hauria de ser suficient per despertar l’interès d’una crítica i uns distribuïdors que és fa difícil d’entendre que l’ignorin. La seva recent Conxa d’Or a Sant Sebastià per Entre dos aguas no pot tornar a passar desapercebuda com la resta de la seva filmografia des de principis del 2000. Privat com a resident francès des de l’inici del mil·leni de la majoria de les seves obres, un servidor el va entrevistar resseguint com alternativa l’exposició parisenca i que viatjarà després al Centre d’Art Contemporani de Girona Bòlit i el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. Segueix llegint...

 

 

 

CINEMA/ART

Idiogrames en correspondència amb Naomi Kawase al Pompidou

HERVÉ VERONESE | Kawase cal·ligrafiant <em>estiu</em> a la inauguració de l'exposició-retrospectiva amb Lacuesta al Centre Pompidou de París el passat 23 de novembre
HERVÉ VERONESE | Kawase cal·ligrafiant estiu a la inauguració de l'exposició-retrospectiva amb Lacuesta al Centre Pompidou de París el passat 23 de novembre

VB. Mentre Naomi Kawase convertia el subsol del Centre Pompidou parisenc en un recorregut per les quatre estacions amb les seves imatges i el seu pinzell zen, Isaki Lacuesta amb la seva companya i col·laboradora Isa Campo i la filla d’ambdós Luna s’ho miraven encuriosits amb la resta del públic. Era el dia de la inauguració de les correspondències cinematogràfiques i videoinstal·lacions de Kawase i Lacuesta. Aquest primer dia la protagonista era la realitzadora japonesa, de qui sí que s’han estrenat tots els seus llargmetratges de ficció a França. Segueix llegint...

DANSA

Marin, Bourgeois, Gallois, tres generacions de coreògrafs francesos llueixen a la Biennale de la Danse

GÉRALDINE ARESTEANU | La ballarina Marie Vaudin interpretant una coreografia en apnea a l'obra de Yoann Bourgeois a l'antic Museu Guimet de Lió
GÉRALDINE ARESTEANU | La ballarina Marie Vaudin interpretant una coreografia en apnea a l'obra de Yoann Bourgeois a l'antic Museu Guimet de Lió

VB. Testimonis d’una diversitat en moviment, Maguy Marin, Yoann Bourgeois i Jann Gallois van estrenar a la Biennale de la Danse de Lió tres espectacles que denoten de la vitalitat i traspàs assegurat entre generacions a la dansa francesa. Oberta al món, amb convidats d’arreu i una especial incidència en la imatge i la realitat virtual, la cita lionesa va ser un bon termòmetre per prendre-li el pols a l’estat actual de la disciplina i constatar-ne que malgrat alts i baixos la capacitat de sorpresa segueix present i tant a nivell local com internacional alguns veterans segueixen arriscant i els més joves s’imposen sense complexos. Recorregut escollit d’una tercera part de la trentena de peces que es van veure a la biennal una part important de les quals eren primícies mundials. Segueix llegint...

DANSA

La dansa europea, vista des de Lió, Brusel·les i Barcelona

PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es del col·lectiu barceloní La Bolsa a l'obra La mesura del desordre, coreografiada per Thomas Hauert
PREMSA BIENNALE DE LA DANSE | Els ballarin·es del col·lectiu barceloní La Bolsa a l'obra La mesura del desordre, coreografiada per Thomas Hauert

VB. La dansa contemporània compta amb un triangle neuràlgic que passa per Brusel·les, Amsterdam i Berlín. Però hi ha d’altres punts del continent que intenten ser al mapa amb personalitat pròpia. És el cas de la ciutat de Lió, amb la seva Maison de la Danse i la Biennale que s’ha celebrat durant la segona quinzena de setembre. I, per convertir-se en un major vector, s’ha engegat una Plataforma Europea on hi participa el festival Grec de Barcelona i les ciutats de Lieja i Porto. Entre els espectacles inclosos hi havia diverses companyies i coreògraf·es catalans. I una col·laboració entre el suís Thomas Hauert i el col·lectiu La Bolsa a La mesura del desordre, obra estrenada a Barcelona el 2015 que qüestiona els conceptes de la dansa i d’aquesta jerarquia continental. De fet, Hauert que resideix a Brusel·les des de fa gaire bé tres dècades es permet el luxe de criticar aquesta suposada centralitat o la capacitat de regenerar-se de la capital belga. Ens ho va explicar abans que acompanyès en escena els altres sis ballarin·es de La Bolsa. Segueix llegint...

TEATRE/DANSA/MÚSICA

‘Trans’/‘Romances inciertos’, una qüestió de gènere

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | François Chaignaud, en la seva encarnació de La Tarara a Romances inciertos, un autre Orlando, al claustre dels Célestins d'Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | François Chaignaud, en la seva encarnació de La tarara a Romances inciertos, un autre Orlando, al claustre dels Célestins d'Avinyó

VB. El leitmotiv de la setanta-dosena edició del Festival d’Avinyó ha girat entorn la identitat de gènere, sobre una visió transsexual de la societat. I, entre la desena d’obres que tractaven la temàtica, dues tenien una connexió directa amb els territoris català i espanyol. D’una banda, el testimoni personal de set persones que ja s’havia presentat al Teatre Lliure de Barcelona TRANS (més enllà) dirigit per Didier Ruiz. De l’altra, el viatge musical i coreogràfic d’un Orlando enmig del folklore hispànic de Romances Inciertos concebut per Nino Laisné i cantat i ballat per François Chaignaud amb un quartet d’instrumentistes. Dues obres ideades per francesos, però on els protagonistes i l’esperit provenen de la Península en una encreuament d’experiències vitals, sonores i de moviment que abanderen el mestissatge i la llibertat individual d’escollir cadascú la seva pertanyença. Entre funció i funció, vam poder conversar amb Ruiz, Laisné i Chaignaud sobre aquesta inspiració. Segueix llegint...

TEATRE/DANSA

Combat Gosselin/Jolly sobre la violència a Avinyó

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | El públic de Joeurs, Mao II, Les noms segueix bona part del temps els actors a través d'una pantalla
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | El públic de Joeurs, Mao II, Les noms segueix bona part del temps els actors a través d'una pantalla

VB. El Festival d’Avinyó (6-24 de juliol) ha engendrat dos directors de teatre, Julien Gosselin i Thomas Jolly, que arribats a la trentena s’han apoderat de l’esdeveniment amb dues obres monstre que dialoguen a distància, encara que en fons i forma són radicalment diferents. Però, al seu interior, es llegeix el combat contemporani per comprendre la violència al món. Gosselin, amb Joeurs, Mao II, les noms, es serveix de tres novel·les de Don DeLillo per fer escoltar durant deu hores la força de les paraules però també del cos dels actors en pantalla gran. Jolly, amb una posada al dia de la tragèdia Thyeste de Sèneca, ofereix al Pati d’Honor del Palau dels Papes un sacrifici amb una crueltat espantosa de les generacions actuals sobre les futures. El segon, en fa el que seria una sèrie de televisió de culte. El primer, una pel·lícula d’autor on les sensacions estan per sobre de la narració. Ambdós renoven, a la seva manera, la tècnica dramatúrgica. Un èxit pel director de la cita, Olivier Py, qui presentava la seva visió catàrtica de l’actualitat a Pur présent. I que, la primera setmana, es completava amb la dansa convulsa Kreatur de Sasha Waltz i el nou dogma documental de Milo Rau de La reprise. Histoires(s) du théatre (I).Segueix llegint...

DANSA/MÚSICA

Rocío Molina-Sílvia Pérez Cruz, a ‘Grito pelao’

CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Lola Cruz i la seva filla Rocío Molina, amb Sílvia Pérez Cruz al fons, a Grito pelao
CRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE / HANS LUCAS | Lola Cruz i la seva filla Rocío Molina, amb Sílvia Pérez Cruz al fons, a Grito pelao

VB. El que uneix la bailaora indomable Rocío Molina, la punyent veu de Sílvia Pérez Cruz i la sexagenària Lola Cruz és la maternitat. Aquesta última per haver parit a la primera, Sílvia per haver-ho fet fa deu anys i Rocío per estar embarassada de tres mesos i mig d’una nena per inseminació artificial. Les tres acaben d’estrenar Grito pelao al Festival d’Avinyó, juntament amb un quartet de músics. Un crit de dins de les entranyes femenines per afirmar el desig de ser mare, malgrat ser lesbiana, de continuar ballant temporalment per a aquest nou ésser, d’intercanviar els papers de ball i cant i de convidar en escena a qui et va donar vida. Intervé en la direcció artística l’incisiu Carlos Marquerie, que situa Molina un pas més enllà del flamenc com mai abans aquesta no havia fet. La seva pròxima parada és al Festival Grec de Barcelona, el 18 i 19 de juliol. A falta d’una entrevista directa (i qüestions sobre els seus paralel·lismes o no amb Israel Galván, Niño de Elche o Angélica Liddell que van fer tremolar anteriorment les parets de la Ciutat dels Papes), transcrivim les respostes d’una xerrada pública amb tres de les i els protagonistes l’endemà de l’estrena amb el periodista francès Laurent Goumarre.Segueix llegint...

EMISSIÓ ESPECIAL DEL FESTIVAL DE CINEMA

Lumière 2018: Un autre regard

Vídeo resum de 25 minuts en francès del festival de Lió amb entrevistes i declaracions de Thierry Frémaux, Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón, Daniela Michel, Douglas Trumbull, Bertrand Tavernier, Claude Lelouch, Monica Bellucci, Javier Bardem, Jerry Schatzberg, Liv Ullmann i Jane Fonda. Veure el vídeo...

LA VÍDEO-CRÒNICA DIÀRIA

Episodi 8: Jane Fonda diu adéu al Festival Lumière amb 'El raïm de la ira' on el seu pare Henri Fonda interpreta un heroi proletari

Episodi 7: Jane Fonda afirma que Trump pateix de Post-Traumatic Stress Disorder (PTSD) i confessa no haver tingut mai ganes de ser realitzadora

Episodi 6: El Premi Lumière 2018 a Jane Fonda i la seva classe magistral contra el patriarcat del govern dels Estats Units

Episodi 5: La pel·lícula inèdita d'Orson Welles 'The other side of the wind', l'arribada accidentada de Peter Bogdanovich i el free jazz

Episodi 4: Alfonso Cuarón i el seu 'Roma' en pantalla gran que dóna la veu als més desprotegit·des de Mèxic

Episodi 3: Douglas Trumbull, el senyor dels efectes especials de '2001', però també 'Encontres a la tercera fase', 'Blade Runner'...

Episodi 2: Una jornada amb Liv Ullmann, la musa d'Ingmar Bergman però molt més

Episodi 1: Inauguració i entrevistes a Claude Lelouch, Guillermo del Toro, Javier Bardem, Monica Bellucci, Bertrand Tavernier i Jerry Schatzberg

Episodi 0: El desè Festival Lumière, Canes i Netflix

PREMSA FESTIVAL LUMIÈRE | La foto de Jane Fonda, que il·lustra el cartell del Festival Lumière 2018
PREMSA FESTIVAL LUMIÈRE | La foto de Jane Fonda, que il·lustra el cartell del Festival Lumière 2018

VB. Benvinguts/des a la crònica diària en francès del Festival Lumière 2018 (13-21 d'octubre) en versió vídeo gràcies als company·es d'Unimage Communications (Irina Gibert et Luis Carballo). En aquest episodi 0, presentem el festival dels festivals on va néixer el cinema el 1895: les Anciens Usines Lumière a Lió. Aquesta desena edició té com a convidada d'honor per rebre el Premi Lumière la musa Jane Fonda. I assistim al capítol 2.5 de les tumultuoses relacions entre la indústria del cinema francès i Netflix. El director de l'Institut Lumière i del Festival de Canes, Thierry Frémaux, ha aconseguit programar tres sessions de Roma del mexicà Alfonso Cuarón, recentment guanyador del Lleó d'Or a Venècia i distribuït per Netflix, que no sortirà a les sales franceses. I també la pel·lícula inèdita d'Orson Welles The other side of the wing, comprada per Netflix. I que la companyia de difusió per internet va retirar del darrer Festival de Canes perquè no se li va acceptar Roma en competició. Un inici per refer les relacions? "Esperem el capítol 3 a Canes 2019", va contestar Frémaux.

FESTIVAL LUMIÈRE 2017

Wong Kar-wai: “Jo no busco la música, sinó que la música em troba a mi”

VICENÇ BATALLA | Wong, amb les seves incofusibles ulleres negres, al costat de Bertrand Tavernier
VICENÇ BATALLA | Wong, amb les seves incofusibles ulleres negres, al costat de Bertrand Tavernier

VB. El gran virtuós dels sentiments i les emocions a través de les imatges, el hongkonès Wong Kar-wai (Xangai, 1958), va ser el Premi Lumière l’octubre passat a Lió que distingeix el conjunt d’una carrera cinematogràfica. El Premi Nobel del cinema, com els hi agrada dir al president i director de l’Institut Lumière, Bertrand Tavernier i Thierry Frémaux, allà on va néixer el setè art. Acompanyat d’ambdós i amb el seu històric i histriònic director de fotografia Christopher Doyle no lluny, Wong va oferir aquesta roda de premsa que es reprodueix per primera vegada al complet. La pregunta sobre la música és d’un servidor. Segueix llegint...

CINEMA

Una Palma d’Or de consens per a Kore-eda no amaga un palmarès amb pocs riscos

VICENÇ BATALLA | El realitzador Hirokazu Kore-eda, rodejat de la premsa japonesa després de rebre la Palma d'Or a Canes
VICENÇ BATALLA | El realitzador Hirokazu Kore-eda, rodejat de la premsa japonesa després de rebre la Palma d'Or a Canes

 

VB. La perseverància té premi i aquesta és la del japonès Hirokazu Kore-eda amb la seva fina anàlisi de la societat japonesa a través de les seves famílies. O més aviat de les famílies alternatives en la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or 2018, Shoplifters. Discret i modest, a la sala de premsa ens va parlar de quan ell també era un infant. Kore-eda ha estat el realitzador de consens en un Festival de Canes on potser no hi ha hagut un film indiscutible, però sí d’altres d’asiàtics que s’han quedat sense recompensa i plantejaven un pèl més de risc. A canvi, el jurat presidit per Cate Blanchett ha optat per un palmarès amb missatge social. Una oportunitat que l’actriu Asia Argento entregant un dels guardons no va desaprofitar per denunciar la violació que va patir en aquest mateix festival per part de Harvey Weinstein. I recordant que en coneixa d’altres que eren entre el públic. Silenci a la sala. Segueix llegint...

La felicitat i el dolor japonès de Kore-eda i Hamaguchi

Bi Gan i Lee Chang-dong, inspiració xinesa i coreana

El poder femení de Jia Zhang-ke

Un Canes 2018 al rescat d’autors censurats

La porta oberta de Panahi per seguir filmant

‘Todos los saben’, la visió d’un iranià sobre l’Espanya d’avui

La radiografia en filigrana de Turquia de Ceylan

David Robert Mitchell, Hollywood i la cultura pop

Lars Von Trier i Spike Lee, en duel

Nadine Labaki i el Líban com a mundialització caòtica

‘Lazzaro felice’, Sergi López en italià 

Jaime Rosales i l’arqueologia emocional de ‘Petra’

Waintrop explica els 50 anys de la Quinzena de Realitzadors

CINEMA

Marta Ferrer, el lament mexicà de ‘A morir a los desiertos’

VICENÇ BATALLA | Marta Ferrer al festival Cinélatino
VICENÇ BATALLA | Marta Ferrer al festival Cinélatino

VB. La catalana Marta Ferrer ja parla amb accent mexicà. Del canto cardenche dels antics conreuador-e-s de cotó de l’àrid nord del país, n’ha tret el documental A morir a los desiertos on deté el temps d’un Mèxic en desaparició però que deixa rastre en el seu lament i la transformació que en fan les noves generacions. Ella, amb 35 anys, ha fet un viatge de tornada a Europa on va guanyar el primer premi al festival Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc. Conversa al pati engalanat de la Cinémathèque de la ciutat occitana. Segueix llegint...

L'ULL FRANC DEL VALLBONA

MIRA: nous paradigmes de la cultura digital

XARLENE | La violinista i compositora japonesa Hoshiko Yamane, que es va unir a Tangerine Dream el 2011, a l'actuació del MIRA
XARLENE | La violinista i compositora japonesa Hoshiko Yamane, que es va unir a Tangerine Dream el 2011, a l'actuació del MIRA

El festival d'arts digitals MIRA de Barcelona és un espai per la creació d'avantguarda, una cita arriscada que busca dotar a aquesta època convulsa d'instruments de comprensió per un coneixement crític del canvi de paradigma cultura. Aquella iniciativa quasi juvenil ja ha fet vuit anys (del 8 al 10 de novembre passats). Va ser qualificada de filla del Sónar, i ha acabat superant conceptualment el progenitor. Segueix llegint...

FOTOGRAFIA

Les microhistòries colombianes i bolivianes de Martín-Chico i Dewever-Plana

CATALINA MARTÍN-CHICO/COSMOS | L'exguerrillera de les FARC Angelina dóna el pit al seu nadó en un camp de transició durant la primavera del 2017
CATALINA MARTÍN-CHICO/COSMOS | L'exguerrillera de les FARC Angelina dóna el pit al seu nadó en un camp de transició durant la primavera del 2017

VB. Darrera de les grans declaracions polítiques, les societats colombiana i boliviana segueixen la seva vida quotidiana, entre esperances, temors i promeses. La madrilenya Catalina Martín-Chico ha acompanyat amb la seva càmera fotogràfica les exguerrilleres de les FARC a Colòmbia que han donat via lliure a la seva maternitat després de mig segle de vot per la causa revolucionària. El franco-català Miquel Dewever-Plana ha passat nou mesos amb els minaires i les minaires de Potosí a Bolívia que va ser Eldorado de la plata de la corona espanyola i n’ha extret les imatges atàviques del seu patiment i creences. Les seves dues exposicions integraven la programació oficial de VISA pour l’Image a Perpinyà. I ens apropen les dones i els homes d’un subcontinent americà que intenta ser l’amo del seu destí. Segueix llegint...

FOTOGRAFIA

El cru testimoni fotogràfic de Luis Tato a Kenya

VICENÇ BATALLA | Luis Tato, davant de la seva exposició Eleccions de 2017 a Kenya a l’església dels Dominicans de Perpinyà
VICENÇ BATALLA | Luis Tato, davant de la seva exposició Eleccions de 2017 a Kenya a l’església dels Dominicans de Perpinyà

VB. Hi ha vocacions que sorgeixen per atzar. El fotoperiodisme del barceloní Luis Tato ha passat en poc temps de ser local a tenir un caràcter internacional i ubicar-se a Nairobi. Arribat a la capital kenyata un parell de mesos abans, al barceloní li va tocar de cobrir l’any passat les accidentades eleccions al país repetides fins a dues vegades i amb un balanç d’un centenar de morts. Ho va fer per a l’agència AFP i una de les crues imatges de la seva exposició va ser l’escollida per il·lustrar el programa de la trentena edició de VISA pour l’Image a Perpinyà, la primera quinzena de setembre. Amb la conversa que vam mantenir amb Tato, i el treball del sud-africà John Wessels sobre la vida, la violència i altres aspectes a la República Democràtica del Congo, inaugurem una sèrie d’articles sobre les fotos d’actualitat i els autors i autores vistos a la cita perpinyanenca. Segueix llegint...

ART/FOTOGRAFIA

Amèrica gran una altra vegada!

WILLIAM WEGMAN | La gossa Candy, fotografiada amb el títol Casual el 2002 i que és la imatge dels Rencontres d'Arles 2018 (Sperone Westwater Gallery)
WILLIAM WEGMAN | La gossa Candy, fotografiada amb el títol Casual el 2002 i que és la imatge dels Rencontres d'Arles 2018 (Sperone Westwater Gallery)

VB. Si la fotografia pot ser un reflex de l’ànima, les imatges del nord-americà Wiliam Wegman amb gossos de l’espècie bracs de Weimar ens representen a nosaltres mateixos. A la nostra mirada. No en và el títol de l’exposició als Rencontres de la Photographie d’Arles 2018 és Être humain (ser humà), un joc de miralls en què la figura canina convenientment disfressada és irònica i reveladora. També la del cartell de l’edició d’enguany fins al 23 de setembre. I tampoc és casualitat que, entre les 36 exposicions oficials, s’hagi escollit al recorregut principal com a lema America Great Again! (Amèrica gran una altra vegada), invertint la consigna xenòfoba de l’actual president dels Estats Units Donald Trump. Mitja desena d’aquestes exposicions mostren imatges d’una Amèrica d’ahir i avui amb totes les seves ferides, injustícies i mestissatges. Un reflex del món, que també abraça la Cuba sense Fidel, la Turquia amb un Erdogan autoritari, la irreverència de la parella Gilbert & George, la connexió arravalera Pigalle-Barri Xino i els llocs comuns entre Picasso i Godard. Unes instantànies que copsen l’estat anímic de cadascun dels visitants.Segueix llegint...

ART/FOTOGRAFIA

Cristina de Middel, fotografia animista a Arles

VICENÇ BATALLA | Cristina de Middel, davant del cartell dels Rencontres d'Arles 2018 amb un dels gossos de William Wegman de cap per avall
VICENÇ BATALLA | Cristina de Middel, davant del cartell dels Rencontres d'Arles 2018 amb un dels gossos de William Wegman de cap per avall

VB. El do de la ubiqüitat de l’alacantina Cristina de Middel li permet ser la comissària especial de PHotoEspaña i presentar la nova exposició Midnight at the crossroads, juntament amb el seu company Bruno Morais, als Rencontres de la Photographie d’Arles alhora que firma un nou capítol a París de la seva sèrie Gentlemen’s club sobre clients de prostitutes. La fotògrafa hispana del moment bifurca els seus projectes pels cinc continents i com a tal va ser una de les convidades de la manifestació provençal durant la setmana de presentació. La polièdrica cita arlesiana, oberta fins al 23 de setembre, compta amb una cinquantena de propostes disseminades per tot el municipi de la Camarga. Exposicions sobre les que tindrem oportunitat de tornar-ne a parlar en futurs articles. Segueix llegint...

MÚSICA

L'odissea final de Francis Falceto amb les Éthiopiques

CYRIL FUSSIEN | El cinc components del grup francès Akalé Wubé amb el veterà pianista Girma Bèyènè, amb qui han gravat el trentè volum de les Éthiopique
CYRIL FUSSIEN | El cinc components del grup francès Akalé Wubé amb el veterà pianista Girma Bèyènè, amb qui han gravat el trentè volum de les Éthiopiques

VB. Si la música moderna etíop s’ha imposat al circuit de les músiques del món, i s’ha disseminat des del jazz, al punk i el pop, és gràcies al promotor discogràfic francès Francis Falceto. La sèrie Éthiopiques, iniciada el 1997, ha arribat al cap de vint anys als trenta volums, a més de les col·leccions paralel·les contemporànies. En una xerrada a Les Nuits de Fourvière de Lió el juliol passat, abans del concert del veterà Girma Bèyènè acompanyat del grup francès Akalé Wubé i noves figures d’Addis Abeba, Falceto va reconèixer que ja no queden tants arxius per exhumar del període d’or de la música egípcia, entre finals dels seixanta i principis del setanta. I que la sèrie no arribarà als quaranta capítols. El que és cert és que el Swinging Addis ja forma part del vocabulari dels musicòlegs i no para de projectar-se cap al futur. Segueix llegint...

MÚSICA

Rosalía, Sophie, Laurel Halo… noms de futur pel Sónar

Rosalía, en possessió de totes les seves forces
PREMSA SÓNAR | Rosalía, en possessió de totes les seves forces

VB. La reina del Sónar dels 25 anys ha estat, sens dubte, la jove Rosalía que a punt de treure nou àlbum totalment composat per ella mateixa ha donat un cop d’efecte per equiparar-se a les dives de l’A&B de l’altre cantó de l’Atlàntic. Capdavantera d’una nova generació d’artistes locals, assegura que el festival no hagi de viure només de les vaques sagrades. Al costat de les bones actuacions dels Gorillaz, LCD Soundystem i Richie Hawtin, d’altres figures estrangeres emergents com Laurel Halo, SOPHIE, Chino Amobi o GoldLink demanen pas per sacsejar els conformismes. Fora de categoria, Ryuichi Sakamoto explora nous territoris sonors acompanyat d’un Alva Noto que l’apropa cada cop més a la millor música contemporània. Repàs per ítems d’aquesta nova cita barcelonina que el 2019 torna amb un desplaçament al mes de juliol per una fira tèxtil intercal·lada (sic). Segueix llegint...

MÚSICA

Veus femenines i extremes entre màquines

Tota l’empatia de la rapera anglesa Little Simz a la primera jornada del Sónar 2018
PREMSA SÓNAR | Tota l’empatia de la rapera anglesa Little Simz a la primera jornada del Sónar 2018

VB. Parafrassejant l’àlbum Voces del extremo (autoeditat, 2015) de Niño de Elche, que va tornar a marcar un fita aquest dijous amb Israel Galván en l’obertura del Sónar dels 25 anys, la resta de la programació d’aquesta primera jornada va estar marcada per les veus femenines, independents, rebels i globals. Així va ser amb la rapera anglesa Little Simz, les escandinaves Ratkje & Baruk i Jenny Hval, la cantant malaia de The Venopian Solitude i l’artista madrileny Putochinomaricón. Una primera jornada on James Murphy es va començar a calentar a la carpa dels 2manydjs pel seu concert de dissabte i Laurent Garnier va acabar la seva sessió amb l’inoblidable Crispy bacon. Segueix llegint...

MÚSICA/DANSA

‘Las coplas mecánicas’ de Niño de Elche i Israel Galván

Els iconoclastes Niño de Elche i Israel Galván
PREMSA SÓNAR | Els iconoclastes Niño de Elche i Israel Galván

VB. Des que l’espectacle iconoclasta La fiesta els tornès a reunir, el cantaor Niño de Elche i el bailaor Israel Galván no han parat de desdoblar-se amb actuacions paral·leles com les que els hi proporciona el nou àlbum del primer Antología del cante flamenco heterodoxo. I, trencant tots els tabús, aquest juny presenten la performance inèdita Las coplas mecánicas al festival Sónar. Sense el guitarrista Raúl Cantizano ni tampoc la dj Ylia, que acompanyen Niño de Elche en els directes del seu disc. En aquest cas, l’heretgia no només és al flamenc sinó també a la música electrònica. Benvinguda siga. Segueix llegint...

MÚSICA

Els meus (gaire bé) 25 anys de Sónar

El cartell d'aquest any recordan el Sónar Calling, en què 38 artistes han enviat peces musicals a un exoplaneta potencialment habitable
PREMSA SÓNAR | El cartell d'aquest any recorda el Sónar Calling, en què 38 artistes han enviat peces musicals a un exoplaneta potencialment habitable

VB. Fent una psiconanàlisi d’un quart de la meva vida, i calculant que durant aquest temps m’he perdut sis edicions del Sónar (14-16 de juny), n’extrec una crònica musical sentimental que pot ser tan vàlida com la dels altres aficionats, periodistes, artistes i els mateixos organitzadors sobre el festival barceloní que a alguns ens va canviar el concepte dels sons electrònics i de ball i s’ha convertit en referent arreu del món. D’aquells ritmes industrials, àcids i trance del 1994 a una conversa l’any passat amb Brian Eno rodejat dels seus quadres audiodigitals en evolució com l’ambient patentat per ell mateix. Un retorn al futur com si mai ens haguéssim mogut de lloc. Segueix llegint...

MÚSICA

‘Blockchain’ entre Nuits Sonores i el Sónar

Gabi Delgado-López i Robert Görl, la llegenda D.A.F.
PREMSA FESTIVAL | Gabi Delgado-López i Robert Görl, la llegenda D.A.F.

VB.S’anuncia la pròxima revolució en les comunicacions blockchain, que ha de capgirar també l’economia. I que podria ser aprofitada pels actors culturals i els artistes per contrarestar els GAFA, el gegants d’internet i nous amos capitalistes. Una xerrada sobre blockchain és una de les activitats de l’European Lab de Lió, com a fòrum del festival de músiques electròniques Nuits Sonores (6-13 de maig). I que lidera la xarxa We Are Europe de vuit certamens semblants al continent. Entre ells, el pioner Sónar de Barcelona. Sónar+D i European Lab s’entrellacen en aquest debat i també es mutualitzen en concerts i djs conjuntament amb el Resonate de Belgrad i l’Insomnia de Tromsø per a l’edició 2018. Segueix llegint...

MÚSICA

Poveda/Veloso, nexes comuns a Les Nuits de Fourvière

NEY COELHO | El directe d'Ofértorio, amb Zeco, Caetano, Moreno i Tom Veloso
NEY COELHO | El directe d'Ofértorio, amb Zeco, Caetano, Moreno i Tom Veloso

VB. Què tenen en comú Miguel Poveda i Caetano Veloso, dos dels artistes presents aquest estiu a Les Nuits de Fourvière de Lió (1 de juny-28 de juliol), portant-se trenta anys? El primer va néixer quan s’apagava la dictadura franquista, el segon va patir en carn pròpia la dictadura militar brasilera. Però, al cap dels anys, ambdós van participar músicalment en dues pel·lícules diferents de Pedro Almodóvar i Poveda fins i tot va col·laborar en un disc d’homenatge pels setanta anys de Veloso. Un arriba als teatres gal·loromans de Fourvière amb un àlbum dedicat a Lorca. L’altre es fa acompanyar en escena dels seus tres fills cinquanta anys després del Manifest tropicalista. Segueix llegint...